28 de juliol 2010

“Facin com jo, no m’imitin”

Amb aquesta paradoxa aparent, - Faites comme moi, ne m’imitez pas -, Jacques Lacan s’adreçava al seu auditori d’una conferència feta a Roma l’any 1974. Segurament ja una mica tip que el citessin per dir moltes vegades una cosa ben diferent del que ell deia, - “La dona no existeix”, “Jo sempre dic la veritat”... - amb aquesta frase produïa un efecte de divisió irreductible en el seu lector i en el seu auditori.
De fet, és impossible de dir o de fer el mateix que un altre ha dit o ha fet sense dir o fer alhora una cosa a voltes ben diferent! En citar una frase d’algú no necessàriament diem el mateix que ell. Sovint podem contradir-lo sense adonar-nos-en. La diferència entre l’enunciat, la frase dita, i l’acte de l’enunciació, el fet de dir-la, es fa aquí irreductible. La repetició d’un mateix enunciat no arriba mai a trobar la identitat de la seva enunciació. I això val també en l’interior del discurs de cada subjecte... quan se cita a si mateix. La lógica implacable del significant fa que en la repetició es produeixi, sempre i necessàriament, la diferència. La divisió del subjecte que parla, - la divisió que Lacan escriu amb el matema de la $ -, es mostra així impossible de reunir de nou en qualsevol imatge d’un Jo que seria idèntic a si mateix.
Quan és que faig com l’altre sense imitar-lo? Quan és que només l’imito i no faig com ell? La imitació d’un acte no és l’acte que s’imita, és un altre acte diferent, un acte que no se sap tampoc a si mateix. En aquest cas que Lacan ens presenta amb la seva frase, per fer com l’altre cal fer un acte únic, inèdit, irrepetible...
En tot cas, espero precisament no traicionar la frase de Lacan amb el meu comentari. Fer com ell, sense imitar-lo, és aprendre a desxifar-lo en les seves voltes i els seus enigmes. Quan això passa realment, hi ha producció d’un saber nou, es produeix també un acte que modifica el subjecte que parla.
I el meu comentari ve a tomb, precisament, d’una troballa que acabo de fer tot llegint una referència que el mateix Lacan – sí, toujours Lacan – aconsellava en un Seminari de 1966, un llibre divertidíssim i molt instructiu d’un autor que no coneixia, Raymond Ruyer, filòsof i epistemòleg francès. El llibre porta un títol suggerent, Paradoxes de la conscience et limites de l'automatisme (publicat a Albin Michel l’any 1960) i és un cop de pal a tota la psicologia cognitivista actual de pretencions científiques. En un dels capítols, a la página 185, evoca el creador que no produeix una obra d’art nova plagiant-ne una altra però que sempre té, necessàriament, un gest de plagi en relació a les seves influències. (Caldria aquí posar una nota a peu de pàgina amb una referència al bon llibre de Harold Bloom, “L’angoixa de les influències”). Raymond Ruyer escriu (tradueixo tot repetint i espero no trair en la traducció): “Una obra d’art original no és pas el plagi d’una obra d’art precedent. El seu creador no plagia una altra obra ni tampoc la natura en les seves obres; amb tot, està encoratjat per l’exemple de la natura quan fa existir formes noves, coherents, amb la seva pròpia expressivitat”.
I a tall de conclusió del seu argument, ve la frase següent: “Il suit son exemple en ne l’imitant pas”. “Segueix el seu exemple sense imitar-la”.
I doncs! Lacan, que no amagava mai les seves referències, que segons ell mateix recollia d’on millor li semblava, plagiava aquí sense dir-ho? Imitava o seguia l’exemple? Malgrat el que Jacques Derrida em va dir un dia en referència a la frase tantes vegades citada de Lacan, “No hi ha metallenguatge”, que ell suposava plagiada de Heidegger, cal aprendre de Lacan que una frase no diu mai el mateix segons qui la digui. És precisament perquè no hi ha metallenguatge – no hi ha un metadiscurs que digui la veritat d’un altre discurs – que només es pot seguir l’exemple d’algú sense imitar-lo.
Nosaltres hem volgut amb aquest comentari seguir l’exemple de Lacan sense imitar-lo. Però només el lector podrà verificar-ho amb el que ell mateix vulgui fer, al seu torn, d’aquesta frase aparentment paradoxal. Només podrem afegir aleshores per seguir l’exemple de la frase: “Passa-la!”

4 comentaris:

Vicent ha dit...

