“Allò reprimit està destinat a tornar de la pitjor manera”
Un acte polític no pot recórrer contínuament a les normes, sigui fins i tot les constitucionals
Des de la psicoanàlisi, ja fa temps que s'estudia el gaudi i la culpa; si hi afegim la impunitat, es forma un triangle que respon a l'actualitat del moment. Són els tres termes que es debatran en les XII Jornades de l'Escola Lacaniana de Psicoanàlisi, que tenen lloc aquest cap de setmana a Barcelona. Bassols n'és un dels participants destacats, com a vicepresident de l'Associació Mundial de Psicoanàlisi
Vivim en un estat que trepitja drets a la ciutadania, que està amb els bancs abans que les persones, i hi ha polítics que diuen que els sous s'han apujat. Ens ho mereixem?
Pot semblar que cada poble té el que es mereix, especialment si ha escollit els seus governants. Però cal dir que no ens mereixem les conseqüències del que tenim, quan hi ha una dificultat forta del discurs polític per fer front a la realitat que estem patint. Crec que estem en un moment de canvi en aquest sentit, és a dir, que els polítics van per darrere ja d'alguns discursos que sí que ens mereixem, com el dels moviments socials, que han pres la iniciativa i comencen a fer aparèixer problemàtiques i solucions que el discurs polític no preveia.
Com hem arribat fins a la corrupció actual?
Allà on hi ha hagut civilització hi ha hagut corrupció, i no només ha estat permesa, sinó fins i tot inclosa dins del funcionament legal. Això ho deia, no fa gaire, un exministre en ser acusat. I el pitjor és que segurament seguia la legalitat. Ara bé, estem vivint una doble moral. Els mateixos que poden denunciar la corrupció en l'àmbit del funcionament de les institucions, i especialment en països llatins, són els mateixos que poden evitar pagar impostos.
El sentiment de culpa del corrupte s'esvaeix quan pensa: “Tothom ho fa” i “no em passarà res”?
Si comença a donar-se excuses com aquestes, vol dir que ja no és tan perfecte com a corrupte. Freud deia que el sentiment de culpa és sempre inconscient; i que el delinqüent, en algun moment, es trairà. També deia que la neurosi particular de cada subjecte és la seva petita religió, on es construeix els seus petits déus i el superjò, que és la instància crítica que castiga i que et fa sentir culpable. Però, a més, Lacan hi afegeix que el superjò és també el que ens empeny a gaudir una mica més de les coses i alimenta el cercle infernal entre gaudi i culpa. El gaudi és sempre addictiu, em fa anar més enllà del principi del plaer i finalment em fa patir.
Cal remoure la memòria històrica i assumir també responsabilitats de fa més de setanta anys?
Si només volem fer desaparèixer el problema, allò reprimit està destinat a repetir-se i a tornar de la pitjor manera. És el que ens ensenya la psicoanàlisi. Ahir m'explicaven que actualment Espanya és el país on hi ha més desaparicions forçades, després de Cambodja. Em va sorprendre, però l'Estat espanyol té una història de gent desapareguda morta a la cuneta que no ha estat localitzada, i quan un dol no es pot fer la pèrdua traumàtica està destinada a repetir-se. Però, què vol dir assumir responsabilitats? Fer-se subjecte d'aquesta experiència fins i tot encara que no s'hi hagi intervingut directament; potser perquè he nascut després, però en la mesura que sóc hereu del món simbòlic en què visc, m'he de fer càrrec igualment de les conseqüències.
Soraya Sáenz de Santamaría deia que quan les coses les resolen les normes, tot és més senzill...
És la frase que un psicoanalista hauria de posar en qüestió immediatament, perquè entrem en falses solucions i el símptoma apareixerà repetit d'una altra manera. Justament és un signe de la dificultat del discurs polític per fer front a les preguntes del desig de la gent. I un acte polític no pot recórrer contínuament a les normes, sigui fins i tot les constitucionals.
Com s'afronten els canvis des de la psicoanàlisi?
La psicoanàlisi escolta i funciona segons els símptomes de l'època. Avui dia també està atenta als nous símptomes de segregació interna, de racisme, d'intolerància, però també síndromes d'anorèxia mental generalitzada, en el sentit que la gent ja no pot més amb el que se li dóna per consumir i es declara en una mena de vaga de fam intel·lectual. Amb altres orientacions terapèutiques, el patiment se sol tractar procurant esborrar el símptoma; en canvi, des de la psicoanàlisi, el símptoma no només és un problema, com deia Freud, sinó també l'intent de solució. La qüestió és saber-lo desxifrar, acompanyar, i no partir de prejudicis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada