La pregunta Dir-ho tot? toca el principi mateix del dispositiu analític, la seva regla fonamental tal com Freud la va enunciar: “Digui tot el que li vingui al cap.”
La cura amb què podem enunciar-la –de diverses meres, més o menys explícites– és la mateixa amb què el subjecte pot respondre:
— Dir-ho tot? Si heu de posar-hi aquests interrogants és ja perquè no creieu possible complir aquesta regla, per molt fonamental que sigui.
Vegem-ho. En primer lloc, no li hem demanat simplement que ho “digui tot”, i encara menys li demanem prometre que compleixi aquella fórmula jurídica tradicional: “Digueu la veritat, tota la veritat i res més que la veritat”.
— Ja conec la seva màxima lacaniana, la d'aquella veritat que no es pot dir tota. Amb tot, què devia voler dir: “digui tot el que li vingui al cap”? I el que no em vingui al cap, què? No podria arribar a dir-ho? En realitat, he vingut aquí per saber alguna cosa que no se m'hagi acudit mai, fins i tot per arribar a dir-ho. M'ho dirà vostè? A més, si s'hi fixa bé, ha enunciat la seva petició impossible de complir amb un imperatiu –“Digui vostè”– seguit d'un subjuntiu –“tot el que li vingui al cap”. Si no l'ha complementat amb el present d'indicatiu, “Digui… tot el que li ve al cap”, serà també per alguna subtil prevenció. Anticipa segurament que se m'acudiran coses que no voldré dir, o que cediré a “la temptació d'ometre alguna cosa perquè em sembli poc important, absurda o desagradable”[1] (Freud dixit). No és una mica capciós?
En realitat, si hem utilitzat el subjuntiu és per un artifici de la paraula que té un cert punt de trampós. Per un moment ens hem volgut observar des d'un lloc exterior a nosaltres mateixos, com si ens poguéssim situar fora, abans o després, del propi acte d'enunciació, i parlar sobre el que diem, com si poguéssim fins i tot legislar sobre l'acte de parlar, sobre el que es pot o no es pot dir, des d'un llenguatge superior que prengués el nostre dir com a objecte.
— Sí, també conec aquella altra màxima, “no hi ha metalleguatge”. Aquesta sí que seria la il·lusió de voler dir-ho tot, tot sobre el meu llenguatge.
En realitat, és amb una imatge semblant com Freud va voler explicar la seva regla fonamental: “Comporteu-vos com un viatger que va vora la finestreta del vagó i descriu als seus companys com el paisatge va canviant davant dels seus ulls.”[2]
—Però resulta que, si jo sóc aquest paisatge, si jo soc l'objecte mateix que intento atrapar en el transcórrer dels meus pensaments, no puc estar alhora a l'interior del vagó dient el que penso, el que veig del paisatge exterior que sóc jo mateix. Intentaré aleshores pensar el que dic. Però si penso el que dic, segurament no arribaré mai a dir el que penso, ni tot ni una mica. La seva regla em sembla ara encara més impossible de complir.
Diguem aleshores que el subjecte de l'experiència analítica es constitueix precisament com el marc mateix de la finestreta del vagó freudià. No està en el suposat interior del vagó, però tampoc en l'exterior del paisatge en el qual només està suposat. El subjecte és pròpiament el marc mateix de la finestreta del tren, el marc del fantasma en el qual es divideix pel fet de parlar d'un objecte que se li escapa de manera inevitable.
La regla fonamental, tal com Freud la va formular en llengua alemanya, adquireix aleshores la seva raó de ser: «Sagen Sie also alles, was Ihnen durch den Sinn geht», seria literalment: Digui vostè, doncs, tot el que li passa (el que transcorre) “durch den Sinn”, a través de la ment, a través del Sinn que és també el sentit. El tren que passa a través del paisatge no es distingeix del propi paisatge que sembla passar, el transcórrer del sentit que fuig, d'un referent inabastable.
Senyalem de passada que les diferents llengües del Congrés que farem amb aquest tema modulen de manera diferent aquest paisatge. En francès, “Dire tout ?”, i en italià, “Dire tutto?”, fan U del Tot, mentre que la gramàtica de l'espanyol, “¿Decirlo todo?”, i de l'anglès, “To say it all”, demanen reduplicar-ho amb el pronoms.
La regla fonamental demana a l'analitzant que digui el paisatge que transcorre davant dels seus ulls –el seu propi discurs que serà sempre discurs de l'Altre–, sabent que aquell paisatge és ja un retall de la realitat i que, a més, aquest real se li escapa com més el vulgui aprendre des d'un exterior o des d'un interior suposats. És només acceptant aquesta aposta, consentint a aquesta divisió, com podrà arribar a saber alguna cosa d'allò que ni se li acudia dir. És només renunciant a voler dir-ho tot, acceptant repetir el que ja creu saber, com arribarà a dir alguna cosa nova del seu saber inconscient.
Així, la fórmula freudiana de la regla fonamental és una manera cortès –“Sagen Sie…”, Digui vostè…– de posar en acte aquella altra, més abrupta, que Nietzsche va posar en boca de Zarathustra quan es deia a si mateix: “Sprich dein Wort und zerbrich !” –«Digues la teva paraula i trenca't!»
__________
[1] Freud, S. (1913), “La iniciación del tratemiento”. Obras Completas, Biblioteca Nueva, Madrid 1979, pàg. 1669.
[2] Ibídem.
