26 de gener 2012

Això no és una imatge

Quan Martí Peran, comissari de l’exposició, va proposar-me de fer una presentació comentada d’una obra videogràfica de Perejaume, vaig respondre de seguida que sí. Fa un cert temps que segueixo el treball d’en Perejaume —treball de pintura, treball d’escriptura, si és que podem pensar que són diferents— amb un interès molt especial. Em sembla que convergeix en molts punts amb el treball que la psicoanàlisi de Jacques Lacan ens ensenya que podem fer amb l’inconscient. O més ben dit, amb el treball que el propi inconscient fa, el treball que ens fa, que ens fa ser com som a cadascú.
I això a través del que tant Perejaume com Lacan elaboren amb un instrument molt precís i subtil alhora: l’instrument de la lletra. De manera que llegint i veient l’obra de Perejaume, m’hi he sentit ben aviat “veí de lletra”, per dir-ho així. Ell al seu taller de Sant Pol, on els arbres li escriuen l’obra, “l’obreda” com li ve de dir, l’obreda que ell mateix mira de desxifrar. Doncs resulta que el psicoanalista, orientat per l’ensenyança de Lacan, treballa també amb la lletra, amb “la instància de la lletra en l’inconscient”, com diu el títol d’un dels seus escrits més coneguts. I per entendre què és la lletra, la “lettre” —en francès: la lletra però també l’ésser—, res millor que l’obreda de Perejaume, res millor per entendre què és la lletra més enllà de la seva forma impresa i cal·ligràfica, res millor que l’obreda de Perejaume com una mateixa escriptura que pren formes diverses: la pintura, la poesia, la videografia. En cadascuna d’aquestes formes se’ns hi fa present la lletra en la seva dimensió més lligada a l’ésser singular del subjecte.

No parlaré però des del lloc del crític d’art ni des del lloc de l’intèrpret més o menys exterior a la seva obra, —n’hi ha que ja ho han fet i que ho saben fer molt millor que jo—, sinó més aviat com el d’algú que s’ha trobat colpit per ella, llegit per ella, interpretat per ella.

