 |
| Rosa Maria Calvet i Romaní (1983) |
Rosa Maria Calvet i Romaní —és així com m’insistia a escriure el seu nom— ha marxat tal com havia estat sempre, tal com havia volgut ser: decidida en el seu desig, sempre més enllà del consentiment o de l’acord dels altres, sempre més enllà d’un reconeixement que ella no demanava mai. Quan aquest reconeixement li arribava —i li arribava sovint pel seu treball incansable—, ella se’l treia de sobre tot seguit. I això sense fer-li cara bonica —“Ai adéu, cara bonica, quin color de rosa tens...”— ni al passat ni al futur. Ni adoració a la tradició ni preocupació per la posteritat, ella se’n fotia de l’una tant com de l’altra en nom d’un present que volia tal com era, sobretot si era per contradir-lo. “Perquè érem dos a contradir la nit” [1], com escrivia el poeta Joan Vinyoli. I amb la Rosa un sempre es trobava contradient la nit, i el dia també si calia. Amb ella podies arribar a creure i a fer creure a qui fos que de nit sempre feia sol i de dia sempre lluna. Va saber-ne fer d’aquesta posició un tret fonamental, un estil que ha format part de la nostra comunitat analítica des que la vaig conèixer a la Biblioteca Freudiana de Barcelona a mitjans dels anys 70’. I ha estat un tret que ha produït i sostingut un munt d’iniciatives i d’activitats, un munt d’efectes de treball per a molts de nosaltres, i a molts llocs arreu de la geografia psicoanalítica: cap acord tàcit, cap complicitat dubtosa, cap consens aigualit per sostenir la mascarada. Aquesta mascarada, aquesta si més no, no anava amb ella.
La Rosa tenia ja aquell art estrany de seduir-te dient-te “No!”. I no una sinó diverses vegades, insistent. Ella em diria ara que no, de ben segur, que això no va així, que això són simples fantasies masculines i que allò que val finalment és el que acabes fent o no, ho vulguis o no, ho sàpigues o no. I jo hauria d’acceptar-ho, de ben segur.
La Rosa, però, també et seduïa dient-te “Sí, posa-t’hi ja d’una vegada!” De fet, va ser ella, aquell vespre a la Biblioteca Freudiana, qui em va animar a presentar un cas per primera vegada en una activitat clínica. Tot just havíem començat a sostenir uns quants aquest lloc de l’analista. I no vaig dir-li “no”, i li segueixo agraint d’haver-m’ho proposat.
Temps després va entrar a formar part amb mi del Secretariat del Seminari del Camp Freudià de Barcelona que va ser el nucli inicial d’un treball que s’ha sostingut des d’aleshores, principi de la Secció Clínica de Barcelona i també de l’Escola que tenim ara. Era un Secretariat ben difícil, perquè érem quatre a contradir la nit: dos de l’aleshores Cercle Psicoanalític de Catalunya —Rithée Cevasco i Marcelo Ramírez Puig— i nosaltres dos com a representants de l’aleshores Associació de Psicoanàlisi – Biblioteca Freudiana de Barcelona. Tot plegat amb la direcció de Jacques-Alain Miller per mirar de fer llum en la fosca. I es va fer la llum. Cal recordar també ara que la Rosa va ser l’escollida l’any 1998 per projectar aquella Escuela del Campo Freudiano de Barcelona que no va arribar mai a veure la llum i que havia de ser l’Escola de tot l’Estat espanyol. Com hi ha món! D’aquell impasse, i d’altres més, en va sortir l’École Européenne de Psychanalyse. I així, d’impasse en impasse —no és això, però, el que fa que l’experiència de la psicoanàlisi sigui com és?— fins avui, quan formava part, ben escollida, del Consell d'Administració de la Escuela Lacaniana de Psicoanálisis.
Cadascú sabrà allò que li deu a la Rosa. Jo li dec la persistència en l’acord i en el desacord, com el real més real que ens orienta en la psicoanàlisi.
I al cel no serà, sempre en terra.
27 de maig del 2019
[1]“Cercàvem or i vam baixar a la mina. // I la foscor s'il·luminà de sobte ⁄⁄ perquè érem dos a contradir la nit.” Joan Vinyoli, Llibre d’amic, Barcelona 1970.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada