Els darrers esdeveniments —l’actualitat, en diuen, encara que sigui cosa de fa un cert temps— semblen confirmar-ho: si no volem que ens agafin amb el peu canviat, cal saber llegir el subjecte contemporani —el subjecte que també som nosaltres, un per un— amb unes coordenades que necessàriament han de semblar noves. I això val, sobretot, per als psicoanalistes.
Per exemple: Trump no és el «puto amo»[1], com alguns diuen, fent-li un gran favor a ell —reconeixent-lo com a amo— i un de molt dolent a nosaltres mateixos —reconeixent-nos com els seus serfs, una mica enfadats i desitjosos d’independència, sí, però serfs al capdavall—. No, Trump no és el «puto amo», sinó que és al lloc de l’amo. I és des d’allí que maneja, com pocs saben fer-ho, els altres llocs del discurs que porta el seu nom (el de l’amo, assenyalem-ho, almenys fins que aconsegueixi, si el deixen, posar-li ell el seu propi nom). I cal ser ben poc estúpid per poder fer-ho, cal ser més aviat un home sense embuts, encara que això li pugui costar al final un destí funest (Déu ho vulgui). El problema de l’amo, Hegel dixit [2], és que el serf l’ha de reconèixer com a tal. Seria el súmmum de les paradoxes que el psicoanalista reforcés aquesta posició.
*
I això val també per a la situació en què es troba avui el discurs mateix de la psicoanàlisi, no tan nova: la seva mala posició davant dels agents del discurs capitalista (no cal afegir-hi neo-) que estan arrasant amb tot el que troben com a índex d’un subjecte singular, de fet i de dret, i dels seus símptomes. A més d’arrasar amb l’anomenat «estat del ben-estar» i amb els drets que se li suposaven, els gestors del plus-de-gaudi (també de la famosa plusvàlua que s’explica per ell) volen esborrar ara del mapa humà el discurs de la psicoanàlisi, un discurs que es sosté més aviat en els deures del ben-ser i del ben-dir, per molt malestar que causi.
Davant d’això, ja no valen els discursos sobre l’«emancipació» de l’humanisme o de l’esquerra, lacaniana o no, de la revolució permanent, de la reivindicació de les identitats —siguin les que siguin, sempre dependran d’altres—, alimentats per una política que des de fa temps s’ha vist amb els dos peus canviats (és a dir, ensopegant amb ella mateixa). Diguem que les socialdemocràcies tampoc no han sabut encertar-la en això, en benefici —això sí, sempre— dels qui se situen als arcs parlamentaris, de nou sense vergonya, més enllà de la dreta de la seva dreta.
*
I quines són, doncs, les «noves» coordenades? Les «servituds voluntàries» del subjecte a l’economia del gaudi, podríem anomenar-les. La fascinació que produeixen la crueltat i la impostura, per exemple, tal com les veiem desplegades aquests dies als mitjans de comunicació i a les xarxes socials en forma d’espectacle: «mira com gaudeixen…».
–Però això no és res de nou– ja sento dir. Ja era a La Boétie. I aquest «mira com gaudeixen» ja era al maig del 68, dit pel mateix Jacques Lacan referint-se precisament a l’amo que esperaven trobar els joves revolucionaris.
¿Ja hi era i, doncs, no hi ha res de nou sota el sol?
Depèn. De fet, quan les servituds són voluntàries sempre ignoren de quin amo són servitud, almenys ho ignoren més que les involuntàries. I aleshores, l’aparició d’algú, més groller i més murri, al lloc d’agent del discurs de l’amo sempre semblarà una cosa nova. De fet, els nous agents del discurs de l’amo que avui volen fer desaparèixer el discurs de la psicoanàlisi són un retorn del, i al, món prefreudià, al món del cientificisme més ranci. No, no són els mateixos gossos amb collars diferents, són el mateix collar per a nous gossos.
Perquè el que és nou és que aquesta vegada la psicoanàlisi pot desaparèixer si els psicoanalistes no sabem fer, el truc, la permutació del discurs de l’amo pel seu revers, que Jacques Lacan va anomenar «el discurs del psicoanalista».
6 de gener de 2026, dia de Reis
[1] L’expressió és del periodista argentí establert a Madrid, Martín Caparrós, a El País del 4 de gener de 2026. Vaig poder conèixer Martín Caparrós a Buenos Aires el juliol de 1984 com a convidat, juntament amb Germán García, a un programa radiofònic, Sueño de una noche de Belgrano, que dirigia aleshores amb Jorge Dorio. Martín és fill d’un psiquiatre i un psicoanalista, és a dir, bon amic de la psicoanàlisi. Aquell dia vam conversar sobre literatura, sobre Larva de Julián Ríos, sobre els estrets vincles entre les cultures espanyola i argentina, i també sobre el lloc dels catalans en aquesta història.
[2] L’amo ocupa el lloc de l’amo, però es converteix en esclau de l’esclau en dependre del seu reconeixement com a amo. Per cert, els termes de la «dialèctica de l’amo i de l’esclau» no són, parlant estrictament, de Hegel, sinó d’Alexandre Kojève, reconegut per Jacques Lacan com el seu mestre (i crec que només ho va dir d’algú més, del psiquiatre Gaëtan Gatian de Clérambault). Hegel va utilitzar altres termes: domini (Herrschaft) i servitud (Knechtschaft), termes que no al·ludeixen a persones concretes sinó més aviat a llocs. De fet, les coses canvien si utilitzem uns termes o uns altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada