26 de gener 2012

Això no és una imatge

Quan Martí Peran, comissari de l’exposició, va proposar-me de fer una presentació comentada d’una obra videogràfica de Perejaume, vaig respondre de seguida que sí. Fa un cert temps que segueixo el treball d’en Perejaume —treball de pintura, treball d’escriptura, si és que podem pensar que són diferents— amb un interès molt especial. Em sembla que convergeix en molts punts amb el treball que la psicoanàlisi de Jacques Lacan ens ensenya que podem fer amb l’inconscient. O més ben dit, amb el treball que el propi inconscient fa, el treball que ens fa, que ens fa ser com som a cadascú.
I això a través del que tant Perejaume com Lacan elaboren amb un instrument molt precís i subtil alhora: l’instrument de la lletra. De manera que llegint i veient l’obra de Perejaume, m’hi he sentit ben aviat “veí de lletra”, per dir-ho així. Ell al seu taller de Sant Pol, on els arbres li escriuen l’obra, “l’obreda” com li ve de dir, l’obreda que ell mateix mira de desxifrar. Doncs resulta que el psicoanalista, orientat per l’ensenyança de Lacan, treballa també amb la lletra, amb “la instància de la lletra en l’inconscient”, com diu el títol d’un dels seus escrits més coneguts. I per entendre què és la lletra, la “lettre” —en francès: la lletra però també l’ésser—, res millor que l’obreda de Perejaume, res millor per entendre què és la lletra més enllà de la seva forma impresa i cal·ligràfica, res millor que l’obreda de Perejaume com una mateixa escriptura que pren formes diverses: la pintura, la poesia, la videografia. En cadascuna d’aquestes formes se’ns hi fa present la lletra en la seva dimensió més lligada a l’ésser singular del subjecte.

No parlaré però des del lloc del crític d’art ni des del lloc de l’intèrpret més o menys exterior a la seva obra, —n’hi ha que ja ho han fet i que ho saben fer molt millor que jo—, sinó més aviat com el d’algú que s’ha trobat colpit per ella, llegit per ella, interpretat per ella.

“Això no és una imatge” pot evocar la cèlebre frase “ceci n’est pas une pipe”, — “això no és una pipa”— de René Magritte en el seu quadre on veiem la imatge d’una pipa i aquest rètol a sota. Això no és una pipa, —diem—, és “només”, però tampoc no menys que, la imatge d’una pipa.
Això ens planteja ja un problema de llenguatge en la distinció entre la imatge (la representació), l’objecte (el referent) i la paraula mateixa (“pipa” pres com un significant).
El llenguatge fa que aquesta distinció i la relació entre els tres termes sigui sempre equívoca, mai unívoca. És el malentès inherent al llenguatge, inherent a cada llengua: t’ho pots passar “pipa”, i fins i tot pots separar-hi el “pi” i el “pa”… El significant, com unitat material diferent al significat, fa equívoca la relació amb el referent. I és per això que el llenguatge determina (sobredetermina, deia Freud) la realitat en la qual vivim.
“Una imatge val més que mil paraules”, acostumem a dir, però la veritat és que m’han calgut no més de set paraules per dir una cosa que cap imatge podrà mai dir per si mateixa. I me’n caldran nou per dir el següent: “No, una imatge no val més que mil paraules” (com recordava també el lingüista Jesús Tusón) i és per això que cada imatge només té sentit si la llegim a partir de la paraula, de les paraules que saben dir ja el que és una imatge abans que la percebem.
És el que el mateix Perejaume diu d’una manera tan precisa com punyent:
- “Perquè les paraules pressaben. Pressaben i reconeixen alhora. Contenen, encara, petites bombolles de l’atmosfera que hi ha havia quan van ser dites per primera vegada” (Pagèsiques, p. 455)
Ara bé, l’afirmació “Això no és una imatge” i el video que veurem, planteja un problema que va una mica més enllà i que em sembla que és al centre de l’experiència de Perejaume.
Per dir-ho ras i curt: hi ha dues maneres d'entendre, o de no entendre, la relació del llenguatge amb el real, dues formes que finalment són també dues posicions ètiques: en la ciència, en l'art, en la vida mateixa.
- Una creu que el llenguatge és una representació de la realitat, una imatge, un mapping, una cartografia de la realitat més o menys ajustada i fidel, més o menys transparent en relació a allò que creu representar. Una part de la ciència parteix, de manera implícita o explícita, d'aquest model. Aquesta perspectiva porta a paradoxes insolubles, en primer lloc perquè el llenguatge també forma part de la realitat. Com pot el llenguatge representar-se a si mateix en el seu propi camp? Aquesta concepció fa abstracció, esborra necessàriament, la dimensió singular del subjecte que parla en el real que creu representar. És el que passa, per exemple, amb el mite de l'objectivitat positivista i empirista en el camp de les ciències cognitives.
- L'altra concepció parteix, just a l’inrevés, de la presència irreductible del llenguatge i del subjecte que parla, que és parlat pel llenguatge, en la realitat. El llenguatge no pot representar-se a si mateix sense topar amb una paradoxa insoluble.
Tenim aleshores un problema: som éssers de llenguatge, som només en el llenguatge, però no podem pensar realment el llenguatge des del llenguatge mateix sense fer una certa cabriola, sempre enganyosa. I encara menys podríem representar-nos i pensar el llenguatge des del seu exterior, sense les paraules mateixes. Hi ha una impossibilitat lògica.
Aquesta paradoxa té un abast que va molt més enllà del que podem pensar: els seus efectes van des de la ciència a l’economia, (en la confidence, la confiança en el llenguatge), passant pel patiment més subjectiu, per l’efecte del simbòlic sobre els nostres cossos. El llenguatge ens és exterior i interior alhora i determina el sentit del que vivim, del que percebem i del que patim. Aquesta lloc, interior i exterior alhora, és el que Freud va descobrir com l’inconscient. I Lacan afegeix: aquest inconscient que ens habita i on habitem està estructurat com un llenguatge, funciona com un llenguatge que cal desxifrar.
En aquesta operació de desxiframent, la lletra és un instrument fonamental.
De nou, llegim Perejaume en un dels molts llocs on transmet aquesta instància de la lletra: “Les paraules ens lletraprenen i ens fan pesar cap a una tan o més fidel geologia” (Pagèsiques, al mateix lloc).
Hi ha doncs una mena d’orografia, una geografia de les paraules per la qual ens acompanya Perjeaume. I ell mateix  cita aleshores un altre sant-polenc, aquest d’apoció, (Perejaume, pels qui no ho sabeu, és de Sant Pol de Mar), l’increïble i estimat etimòleg Joan Coromines quan escriu: “Quina emoció quan el vel que cobria un mot d’aspecte misteriós s’esquinça i s’entreveu un daltabaix de segles de gent i de creences distintes que hi han marcat cada una la seva ditada en un indret tan amagat que fins avui pot resseguir-s’hi”.
Aquesta “ditada” del llenguatge, aquest dit i aquest dir de la ditada que pren forma sonora en cada llengua d’una manera singular, aquesta ditada és el que designem amb el terme de “lletra”. I és amb ella  que Perejaume treballa d’una manera que em sembla ben exemplar, també quan fa la seva obra videogràfica.
I així, (a mi com a psicoanalista, però també a qualsevol que vulgui arribar a llegir el món on viu) Perejaume ens ajuda a saber com algú desxifra aquest llenguatge amb un art, amb un “saber fer” que és saber-fer amb la ditada, amb el dir de la lletra.
Us  convido, doncs, a llegir, a desxifrar més que no pas a “veure”, la Màquina d'alè d'en Perejaume. Veureu com llegireu imatges en les lletres i lletres en les imatges.
I després provarem de seguir escrivint nosaltres en la conversa a partir d’allò que hi llegirem.



