15 de gener 2012

Perejaume: el saber fer de la lletra

















Avui hem anat a l'exposició de Perejaume a La Pedrera

A voltes, tal com recordava Jacques Lacan, l’artista ens precedeix a l’hora d’obrir un camí i d’ensenyar-nos com “la pràctica de la lletra convergeix amb l’ús de l’inconscient”[1]. A condició, tanmateix, que es faci responsable del seu saber fer, i això amb el seu art. És el cas, ens ha semblat, de Perejaume i el seu art que s’estén des de la pintura a l’escriptura, passant per la videografia o la instal·lació de l’anomenat mobiliari urbà. Però fins i tot, haurem de dir ara, amb un art que s’estén fins la lectura de l’obra que ja era allà, abans de ser vista i a l’espera de ser trobada en la pròpia natura. D’aquí li ve el nom a l’exposició que és en curs de fer a Barcelona i que ja ha tingut l’èxit de prorrogar-se fins a finals d’aquest proper mes de Febrer: “Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!” I com per sort no les veu totes, tenim el gust de poder veure i de llegir les que ell mateix ha sabut fer, sempre, d’una manera o altra, amb l’ús de la lletra com primera feina. I és una feina que no el deixa, que fins i tot no el deixa fer gairebé cap altra cosa, així d’insistent se li ha fet i se li segueix fent la instància de la lletra en el més real de la seva obra.
Celebrem de bon començament la feliç circumstància del lloc on trobem l’exposició de Perejaume: la famosa Pedrera (la Casa Milà, al Passeig de Gràcia) d’Antoni Gaudí. Potser mai un lloc ha donat lloc a una obra de manera tan adient. La Pedrera —la “casa arrugada”, ens deia una vegada un nen— és com aquell dibuix que es torna símbol en el moment de ser rebregat i fet una bola de paper quan el subjecte busca un lloc on fer-se habitable el món[2]. La Pedrera és també el lloc en la natura d’on traiem la pedra per fer-nos-en un habitatge, com si Antoni Gaudí hagués portat al bell mig de la ciutat un gran tros de roca excavada a la muntanya, modelada amb tantes asimetries com només el gaudi sabrà mai fer, i així l’hagués sabut convertir en el lloc per excel·lència, el lloc que pot estar en la cosa per fer-la objecte, objecte veritablement humà i llegible en el nostre món.
Però és que és en Perejaume mateix qui ens ho escriu amb totes les lletres en la seva insistent pregunta: “Una cosa pot estar en un lloc, però, ¿pot un lloc estar en una cosa?”[3] I bona part dels objectes que trobem en la seva exposició posen en acte possibles respostes a aquesta pregunta. La més adient amb el lloc i la significació de la Pedrera de Gaudí —o també amb el gaudir de la pedrera— és potser ”Obra en préstec”. Es tracta d’una gran roca treta de la pedrera de la regió de Somerset (Gran Bretanya) amb una fotografia penjada a la paret darrere seu on es veu el lloc d’on s’ha manllevat la roca exposada i un rètol que diu: “This stone has been temporarily removed for exhibition” — aquesta pedra ha estat retirada temporalment per una exposició. Paradoxa només? Diguem que és el lloc de la roca en la pedrera allò que és ara en l’objecte mateix que, no pas per atzar, és realment a La Pedrera. I això, més enllà o més ençà de la cosa pètria que se’ns dóna a veure, més enllà o més ençà també de la imatge fotogràfica d’un lloc, —tots dos, cosa i lloc, impossibles de desxifrar per ells mateixos—, més enllà, doncs, de la cosa i de la imatge, fetes una i l’altra objecte i lloc només per obra de la lletra. Perquè és només per la lletra que se’ns fa possible desxifrar el sentit d’una obra que es dóna, tota ella, a llegir i que demana que cada cosa pugui ser llegida com un objecte en l’obra, en l’Obreda com li agrada de dir a Perejaume.
I no cal que la lletra estigui impresa en la seva representació cal·ligràfica, com és el cas més manifest de l’Obra en prèstec. La lletra funciona prou bé, molt millor de fet, en la forma com Jacques Lacan va saber definir-la en la seva ensenyança: primer com un suport que el discurs manlleva del llenguatge per fer de vehicle al significant i als seus efectes de sentit (veure “La instància de la lletra…” de 1957); després com un aixaragallament (ravinement), un residu, una deixalla de l’erosió que el llenguatge produeix, insistent, en el cos i que evoca el gaudi, la satisfacció pusional més ignorada pel propi subjecte (veure aquí la seva Lituraterre de 1971). “Aixaragallament” és la paraula que hem trobat en la nostra llengua per mirar de traslladar-hi el lloc que té ravinement en la llengua de Lacan: és l’acció erosiva de l’aigua de pluja quan s’escorre per terrenys inclinats i hi forma reguerons, solcs per on puguin transcórrer els sentits més diversos de tot allò que se’ns dóna a llegir del món. L’escriptura és aleshores aquest aixaragallament que Lacan podia trobar, tal com ell mateix escriu a Lituraterre, a les planes de la Sibèria vistes des de l’avió per entre els núvols, amb una orografia feta de reflexos i d’ombres, traços que l’aigua va fent lentament i insistent en la desolació del terreny. 

