Radiografia de la veritat

(Intervenció al Congrés de la New Lacanian School, Paris, juliol de 2026)

És l'expressió metafòrica que m'han proposat comentar avui davant vostre en aquesta intervenció. La trobem en un article de Jacques-Alain Miller, titulat “Un voyage aux îles” i publicat a la revista Ornicar? el 1979, és a dir, en el principi dels principis per a molts de nosaltres. Aquest article és una preciosa anàlisi de la lògica de la veritat i del fals seguint alguns entretinguts jocs plantejats pel matemàtic Raymond Smullyan, autor de diversos exercicis lògics que sempre han d'interessar al psicoanalista. Tot plegat a la llum de l'ensenyament de Lacan que havia enunciat feia poc aquesta “varitat” de la veritat que avui ens reuneix aquí, una veritat essencialment variable, mudable i particular a cada acte d'enunciació tal com l'experiència analítica ens la mostra.

Sobre aquesta veritat inherent al discurs de la psicoanàlisi, Jacques-Alain Miller hi escriu: «Les psychanalystes n’ont pas à la porter aux nues, cette belle, ni, célibataires, à la mettre à nu –mais à la radiographier. L’os de la vérité (la vérité comme cause matérielle), c’est le signifiant, et c’est pourquoi [les lettres] V, F, [vrai et faux] et la suite, suffisent à articuler les vérités qui nous intéressent».[1]

*

Es pot radiografiar realment la veritat? Seria sens dubte un dels somnis de la ciència contemporània, especialment de les neurociències que la busquen avui de mil i una maneres amb les tècniques de neuroimatge basades en les ressonàncies magnètiques. Sense resultats: la veritat no es deixa atrapar per les ressonàncies magnètiques perquè el seu món és el de les ressonàncies semàntiques pròpies de la funció de la paraula en el camp del llenguatge. La veritat és, en efecte, solidària de l'acte de la paraula, l'acte de la seva enunciació. El saber inconscient que pot lliurar-nos aquesta veritat es dóna només en un univers de llenguatge on falta la garantia que diria la veritat sobre la veritat. Aquest va ser un punt de viratge fonamental en l'ensenyament de Lacan i queda resumit així en el paràgraf que he citat: “l'os de la veritat (la veritat com a causa material) és el significant”. I no hi ha cap significant que pugui significar-se a si mateix per dir la veritat del seu significat.

Diguem aleshores, per seguir la metàfora amb l'etimologia de la paraula “radiografia”, que només amb els raigs de la paraula mateixa (el seu radi, radius) podem trobar la veritat que s'escriu (la grafia, graphé) en ella. I la lògica de la veritat de l'os significant ens diu que la veritat parla només si hi ha un dir, tant si aquest dir vol dir o bé el que és verdader o bé el que és fals.

*

Seguim, doncs, la metàfora de la radiografia de la veritat per veure què pot oferir-nos a nosaltres, lectors de Jacques Lacan. De fet, la radiografia es fonamenta en la tècnica dels anomenats “raigs X”, aquesta “x” que per a la matemàtica és sempre una incògnita, la variable d'una funció que ha de ser desxifrada. Aquesta incògnita “x” és la mateixa amb la qual Lacan va escriure, en la famosa fórmula de la metàfora paterna, la variable del subjecte de l'inconscient. Aquesta “x” és, per al discurs analític, tributària de la funció fàl·lica. La mateixa “x” va ser després utilitzada per Lacan, als anys setanta, per escriure les fórmules de la sexuació. La part meitat masculina i la part meitat femenina dels éssers parlants es distingeixen segons la seva posició, variable, davant el gaudi sexual i el símbol del fal·lus. En aquestes fórmules hi ha aquella part del gaudi que passa per l'os del significant fàl·lic i hi ha l'Altra part, la que no es deixa atrapar pels raigs del significant fàl·lic i que solem anomenar el gaudi femení, un gaudi marcat pel no-tot fàl·lic. De manera semblant –és només una analogia ara–, en una radiografia apareixen de manera més tènue, fins a desaparèixer, les anomenades parts més blanes del cos, molt menys intenses que la imatge dels ossos, dels significants.