“Això no és una imatge” pot evocar la cèlebre frase “ceci n’est pas une pipe”, — “això no és una pipa”— de René Magritte en el seu quadre on veiem la imatge d’una pipa i aquest rètol a sota. Això no és una pipa, —diem—, és “només”, però tampoc no menys que, la imatge d’una pipa.
Això ens planteja ja un problema de llenguatge en la distinció entre la imatge (la representació), l’objecte (el referent) i la paraula mateixa (“pipa” pres com un significant).
El llenguatge fa que aquesta distinció i la relació entre els tres termes sigui sempre equívoca, mai unívoca. És el malentès inherent al llenguatge, inherent a cada llengua: t’ho pots passar “pipa”, i fins i tot pots separar-hi el “pi” i el “pa”… El significant, com unitat material diferent al significat, fa equívoca la relació amb el referent. I és per això que el llenguatge determina (sobredetermina, deia Freud) la realitat en la qual vivim.
“Una imatge val més que mil paraules”, acostumem a dir, però la veritat és que m’han calgut no més de set paraules per dir una cosa que cap imatge podrà mai dir per si mateixa. I me’n caldran nou per dir el següent: “No, una imatge no val més que mil paraules” (com recordava també el lingüista Jesús Tusón) i és per això que cada imatge només té sentit si la llegim a partir de la paraula, de les paraules que saben dir ja el que és una imatge abans que la percebem.
És el que el mateix Perejaume diu d’una manera tan precisa com punyent:
- “Perquè les paraules pressaben. Pressaben i reconeixen alhora. Contenen, encara, petites bombolles de l’atmosfera que hi ha havia quan van ser dites per primera vegada” (Pagèsiques, p. 455)
Ara bé, l’afirmació “Això no és una imatge” i el video que veurem, planteja un problema que va una mica més enllà i que em sembla que és al centre de l’experiència de Perejaume.
Per dir-ho ras i curt: hi ha dues maneres d'entendre, o de no entendre, la relació del llenguatge amb el real, dues formes que finalment són també dues posicions ètiques: en la ciència, en l'art, en la vida mateixa.
- Una creu que el llenguatge és una representació de la realitat, una imatge, un mapping, una cartografia de la realitat més o menys ajustada i fidel, més o menys transparent en relació a allò que creu representar. Una part de la ciència parteix, de manera implícita o explícita, d'aquest model. Aquesta perspectiva porta a paradoxes insolubles, en primer lloc perquè el llenguatge també forma part de la realitat. Com pot el llenguatge representar-se a si mateix en el seu propi camp? Aquesta concepció fa abstracció, esborra necessàriament, la dimensió singular del subjecte que parla en el real que creu representar. És el que passa, per exemple, amb el mite de l'objectivitat positivista i empirista en el camp de les ciències cognitives.
- L'altra concepció parteix, just a l’inrevés, de la presència irreductible del llenguatge i del subjecte que parla, que és parlat pel llenguatge, en la realitat. El llenguatge no pot representar-se a si mateix sense topar amb una paradoxa insoluble.
Tenim aleshores un problema: som éssers de llenguatge, som només en el llenguatge, però no podem pensar realment el llenguatge des del llenguatge mateix sense fer una certa cabriola, sempre enganyosa. I encara menys podríem representar-nos i pensar el llenguatge des del seu exterior, sense les paraules mateixes. Hi ha una impossibilitat lògica.
Aquesta paradoxa té un abast que va molt més enllà del que podem pensar: els seus efectes van des de la ciència a l’economia, (en la confidence, la confiança en el llenguatge), passant pel patiment més subjectiu, per l’efecte del simbòlic sobre els nostres cossos. El llenguatge ens és exterior i interior alhora i determina el sentit del que vivim, del que percebem i del que patim. Aquesta lloc, interior i exterior alhora, és el que Freud va descobrir com l’inconscient. I Lacan afegeix: aquest inconscient que ens habita i on habitem està estructurat com un llenguatge, funciona com un llenguatge que cal desxifrar.
En aquesta operació de desxiframent, la lletra és un instrument fonamental.
De nou, llegim Perejaume en un dels molts llocs on transmet aquesta instància de la lletra: “Les paraules ens lletraprenen i ens fan pesar cap a una tan o més fidel geologia” (Pagèsiques, al mateix lloc).
Hi ha doncs una mena d’orografia, una geografia de les paraules per la qual ens acompanya Perjeaume. I ell mateix  cita aleshores un altre sant-polenc, aquest d’apoció, (Perejaume, pels qui no ho sabeu, és de Sant Pol de Mar), l’increïble i estimat etimòleg Joan Coromines quan escriu: “Quina emoció quan el vel que cobria un mot d’aspecte misteriós s’esquinça i s’entreveu un daltabaix de segles de gent i de creences distintes que hi han marcat cada una la seva ditada en un indret tan amagat que fins avui pot resseguir-s’hi”.
Aquesta “ditada” del llenguatge, aquest dit i aquest dir de la ditada que pren forma sonora en cada llengua d’una manera singular, aquesta ditada és el que designem amb el terme de “lletra”. I és amb ella  que Perejaume treballa d’una manera que em sembla ben exemplar, també quan fa la seva obra videogràfica.
I així, (a mi com a psicoanalista, però també a qualsevol que vulgui arribar a llegir el món on viu) Perejaume ens ajuda a saber com algú desxifra aquest llenguatge amb un art, amb un “saber fer” que és saber-fer amb la ditada, amb el dir de la lletra.
Us  convido, doncs, a llegir, a desxifrar més que no pas a “veure”, la Màquina d'alè d'en Perejaume. Veureu com llegireu imatges en les lletres i lletres en les imatges.
I després provarem de seguir escrivint nosaltres en la conversa a partir d’allò que hi llegirem.



*Presentació de la projecció de “Màquina d’alè” de Perejaume, a l’Auditori de La Pedrera de Barcelona, el 25 de Gener de 2012. La projecció fou seguida d’un comentari i d’un debat.

