A l'inrevés

Començo amb aquest apunt[1] una sèrie de lectures que encara no puc saber on em portaran i que aniré refent a mesura que ho sàpiga. No volen pas ser lectures de “crítica literària”, tampoc d’allò que s’acostuma a designar com “psicoanàlisi aplicada”, encara que potser se’n podrà extreure una ensenyança per l’una i l’altra. Les començo, doncs, a l’inrevés d’aquests sabers, precisament amb la lectura del poema “A l’inrevés” de Gabriel Ferrater. Heus ací els catorze decasílabs que trenen un seguit d’imatges tan punyents com aparentment atzaroses:

A L’INREVÉS

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja

frenètica d'agost, els peus d'un noi

caragolats al fil del trampolí,

l'agut salt de llebrer que fa l'aroma

dels lilàs a l'abril, la paciència

de l'aranya que escriu la seva fam,

el cos amb quatre cames i dos caps

en un solar gris de crepuscle, el peix

llisquent com un arquet de violí,

el blau i l'or de les nenes en bici,

la set dramàtica del gos, el tall

dels fars de camió en la matinada

pútrida del mercat, els braços fins.

Diré el que em fuig. No diré res de mi.

“Ho diré” —no “us ho dic”, no en present ni incloent-hi explícitament el lloc al qual s’adreça el subjecte de l’enunciació. La primera pregunta queda justificada: A qui s’adreça aquell que ho dirà a l’inrevés? Des d’on ho dirà, a l’inrevés d’allò que diu? “Ho diré”, en un futur sostingut fins al final, i només ho sabrem després d’haver-ho dit, ja en un futur anterior, quan ho hauré dit. El temps lògic de la significació del poema té una estructura de retroacció que ens indica que aquesta significació s’ordenarà des del final cap al començament. Tal com passa sovint en l’escriptura de GF, serà només al final que haurem sabut què volia dir al començament, a l’inrevés. Però aquesta és, de fet, l’estructura mateixa del llenguatge, i també la de l’inconscient freudià llegit per Jacques Lacan: ho hauré dit, a l’inrevés del que dic en el que escric, a l’inrevés del meu dir.

I, doncs, de què es tracta? Coneixem els referents literaris del seguit d’imatges llançades al poema com daus a l’atzar. GF mateix ens ho ha avisat en la nota que introdueix l’edició de Les dones i els dies: “A l’inrevés és un comentari crític sobre el Huckleberry Finn de Mark Twain”. Coneixem també, per les notes que l’autor va deixar als marges del text en l’edició original[2], altres referents: Jaime Gil de Biedma —a l’inrevés, però, de què?—,  Robert Frost  —“l’aranya que escriu la seva fam”, no és també una metàfora excel·lent de l’estructura retroactiva de la significació en el llenguatge?[3] —, Jean Cocteau —la relació sexual que s’escriuria finalment en aquell únic cos de quatre cames i dos caps—, la pintura sienesa —feta amb el blau i l’or de les policromies del gòtic—, i encara d’altres que els crítics hi podran descobrir. Coneixem fins i tot per altres testimonis algun referent més d’aquestes imatges que tenen la mateixa funció que Freud va descobrir com les “restes diürnes” del somni. Per exemple, una nit de farra prop del Born en “el tall dels fars de camió en la matinada pútrida del mercat”.

Però aquests referents no ens donen, no ens donaran mai, el sentit del poema. Sentit i referència, Sinn i Bedeutung, ja des de Bertrand Russell no van mai junts en el llenguatge.

El sentit és, precisament, allò que em fuig, allò que es desplaça, —“llisquent com un arquet de violí”—, en el referent de les paraules. És el que aprenem en la lògica del significant tal com Jacques Lacan l’analitzà al començament de la seva ensenyança: el desplaçament del sentit en la cadena significant segueix la llei de la metonímia infinita que és també la del desig, que és sempre desig d’un altre desig, tal com el sentit és sempre sentit d’un altre sentit… Només en el llenguatge em pot fugir el referent veritable del dir, el seu “sentit” en el sentit fort, singular, el sentit d’allò que serà finalment l’inefable.

I tot aquest sentit que em fuig, tot aquest sentit que fuig del meu Jo que ara vol dir això que el fuig, no és sinó un món fet a l’inrevés del seu món de suposada consciència, el de la consciència del Jo. 

Llegint-ho des d’aquesta perspectiva, cal dir que GF té una intuïció molt precisa de l’estructura del Jo com inversa —com una metonímia també, direm nosaltres—, del sentit que el fuig en la cadena significant. Diguem-ho ràpid, que no se’ns en vagi, que no ens fugi massa aviat: el subjecte, allò que designem com subjecte de l’inconscient diferent del Jo, diferent també de l’anomenat “Jo poètic”, el subjecte que escrivim amb la lletra essa barrada, $, en l’escriptura lacaniana i que és també el subjecte de l’experiència de l’inconscient, aquest subjecte no és sinó el buit que deixa aquest desplaçament del sentit en la cadena significant, és una “manca d’ésser”, un “desésser” si ho voleu dir amb un Ausiàs March lacanià avant la lettre.

Llegit des d’aquesta perspectiva, el poema ens sembla molt més radical del que podria semblar. Té íntima relació —fins i tot relació íntima, com un sol cos de quatre cames i dos caps— amb l’altre poema, “Literatura”, que el precedeix, just precisament al seu revers, a l’anvers, de fet, de la pàgina impresa (47 i 48 d’Edicions 62), tots dos amb catorze versos decasílabs. De fet, si mires aquesta pàgina a contrallum, els dos poemes encaixen en una mateixa taca, i fins i tot els títols semblen fets per encabir-se l’un en l’altre: LITERATURA / A L’INREVÉS. Encara que això no passava, per exemple, en l’antiga edició de la col·lecció de Cara i Creu, ens sembla un bon cas de les contingències de la lletra, —“Lituraterra”, diem nosaltres evocant el text de Jacques Lacan que fa de referent primer d’aquestes lectures. Podríem fins i tot escriure els dos poemes de GF en una banda de Moebius, la figura topològica que té una única banda i una única vora: l’un a l’inrevés de l’altre però finalment escrits en una mateixa banda. Són el mateix, dit a l’inrevés: l’un és el subjecte de la literatura, l’altre l’objecte que fuig del Jo. O dit a l’inrevés: l’un és l’objecte de la literatura, l’altre el seu subjecte, sempre diferent del Jo, el Jo del qual sempre fuig el sentit. Jo de l’enunciació i Subjecte del desig, doncs, a l’inrevés l’un de l’altre. Ens és ben bé igual si GF els va disposar així volent-ho o no —pensem que sí—, perquè el que importa és allò que el fugia, allò que ens deia fins i tot, o sobretot, sense saber-ho.