“No hi ha veritat de la veritat”. Aquesta va ser la resposta de Jacques Lacan a l’exigència —més que no pas demanda— d’un dels seus alumes quan es queixava aquell dia una mica desairat: “Per què no diu vostè, d’una vegada per totes, la veritat de la veritat?”
Aquell dia la
veritat va declinar, aquell dia la veritat va retre les seves armes després d’haver
vençut a l’exactitud, la de l’imperi de la xifra, la de la pretensió empírica i
positivista que la segueix buscant debades en l’ombra fugissera de cada objecte
percebut. Aquell dia la veritat es va fer germaneta del gaudi més abjecte, tan
ambigu i escàpol com el camí del peix en l’aigua, tan boig com el gat que va saltar
per voler atrapar-lo sense mullar-se. Aquell dia, després d’haver
mostrat les seves cares infinites, el ponent excessiu de la veritat va
ocultar la darrera d’aquelles cares rere la carena de l’inútil, de les coses
peribles, d’allò que ja no té sentit. Allà la veritat va esdevenir la resta
irreciclable que abandona la realitat i s’enfonsa en el més íntim i estrany
alhora, en el més impossible de dir o de representar-se. I un cop allà, com una
serp sense més pells per renovar, la veritat ha parit de nit l’ou del qual
reneix el monstre amb una nova aparença, amb un nou semblant.
Sense saber
encara de què és un nou semblant, el nostre temps ha batejat aquest monstre amb
el nom de “postveritat”. El Diccionari
Oxford acaba d’incloure’l en la seva llista de noves paraules per
arrencar-li a totes les altres el seu prestigi, la seva pretensió de dir... la
veritat de la veritat precisament. Post-truth,
aquesta és segons “El País” d’avui la paraula que ens marca el pas de l’any, la
seva actualitat estranya i passatgera.
Però en realitat
aquesta postveritat és només un pseudònim més del que cal anomenar amb el seu
nom veritable: el real, diferent des de sempre de la veritat, el real en el que
es funda el símptoma de la nostra època. Tant la ciència com la política, tant
l’art com la psicoanàlisi poden trobar avui en aquesta diferència la marca de l’ésser
que parla.
És un signe dels
temps que corren. Sapiguem respondre-li com mereix, sense nostàlgies ni
impostures.
1 comentari:
Cada dia que passa el gaudi fa de les seues i els hòmens de pau hem d'eixir a separar als borratxos en brega, l'instint de mort ens posa un altre parany i iguala déus i dimonis, no, no hi ha veritat de veritat, perquè eixa posteritat és lignot, és l'infinit, és el per tant miracle de la vida, la contradicció paradoxal que s'amaga en la finitud i infinitud d'un, qualsevol segment o cosa presa a l'atzar.
Publica un comentari a l'entrada