Boscúria és un dels noms de l'inconscient, un dels noms de La sense nom. I l'inconscient no para d'escriure i de desescriure, fent formacions de tota mena, arbres de sentit i sense sentit que estenen les seves branques i les seves rels amb una lògica que l'Afat —el sisè sentit del llenguatge segons Ramon Llull— ja va anticipar una mica.
Així que has sabut que Boscúria ha sortit d'impremta, i encara sense tenir el llibre a les mans, «veus» a les proves —ni saps com—, algunes «errades» que et són curioses, llocs on segueixes errant per camins muntanyencs i de boscatge. I això, després d'haver llegit i rellegit galerades, després de correccions i revisions a dojo. A Boscúria, però, les errades tenen valor de lapsus —algunes, no pas totes. És a dir, són veritats agudes que cal desxifrar quan et retornen sense que ningú te les hagi hagut d'assenyalar abans. Que tu mateix les «vegis» ara, just quan saps que acaben de sortir impreses, te les fa més veritables encara. Veritats de sobrenatura per desxifrar.
Aquí n'aniràs seguint, doncs, l'escriptura. Aquí seguiràs caminant per fer extensió geogràfica de Boscúria, que no saps ni on comença ni on acaba, que no para mai de créixer. Als lectors que trobin més camins perduts de Boscúria, els agraïràs que te'ls indiquin per seguir fent camí:
m.bassols@mac.com
____________________________________________________
19/04/2023
Trobada i conversa a l'Ateneu Santfeliuenc, «Quin és el significat de Boscúria?».
Podeu escoltar la intervenció a Youtube.
En Jaume Grau Massalleres en fa una bona ressenya. Heus-la ací:
«Ens hem endinsat en el bosc de l'inconscient de la mà d’en Miquel Bassols, en un intrèpid viatge que sempre porta més lluny que la passejada diumengera del turista ocasional.
Miquel Bassols és psicoanalista, membre de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi i de l'École de la Cause freudienne. Doctorat pel Departament de Psicoanàlisi de la Universitat de París 8 i docent de la Secció Clínica de Barcelona (Institut du champ freudien). Ex-president de l'Association Mondiale de Psychanalyse (2014-2018). Ha impartit cursos i conferències a diversos països d'Europa i Amèrica.
Fidel a l’axioma lacanià segons el qual l'inconscient està estructurat com un llenguatge, ha iniciat el viatge a través de la selva dels símbols de “la natura perduda de les coses”, que és el subtítol que du el seu llibre Boscúria, Símbol editors, 2021. Bassols comença palesant la íntima relació entre natura (physis) i llenguatge (logos): la llengua no és una simple representació, sinó que crea una realitat. Amb paraules del poeta Perejaume, “el llenguatge no és més que una altra terra”. A partir dels viatgers romàntics, s’ha anat conformant una idea de natura i paisatge que ha arribat fins als nostres dies amb la forma de translació de “bombolles de llenguatge”, que així és com defineix el turisme actual. Bassols afirma que “ningú no se’n va a la muntanya sense la motxilla d'un relat, una motxilla més o menys carregada, ja sigui de llibres llegits, de pel.lícules vistes, de quadres coneguts, o de tot allò que d’altres -amics, avis, pares o germans- te n’han explicat”; enfront de la moda occidental de “fer el cim”, contraposa la tradició oriental de voltar la muntanya. Travessant un llindar imprecís (“un llindar mòbil” diu Perejaume), ens hem trobat de cop dins del bosc, amb la seva munió d’éssers feréstecs, que Bassols assimila a l'inconscient. I, en un clar d'aquest bosc, amb la cabana de Heidegger a Todtnauberg, la petita cabana improvisada de Dersú Uzalà, fins i tot “el que l'infant construeix al seu llit amb un llençol agafat a la capçalera per tal de fer-s'hi un clos”. A partir de la síndrome de la cabana, des d’el punt de vista de la psicoanàlisi, hem arribat al confinament que tots hem patit, amb les seqüeles que ens ha deixat, encara no totes ben conegudes. També hem parlat del conflicte entre el tractament institucional del bosc i la natura i els seus habitants més propers, com a conseqüència de normatives basades en ideologies amb un vernís suposadament ecologista que poc compta amb la gent del territori.
Idees, pensaments, suggestions, fruit de la lectura tranquila d'un llibre que s'ha de llegir lentament, al pas del badoc que no corre perquè no té cap pressa per arribar enlloc.»
