30 de juliol 2012

L’inrevés del somni

















(Continuació de A l'inrevés de l'inrevés?)


“A l'inrevés” és també l’espai del somni, allà on les coses sovint són representades per allò que les fuig, pel seu contrari, fins i tot per la seva negació. És una negació que, de fet, té sempre un valor afirmatiu —“No, no es pensi pas que la dona del meu somni és la meva mare”, deia aquell home del cas freudià, i així afirmava encara més la identitat que volia negar. De la mateixa manera, les imatges aparentment inconnexes del poema de Gabriel Ferrater, quant més fugen del Jo que les diu més afirmen el subjecte d’on vénen.
“A l’inrevés” és l’espai de la no contradicció, de l’atemporalitat, de les experiències amuntegades fora del temps, de la precisa construcció d'un mosaic de peces soltes que no encaixen, unides per lleis ignorades que tenen un temps propi, un temps lògic i no pas cronològic.[1] Podem enumerar-les però no en podem fer un relat de significació completa i consistent. En aquest sentit, les unitats argumentals, significants, del poema de Gabriel Ferrater —des de “la pluja frenètica d’agost” fins els “braços fins”—, poc tenen que veure en l’eix de la significació amb l’argument del Huckleberry Finn de Mark Twain, novel·la de la qual va deixar dit que és un “comentari crític”. El seguit d’imatges del poema no produeix, en principi, cap unitat de sentit, es presenta com una sèrie de significants inconnexos, i és per això que ens pot semblar tan insensat i tant captivador alhora. No té una unitat argumental sinó que és una xarxa de representacions significants, amb nusos que produeixen imatges colpidores, que condensen el sentit que corre i fuig, inefable, de baula en baula, de significant en significant. Formalment, té la mateixa estructura del somni i és així com volem llegir-lo ara[2].