15 de gener 2012

Perejaume: el saber fer de la lletra

















Avui hem anat a l'exposició de Perejaume a La Pedrera

A voltes, tal com recordava Jacques Lacan, l’artista ens precedeix a l’hora d’obrir un camí i d’ensenyar-nos com “la pràctica de la lletra convergeix amb l’ús de l’inconscient”[1]. A condició, tanmateix, que es faci responsable del seu saber fer, i això amb el seu art. És el cas, ens ha semblat, de Perejaume i el seu art que s’estén des de la pintura a l’escriptura, passant per la videografia o la instal·lació de l’anomenat mobiliari urbà. Però fins i tot, haurem de dir ara, amb un art que s’estén fins la lectura de l’obra que ja era allà, abans de ser vista i a l’espera de ser trobada en la pròpia natura. D’aquí li ve el nom a l’exposició que és en curs de fer a Barcelona i que ja ha tingut l’èxit de prorrogar-se fins a finals d’aquest proper mes de Febrer: “Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!” I com per sort no les veu totes, tenim el gust de poder veure i de llegir les que ell mateix ha sabut fer, sempre, d’una manera o altra, amb l’ús de la lletra com primera feina. I és una feina que no el deixa, que fins i tot no el deixa fer gairebé cap altra cosa, així d’insistent se li ha fet i se li segueix fent la instància de la lletra en el més real de la seva obra.
Celebrem de bon començament la feliç circumstància del lloc on trobem l’exposició de Perejaume: la famosa Pedrera (la Casa Milà, al Passeig de Gràcia) d’Antoni Gaudí. Potser mai un lloc ha donat lloc a una obra de manera tan adient. La Pedrera —la “casa arrugada”, ens deia una vegada un nen— és com aquell dibuix que es torna símbol en el moment de ser rebregat i fet una bola de paper quan el subjecte busca un lloc on fer-se habitable el món[2]. La Pedrera és també el lloc en la natura d’on traiem la pedra per fer-nos-en un habitatge, com si Antoni Gaudí hagués portat al bell mig de la ciutat un gran tros de roca excavada a la muntanya, modelada amb tantes asimetries com només el gaudi sabrà mai fer, i així l’hagués sabut convertir en el lloc per excel·lència, el lloc que pot estar en la cosa per fer-la objecte, objecte veritablement humà i llegible en el nostre món.
Però és que és en Perejaume mateix qui ens ho escriu amb totes les lletres en la seva insistent pregunta: “Una cosa pot estar en un lloc, però, ¿pot un lloc estar en una cosa?”[3] I bona part dels objectes que trobem en la seva exposició posen en acte possibles respostes a aquesta pregunta. La més adient amb el lloc i la significació de la Pedrera de Gaudí —o també amb el gaudir de la pedrera— és potser ”Obra en préstec”. Es tracta d’una gran roca treta de la pedrera de la regió de Somerset (Gran Bretanya) amb una fotografia penjada a la paret darrere seu on es veu el lloc d’on s’ha manllevat la roca exposada i un rètol que diu: “This stone has been temporarily removed for exhibition” — aquesta pedra ha estat retirada temporalment per una exposició. Paradoxa només? Diguem que és el lloc de la roca en la pedrera allò que és ara en l’objecte mateix que, no pas per atzar, és realment a La Pedrera. I això, més enllà o més ençà de la cosa pètria que se’ns dóna a veure, més enllà o més ençà també de la imatge fotogràfica d’un lloc, —tots dos, cosa i lloc, impossibles de desxifrar per ells mateixos—, més enllà, doncs, de la cosa i de la imatge, fetes una i l’altra objecte i lloc només per obra de la lletra. Perquè és només per la lletra que se’ns fa possible desxifrar el sentit d’una obra que es dóna, tota ella, a llegir i que demana que cada cosa pugui ser llegida com un objecte en l’obra, en l’Obreda com li agrada de dir a Perejaume.
I no cal que la lletra estigui impresa en la seva representació cal·ligràfica, com és el cas més manifest de l’Obra en prèstec. La lletra funciona prou bé, molt millor de fet, en la forma com Jacques Lacan va saber definir-la en la seva ensenyança: primer com un suport que el discurs manlleva del llenguatge per fer de vehicle al significant i als seus efectes de sentit (veure “La instància de la lletra…” de 1957); després com un aixaragallament (ravinement), un residu, una deixalla de l’erosió que el llenguatge produeix, insistent, en el cos i que evoca el gaudi, la satisfacció pusional més ignorada pel propi subjecte (veure aquí la seva Lituraterre de 1971). “Aixaragallament” és la paraula que hem trobat en la nostra llengua per mirar de traslladar-hi el lloc que té ravinement en la llengua de Lacan: és l’acció erosiva de l’aigua de pluja quan s’escorre per terrenys inclinats i hi forma reguerons, solcs per on puguin transcórrer els sentits més diversos de tot allò que se’ns dóna a llegir del món. L’escriptura és aleshores aquest aixaragallament que Lacan podia trobar, tal com ell mateix escriu a Lituraterre, a les planes de la Sibèria vistes des de l’avió per entre els núvols, amb una orografia feta de reflexos i d’ombres, traços que l’aigua va fent lentament i insistent en la desolació del terreny. 