Jaume Grau Massalleras
Video a YouTube del Cafè filosòfic
https://www.youtube.com/watch?v=EYASTL5S6aA
Galeria d'imatges
https://ateneusantfeliuenc.cat/cafe-filosofic-57-boscuria-amb-miquel-bassols/
Tot plegat realitzat per l'Aleix Mestres
24/09/2022
Ramon Alcoberro segueix escrivint Boscúria per tu. Gràcies de veres per aquesta lectura tan ben caminada. I a l’Enric Faura per acompanyar-vos.
Podeu llegir l'article aquí: El Temps
17/09/2022
Avui a "La Vanguardia", el periodista Antonio Cerrillo escriu un bon article a partir de Boscúria i d'una excel·lent conversa que heu mantingut sobre diversos temes vinculats a la natura i l'inconscient.
L'Antonio és un periodista especialitzat en medi ambient, Premi Nacional de Periodisme Ambiental i autor del llibre Emergencia climática: Escenarios del calentamiento y sus efectos en España.
11/09/2022
Una conversa amb Enric Faura —bon lector, bon caminant a muntanya— a la Setmana del Llibre en Català sobre "Boscúria". L'escriptura del llibre com una continuació de l'experiència de la psicoanàlisi. L'escriptura de la natura com una extensió de la cultura. La no oposició, doncs, entre natura i llenguatge, tal com la van entendre els grecs, llegits per Lucreci. Logos i Physis són l'un continuació de l'altre. El nom de "Boscúria" i la lletra de Verdaguer amb l'alzina del Passeig de Gràcia (aneu a veure-la). La sobrenatura de Lezama Lima i el bosc fet llenguatge. El lloc, l'experiència de ser i estar en un lloc, més enllà del paisatge que a vegades ens enlluerna i ens l'oculta.
Boscúria segueix escrivint-se...
Gràcies, Enric Faura, per la teva lectura.
17/12/2021
Al Centre de Lectura de Reus, presentació de «Boscúria. La natura perduda de les coses», amb l'amic Joaquim Mallafrè. Al Joaquim el coneixes des del 1981, quan vau presentar la seva preciosa traducció de l'Ulisses de James Joyce a la Biblioteca Freudiana de Barcelona: «Clapoteja en gots de roca: toc, xoc, cop: acomboiat en bocois.» (p. 55) Des d'aleshores, una amistat de lletra que us va fent trobar, ara ací, ara allà, amb lectures recíproques. També a la lletra del bosc i la muntanya. Conversa sobre l'Orient i l'Occident, les rodones i les creus, l'eix horitzontal i l'eix vertical, amb la sobrenatura com espai i temps on llegir-nos l'ésser que ens fuig. Evocacions del Ferrater reusenc i del Verdaguer pirinenc. I de Gaudí.
30/10/2021
17/10/2021
Fas una lectura passejada a Argençola, convidat pel seu Ajuntament, gràcies a la col·laboració i a l'interès de Marta Berenguer per «Boscúria». Preciosa proposta! Els boscos d'Argençola són molts propers, geogràficament i literal, als de Collbató. Descobreixes que caminar i llegir, com caminar i escriure, pot ser també una pràctica entre varis. Trobeu un antic pou de gel, i una font enclotada a una antiga riera, ara plena de fulles d'inici de tardor. Entre caminada i caminada, lectura de passatges de «Boscúria»: en aquell tram del camí venia un revolt... Gràcies Argençola!
04/09/2021
Presentes «Boscúria» a la Fira del Llibre del Pirineu, a Organyà, d'on són les famoses Homilies, un dels primers textos trobats en llengua catalana del segle XII-XIII. Contingències de la lletra. Hi coneixes Artur Blasco, un home que als anys vuitanta va fer redescobrir l'acordió diatònic als Pirineus —en parles a la pàgina 34— i que ha fet un treball immens de recull de cançons d'aquestes contrades. Ara són molts fent sonar el diatònic per aquests topants. Li compres un volum de partitures, molt ben editat per ell mateix. Bona conversa amb la periodista Noemí Rodríguez sobre llenguatge, natura, inconscient, i fins i tot sobre transexualitat (s'ha llegit el teu darrer llibre sobre el tema). Isidre Domenjó és qui organitza aquesta fira que ja és a la seva XXV edició, i que va començar els primers sis anys fent-se a Martinet, terra de Boscúria.
