El Procés: dues preguntes de Xantal Llavina

Després de l'entrevista enregistrada al programa "Autèntics" de El Punt Avui TV, la periodista Xantal Llavina va voler fer-me dues preguntes més per escrit a propòsit de la situació política a Catalunya i publicar-les en l'edició en paper. Aquí van les meves respostes, tot agraïnt a Xantal Llavina el seu saber fer.

El procés ha afectat emocionalment les persones?

— De ben segur. Com qualsevol esdeveniment polític i social d’aquesta magnitud, el que s’ha anomenat “el procés” ha tocat també el més íntim de cada persona, sempre de maneres diferents: la incertesa i l’angoixa, la sensació de rebuig o de desemparament, però també de solidaritat i de decisió conjunta, el sentiment de pertinença a un grup, sigui el que sigui, l’alegria i la tristesa alhora, els sentiments de injustícia i d’opressió. El ventall d’emocions i afectes és ben ampli, des del sentiment maníac fins la depressió més profunda. És un temps de pujades i baixades emocionals que cadascú viu d’una manera diferent. S’han trencat grups de WhatsApp però també se n’han creat uns altres per aquestes mateixes raons. Els afectes són a flor de pell, gairebé ningú s’hi sent indiferent i en parla també a les seves sessions de psicoanàlisi. Allà hi diu coses que a vegades no pot dir en un altre lloc, amb els amics, amb la família o a la feina. Això és possible en la mesura que el psicoanalista és un lloc neutral ideològicament, sense una posició partidista, algú que ha de saber escoltar igualment cada persona singular més enllà de la seva ideologia o identificació política.

Això no vol dir que l’analista i el discurs de la psicoanàlisi no hagi de prendre partit públicament —cosa diferent del partidisme— en qüestions molt precises com són la defensa de l’estat de dret, dels drets civils i d’expressió. Allà on aquests drets no poden existir tampoc pot existir la psicoanàlisi que és abans que res un exercici de la llibertat de paraula. Encara que és precisament en l’exercici de la paraula quan ens mostrem menys lliures del que ens pensàvem. “Digui tot el que se li acudeixi” —és la regla fonamental de la psicoanàlisi. I de seguida comencem a experimentar la gran dificultat que té cadascú per complir aquesta regla. Així, l’experiència d’una psicoanàlisi és també l’experiència de les contradiccions que suposa ser un subjecte que parla, un ésser de llenguatge. No sabem dir tot el que realment volem i desitgem i això fa encara més difícil la conversació política.

Diuen que ha faltat la conversació…

— Sí, clarament ha faltat la conversació que només pot existir entre dos subjectes que es reconeixen com a tals en el respecte de la seva singularitat. El fet de no respectar la singularitat de l’altre té un efecte paradoxal: es perd l’autoritat, també l’autoritat política, sobre aquest altre. I l’Estat espanyol ha perdut, en efecte, la seva autoritat política en una part important del seu territori quan no ha pogut reconèixer la seva singularitat. Aleshores, quan s’interromp o es trenca la conversació que es funda en aquesta autoritat que ens dóna la paraula, només queda l’exercici del poder, ja sigui el poder de la llei o el de la força física més brutal. A vegades no hi ha cap altra sortida, és cert, però és una paradoxa que la psicoanàlisi coneix prou bé: quant més recurs cal fer a la legalitat i a la força física, menys autoritat es té. O com deia el filòsof Alexandre Kojève, “la legalitat és el cadàver de l’autoritat”. Ho repetim sovint i és ben cert: el conflicte a Catalunya, el “símptoma Catalunya” que ja és un símptoma a Europa de coses que no van bé en les seves nacions, no es pot tractar només des de la legalitat sinó que és un conflicte polític que demana una conversació seriosa. I cal fer tot el possible per reprendre el fil d’aquesta conversació política. Una psicoanàlisi no és una conversació política, en el sentit clàssic de la paraula “política”, però la psicoanàlisi pot ajudar a trobar els elements simbòlics necessaris per fer-la possible: les identificacions, la transferència, les satisfaccions substitutives de la pulsió, tot això també està en joc en el tauler simbòlic de la política. El simbòlic —aquests dies se’n parla molt dels “actes simbòlics”— és molt important per entendre la dimensió del símptoma i del conflicte, ja sigui individual o social. Hi ha una política del símptoma, com deia Jacques Lacan, que funciona amb aquests símbols. En la mateixa mesura també afirmava, de manera molt enigmàtica, que “l’inconscient és la política”. Això vol dir que ens movem inevitablement per raons que no sabem, per identificacions i fantasmes inconscients, també en la política.

Els psicoanalistes que seguim la via oberta per Jacques Lacan hem impulsat recentment un moviment internacional, anomenat Zadig, per veure precisament quines conseqüències podem extreure des de l’experiència psicoanalítica en el camp de la política. No es tracta de psicoanalitzar els polítics sinó de veure les maneres de recuperar la conversació política sobre els conflictes a partir del que ens ensenya la psicoanàlisi.