Lectures
neurocientífiques I
La ciència dels
nostres dies sembla com si caminés entre els somnis de la raó, —els mateixos
somnis que, segons Goya, engendren monstres—, i la nostàlgia del pare, —la nostàlgia
d’una religió que sempre ha mirat de restaurar la imatge ideal del pare per fer
front a aquells monstres—. Entre somnis i nostàlgia, és així com ens han
arribat a les mans els dos llibres que comentarem, de dos autors que tenen un
lloc prou representatiu en el camp de les neurociències.
Giulio Tononi,
italià nascut a Trento, és psiquiatre i neurocientífic, conegut especialment
pels seus estudis sobre el son i la consciència, coautor amb el premi Nobel
Gerald Edelman de A Universe of
Consciousness (2000), un dels assaigs que esmentem sovint per mostrar els
límits de la neurociència a l’hora de situar l’epifenomen de la consciència, el
semblant per excel·lència del subjecte de la ciència, sempre escàpol. El darrer
llibre de Giulio Tononi ha estat qualificat com atípic en la literatura
científica, i ho podria semblar si no fos que vol seguir de manera explícita el
gènere que Douglas Hofstadter inicià amb el seu best-seller Gödel, Escher, Bach (1979). Ciència
novel·lada o novel·la científica, PHI, A
Voyage from the Brain to the Soul (Pantheon Books, New York 2012), és
l’al·legoria d’un viatge de Galileu en tres parts, com en la Divina Comèdia, a la recerca del
fantasma de la consciència des del cervell a l’ànima, com resa el subtítol, en un
viatge que veurem que és d’anada però sembla ja sense tornada.
Eric Kandel, americà
nascut a Viena, molt més conegut fins i tot en el camp de la psicoanàlisi, és
també psiquiatre i neurocientífic, premi Nobel l’any 2000 pels seus treballs
sobre la base fisiològica i neuronal de la memòria. Marcat ben aviat i de
manera profunda per la lectura de Freud i per la psicoanàlisi —es diu sovint
que la raó és que els pares de la seva primera xicota eren psicoanalistes—, ha
estat un dels defensors més acèrrims de la reducció de la psicoanàlisi al camp
de les neurociències cognitives amb l’argument de fer-la així més científica.
Sens dubte, és l’abraçada del l’ós, com ja Éric Laurent ha comentat en diverses
ocasions: comença amb una càlida acollida per acabar escanyant el seu objecte
d’amor. La lectura del seu darrer llibre potser podrà donar una mica de llum al
lector sobre les condicions d’amor (les Liebesbedingungen
freudianes) d’aquesta fatídica
abraçada: The Age of Insight. The Quest
to Understand the Unconscious in Art, Mind, and Brain, from Vienna 1900 to the
Present (Random House, New York 2012). És també un viatge, aquesta vegada
en l’espai i en el temps, des de l’enyorada Viena 1900, gresol de la
psicoanàlisi, fins l’Amèrica del 2000. Viatge
que vol tornar als orígens del pare, però potser ara sense haver-hi anat
encara. El Freud de Kandel, com d’una bona part de postfreudians, és un Freud
prefreudià que segueix escrivint el seu Projecte
d’una psicologia per neuròlegs allà on el va interrompre en considerar-lo
un deliri científic.
Vegem, però,
quina és l’aposta de la neurociència d’ara entre els somnis de l’ànima i l’enyorança
del fantasma del pare. Els dos llibres, profusament il·lustrats, donen a la
imatge una preeminència sobre la paraula en la seva argumentació, com un signe
dels temps. Però serà també llegint les imatges a la lletra com aprendrem dels
seus impassos.
Φ o el somni de la raó
“Cada nit, quan
caiem en un dormir sense somnis, la consciència s’esvaneix.”[1]
Trobem així condensat en la gramàtica d’aquesta primera frase del llibre tot el
viatge que ens proposa Giulio Tononi a través de la ciència des de Galileu fins
als nostres dies: entre el subjecte que cau, designat per un “nosaltres”
majestàtic, i ella, la tercera persona que s’esvaneix quan volem objectivar-la
en la consciència. És notable com a l’hora de definir l’epifenomen de la
consciència, el científic dels nostres dies no troba mai una altra via per
captar-la que per via di levare, a
partir de la seva absència trossejada en parts tan indefinibles com el conjunt.
