08 d’abril 2009

Llull, Gödel i el sisè sentit del llenguatge




















Pot semblar una curiosa contingència que, amb set segles de diferència i per camins aparentment diversos, dos raonadors de l’ésser hagin arribat a formular una mateixa hipòtesi: l’existència d’un sisè sentit, tingut per impossible des d’Aristòtil, un sentit desconegut fins aleshores i que tindria seu en un òrgan corporal específic, un sisè sentit que seria l’encarregat de fer lloc a la raó i al llenguatge. La paraula i el llenguatge, la raó mateixa, un sisè sentit? El sentit de les paraules seria aleshores un objecte tan “real” i perceptible com els colors de l’arc de sant Martí, com la melodia de les Variacions Goldberg, com el gust de la taronja o com el tacte fi de la seda. El sisè sentit seria així l’encarregat de percebre el sentit de les paraules i de les coses mateixes. Doncs més que d’una hipòtesi, es tracta de fet d’una mateixa certesa subjectiva, d’una experiència del real del llenguatge que rau en el principi de la ciència. Ja sigui en la ciència infusa de Ramon Llull en ple segle XIV, o en la lògica derivada del decisiu teorema de la incompletesa de Kurt Gödel en el segle XX, un mateix real emergeix per fer-se escoltar en l’estructura del llenguatge, un real que no deixa d’inscriure’s al bell mig d’una experiència de patiment subjectiu que voreja allò que massa ràpidament entenem amb el nom de “follia”. 
És sabut que a Ramon l’abellia de presentar-se en públic, i a l’historiador també, com a “Ramon lo foll”, i fer passar així el seu aspre missatge amb un semblant de veritat delirant, potser més apte a fer-se escoltar per l’un i l’altre. Menys donat a les seduccions del Jo, Kurt el lògic acabava el seu diàleg amb Albert Einstein pels jardins de Princeton en la foscor d’un deliri d’enverinament que el portà a la mort per inanició. Llull en va escapar, - ell, que també sospità d’un Altre enverinador – gràcies a l’impuls que el llenguatge va fornir-li en la lletra del seu Ars. Ambdós compartien, però, l’emprempta que la lletra deixa en l’ésser pel seu vessant més lògic, més real també, en l’experìencia de llenguatge i de gaudi que suposa.
Ramon Llull enuncià aquesta experiència de llenguatge en el seu llibre intitulat « Lo sisè seny, lo qual apel·lam Affatus », escrit l’any 1294, després d’una profunda crisi subjectiva coneguda com la “crisi de Gènova”. En aquest sorprenent llibre, el doctor il·luminat descriu l’Affatus – neologisme de procedència incerta que nosaltres preferim adscriure al mateix Affatus lul·lià – com el sentit (del cos) que percep el sentit (de la semàntica) més real de les paraules. Cos i llenguatge troben la seva intersecció en aquest territori extrem de l’experiència que el subjecte fa del sentit de les paraules i de la seva ressonància en el cos. De ben segur, l’Affatus serà per Ramon Llull el sentit per excel·lència de la connexió de l’ésser humà amb el seu Deu. Hem estudiat ja les implicacions i les conseqüències d’aquest sisè sentit en un altre lloc (cf. la nostra tesi sobre “L’amour, la parole et la lettre chez Raymond Lulle”).
Quina ha estat la nostra sorpresa en descobrir que l’insigne lògic Kurt Gödel també va formular l’existència d’un “sisè sentit” que rauria en un “òrgan físic necessari per fer possible l’operació amb impressions abstractes”. Aquest òrgan sensorial hauria d’estar estretament vinculat amb “els centres del llenguatge” i seria una mena d’”ull matemàtic” del qual Gödel havia parlat també amb el seu deixebla Hao Wang. De tot això ens n’informa l’interessant llibre de Pierre Cassous-Noguès, Les démons de Gödel. Logique et folie. (du Seuil, Paris 2007). La descoberta de Gödel fa de la raó mateixa un sisè sentit: “Suposem que algú posseixi un sisè sentit que només li doni algunes percepcions dels altres sentits. Podria incorporar aquestes percepcions en un petit nombre de regles [axiomes]. Això, segons la meva opinió, expressa molt bé la relació de la raó amb els sentits”. Subratllem que Gödel dóna així al sisè sentit de la raó, i del pensament més profundament matemàtic, una funció preeminent sobre els altres sentits perceptius, el mateix que sostenia Llull pel que fa a l’Affatus. El llenguatge determina així l’estructura d’una percepció que no té ja res d’immediata ni de fiable en relació a la realitat. Aquest sisè sentit “ens mostra una realitat completament separada de l’espai i del temps [...] i tan regular com pot ser descrita per un nombre finit de lleis”. La realitat mostrada pel sisè sentit de la raó, del llenguatge, pot ser resumida en alguns axiomes, de la mateixa manera que la realitat lul·liana – transmesa per l’Ars diví – podia ser escrita a partir de les dignitats (axiomes) de Déu, inscrites en l’abecedari de l’Art.
Mai el deliri ha tocat tant de prop el real del llenguatge per extreure’n un gra de veritat. Només que l’òrgan del qual es tracta – Affatus o ull del matema - és un òrgan fora del cos, tal com Jacques Lacan el situà en le seu ensenyament. I en això contradiu Chomsky, que segueix cercant, amb el seus derivats cognitivistes, l’òrgan del llenguatge en el cervell. Gödel era més veritable: cervell i ment se separen justament quan es tracta de l’aparell del llenguatge. El dualisme ja no serà mai més entre el “cos” i la “psique” – ves a saber quin déu invoquen l’un i l’altre - sinó entre la “psique” i el “lògic”, la raó, el llenguatge com estructura. La contingència esdevé aleshores necessitat lògica: l’escala de l’ésser de Llull i els dimonis pensants de Gödel es retroben en la lletra com a suport darrer del gaudi de l’un i l’altre. 
A nosaltres ens toca de llegir-los per treure’n l’entrellat.

