27 de juliol 2012

A l’inrevés de l’inrevés?














(Continuació de A l'inrevés)


“Ho diré a l’inrevés” podria fer-nos pensar que hi ha una manera de dir-ho del dret, sense inversions ni oposicions, a l’anvers d’allò que se’ns dirà a l‘inrevés. Algú podrà dir, però, que tot depèn del lloc des d’on ho diguis o del lloc des d’on ho escoltis: l’inrevés pot ser també l’anvers si jo em poso, o tu et poses, a l’Altra banda. Tot això suposa, en primer lloc, que hi ha dues bandes en el dir, i també en l’escoltar, i que l’Altra banda seria a l’inrevés de l’Una.[1] Ben pensat, el poema que llegim de Gabriel Ferrater planteja un problema topològic, de llocs del dir, gens simple ni evident. És, de fet, el problema del llenguatge, de la seva estructura i del subjecte de l’inconscient, diferent del Jo de l’enunciació que diu parlar. Ho diré, Jo, a l’inrevés de què? I des d’on ho escoltaràs tu, receptor, que en sabries llegir l’anvers? Val la pena investigar el poema des d’aquesta perspectiva, la dels llocs del dir, ni que sigui per donar-hi una volta més:



A L’INREVÉS

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja
frenètica d'agost, els peus d'un noi
caragolats al fil del trampolí,
l'agut salt de llebrer que fa l'aroma
dels lilàs a l'abril, la paciència
de l'aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.



“Ho diré a l’inrevés” pot ser llegit aleshores de dues maneres:

1) Ho diré al revés, de manera invertida, com si allò que diré fos el negatiu d’un suposat positiu que quedarà sense dir i que caldria revelar a través d’una interpretació. Cada imatge enumerada en el poema — des de “la pluja frenètica d’agost” fins “els braços fins” —, seria així la inversió d’una altra representació no dita que caldrà desxifrar en allò que se’ns diu. Una perspectiva hermenèutica podria proposar una interpretació de cada imatge seguint alguna clau més o menys simbòlica. La darrera frase del poema ens autoritza, però, a referir aquestes representacions no dites al Jo de l’enunciació que parla, a allò que s’acostuma a definir com el “Jo poètic”, el “mi” del qual “no diré res”. Posar aquestes representacions a l’inrevés del Jo de l’enunciació és ja una primera objecció a qualsevol intent d’interpretació simbòlica o hermenèutica. Perquè, qui és aquest “mi” del qual no es dirà res? Aquest Jo de l’enunciació designa, en efecte, el subjecte que parla, el designa però no el significa, com subratllarà Jacques Lacan en diverses ocasions[2]. El veritable subjecte de l’enunciació, el subjecte de l’inconscient tal com el localitzarem també en el cas del somni, queda designat en diverses parts de la cadena significant que articulen l’enunciació amb l’enunciat a la manera del shifter, l’operador que Roman Jakobson va analitzar en la lingüística de l’enunciació i dels quals el Jo és paradigma. Però cap d’aquestes parts de l’enunciat significa el subjecte que parla, cap d’elles no ens dirà el seu sentit, el sentit del subjecte que desitja, el sentit del subjecte que es representa en el seguit de significants del poema, lliscant —sí, com un arquet de violí—, de l’un a l’altre: des de “la pluja frenètica d’agost” fins “els braços fins”. Aquest altre subjecte, diferent del Jo de l’enunciat que només el designa però no el significa, és molt precisament el que la psicoanàlisi introdueix com el subjecte del discurs de l’inconscient. És un subjecte escindit en allò que diu, dividit entre allò que voldria dir i allò que finalment dirà, més enllà de la seva voluntat conscient, un subjecte que sempre quedarà suposat a l’inrevés del seu Jo.
Aquest subjecte l’hem trobat molt ben designat en una de les anàlisis que Dolors Oller ha fet de la poètica de Gabriel Ferrater. És, segons les seves pròpies paraules, “la subjectivitat escindida”, un subjecte que només es desplega “dins aquest espai que, en principi, seria informulable i que, en el poema, arriba a formular-se metafòricament però certa”.[3] És precisament aquest subjecte que hem de distingir del Jo, fins i tot de l’anomenat “Jo poètic”, i és aquest espai del discurs que hem de saber interrogar, a l’inrevés d’allò que se’ns diu: “No hem de creure allò que ens diuen, però hem de saber escoltar allò que se’ns diu al seu través” escrivia el propi Gabriel Ferrater en el seu inoblidable pròleg al Nabí de Josep Carner. La seva poètica ens fa present així aquest Altre espai d’una manera especialment subtil, amb el gest impersonal amb el qual se’ns adreça, gest d’estil que ha estat sovint comentat i que fa possible, d’altra banda, que qualsevol s’identifiqui amb la seva enunciació —això vol dir també amb la seva experiència subjectiva—, de manera molt immediata.
Podríem pensar que aquest espai del discurs s’ordena en dues bandes recíproques: el dret que queda en silenci i l’inrevés que ens serà dit. I que caldria aleshores interpretar el dret com l’inrevés de l’inrevés. Però, precisament, si abans hem dit que només hi ha Una banda és perquè el negatiu del negatiu no ens donarà mai un positiu, original suposat. Si seguim la lectura del poema, tenim només les representacions a l’inrevés del subjecte que parla i que haurà deixat en silenci les seves representacions dites del dret. És també el sentit que indica Pere Ballart, per exemple, en el seu interessant comentari d’aquest poema[4]. Seria aleshores des del negatiu com podríem “revelar” la imatge suposadament original, la primera experiència del subjecte “en positiu”, per dir-ho així? Quina seria, però, aquella experiència original, aquella experiència de la qual no se’ns dirà res? Si anéssim a buscar-la, no trobaríem altra cosa que un lloc buit, o bé el negatiu d’una altra experiència que ens duria a un altre negatiu d’una altra experiència... Tal i com deia Freud del record: tot record és, de fet, encobridor, tot record amaga en algun lloc la seva pròpia negació sota transformacions diverses que segueixen sempre les lleis del llenguatge, metàfora i metonímia. Tota representació és, de fet, l’inrevés d’una altra a la qual remet en el desplaçament incessant de la significació, sense arribar a fixar-se mai en un referent darrer. Seguint aquesta lògica, a l’inrevés no hi ha cap sentit ocult que caldria desxifrar per una interpretació simbòlica o hermenèutica. Seguint aquesta lògica, el dret segueix a l’inrevés sense solució de continuïtat, en una sola banda i una sola vora, en un espai que la banda de Moebius, figura topològica que Jacques Lacan va prendre com l’espai mateix on es realitza el subjecte de l’inconscient, ens fa present de manera prou eficaç:



