29 de maig 2010

Déu és inconscient

















No sé fins a quin punt és per creure-s’ho massa però segons una enquesta realitzada pel Pew Research Center dels EEUU, un 51% dels científics nordamericans afirma que creu en Déu o en un ens de poder superior, mentre que el 41 % restant es declara ateu (cosa que no vol pas dir necessàriament que no sigui “creient”). Pot semblar sorprenent, fins al punt que podem arribar a fer-nos la pregunta següent: Pot ser algú creient sense saber-ho? Saber i creure són en bona lògica dos registres diferents i la hipòtesi d’una creença que no se sàpiga a si mateixa no és només plantejable des de la psicoanàlisi, on la Glauben freudiana (la creença) és totalment compatible amb el saber inconscient.

M’agradaria trobar la cita original del filòsof Rudolf Carnap que he trobat comentada en un debat sobre ciència per tal de verificar-ne exactament els termes i la gramàtica que els combina: “És realment sorprenent que la natura pugui expressar-se a través de fórmules matemàtiques relativament senzilles”. Dita així, la frase és d’un animisme que crida l’atenció, suposa un subjecte trascendent en la natura mateixa que s’expressaria amb una intenció significativa en llenguatge matemàtic. Aquest tipus de creences és, en qualsevol cas, molt freqüent en científics actuals que, d’altra banda, no dubten a declarar-se ateus… “ateus, gràcies a Déu”, com diria el nostre estimat Luís Buñuel.

Per la nostra banda, verifiquem que a la ciència del nostre temps no li és pas tan fàcil de desempellagar-se d’aquest bon Déu, aquest subjecte suposat que en algun lloc i en algun moment haurà escrit les lleis de l’ordre de la natura.

La hipòtesi lacaniana que va fer de títol d’un molt bon llibre de François Regnault ens sembla així ben fundada: “Déu és inconscient”. I el seu desenvolupament ens porta moltes vegades a confirmar aquella afirmació de Jacques Lacan: “Tot allò que fins ara s’enuncia com ciència està suspès a la idea de déu. La ciència i la religió van prou bé juntes. És un dieu-lire (un deliri / un déu-llegir)”.

3 comentaris:

Vicent Adsuara i Rollan ha dit...

Sota la meua teoria que he exposat a relatsencatala sota el nom de Vicent Llémenes de Llúpia i Pi per si vol vostè entrar-hi i mirar, he fet una exposició del déu spinozià, però no com allò real lacanià que en Spinoza a l'igual que en Jung resideix en la ignorància de les causalitats, jo crec més en un univers "realitzat" o que pertany a allò real i hi ha només un tant per cent molt baix, baixíssim que pertany a allò simbòlic i imaginari.
Potser siga una conseqüència de la forclusió del pare que tenen tots els psicòtics però déu per a mi és el tot, és la unificació de l'ésser com diu Spinoza, però d'una manera infinita, millor, paradoxal, màgica, Dalí deia que era Déu, jo crec que tots, tot som déu, ell és el tot i un; el que passa és que en un psicòtic la experiència religiosa de déu fa que ja no el tinga com a un "tope" en el que frenar l'angoixa o l'ansietat, i així la coneixença dóna la solitud malgrat semblar el contrari a un neuròtic que busca desesperadament l'experiència de déu.
La ciència i Déu estan unides i ho estaran al llarg de la història, hui totes les disciplines humanes estan trobant déu, imagine's vostè el principi d'incertesa de Heisemberg que ha estat demostrat darrerament amb un observador mecànic, els resultats són màgics, o els escacs que han estat esgotats o que estan en vies d'esgotament, o l'art que ha esdevingut producte de mercat en el que cal fer-se un nom, o la matemàtica amb els números de Càntor, la història ha forcluit el nom del pare a l'igual que una persona psicòtica i Lacan ho va intuir en dir allò de que la ciència i Déu estan molt prop.
Bé el deixe senyor Bassols, i dir-li que per a mi l'experiència de déu no ha estat una d'alliberadora sinó que m'ha servit d'ordenació del meu univers real tant com la meua escriptura o les llengües que domine i que fan el meu nus borromeu.
Una salutació i fins un altre article.

Vicent

Anònim ha dit...

Creure en l'altre no és creure en Déu implícitament també? i creure en el subjecte?

Miquel Bassols i Puig ha dit...

Sí, crec que creure en l'Altre és també creure en Déu implícitament. Per això és tan difícil ser radicalment ateu. Però potser també per això estic responent aquest missatge! Salut!