Per tal d’analitzar un somni, cal trencar-lo primer com un vidre i trobar en les seves línies de fractura la lògica interna de la seva construcció. En l’espai del somni, les representacions són, en efecte, les imatges invertides del Jo del somniant i ens presenten així una mena de desconstrucció de les seves identificacions, del conjunt dels “altres” en els quals se sosté el miratge de la seva identitat com a Jo de la consciència. Freud ho va indicar molt bé en la seva Traumdeutung, “La interpretació dels somnis”, text llegit i esmentat per Gabriel Ferrater[3], text que va acompanyar l’inici de la revolució lògica de començaments del segle passat i del qual la psicologia d’avui n’ha de treure encara les conseqüències precises: Jo no sóc enlloc del meu somni i hi sóc pertot alhora, sóc de fet en cadascun dels personatges que hi apareixen i que sempre se m’apareixen prou estranys, fins i tot quan vénen directament a representar-me com a Jo[4]. I quant més present em fa la meva identitat, més m’esborro d’ell com a Jo de la consciència. El somni analitzat per Freud ens presenta aquesta paradoxa lògica, a l’estil de la coneguda paradoxa de Russell: conté el somni en algun punt la identitat d’aquell que el somia? Si la conté és perquè la podem trobar en cadascun i qualsevol de les seves representacions; i si no la conté en qualsevol és que no la conté en cap d’elles[5]. No hi ha cap Jo de la consciència possible del somni, fins i tot quan la veu més interior diu, des del seu inrevés, “això és un somni”. En l’espai de l’inrevés del somni, al Jo de la consciència tot li fuig com insensat, però és també perquè el Jo mateix s’absenta de tota representació en la mesura que el subjecte somniant podrà trobar en cadascuna d’aquelles representacions un tret de la seva més íntima identitat.
Parlem del somni, però parlem també de les representacions escampades sobre la taula a “L’inrevés”, parlem també del seu “impersonal calidoscopi fet d’imatges deliberadament inconnexes”, com l’ha descrit encertadament Pere Ballart[6]. Si la imatge del clixé fotogràfic amb què llegeix aquest calidoscopi ens sembla adient és precisament en allò que té d’instant d’una mirada que ha fixat un moment en cadascuna de les seqüències, sense donar-nos ni el seu temps per comprendre de què es tracta en relació amb les altres ni el moment de concloure on prendrien una forma de significació acabada.  Són, totes elles, imatges fixades, congelades, d’un instant de la mirada sobre el cos.
“A l’inrevés” té així la mateixa estructura d’un somni una vegada l’hem posat per escrit. El subjecte és en cada una d’aquelles imatges del poema-somni com el seu revers. Si el relat del poema-somni les posa en sèrie és per una associació aparentment immotivada de fragments articulats en l’inconscient per lleis alienes al Jo que s’hi representa en negatiu, de manera tan dispersa com ordenada per aquesta llei negativa: no ets res d’allò que et representes, no ets res d’allò on et representes. Però ets també, inevitablement i veritable, el sentit que s’hi desplaça, d’un significant a un altre, en una fuita imparable.
L’articulació i la veritable interpretació de les representacions del poema-somni depèn, però, de les associacions singulars que el subjecte, el poeta en aquest cas, en farà. Són les associacions que parteixen, per una banda, del que anomenem les “restes diürnes” de les representacions, les empremtes perceptives de cadascuna de les imatges, i per l’altra de les connotacions diverses que ens portaran a altres representacions a partir de cadascuna. De tot això, en tenim les traces en algunes referències conegudes que ens ajuden a fer una interpretació possible del poema. Repassem-les.
La referència principal a la novel·la de Mark Twain, Huckleberry Finn, de la qual el poema seria un “comentari crític”[7], pot semblar enigmàtica de bon començament. Pere Ballart indica que més enllà d’una “improbable coincidència temàtica entre tots dos textos”[8], el poema podria fer llum sobre la creació de la consciència moral a partir de les experiències més íntimes del subjecte, i que finalment aquest subjecte de l’experiència, com en L’ull anònim del conte de Nabokov, es resol en un “lloc nul” —reprenent l’expressió del propi Gabriel Ferrater en el seu comentari de l’obra de Proust—, des del qual només pot ser compresa la fugacitat d’aquesta experiència. Tornem a trobar, dit d’una altra manera, el lloc del subjecte escindit, buit i mancat d’ésser, que llisca de manera metonímica d’un significant a un altre en el seguit d’imatges del poema-somni. L’operació indicada aleshores per Pere Ballart com la d’una “elisió” fonamental ens sembla que apunta també prou bé a aquest lloc del subjecte de l’inconscient, el subjecte elidit en la cadena significant que escrivim amb la essa barrada, $, el subjecte de l’enunciació buidat de tota identificació, mancat tant d’un ésser ontològic com de qualsevol acte d’una cognició amb el que això suposa sempre de consciència.
En aquest punt, podem fer un pas més prenent recolzament en una altra observació de Gabriel Ferrater quan presentava la traducció a l’anglès feta per ell mateix del poema, Contrariwise. Allà precisa una mica més la referència a Mark Twain: “This was suggested by a reading of Huckleberry Finn —Twain's mad running after the body's memories.”[9] 
Ara podem entendre potser una mica millor la natura del desplaçament incessant del referent del somni-poema, allò que seria en el seu melic més íntim com impossible de reconèixer i de representar —die Unerkanten, deia Freud—, i que es desplaça, llisquent com un arquet de violí, d’una representació a una altra. És també un experiència tan íntima pel propi subjecte —l’interior intimo meo de Sant Agustí—, que se li fa finalment ben estranya. És el més real de l’experiència del subjecte que designem també amb un neologisme lacanià —extimitat. Tant al Jo de l’enunciació com a la cadena significant del poema, allò que els fuig en la seva “cursa esbojarrada” a l’encalç d’un referent és finalment “els records del cos”, cursa esbojarrada que el Gabriel Ferrater de “A l’inrevés” compartiria amb el Mark Twain de Hucleberry Finn. El referent no és pas aquí “exterior” al cos del poema sinó ben interior al seu espai simbòlic. I és per això que el fuig encara més.
Es tracta de l’experiència del cos portada fins al límit del record, l’experiència de la pulsió més irreductible al llenguatge, una experiència que només les vores d’un cos reduït a la frontera dels seus forats ens permetria de representar, en una experiència de satisfacció pulsional que la psicoanàlisi situa molt precisament a l’inrevés del subjecte del significant, $, un cop aquest subjecte ha estat reduït, per exemple, a un ull com en la narració de Nabokov, és a dir a un pur objecte pulsional, la mirada en aquest cas. Escrivim aquest objecte a (objecte a minúscula), a l’inrevés del subjecte del significant, $. Un i l’altre componen el que aprenem a escoltar en l’estructura del subjecte com el seu fantasma, escrit ($ <> a).
Anotem aquesta referència com la d’una experiència inefable que és a l’inrevés de la textura significant del poema i que tornarem a trobar en la seva banda més pulsional, a l’inrevés del poema-somni de Gabriel Ferrater.
De fet, bona part de les imatges del poema tindran, en efecte, el cos com a punt de fuga d’aquesta experiència pulsional: els peus d’un noi, l’aranya que escriu la seva fam, els cos amb quatre cames i dos caps, el peix llisquent, les nenes en bici, la set dramàtica del gos, els braços fins... Memòria del cos, direm evocant Kavafis, que sempre fuig del Jo com d’un significant a una altre.
Seguim però amb les altres referències del poema-somni.