Ho diré... a l’inrevés, al revés i a l’Altra banda considerada sincrònicament, ara que començo a palar des d’aquesta, l’Una en la qual em penso com subjecte del meu dir, l’Una en la qual em penso idèntic al Jo de l’enunciació. Però ho diré a l’inrevés, també, per acabar verificant diacrònicament que l’Altra banda és l’Una i la mateixa on he començat a parlar suara...
Aquest Jo que es volia idèntic a si mateix esdevé aleshores la metonímia d’una mancança fonamental, d’un subjecte escindit, irremissiblement dividit entre allò que vol i allò que diu, entre el desig que el fuig i el Jo que no l’atrapa. Jo és un Altre, deia l’altre poeta, i Jo rebo també de l’Altre el meu propi missatge de manera invertida per acabar verificant-lo en el meu dir.
Considerat sincrònicament, puc pensar que m’aturo en el meu dir per localitzar a l’inrevés allò que em fuig, allò que Em fuig i m’apareix inevitablement Altre. Però només cal que segueixi diacrònicament les conseqüències del meu dir com discurs de l’Altre, per entendre que allà on pensava dir, a l’inrevés, el que Em fuig acabo trobant allò que finalment és més Meu que no pas Jo, —des de “la pluja frenètica d’agost” fins “els braços fins”—, aquest Jo que és fet tant a l’inrevés de les imatges que el fugen com qualsevol Altre, aquest Jo que mai podrà dir ni significar el que sóc com a Subjecte, com a ésser que parla i desitja.
Dit d’una altra manera: el Jo de l’enunciació, el mateix que aquest Jo de la Cognició on avui em busquen els qui creuen fer-ne ciència, només és un miratge sostingut en el buit que em deixa el sentit que Em fuig amb els seus objectes, el miratge amb el qual m’identifico en Una banda per pensar-me i creure’m idèntic des de l’Altra, quan de fet he passat de l’Una a l’Altra sense saltar cap vora ni frontera, només emportat per la cadena de significants on he d’aprendre a llegir el que sóc com a subjecte que fuig de mi. Sóc, de fet, allò que em fuig, subjecte escindit —ho escrivim amb el matema lacanià: $—, mancat de l’ésser que em fuig, de la mateixa manera que “no sóc sinó la mà amb què tu palpeges” del poema Posseït, desposseït per sempre més de la falsa identitat amb mi mateix.
Sens dubte, tot això és tant un bon recurs per desfer els equívocs on neda el Cognitivisme d’avui, sostingut ell mateix en el miratge de la inefable Consciència, com un bon avís per posar en suspens les interpretacions apressades amb les quals certa psicoanàlisi va extraviar-se en una hermenèutica del sentit ocult que sempre diu més del seu inrevés que no pas del de l’altre a qui pensa interpretar.

