Independència i Trinitat

Nus de la Trinitat a Barcelona

De cop, sembla com si fossin les paraules les qui governen i els governs els qui fossin governats per elles, arrossegats com es veuen tant sovint pel seu poder. Les paraules, massa ràpides, corren més que els subjectes que les diuen, i molt més que els polítics que se’n fan, com se sol dir, els seus portaveus. És el que ens sembla que està passant aquests dies, per exemple, amb aquesta paraula: “Independència”. Dita i cridada per una multitud als carrers de Barcelona el passat onze de setembre —no calia escriure-la a cap pancarta de capçalera de manifestació per fer-la escoltar—, ha estat després inevitablement desplaçada, a voltes fins i tot silenciada, com una arma que es gira contra qui la brandava. El president Artur Mas, després de declarar que “tot és possible”, va haver de transformar-la uns dies després en una “Interdependència” potser més manejable políticament, després que Jordi Pujol l’hagués posat clarament en solfa: “la independència és impossible”. Tot i així, quant més impossible sembla més ressona l’eco del seu crit en la multitud, des del Passeig de Gràcia fins al Camp Nou. I quant més contestada i negada resulta des del govern central espanyol, més consistència pren per ambdues bandes. Sembla aleshores que obté la força d’aquelles paraules que resulten més afirmades quant més negades. És el que podem qualificar com un significant amo, —ho escrivim S₁—, el signe que aplega i dóna consistència a un grup, a tota una comunitat, però que també pot dividir-la de seguida per fer aparèixer el revers de tota identificació: la divisió del subjecte, la seva manca d’ésser, —ho escrivim $— que cap objecte ni ideal podrà mai curullar. I sí, a Catalunya es tracta avui d’una voluntat d’ésser que cap significant ni cap objecte podrà mai clausurar. D’aquí que la paraula “independència” tingui tanta força per aplegar i dividir alhora.

Calia però que algú, una dona i amb la força que dóna fer-se portaveu d’un milió i mig de persones, la tornés a dir ben clara a les portes del Parlament. Carme Forcadell, presidenta de l’Assemblea Nacional de Catalunya, ho deia així en ser rebuda per Núria de Gispert, presidenta del Parlament: la independència és el que volem i és el que cal que li encomaneu al nostre president com un desig irrenunciable. Com dir-li que no! Diguem-ne millor “estat propi”, reblarà uns dies després el president. Tot d’una, la paraula ens porta de nou l’embolic i no sabem com desfer-nos del seus efectes. Carme Forcadell és també qui va saber transformar la coneguda frase de Jordi Pujol, “és català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya”, en aquella altra: “és català qui vol ser-ne”, des d’un discurs molt més dúctil a la fragilitat de l’ésser, a la seva buidor inherent.  Ser-ho és ara voler-ho, sense atributs ni complements que facin la seva condició d’ésser. És ben bé el desig ideal, que no cal ja que passi per l’alienació que suposa haver de demanar-ho. No cal tampoc passar per la feixuga condició de viure i treballar… De fet, és l’afirmació contundent que la buidor de l’ésser sempre tendeix, necessàriament, a cercar la identitat: $ --> S₁, escrivim-ho ara d’aquesta manera.

El problema arriba quan algú no només vol ser-ho, sinó que diu que ja ho és, quan afirma el seu ésser en un “Jo sóc” que omple d’atributs aquella buidor de l’ésser que es manifestava en una voluntat, quan l’omple de condicions i complements per fer-ne una identitat complerta. Aleshores el Jo es creu l’amo d’aquell ésser de llenguatge quan només n’és el serf. Aleshores comencen els problemes, el dia després de la festa. De fet, el que ve a dir-nos una anàlisi acurada és que la independència del Jo es més una creença que no pas un somni, una creença tan religiosa com qualsevol altra, tan dependent dels significants ideals que la governen com de la imatge de l’altre, de l’altre Jo on s’alimenta.

Teresa Forcades —sí, a voltes el significant té aquestes coses i anem de la Forca-d’ell a les Forcades—, la monja benedictina que es fa escoltar amb prou força i precisió en àmbits molt diversos, havia posat uns dies abans un toc d’atenció que cal no menysprear en absolut. Deia així: “la independència és un projecte de diversitat” comparable a “la pluralitat de la Trinitat cristiana”. No hi hauria veritable independència si no és en un vincle tan interdependent com el que implica el nus de la Trinitat, un nus que té una estructura molt sòlida: només cal que un qualsevol dels tres es deslligui perquè els altres dos quedin també de seguida deslligats. Però deslligats no seran independents, simplement no seran... diversos. Els lectors de Lacan —i Teresa Forcades sembla que n’és—, coneixem prou bé les virtuts d’aquest nus que fa la unitat trinitària. Però quina seria avui la trinitat catalana? Un misteri. El pare fa temps que és en declivi —Jacques Lacan dixit—, el fill segueix a casa sense trobar feina. I l'Esperit Sant? L'amor potser farà el lligam que falta, entre l’Espanya que fou i l’Europa que hauria de venir?

Seguint amb els vincles familiars, parem ara l’orella a un altre fet de llenguatge. Aquests dies escoltem un desplaçament prou simptomàtic quan es parla dels difícils vincles entre Catalunya i Espanya. De nou les paraules manen i de la metàfora del matrimoni, quan un dels dos consorts demana el divorci, estem passant a la metàfora dels germans, quan un dels dos reivindica més poder que l’altre.

Vist així, és clar que ens caldrà una trinitat allà on la dualitat no sap sortir-se’n. Sí, potser Europa.