Hi ha una coneguda anècdota històrica que ens ofereix una bella trobada, la dels orígens de l'invent de la tècnica de la radiografia, que sembla seguir aquesta lògica de l'os significant de manera exemplar. És sabut que els raigs X van ser descoberts per Wilhelm Conrad Röntgen el 1895, curiosament el mateix any en què Freud va deixar inconclusa l'escriptura del seu conegut “Projecte d'una psicologia per a neuròlegs”, l'intent més verdader, igualment fallit, de radiografiar la veritat del subjecte de l'inconscient en l'aparell neuronal.

Doncs bé, la primera radiografia que Röntgen va aconseguir fer aquell mateix any va ser la radiografia de la mà esquerra de la seva esposa, Anna Bertha, la primera que es va sotmetre a l'experiència dels raigs Röntgen. Diuen que només veure-la, Anna Bertha va exclamar: “He vist la meva mort”. Cal saber interpretar la imatge d'una radiografia, que és sempre una imatge plana, en dues dimensions, d'un cos que és volumètric, de tres dimensions. La perspectiva és, aleshores, fonamental per saber llegir una radiografia on les diverses estructures orgàniques es superposen. Segons l'escala de densitats, si una taca blanca apareix, per exemple, sobre un pulmó, no es pot saber d'entrada si està o no al pulmó. I és per això que, gairebé sempre, es realitzen dues projeccions radiogràfiques per triangular la posició exacta d'una lesió orgànica.

En la imatge original de la radiografia de la mà esquerra d'Anna Bertha, es distingeixen graus diferents de densitat segons es tracti de les parts blanes, més blanquinoses, o dels tendons, més foscos, o dels delicats ossos dels dits que apareixen en un to més negrenc. Hi ha, tanmateix, un element que ressalta de sobte en un negre intens, una opacitat absoluta que va bloquejar per complet el pas dels raigs del significant (si em permeteu seguir amb la metàfora). És la imatge circular, el·líptica en les dues dimensions de la imatge plana, de l'anell d'or de l'aliança del matrimoni Röntgen. És la part més dura i densa que no va deixar passar ni un sol fotó de radiació. I aquest és, sens dubte, l'os significant per excel·lència del símbol que ve per a nosaltres al lloc d'una veritat insistent, la de la no-relació entre els sexes, la relació que no pot escriure's, grafiar-se, de cap manera en allò real i que queda com a símbol material de la funció del significant del fal·lus.

Hi ha un interessant debat entre els historiadors de la ciència sobre les diverses imatges que ens han arribat d'aquella radiografia i que plantegen la pregunta de quina va ser la primera, la primera “de veritat”, per anomenar-la així. En algunes reproduccions es veu un sol anell, en d'altres es distingeixen dos aros diferents, la qual cosa va portar a descobrir que les imatges amb un sol anell corresponien, de fet, a un col·lega anatomista de Röntgen que va oferir la seva mà voluntàriament per a la primera demostració pública de l'invent de la radiografia. Els descendents de la mateixa família Röntgen van haver de rastrejar físicament les joies de la família per acabar concloent que la radiografia original era la dels dos anells. Anna Bertha portava superposats el seu propi anell de matrimoni i l'anell de casament de la mare de Röntgen, rebut per herència familiar uns anys abans. Ben fet per dir aquella veritat freudiana, que l'experiència analítica ens demostra sovint: darrere del vincle amb el marit trobem aquell altre vincle, més profund, més opac si és possible, de la dona amb el desig de la mare.

*

L'analista ha de ser, tal com indicava Lacan, un “lletrat”, és a dir, el més destre a manejar les ressonàncies semàntiques de l'os significant de la veritat. I ha de saber, després del capítol del Seminari XVII sobre “El revers de la psicoanàlisi”, el quart capítol titulat “Veritat, germana de gaudi”, que la veritat té sempre una germaneta un tant oculta, una germaneta que és el gaudi. I no un gaudi qualsevol sinó el gaudi prohibit, el gaudi del qual no volem saber res. Diguem doncs que, en la radiografia de la veritat, en cada foto de la seva família, queda sempre velada la germaneta, el gaudi en qüestió.