(Continuarà)





[1] Tal com Jacques Lacan en va fer l’anàlisi en els procesos subjectius a “Le temps logique et l’assertion de certitude anticipé”, in Écrits, pàg. 197-213. El temps lògic s’ordena en un instant de mirar, un temps per comprendre i un moment de concloure. Travessa el temps cronològic —un segon, una dècada, fins i tot un segle—, i produeix les significacions de les experiències que en fa el subjecte, ja sigui una experiència traumàtica, que queda marcada fora del temps cronològic, ja sigui la de les seves successives elaboracions quan produeixen noves significacions al llarg del temps.

[2] En aquesta lectura ens seran molt útils, una vegada més, les referències que el lector trobarà al Blog d’Enric Blanes, Un fres de móres negres.

[3] Per exemple, de manera tan explícita com escollida, al seu Poema inacabat: “Vés a saber com, aquests dies / recordo Ingres tot moment. / La veritat, jo sé molt bé com se’m va fent, i no vull dir-ho: / llegeixo la Traumdeutung, miro / dins meu, i veig Ingres lligat a les meves proclivitats”.  Freud és, en efecte, una referència freqüent de Gabriel Ferrater, també en les notes manuscrites a “Da nuces pueris”.

[4] No podem no evocar aquí l’obra de J. V. Foix en el seu conjunt, tota ella feta a partir d’aquesta experiència, onírica quant més real.

[5] Éric Laurent ho ha comentat de la següent manera : “[El subjecte] és en tots els llocs però en cap d’ells en particular. I sobre tot, sigui quin sigui el somni, el somniant no pot ser-hi en la forma de la ‘consciència del somni’. Hi és en la forma inventada per Freud del ‘desig inconscient del somni’. Diguem-ho amb Jacques-Alain Miller, el subjecte freudià, llegit per Lacan, està estructurat com un conjunt de Russell, està pres en una paradoxa fonamental. No abastarà mai una descripció definida del gaudi que pugui contenir-lo.” 
[6] Ballart, Pere (2007), pàg. 82
[7] Gabriel Ferrater, DD, p. 11.
[8] Ballart, Pere (2007), p. 85.

[9] Veure el Web: http://www.traces.uab.es/tracesbd/catalanwriting/2009/catalanwriting_a2009m6n6p3.pdf

1 comentari:

Vicent ha dit...

Jo veig en el seu comentari sobre el poema la presa de l'individu del discurs de l'amo del seu cos, amo de sí mateix, amo del seu Jo tot i saber que no ha nascut seu, és la representació simbòlica que Freud fa amb el complex d'Èdip, és a dir la "veritat" de que l'individu s'identifica contra l'altre, contra el pare, una presa de poder sobre el propi cos, sobre Déu, en el sentit de caure dins la lògica de In-submisió, sub i insub sobre Déu o el Pare o el nostre pare, és concebre un espai simbòlic atemporal en base a un "fer les paus amb el propi cos", amb el Pare en Freud, un ser conscient de la nostra consciencia de la consciència, i com a l'inrevés de l'inrevés queda una resta en cada revolta del camí infinit. Una aproximació simbòlica d'un "utòpic" objecte "a", més enllà d'allò real, simbòlic i imaginari.


Una abraçada des de València

Vicent