Sí, de vegades m'he vist malinterpretat, odiat, temut, vilipendiat i fins i tot s'han escandalitzat en sentir-me parlar o en llegir-me, de fet molt poques persones tenen un mal fons, o una mala intenció quan parlen o fins i tot actuen, però hi ha actes positius i negatius o si més no, que provoquen diferents reaccions normalment també diferents a les que vol provocar l'emisor.
Hui parlava de la violència dels xiquets amb una amiga professora i jo li deia que calia tractar cada cas individualment com cada ésser n`és d'individual, cada paraula respon a cada moment en que està dita i com la realitat no es quantificable ni abarcable, respon cada paraula a la realitat en que està l'individu, tot allò altre és posar portes al mar, voler arquetipitzar la realitat, cosa impossible, aleshores jo també dic:
_Facen com jo, no m'imiten. I en la diferent morfologia del darrer verb està la veritat, un xicotet engany.

Una salutació cordial de Vicent esperant tenir temps i formació per a seguir connectant amb els seus articles.

Miquel Bassols i Puig ha dit...

La diversitat de les llengües, una per una, ens permet en efecte de fer passar una veritat ben singular a través d'elles. De fet, el que Lacan anomenava "lalangue" és aquesta singularitat portada al límit. És un gust llegir les modulacions del "xicotet engany" que vostè fa passar en la seva "repetició" de la frase.
Salutacions!

Anònim ha dit...

Hi ha algunes coses del seu text que no entenc. Procedeixo al meu anàlisi:

a)“Segurament ja una mica tip que el citessin per dir moltes vegades una cosa ben diferent del que ell deia” : sembla que la causa que vostè atribueix a la formulació d’aqueta paradoxa “aparent” és que Lacan n’estava tip. Però no entenc com en podia estar si ell sabia el que vostè especifica després?

b)Em sembla entendre perquè “amb aquesta frase produïa un efecte de divisió irreductible en el seu lector i en el seu auditori”, però no entenc altre cop què té això a veure amb que estigués tip, ni per a què havia de fer-ho si sabia el que vostè formula tot seguit.

c)”és impossible de dir o de fer el mateix que un altre ha dit o ha fet sense dir o fer alhora una cosa a voltes ben diferent”: si vostè diu això aleshores necessàriament diem quelcom diferent i no té sentit i és incorrecte continuar amb “En citar una frase d’algú no necessàriament diem el mateix que ell” . El que acabo argumentar crec que es justifica amb el mai de “La repetició d’un mateix enunciat no arriba mai a trobar la identitat de la seva enunciació”, i el sempre i necessàriament de “La lógica implacable del significant fa que en la repetició es produeixi, sempre i necessàriament, la diferència.”
d) “En aquest cas que Lacan ens presenta amb la seva frase, per fer com l’altre cal fer un acte únic, inèdit, irrepetible...” Però si pel que s’està veient tot acte és únic,..., sinó com s’estón el fins i tot de “La imitació d’un acte no és l’acte que s’imita, és un altre acte diferent, un acte que no se sap tampoc a si mateix.” No entenc a què ve el “facin com jo, no m’imitin” si és impossible; a més, pel que tinc entés, Lacan no es repetia quasi mai, per no dir mai, el significat d’una paraula al principi d’un text seu quasi mai era el mateix més endavant al mateix text, i això sense avisar al lector.

e) “En tot cas, espero precisament no traicionar la frase de Lacan amb el meu comentari.” Però si és impossible. “Fer com ell” però si tothom ho fa.

f)”Lacan, que no amagava mai les seves referències” Mai, mai.. Em sembla que això no és ben bé cert.

g)“No hi ha metallenguatge”, “no hi ha un metadiscurs que digui la veritat d’un altre discurs” Si és així, com es pot afirmar que no hi ha metallenguatge? No és contradictori afirmar que no es pot afirmar res amb consistència.

h)Per cert, com crec bé mostra Ernst Cassirer a “El problema del conocimiento en la filosofía y en la ciencia modernas” amb Nicolàs de Cusa (home religiós) s’inicia el pensament modern precisament per la Docta Ignorantia (que crec que Lacan l’entén de manera diferent, doncs en de Cusa, home de fe, hi ha la certesa sense la cual es cauria en l’escepticisme).
Em sembla que Heidegger i Cassirer van tenir el seus debats tant per qüestions filosòfiques, com per òbvies circumstàncies personals.
Heidegger.

I’)“Passa-la!”

Miquel Bassols i Puig ha dit...

Des de la a) a la i) els seus dubtes i preguntes alimenten les meves ganes de plantejar-ne de nous i de noves. Me les llegiré amb més temps! Gràcies en tot cas per la seva atenta lectura!