O també en l’apilament entrelligat de les autopistes a la ciutat d’Osaka que, “com planejadors vinguts del cel”, fan i desfan els nusos dels recorreguts que van d’un lloc a un altre: “Només hi ha recta per escriptura, com només agrimensura vinguda del cel.”[4]
Els qui coneixen l’obra de Perejaume, estan avesats a llegir i a resseguir les seves composicions farcides des del cel d’autopistes trenades les unes amb les altres, en una mena d’escriptura que també farà aparèixer en les corbes de nivell de les cartografies més variades, per exemple a “Les lletres i el dibuix” (2004, il·lustració aquí a l'esquerra).
O també als seus mapes orogràfics de valls i de muntanyes que a voltes arriben a transformar-se en faldilles voleiants i plisades per camins curosament mapejats per les seves coordenades sobre el cos, com per exemple a “Els horitzons i les cintures” (2007). Tot esdevé aleshores escriptura que es dóna a llegir “sense la més lleu consciència de públic”, títol d’un dels seus escrits:



Crear per res, per a ningú,
com ho fa aquell bruc tan introbable,
tan improbable que algú l’arribi mai a veure.
Qui arribés a escriure troncs i ramassa
amb la silvestreria d’un bruc,
i els mots de pas, solubles,
en l’oratjol que el fa estremir.[5]

Cal, però, algú que sàpiga llegir aquest estremiment de la lletra, algú que sigui un subjecte-suposat-llegir, per dir-ho així. No sorprendrà aleshores que Perejaume demani, exigeixi fins i tot, una posició, que a nosaltres ens sembla una posició finalment ètica, a qui vulgui llegir la seva obra per tal d’esbrinar “allò que les paraules saben i nosaltres ignorem en dir-les”[6], per tal de copsar l’escriptura que les formes de gaudi imposen al cos: “On és el gest d’escriure? A qui pertany?”[7] I així Perejaume va arribar a penjar als carrers de la ciutat, amb rètols lluminosos, la següent frase que és també una veritable pregunta: “Allò que devem estar dibuixant amb les nostres formes de viure”. I és cert, ho dibuixem, ho escrivim, sense saber-ho. És precisament el que la hipòtesi de l’inconscient ens planteja a l’hora de fer-se símptoma per cadascú. 


És una raó suficient per provar de llegir l’obra de Perejaume.

I és per això també que he respost de seguida que sí quan m’han demanat de presentar i de comentar, com un activitat inclosa a l’exposició esmentada de La Pedrera, l’obra videogràfica de Perejaume al lloc mateix on es fa aquesta exposició. Serà l’ocasió per un nou encontre del discurs de la psicoanàlisi amb el saber fer de la lletra de l’artista.

_____________________

     
Projecció i lectura de l'obra videogràfica "Màquina d'alè" de Perejaume
a cura de Miquel Bassols

dimecres 25 de gener del 2012
19.30 h 
Auditori CX La Pedrera

Activitat realitzada en el marc de l'exposició:

«Ai Perejaume, si veies la munió d’obres que t’envolten, no en faries cap de nova!»





[1] Jacques Lacan, “Hommage fait à Marguerite Duras, du ravissement de Lol V. Stein”, Autres écrits, du Seuil, Paris 2001, p. 193.
[2] Evoquem així el dibuix de la girafa que el petit Hans, el  famós cas freudià comentat per Lacan, rebrega i converteix en un símbol en el moment de fer-ne una bola de paper arrugat: “Il s’agit de la transformation d’une image dessinée en une boule de papier, qui est entièrement symbole, élément mobilisable comme tel”. Jacques Lacan, Le Séminaire, Livre IV, “La relation d’objet”, du Seuil, Paris 1994, p. 274.
[3] Perejaume, Pagèsiques, Edicions 62, Barcelona 2011, p. 473.
[4] Jacques Lacan, “Lituraterre”, Autres écrits, du Seuil, Paris 2001, p. 16 i 17.
[5] Perejaume, L’obra i la por, Galaxia Gutenberg, Barcelona 2007, p. 63.
[6] Ibidem.
[7] Ibidem.

1 comentari:

Vicent ha dit...

Primerament li demane disculpes per la follia que em va recórrer en assabentar-me de que tot no és possible, i en segon lloc m'ha colpsat la manera de posar una cosa a un lloc i un lloc a una cosa, en certa manera la filosofia que ens ve, i el sino vulga que així siga, ho és de la individualitat, hi haurà tantes filosofies, maneres d'inconscient, de fer servir la paraula personalment i de cadascun com quantitat de persones sempre diferents en la seua esència i existencia, i jo sé que psicoanàlisi i filosofia no van precisament de la mà, però sí unides com allò artificial i allò natural, masculí i femení, etc.
Prendre positura per la lletra en el sentit de fer-sen responsable d'ella és la gran tasca de la psicoanàlisi més que el guariment de l'individu psicòtic o neuròtic.

Una forta abraçada i dir-li que per motius econòmics he hagut de deixar Internet per la qual cosa li seguiré menys a sovint.

Salutacions des de València de

Vicent Adsuara i Rollan