*Presentació de la projecció de “Màquina d’alè” de Perejaume, a l’Auditori de La Pedrera de Barcelona, el 25 de Gener de 2012. La projecció fou seguida d’un comentari i d’un debat.

8 comentaris:

Margherita ha dit...

Enhorabona per la presentació d’ahir! Especialment interessants les observacions sobre la metamorfosis (gairebé "màgica") de
Sorolls – Sons - Paraules.
Records

Vicent ha dit...

No només imatge, senyor Bassols, i objecte, i paraula, sinó també "contestació", el materialisme dialèctic, la dialèctica, l'Èdip, la mort del Pare, el pecat original i només aquests "controladament i conscient" miraculosos formant el nus que és i serà individual i col·lectiu, d'ací que jo no haja renunciat al meu bloc a escriure en la segona llengua de mon pare, la primera del meu iaio.
No només la paraula ens llegeix sinó la realitat malgrat no tot ser possible, però possible (sic.)
Ciència, Déu, art i contestació, el "Miracle" d'allò que no cap en la lletra, una realitat "limitada" o "controlada", el conflicte conscient i humà, i per això cal la consciència crítica, masculina.
Fins un altra senyor Bassols.


Vicent Adsuara i Rollan

Miquel Bassols i Puig ha dit...

Margherita,
Va ser una agradable sorpresa trobar-la ahir a la presentació. Gràcies per la seva lectura —i la seva escolta! Salut!

Vicent,
I sí, el "moterialisme" també porta contrstacions i miracles... Gràcies de nour per la lectura i fins una altra. Salut!

Anònim ha dit...

Mientras camino por la ciudad se entrecruza su texto con los pasos y pienso en esto:

La ciudad está también estruturada -o retraducida- por el leguaje.
Todas sus funciones están acompañadas por una traducción en letra. Las calles tienen un nombre, las plazas, los mercadillos, negocios, monumentos, etc... A la funcion, entonces, se le estampa un nombre o bien -siguiendo otra de sus interpretaciones-: la función es ese nombre.

Saludos!

Miquel Bassols i Puig ha dit...

Sabia lectura de alguien que escribe espacios...
Salut!

H.I.F. von Biber ha dit...

Sr. Bassols,
A raíz de la lectura del libro de Carlos Maffi “Freud y lo simbólico”, me leí hace ya tiempo los tres volúmenes de “Filosofía de las formas simbólicas” de E. Cassirer.
La lectura de sus dos artículos sobre Perejaume me han traído a la memoria a Cassirer y su posible influencia en Lacan.
Como yo no soy un gran conocedor de Lacan me gustaría hacerle unas consultas:
¿Hay algun tipo de influencia de Cassirer en Lacan?
¿Conoce usted la obra que cito de Cassirer? ¿Y de Maffi? ¿Qué piensa de ellas? ¿Qué diferencia hay con la concepción de lo simbólico en Lacan? ¿Le haría alguna crítica a la obra de Cassirer?

Gracias

Miquel Bassols i Puig ha dit...

Sin duda, la concepción en Cassirer de lo simbólico (el hombre como animal simbólico) tiene puntos de convergencia con el registro de lo simbólico en la primera enseñanza de Lacan. Aunque no conozco ninguna referencia explícita de Lacan a Cassirer. Tampoco conozco la obra de Cassirer lo suficiente como para responder a su pregunta. Tema a investigar...
Gracias por su lectura!

H.I.F. von Biber ha dit...

Gracias por su respuesta y honestidad.