25 d’abril 2009

Trobada amb Perejaume i la seva Màquina d’alè










El fer de Perejaume ens ha colpit per tal com ens sentim veïns de lletra*.  Ell amb bufadors penjats a l’esquena, “amb aire pur als flascons” de rel foixana, trescant pel Canigó i esborrant la neu de les pedres per treure’n una nova veu i escriure’n el sentit abans el text no mor. La lletra mor abans no té sentit, escrivia Josep Carner – la lletra mor abans no t’he sentit, reescrivim nosaltres amb el bufador que ens deixa Perejaume. I és per això que ara fem ofici de l’inconscient que no cessa de no escriure’s i que llegim en la paraula dita: “sóc en el que s'escriu d’allò que em fuig quan parlo…”. És el nostre cogito particular, hereu de l’inconscient freudià passat per la lletra de Jacques Lacan. I quan la lletra ve al dir d’aquesta manera, aleshores escoltem la veu que cada cosa té i no sabíem veure. Com “una jove veu l’amenaça”, - l’exemple és de Ferrater, per reblar el clau de les nostres lletres - que no sabem si és la jove que ho veu o si és la veu que ens amenaça… de veure-hi massa.  Perejaume ens asserena, tanmateix, quan ens assegura que tot ve de la dificultat de no poder dir prou bé, de la feinada que li ve d’escriure allò que no deixa de no escriure’s, precisament. I és així que troba la veu de cada cosa amb el seu bufador, fet de pèl i ploma eòlics, sigui on sigui que passegi el seu ésser lletracantellut. I és així com ens fa sentir aquesta veu, com ens la fa sentit.
La veu que trobes en cada objecte és una veu àfona, - li hem dit -, com la que surt del Shofar en la tradició jueva que trona i eixorda en silenci. I ell ha assentit que l’ha sentit en la natura, i també en el silenci dels instruments deixats reposar pels músics a l’Auditori de Girona, i també en cada cop de dall quan ha estassat els esbarzers a la Vall d’Olzinelles. És la veu quan “bufa el vent sobre la veritat”, com ha deixat escrit seguint les imatges que ens ofereix amb la seva “Màquina d’alè”, nom de la seva obra sense nom perquè és feta de moltes obres i de molts noms, de l’ “Obreda” com a ell li ha agradat d’escriure en un altre lloc. I ens diu aleshores que no estassava esbarzers sinó “el nom en el lloc del nom”, que dallava doncs el significant per deixar-nos escoltar allò que el nom no mostra ni amaga i que no es pot dir, el “dallonses” com diem en la nostra llengua. D’això, d’aquest dallonses, Jacques Lacan en deia el real impossible. I d’això, d’aquests dallonses, els psicoanalistes que s’hi orienten en fan l’inconscient real, el més real que la ciència no ha sabut escriure ni trobar escrit… encara.
Així doncs, Perejaume ens el deixa llegir amb la seva “Màquina d’alè”, aquest dallonses que no deixa de no escriure’s. Nosaltres l’hem acompanyat aquest 23 d’abril a la Galeria Joan Prats de Barcelona quan ha desplegat, un cop més, el seu díptic d’imatges semioníriques, imatges entrelligades per la lletra quan escriu: “una llengua és un vent humanament organitzat”... que mira d’encerclar el més inhumà que hi habita.

* Trobada en el marc del Grup d’Investigació en psicoanàlisi i creació, Cruïlla, de la Secció Clínica de Barcelona – Institut del Camp Freudià. Agraïm molt especialment a Magda Bosch la coordinació d’aquest espai i l’organització de la trobada.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Idolatrando a Prakriti: mal camino.

Miquel Bassols i Puig ha dit...

No conocía a "Prakritri" que, según veo en Wikipedia, denota para la doctrina vedanta lo femenino en contraste con "Purusha", lo masculino. Seguramente es tan mal camino Uno como Otro... Per ya ve, ahí estamos.