Aquesta presència, tan invisible com irreductible, del gaudi com a germana de la veritat, farà sempre paradoxal qualsevol saber que pretengui ser un saber sobre la veritat, un saber que pretengui dir la veritat de la veritat. De fet, no hi ha saber sobre la veritat, com tampoc no hi ha un llenguatge que pugui dir la veritat sobre un altre llenguatge. En tot cas, seguint l'experiència del discurs analític, podem dir que en el millor dels casos hi ha un saber que pot estar en el lloc de la veritat, però que sempre ho serà en tant que saber inconscient, és a dir, un saber no sabut pel subjecte. És un saber articulat en una cadena significant, però separat i acompanyat alhora de la seva germaneta, el gaudi, precisament, que suposa adquirir aquest saber.

Un cop allà, podem tornar a l'os de la veritat, del qual només tenim en la radiografia el significant que vincula el subjecte amb l'Altre en el registre del simbòlic. El gaudi, el que entenem com a gaudi, no pot aparèixer en cap radiografia de la veritat. A la varitat de la veritat, que sempre té més d'una cara i necessita una perspectiva per ser coneguda o copsada, correspon la fixesa del gaudi, la famosa Fixierung de la libido freudiana que està en el moll més apegalós d'aquest os. El gaudi es mostra com el més invariable en l'experiència analítica, és el que insisteix de manera radical a repetir-se al costat de la variabilitat dels efectes de veritat que el significant produeix.

L'os de la veritat té, aleshores, almenys dues substàncies. Una és la substància que Lacan anomena, en el seu seminari “Encore”, la “substància pensant”, seguint el terme cartesià de la res cogitans. L'altra substància, més enigmàtica i no representable, és la “substància gaudent”. La nova definició que Lacan dóna en aquest Seminari del significant com a “substància gaudent” subverteix el valor mateix de la veritat, de l'os significant de la veritat, per fer aparèixer en l'escenari la seva estranya germana. Podríem anomenar-la la res gaudens, la cosa del gaudi, tot estenent els termes del dualisme cartesià. És la cosa de gaudi que el significant introdueix en el cos de l'ésser parlant.

El que fa específica l'experiència analítica és, doncs, que els efectes de veritat produïts per la lògica del significant, ja sigui dient alguna cosa verdadera o alguna cosa falsa, inclouen també un producte que té un valor de gaudi. I el gaudi no és ni verdader ni fals, (ni tot el contrari, es podria afegir amb una certa ironia). En termes freudians, podem dir que la satisfacció substitutiva del símptoma, que era la manera com Freud intentava situar el gaudi en l'experiència analítica, no és ni verdadera ni falsa, simplement és. I és el més ignorat de la veritat íntima per a cada subjecte.

*

No hi ha os significant de la veritat sense la ombra del gaudi que projecta en l'Altre. És una cosa que Freud ja va entreveure amb aquell famós acudit del jueu que li diu a l'altre: “Per què em dius que vas a Lemberg perquè jo cregui que vas a Cracòvia, quan en realitat és a Lemberg on vas? M'estàs mentint a la cara dient la veritat!”. El comentari freudià afegeix seguidament que hem de considerar aquí dues cares, dues fonts diferents del estrany plaer que aquest acudit produeix: una cara correspon a la tècnica del joc del significant, l'altra cara correspon, afegeix Freud, a allò que ell anomena encara la “Tendenz” i que serà més endavant la pulsió mateixa, la germaneta de la veritat que exigeix satisfacció i que avui anomenem, amb Lacan, el gaudi.

Diguem, doncs, per concloure que, si no hi ha veritat possible sobre la veritat, si no hi ha Altre de l'Altre que pugui dir-la, aleshores tampoc no hi ha una radiografia verdadera de la veritat. Cadascuna pot ser igualment falsa, tal com sosté finalment una lògica consistent del que és verdader i del que és fals. I si n'hi hagués, si aquesta radiografia es pogués fer algun dia, seria una pàgina en blanc, invisible per a qualsevol persona que no sigui un psicoanalista.

[1] Miller, J.-A., “Les voyages aux îles”, Ornicar? 60, París 2025. (Nota: la data 1985 pel descobriment dels raigs X en el text original conté una errada històrica d'origen, ja que va ser el 1895).