Només copsem la consciència a partir de la seva absència, del seu esvaniment
més o menys intermitent. És com aquell ganivet de l’aforisme de Lichtenberg:
sense fulla i que havia perdut el seu mànec. I tot això en un espai gens
evident: Què pot ser “un dormir sense somnis” [a dreamless sleep] com el lloc de la caiguda del fantasma de la
consciència? “La mort és un dormir sense somnis i tal vegada sense despertar”.
La frase és atribuïda a Napoleó però recorre tota l’obra freudiana com el fil
vermell que va del subjecte de l’inconscient a la pulsió de mort, amb l’estret parentiu
teixit entre Hipnos i Tànatos. Sí, el viatge no és pas entre
el cervell, on de manera sempre massa precipitada es localitza el subjecte en
nom de la ciència, i l’ànima, que és de fet com aquell “nosaltres” majestàtic
imagina el seu cos. Així, cervell i cos s’imaginen sovint com dues entitats
diferents per després haver de plantejar-se el problema de la seva relació.
Antonio Damasio, de qui ja vàrem llegir un somni ben indicatiu[2],
ha tractat el problema fa temps mirant de superar debades el dualisme cartesià.
La ciència dels nostres dies pensa trobar un millor remei a la impossibilitat
de superar aquest dualisme mal llegit. Avui, hi ha especialistes en el
millorament humà de l’aparell neuronal que no dubten en afirmar: “El nostre cos
ja només és un destorb per al nostre cervell”[3].
Giulio Tononi intentarà recompondre la unitat del projecte frankensteinià amb
la hipòtesi de la “informació integrada” com fonament de la consciència,
hipòtesi que recorre tot el seu llibre i que comença amb un somni-ficció suposat
al personatge central de Galileu Galilei,
el subjecte de la ciència: “Aleshores, de sobte, insuflat a pressió en
l’interior del cos, l’aire s’endugué Galileu amb ell. I va sentir que la seva
ànima era xuclada cap a endins, lliscant pels estrets narius fins a la fosca cavitat
del crani.”[4] I així
s’origina la consciència de Galileu, “més que un objecte de ciència : és també
el seu subjecte”[5] El mite
no és mai aliè a la ciència, encara que no sigui sempre de manera tan explícita
com aquí, i el mite de la consciència és, juntament amb el de l’origen del
llenguatge, el que produeix tants malentesos com errors de perspectiva. La
continuació del viatge, farcit en el llibre de Giulio Tononi de belles il·lustracions,
serà un bon exemple d’aquell fantasma del “homenet que és en l’home” que rau en
tota concepció organicista del psiquisme i que ja Jacques Lacan va criticar en
el seu text sobre la causalitat psíquica. El bucle generat per aquest fantasma
no deixa produir un cert vertigen, un vertigen que Douglas Hofstadter va
prendre com tema central del seu llibre “Jo sóc un estrany bucle”. Per la seva banda, Giulio Tononi seguirà
aquest bucle en el somni de Galileu que ha trobat ja en la fosca cavitat del
seu crani la seva pròpia representació
del xicot que fou, amb la coneguda paradoxa: “Però aleshores va pensar: dintre
d’aquell xicot, també hi havia un crani, un cervell que contindria un altre
univers, el verd univers de la seva joventut que s’expandeix, i dintre d’aquell
univers hi havia uns altres xicots, i uns altres cervells...”[6]
El bucle de la consciència del Jo no
deixa així d’esvanir-se en la seva pròpia duplicació a l’infinit.