23/08/2021
Je fais la présentation de «Boscúria. La natura perduda de les coses» dans un petit village des Pyrénées. Juste après, je trouve dans le Séminaire XXIV de Jacques Lacan une référence au livre d'Edgar Morin, «Le paradigme perdu : La nature humaine» (1973). Je me le procure toute suite par Kindle, je m’y retrouve. Voici la citation de Lacan:
«[…] conformément à ce que dit Edgar Morin dans un livre où il s'interroge sur la nature de la nature, il est tout à fait clair que la nature n'est pas si naturelle que ça, c’est même en ça que consiste cette pourriture qui est ce qu'on appelle généralement la culture.»
Ce sont les bonnes petites rencontres de l’été. Merci, avec un peu de retard, Edgar Morin.
14/08/2021
Fas la presentació de «Boscúria» a la Plaça Major de Músser, amb Piluca Gasch, Laia Fidalgo i Montserrat Ingla. Cadascuna subratlla un tret del text que et fa seguir escrivint:
— «L'ésser és trencadís, un trencadís de paraules». I cal recompondre'l. Com quan treus «les tasses noves» al dinar de casa, després que s'hagin trencat les velles. Paradoxa: les «noves» són les que tenies guardades de generacions anteriors. M'encanta el nou i m'enamora el vell... I és pel vell que llegeixes el nou. I a l'inrevés també.
— «Boscúria», el lloc on situar una absència perquè no se t'empassi amb la natura de les coses perdudes, que és ben diferent a la natura perduda de les coses. Saber caminar i pensar alhora. T'ho diu una bona amiga.
— Per fer bé un camí, cal saber des-fer-lo. Això a «Boscúria» passa unes quantes vegades. És l'única manera de reescriure la natura perduda de les coses, saber tornar sobre les pròpies petjades, el més semblant a una psicoanàlisi. T'ho diu una bona editora.
En Toni i altres musserencs —o mussols, com també en diuen— escolten la conversa amb atenció.
Enric Faura, a qui coneixies només per piulades, intervé des de l'altra banda de la plaça —petita i plena d'història— per parlar de la literatura de la natura.
Després, concert del Toti Soler a l'església de Santa Maria de Músser. Una gota de llum, una transparència feta música, la banda sonora de «Boscúria» feta abans que tu escrivissis el llibre. Gràcies de nou, Toti!
L'església de Santa Maria de Músser té a l'absis unes pintures d'Aurora Altisent que són cosa fina (fetes l'any 1964). És la mare del bon guitarrista, i amic de Músser, Feliu Gasull. Que també l'esmentes al llibre.
Ara te n'adones: el blau de la llum que entra per la finestra de la dreta i va a parar a les pintures travessant l'absis, és el mateix que «la blava transparència al final del passadís d'aquella casa prop del Park Güell» (p. 15). Transparències, en diu el Toti.
30/07/2021
T'arriben primers esborranys de la traducció al castellà que Editorial Volcano publicarà de «Boscúria». La traductora, Olga García Arrabal, ha fet un treball excel·lent d'orfebreria per traslladar els jocs de la lletra i de la sobrenatura d'una llengua a l'altra. L'editor, Javier García, és tot un personatge. Gràcies a tots dos.
Per cert, el títol en castellà: «Boscuria», tel quel.
29/07/2021
«Boscúria» segueix el seu camí, la seva escriptura. En Joan de Músser, que l'ha llegit en família, et diu que t'has de trobar «informadors menys pessimistes» sobre el destí del poble (cf. capítol «Munciar se'n va»). I això t'alegra, vol dir que els habitants de Músser tenen més confiança del que semblava en els camins que no s'esborren... I que ells s'hi reconeixen.
22/06/2021
Missatge de Bernat Gasull i Roig:
Encara cerco en llibres la creu del Pont de Mahoma. Com bé dius a Boscúria, després del pas de Verdaguer se’n van col·locar unes quantes de creus al Pont de Mahoma, bo i començant per la del Llamp de la Maleïda. Hi ha hagut unes quantes morts a la Maleïda. I les creus també han anat desapareixent, caient per l’abisme. Fins i tot em vaig entretenir d’acostar-me al repeu del cingle per trobar-ne de caigudes. Tanmateix encara no sé per a qui era la creu del 1882. Qui havia mort al Pont de Mahoma i per a qui li havien fet la creu. La conclusió que en trec és que aquest text va ser escrit (només cal regirar la llibreta), després de la resta, de l’experiència pròpia. És molt probable que li haguessin explicat l’endemà, potser en Cabellut a vora del Port de Benasc. Per això quan hi va pujar no sabia que hi havia un llibre dalt del cim. I per això, segurament en Cabellut li parla de la creu al guia Barrau, però es confon, perquè era a la Maladeta Occidental (o Pic de la Maladeta), no pas a la Maleïda. Per tant, molt probablement el 1882, no n'hi havia cap de creu al Pont de Mahoma.