O també en l’apilament entrelligat de les autopistes a la ciutat d’Osaka que, “com planejadors vinguts del cel”, fan i desfan els nusos dels recorreguts que van d’un lloc a un altre: “Només hi ha recta per escriptura, com només agrimensura vinguda del cel.”[4]
Els qui coneixen l’obra de Perejaume, estan avesats a llegir i a resseguir les seves composicions farcides des del cel d’autopistes trenades les unes amb les altres, en una mena d’escriptura que també farà aparèixer en les corbes de nivell de les cartografies més variades, per exemple a “Les lletres i el dibuix” (2004, il·lustració aquí a l'esquerra).
O també als seus mapes orogràfics de valls i de muntanyes que a voltes arriben a transformar-se en faldilles voleiants i plisades per camins curosament mapejats per les seves coordenades sobre el cos, com per exemple a “Els horitzons i les cintures” (2007). Tot esdevé aleshores escriptura que es dóna a llegir “sense la més lleu consciència de públic”, títol d’un dels seus escrits:



Crear per res, per a ningú,
com ho fa aquell bruc tan introbable,
tan improbable que algú l’arribi mai a veure.
Qui arribés a escriure troncs i ramassa
amb la silvestreria d’un bruc,
i els mots de pas, solubles,
en l’oratjol que el fa estremir.[5]

Cal, però, algú que sàpiga llegir aquest estremiment de la lletra, algú que sigui un subjecte-suposat-llegir, per dir-ho així. No sorprendrà aleshores que Perejaume demani, exigeixi fins i tot, una posició, que a nosaltres ens sembla una posició finalment ètica, a qui vulgui llegir la seva obra per tal d’esbrinar “allò que les paraules saben i nosaltres ignorem en dir-les”[6], per tal de copsar l’escriptura que les formes de gaudi imposen al cos: “On és el gest d’escriure? A qui pertany?”[7] I així Perejaume va arribar a penjar als carrers de la ciutat, amb rètols lluminosos, la següent frase que és també una veritable pregunta: “Allò que devem estar dibuixant amb les nostres formes de viure”. I és cert, ho dibuixem, ho escrivim, sense saber-ho. És precisament el que la hipòtesi de l’inconscient ens planteja a l’hora de fer-se símptoma per cadascú. 


És una raó suficient per provar de llegir l’obra de Perejaume.

I és per això també que he respost de seguida que sí quan m’han demanat de presentar i de comentar, com un activitat inclosa a l’exposició esmentada de La Pedrera, l’obra videogràfica de Perejaume al lloc mateix on es fa aquesta exposició. Serà l’ocasió per un nou encontre del discurs de la psicoanàlisi amb el saber fer de la lletra de l’artista.

_____________________

     
Projecció i lectura de l'obra videogràfica "Màquina d'alè" de Perejaume
a cura de Miquel Bassols

dimecres 25 de gener del 2012
19.30 h 
Auditori CX La Pedrera

Activitat realitzada en el marc de l'exposició:

«Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!»





[1] Jacques Lacan, “Hommage fait à Marguerite Duras, du ravissement de Lol V. Stein”, Autres écrits, du Seuil, Paris 2001, p. 193.
[2] Evoquem així el dibuix de la girafa que el petit Hans, el  famós cas freudià comentat per Lacan, rebrega i converteix en un símbol en el moment de fer-ne una bola de paper arrugat: “Il s’agit de la transformation d’une image dessinée en une boule de papier, qui est entièrement symbole, élément mobilisable comme tel”. Jacques Lacan, Le Séminaire, Livre IV, “La relation d’objet”, du Seuil, Paris 1994, p. 274.
[3] Perejaume, Pagèsiques, Edicions 62, Barcelona 2011, p. 473.
[4] Jacques Lacan, “Lituraterre”, Autres écrits, du Seuil, Paris 2001, p. 16 i 17.
[5] Perejaume, L’obra i la por, Galaxia Gutenberg, Barcelona 2007, p. 63.
[6] Ibidem.
[7] Ibidem.