6 comentaris:

Vicent Adsuara i Rollan ha dit...

Per a mi el simptoma, l'ànima humana és la història, no sé si també açò que diré és psicoanalíticament correcte però tot llenguatge és un deliri socialitzat, imaginat la teoria de Gödel i les altres teories, per exemple la de Aristòtil de la recerca de la felicitat o la de Plató i el seu món de les idees, cadascú ha formulat una dèria diferent que ha estat o estarà en un futur acceptada com a real, imagina't que l'univers com diuen els neoplatònics està matemàticament establert, però fins i tot la matemàtica té allò real lacanià, l'infinit o l'enèsima dimensió etc. Per molt tancat que veiem un sistema és només un llenguatge i amb ell sempre hi ha un sisè sentit que li dona allò real, els incondicionats kantians, déu i allò inefable i màgic; com a tal és simplement un constructe simbòlic que amb aquelles minúscules esferes d'allò real formen l'imaginari.
Darrerament la quinèsia tracta d'estudiar els signes o els gests de les persones, tot i que s'enfronta amb una imatge especular, és a dir allò purament simbòlic tot i que hem de pensar que per a arribar a un llenguatge simbòlic de gestos hem d'acceptar l'inconscient junguià o si més no, l'inconscient freudià, és una mica com fer imaginari tot allò real, matar mosquits a canonades.
Bé dir-te que m'ha agradat l'article i jo a la meua pàgina he fet un altre que fora distàncies tracte una mica d'açò que vostè ha tractat en el seu, si té ganes i temps passe's, serà ben rebut, salutacions i fins una altra. Vicent.

Miquel A. Bassols i Puig ha dit...

La idea de Freud segons la qual el deliri no és la malaltia sinó l'intent de curació ens porta a una concepció generalitzada del deliri. Tots estem més o menys malalts de llenguatge...
Una de les hipòtesis del darrer ensenyament de Lacan fou: "tot el món delira". Només que, en efecte, hi ha deliris mes "socialitzats" que uns altres, n'hi ha que acompleixen millor la seva funció que uns altres...
Salut i gràcies per la lectura!

el objeto a ha dit...

exàctament! aquesta experiència real del llenguatge que constituiria per si mateixa tot un nou sentit,"que rau en el principi de la ciència",

què interessant aquesta relació entre Llull i Gödel, i ambdues referències bibliogràfiques,
jo llegeixo Wittgenstein buscant aquestes mateixes referències, aquest mateix límit de la lletra, inscrita d'una altra manera en el cos, i en l'experiència vital, a vegades fora del temps i l'espai

un post interessantíssim, moltes gràcies

Miquel A. Bassols i Puig ha dit...

I què has trobat a Wittgenstein i els seus "jocs de llenguatge" per posar en sèrie amb Llull i Gödel? Sembla un fil prou interessant...

el objeto a ha dit...

per ara només aquesta certesa subjectiva de que el llenguatge és l'únic l'òrgan (fora del cos) amb el que l'home pot afrontar el real, precissament posar-lo en joc, en je(u)...
En 1930 sembla que diu enfront una audiència de científics: "À la fin de ma conférence sur l'étique, j'ai parlé à la première personne. je crois qu'il y a quelque chose tout à fait essentiel. À ce niveau, rien ne peut plus faire l'objet d'un constat. Je ne puis qu'entrer en scène comme un personne et dire Je... Et là il est essentiel que ceci ne soit pas une description sociologique, mais que je parle de mon prope fonds"

Miquel A. Bassols i Puig ha dit...

Sí, sembla que el "je(u)" de llenguatge no es deixarà mai atrapar pels que volen localitzar el llenguatge en el cervell...
Gràcies per la referència!