Bona Boscúria!
Bernat Gasull i Roig
I resposta meva:
Benvolgut Bernat Gasull, és una alegria rebre el teu comentari. Vaig llegir amb passió i d'una tirada el teu llibre «Maleïda» resseguint les petjades de Verdaguer.
El que m'expliques de les «creus» del Pont de Mahoma és per fer-ne tot un llibre d'enigmes, aparicions i desaparicions, tot ben verdaguerià. Suposo que hauràs llegit i rellegit l'article d'Hilari Sanz i Gonel de 1976, La creu d'en Sayó al Pont de Mahoma.
Però el que expliques ara torna a fer-me donar més voltes a la creu fantasma de Verdaguer.
Continuem!
Gràcies de nou,
Miquel Bassols
I d'en Bernat:
Gràcies a tu per compartir aquest tros de natura i humanitat,
Bernat
16/05/2021
Presentació de Boscúria a Sant Pol de Mar, amb Eliseu Carbonell i Perejaume.
El saber de l'Eliseu sobre l'antropologia del mar i de la muntanya: com veuen i llegeixen el mar a muntanya? I Perejaume, que t'ensenya a llegir l'entrada i la sortida de «Boscúria»: els llindars mòbils, te'n diu ell. I tu mires d'escriure'ls.
28/03/2021
Trobes l’Isidre (p. 166) amb el tractor:
— T’he portat un llibre on surts tu. Hi explico coses que m'expliques.
— Més m’estimaria un entrecot.
— Home, el llibre no el pots fer a la brasa.
— Sí, tindria gust de fusta.
Doncs això, avui #Boscúria a la brasa i gust de fusta, que és d’on ve el paper.
26/03/2021
Conversa amb Xavier Graset al programa de televisió Més 324
En Xavier Graset sap preguntar, cosa que vol dir que sap llegir. Després segueixes la conversa amb ell i la Mia pels passadissos laberíntics de TV3. Sembla com si el teu text segueixi escrivint-se a cada lectura d'algú Altre. L'original, perdut.
____________________________________________
Algunes correccions
p. 43 — «Recordes prou bé el dia que el Montgròs va començar a existir per a tu. Fins aleshores, aquella massa de granit [...]»
Aquesta és tan grossa com enigmàtica. El Montgròs, com tot Montserrat, no és de granit sinó de conglomerat. Al Montgròs no hi ha ni una mica de granit, ni cap granit sense mica. És una errada geològica imperdonable. És, però, sobretot un lapsus, perquè sempre t'ha agradat la mineralogia i saps distingir molt bé el granit del conglomerat. A tres llocs del text poses «conglomerat» per parlar de Montserrat: 3 a 1, guanya conglomerat sobre granit.
A la p. 39 ja poses «conglomerat» i a la p. 64 tornes a posar-lo.
A la p. 152, ho escrius així: «Aquella muralla de conglomerat mal xerracada [...]».
Per què «granit» a la p. 43? Perquè el Montgròs és molt «gran»? Perquè és el mont més granat, ja fet del tot, el més important?
Sí, però sobretot perquè el Montgròs, com les roques de la Ciudad Encantada que evoques en un altre lloc, és també la Gran-nit que fa de les formes rocoses una ombra gegant i ominosa, paorosa. És la negra-nit a l'altre costat de «La taca blanca», del «quadre blanc» que trobes baixant pel pedregam a Collbató. I és el que t'alleuja d'aquell massa-de-gran-nit que et semblava el Montgròs. La gran-nit del Montgròs, però, torna, no para de tornar...
p. 68 — «Autobús de la Hispano Igualadina».
Segons el diccionari, hauria de ser autocar. Autobús és només pel transport urbà.
L’autocar a Martinet sí que et portava fora de ciutat. La Hispano Igualadina no tant? No, perquè el lloc on anaves era ben familiar i proper, com una extensió de la ciutat, encara que prou lluny geogràficament, com el Bosque teresià al bell mig de la ciutat. Allà hi anaves i en tornaves com qui agafa el bus per anar al Park Güell. Per això és més veritable «autobús», encara que no sigui exacte si mires el diccionari.