D’altra banda, és
la progressiva fragmentació del subjecte el que el neurocientífic d’avui troba
encarnada en el mateix organisme on ha intentat fer-ne el mapa, el seu mapping. En aquesta fragmentació el llenguatge
segueix sent, en efecte, el darrer misteri intocat i intocable: “Certament,
Galileu arribarà a la conclusió que no hi ha significació sense consciència i
que, en un sentit fonamental, consciència i significació són una i la mateixa
cosa.”[7]
Cosa que deixa pendent l’estatut del subjecte i del seu objecte de la concepció
que ens fem del llenguatge.
Però la concepció
que una bona part de les neurociències cognitives es fa avui del llenguatge és
encara el d’un sistema codificat d’informació. La famosa consciència, segons la
hipòtesi de Giulio Tononi, no seria aleshores més que una “informació integrada”
pel suport neuronal. I l’exemple que ens ofereix per il·lustrar la funció de la
consciència com una “informació integrada” és prou indicatiu: la paraula
italiana “SONO” (sóc), projectada sobre un fons gris, apareix després dividida a
la percepció quan es divideix aquest fons de la següent manera: “SO” (sé) i
“NO” (no). Sigui com sigui, subratlla Giulio Tononi, el tot no pot ser igual a
la suma de les parts, “SONO no pot ser reduït a SO y NO”[8].
Però ja no és una qüestió d’imatge sinó de significant.
En efecte, és el
significant qui sempre comandarà la percepció, així com els efectes de
significació on només es produeixen i poden explicar-se els miratges de la
consciència, efectes de llenguatge que la divideixen entre l’ésser i el saber.
És l’únic que sabrà dir-nos la famosa consciencia: NON SO che cosa SONO. No sap què és, però és en aquest ésser que no
se sap a si mateix on tindríem la sola possibilitat de trobar l’inconscient
freudià, evitat amb cura per l’autor. Subratllem d’altra banda el SONNO (el
somni) que el significant introdueix també pel seu art en la llengua italiana
sense que la mateixa consciència invocada en l’exemple ho sàpiga; és el somni
que marca encara més la divisió irreductible del subjecte de la ciència, el
somni de Galileu que travessa tot el seu text.
Però en lloc de
seguir el fil del significant del seu propi exemple, Giulio Tononi buscarà de
nou la manera d’enfocar el miratge de la unitat de la consciència en la noció
de “informació integrada”, i no trobarà un altre símbol per inscriure-la en la
seva ciència que un símbol prou conegut pels lectors de Jacques Lacan, el
símbol del fal·lus: “Si necessites un símbol, caldria que fos Φ,
[…] el símbol de la raó
àuria.”[9]
I segueix: Φ de Fibonacci que va fer amb ell la sèrie
que porta el seu nom, Φ de la Fenomenologia de la consciència, Φ que es pot
descompondre entre la I d’Informació
i la O del cercle de la integració.
Afegirem per la nostra banda que la Φ del símbol del fal·lus s’adiu prou bé amb el
miratge de la unitat del gaudi, el mateix miratge de la consciència on naveguen
les neurociències d’avui a la recerca de la seva localització. Però és també un
miratge que sempre tindrà en el lloc de l’Altre, i en el seu gaudi suposat, la
seva objecció més real, la que el converteix en un somni de la raó... que
engendra els monstres més subtils.
Seguirem altres rastres
d’aquests somnis en la segona part d’aquestes lectures neurocientífiques amb EricKandel i la seva nostàlgia vienesa.
[1] Tononi,
Giulio, PHI, A Voyage from the Brain to
the Soul, Pantheon Books, New York 2012, p. xi. La traducció és nostra.
[2] A Lacan Quotidien núm. 121.
[3] Kevin Warwick, enginyer en cibernètica i
especialista en l’interfície cervell – ordinador, de pas recentment per
Barcelona. La Vanguardia, 19/11/2012.
[4] Tononi, G., opus cit., p. 5.
[5] Tononi, G., ibídem., p. xi.
[6] Tononi, G., ibídem., p. 7.
[7] Tononi, G., ibídem., p. 134.
[8] Tononi, G., ibídem., pp. 161-163.
[9] Tononi, G., ibídem., p. 164.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada