Objectes perduts

Ho constatem sovint i de maneres diverses: els objectes de la nostra realitat quotidiana queden fora d'ús... cada vegada més ràpidament. I no és pas perquè s'hagin espatllat o hagin perdut la seva capacitat de bon funcionament. No, no els hem deixat perquè s’hagin tornat inútils sinó perquè ja no tenen aquella significació que abans els feia tan nous i desitjables. Ens ho diuen sovint però no en fem massa cas: fem servir només una mínima part de les possibilitats d’ús de molts objectes que adquirim i que ens envolten abans d’arraconar-los. El valor d'ús que té l'objecte – el valor de gaudi que té en el fantasma, com diuen els psicoanalistes – no coincideix mai amb la seva utilitat prevista, i molt menys amb el seu valor de canvi. I sovint només ens adonem d’aquest valor amagat que tenia l’objecte un cop l’hem perdut o quan veiem, després d’un temps, que l’havíem deixat de banda sense saber massa bé perquè. ¡Quants d’aquests objectes jeuen avui als calaixos amb tot el seu potencial definitivament adormit! Són restes d’un naufragi de significacions que han quedat mig soterrades a la platja. Són objectes fora d’ús... però no penseu pas que són objectes perfectament inútils. Tot d’una ens atreu una nova significació i descobrim amb ells la utilitat de l’inútil.

Podem dir-ho doncs a l’inrevés: sovint els objectes més preuats per la seva singularitat, aquells que tenen una significació més intensa per nosaltres, són objectes que ens semblaven inútils però que reviuen ara amb una nova i estranya utilitat, amb una nova significació. Ens resistim a llençar-los i ens tornen a les mans per recordar-nos no sabem ben bé què. Com deia aquell poema d’en Gabriel Ferrater: "No sé què fer-ne, //
com la barra de lacre que ens ve als dits //
quan regirem un escriptori vell
// dins l'alta nit, mentre s'esquerda un gall." Doncs sí, tots tenim una barra de lacre que no volem llençar, que ha quedat temps i temps en aquell espai tan íntim i que semblava també terra de ningú, en un espai de trànsit. A voltes, és en aquest espai “transicional” que els objectes prenen un valor tan especial que arriben a convertir-se en veritables fetitxs, condició absoluta d’una nova significació i d’una nova satisfacció. Són els objectes més insubstituïbles, sempre tenyits del color d’una primera pèrdua irreparable. En aquest espai de trànsit, l’objecte més aparentment inútil esdevé llavors l’objecte més preuat i insubstituïble.

Seguint aquesta lògica de l’objecte “en trànsit”, l’objecte que el psicoanalista D. W. Winnicott va anomenar precisament “objecte transicional”, un altre psicoanalista, Jacques Lacan, va demostrar el valor de fetitx que sempre té l’objecte que causa el desig i que es converteix en condició absoluta per tal d’obtenir una satisfacció i ser l’objecte de gaudi.

La paradoxa que sovint ens fa malviure és que allò que fa més desitjable un objecte és moltes vegades la possibilitat de perdre’l, que ens falti, que vingui al lloc de l’objecte perdut. I així, aquell objecte que havíem deixat fora d’ús es torna de cop més desitjable justament quan l’hem perdut, quan ja no el tenim més a l’abast. I ens sobta aleshores el sentiment d’una profunda malenconia.

El subjecte postmodern és, de fet, un subjecte fonamentalment malencòlic, un subjecte que no pot acceptar aquesta dimensió de la pérdua irreparable i mira d’evitar-la de dues maneres:

1. O bé provant de substituir immediatament un objecte per un altre, canviant-lo, al primer signe que ha perdut el seu encant, per una novetat aparent: el nou mòbil que arracona l’altre, tan semblant de fet, al calaix.

2. O bé guardant tot el que podria fer aparèixer aquest signe de la pèrdua en l’objecte: potser el primer mòbil que vas tenir i guardes com una relíquia al mateix calaix.

De la mateixa manera que a vegades ens falta temps per fer un dol per la pèrdua dels éssers estimats, de la mateixa manera som finalment nosaltres els consumits pels objectes que ens resistim a perdre i que ens envolten fins ofegar-nos. El reciclatge és avui la manera urgent que tenim, a escala global, de fer front a aquesta lenta consumició del propi consumidor apressat. L’altra manera, més íntima i local, és crear un espai de trànsit on sobrevisquin els objectes en desús... amb un nova significació i un nou desig.

Finalment, aquell calaix on van quedant les restes del naufragi, el munt d’andròmines que ja no fem servir però que causen encara el nostre desig, és una mena d’oficina particular d’objectes perduts que ens construïm per no naufragar definitivament en un món que no admet ja l’encant singular dels objectes inútils.

(Text de presentació del Catàleg de l'exposició "En trànsit: de l'objecte a l'espai" http://momomoma.blogspot.com/)