2) També podem, aleshores, prendre un segon sentit de l’expressió, encara que no sigui el que Gabriel Ferrater volia fer-nos entendre d’entrada. “Ho diré a l’inrevés” vol dir també: ho diré a l’Altra banda, a la part oposada del dret o de l’anvers en el qual es mou habitualment el meu dir. És ara més una qüestió de llocs del dir que no pas d’inversions en negatiu. Aquest “Altre lloc” és, de fet, el lloc de l’Altre, el lloc del discurs de l’Altre que designem, des de Freud llegit per Lacan —llegit tantes vegades a l’inrevés per acabar fent-lo també més freudià que mai—, amb el nom d’Inconscient.
Seguint aquesta perspectiva, la del discurs del subjecte de l’inconscient com discurs de l’Altre, és sempre des del lloc de l’Altre des d’on li retorna, a l’inrevés, el sentit del seu propi missatge, “de manera invertida” com escrivia Lacan[5]. És de l’Altre com lloc de la paraula i del llenguatge d’on li torna, a voltes de manera prou difícil de reconèixer, el sentit d’allò que el fuig i se li escapa. Aquest lloc de l’Altre, que va motivar la fórmula lacaniana de “l’inconscient estructurat com un llenguatge”, és també el lloc d’una Altra escena, —eine andere Schauplatz, deia Freud reprenent l’expressió de Fechner—, l’escena dels processos primaris de l’inconscient on s’ordenen les representacions del somni, sempre a l’inrevés.


(Continuarà)



[1] Escrivim Una i Altra en majúscules a l’estil de J. V. Foix, que així feia propis els noms comuns i donava nom al lloc de l’objecte com ho fa la toponímia. És també com els escrivia Jacques Lacan en fer de l’Un el nom del significant amo, el significant que governa la significació, i de l’Altre un dels noms del lloc de l’inconscient.
[2] Prenent referència en els estudis lingüístics d’Émile Benveniste i de Roman Jakobson, Lacan distingirà el subjecte de l’enunciat del subjecte de l’enunciació: “Podem intentar aquí, en una preocupació pel mètode, partir de la definició estrictament lingüística del Jo (Je) com significant: en la qual no és altra cosa que el shifter o indicatiu que en el subjecte de l’enunciat designa el subjecte en tant que parla en l’actualitat. És a dir que designa el subjecte de l’enunciació, però no el significa.” Jacques Lacan: “Subversion du sujet et dialectique du désir”, Écrits, du Seuil, Paris 1966, p. 800. La traducció és nostra.
[3] Dolors Oller, “La poètica de Gabriel Ferrater: accions i intencions”, in Gabriel Ferrater, ‘in memoriam’, Proa, Barcelona 2001, pàg. 89 i 90.
[4] Pere Ballart, El riure de la màscara, Quaderns Crema, Barcelona 2007, p. 81.
[5] “[…] i segons la fórmula mateixa, que hem sotmès de fa temps a la vostra discreció, de la comunicació intersubjectiva: on l’emissor, us diem, rep del receptor el seu propi missatge sota una forma invertida”. Jacques Lacan, “Le Séminaire sur ‘La lettre volée’”, in Écrits, du Seuil, Paris 1966, p. 41. (La traducció és nostra). I el mateix Jacques Lacan no s’estalviarà de dir en un altre lloc que va rebre aquesta fórmula de la comunicació, que inclou l’inconscient com discurs de l’Altre, d’un Altre, —una Altra en aquest cas, la muller de Claude Lévi-Strauss ni més ni menys—, que va saber escoltar-la en allò que ell estava dient.

1 comentari:

Vicent ha dit...

Intentaré ser breu, se m'acudeixen dues coses, exmples, primerament la lluita de classes de Marx, estar en un lloc o un altre des d'on mirar la relació de poder dins de la societat, de poder econòmic, no és el mateix ser un assalariat que un autònom o un capitalista i cadascun té un marc d'interessos diferents.
Y el segon, que em va amargar el dia d'ahir més que per allò perdut, per la constatació d'una realitat que jo no trobe explicació, si més no lògica:
Tinc quatre o cinc discos de vinil de Bob Dylan i Joan Baez que cada vegada que els pose se'm trenquen un munt de coses, des d'una a un grapadet numèric de coses, ahir portat pel meu escepticisme el vaig posar i no havia acabat d'escoltar-lo quan se'm va trencar un vidre de la finestra en tancar la porta.
La segona explicació seua vindria a dir-me que hi ha un inrevés que forma el meu inconscient, jo vaig provocar inconscientment, com a inrevés del meu conscient el trencament, o també una premonició junguiana que em fa anar pel disc cada vegada que preveig un incident.
En l'explicació primera de vostè en el meu cas la veig com la creació d'un espai pel mal, una equació en que bé i mal estan en un costat de la igualdat junts i en l'altre només hi queda el mal, hem de posar en un lloc el mal com a resta o falta del meu propi "missatge" percebut de tornada dels altres, i a aquest mal jo li he posat en un inconscient "màgic" i atemporal i aespaial en aquests quatre o cinc discos.
Ara no se m'acudeix de llançar-los, doncs hi col·locaria el mal en un altre objecte, tipus la metàstasi humana des del nostre naixement com a vida=errada en el principi de mort.

Bé li deixe per aquest article esperant que escriga el següent.

Una abraçada

Vicent