En la teva llengua particular és autobús. Anaves amb autobús a Collbató, no pas amb autocar com a les excursions. Cadascú té el seu diccionari particular, fet d’inexactituds, però ben veritable.
Nota: On acaba la llengua particular i comença la llengua comuna? És com el bosc, que no saps on comença ni on acaba. I és també com el munt de pedres en la fita de la paradoxa sorites que trobes a un altre capítol. Quan és que un autobús comença a ser un autocar? A partir de quin llindar entre la ciutat i el camp?
p. 154 — «Per traduir el nom del concepte xinès equivalent a paisatge necessites posar dues paraules juntes: muntanyes-rius. Ho diuen així, en plural, no com una idea abstracta [...]»
És així com ho diu François Jullien, al seu llibre on has trobat aquesta preciosa lectura del «paisatge». François Jullien es un xinòleg eminent. De fet, però, la llengua xinesa no té el plural en la seva gramàtica, tret d'algunes formes dels pronoms personals. «Ho diuen així, en plural» no és del tot exacte, perquè la llengua xinesa no fa la diferència singular / plural. Més aviat: «Ho tradueixen així, en plural». Ells, els xinesos, ja tradueixen el plural que no tenen, desescrit en la seva llengua. I nosaltres el llegim com podem.
p. 63 — «Josep Maria de Sagarra» i no «Segarra». Aquí hi ha, sens dubte, una contaminació amb les «segarres» (p. 135) que més endavant tremolen soles al Pont de Mahoma. La sabateria del carrer Gran de Gràcia era «Can Segarra», tot un clàssic amb les seves botes de muntanya, una mica més consistents que les «xiruques».
5 comentaris:
Si em permet, senyor Bassols, li diré que la meua escriptura també ha començat, no sé si automàticament o pel meu desig, que vindria a ser el mateix, a escriure paraules que deia mon pare, tot i no ser del tot acceptades pels normativistes de la llengua.
He vist la paraula "rel" en el seu escrit i m'ha posat una miqueta les ganes de compartir-li la meua troballa, una llengua mig normativa, mig de mon pare, que em fa sentir-me més a gust amb ella.
És el saber que ningú no parla malament la seua llengua, sinó que té una manera diferent de acomplir la seua parla.
Lògicament cal que hi haja normativistes, però la llengua ha de ser, el màxim posible natural, és el cos mateix, i una paraula dita sense ganes pot provocar fins un malestar més greu, no estic llançant a terra la tasca dels normativistes, però sí posant en evidència que cada cos és diferent i igual.
Un abraç des de Valéncia, hi ha molta gent que el seguix i jo en sóc una.
Vicent Adsuara i Rollan
Si em permet, senyor Bassols, li diré que la meua escriptura també ha començat, no sé si automàticament o pel meu desig, que vindria a ser el mateix, a escriure paraules que deia mon pare, tot i no ser del tot acceptades pels normativistes de la llengua.
He vist la paraula "rel" en el seu escrit i m'ha posat una miqueta les ganes de compartir-li la meua troballa, una llengua mig normativa, mig de mon pare, que em fa sentir-me més a gust amb ella.
És el saber que ningú no parla malament la seua llengua, sinó que té una manera diferent de acomplir la seua parla.
Lògicament cal que hi haja normativistes, però la llengua ha de ser, el màxim posible natural, és el cos mateix, i una paraula dita sense ganes pot provocar fins un malestar més greu, no estic llançant a terra la tasca dels normativistes, però sí posant en evidència que cada cos és diferent i igual.
Un abraç des de Valéncia, hi ha molta gent que el seguix i jo en sóc una.
Vicent Adsuara i Rollan
Benvolgut Vicent, gràcies pels seus missatges. Aquest em toca de veres, i hi estic ben d'acord. Ens cal una llengua comuna, normativa, és cert, però la llengua sempre va a la seva, segons cadascú que la parla o és parlat per ella.
M'alegra que la seva escriptura hagi començat també a fer camí.
Salut!
Pàg 63 Josep Maria de Segarra (Sagarra). Felicitats pel llibre! L'estic gaudint!
Gràcies per la lectura, i també per la correcció que se'ns havia passat a tots...
Publica un comentari a l'entrada