Hi ha dos sexes, va insistir Jacques Lacan al llarg del seu ensenyament, i només n'hi ha dos: l'home i la dona. La pregunta és de quin "dos" es tracta. La falsa evidència d'una dualitat recíproca –sempre depenent de la parella imaginària a-a', encara que es plantegi com a asimètrica, està a la base del malentès del sexe i de la multiplicació infinita del que avui anomenem els gèneres. En voler negar aquests “dos” de la diferència sexual, el multipliquem en tants “dos”, parelles imaginàries, com puguin existir identitats de gènere. Anant en contra d'aquesta inèrcia identificatòria, Lacan ja havia introduït molt aviat un terme que s'oposa a la idea mateixa d'identitat: la sexuació. La sexuació dels éssers parlants –formalitzada en les seves famoses “fórmules de sexuació”– és correlativa a l'operació d'identificació, que implica un subjecte dividit pel significant, és a dir, un subjecte buit d'identitat, no idèntic a si mateix. Aquestes identificacions, per part de l'home o per part de la dona, substitueixen una relació sexual que no està inscrita en l'ésser parlant, l'ésser afectat per l'Un del gaudi. És l'Un del gaudi que s'oposa a la relació entre els "dos", un "dos" (deux) que Lacan també escriurà com "d'ells" (d'eux) per marcar aquests dos sexes amb una tercera persona.
Per tant, en l'àmbit del gaudi, l'Un s'oposa a la relació entre els dos sexes. Aquesta impossibilitat és la que considerarem aquí.
"No hi ha relació sexual"
Primer hem de partir de l'estatus lògic d'aquesta formulació de Lacan, és a dir, de la seva referència explícita a la teoria de conjunts. Si considerem el conjunt “home” i el conjunt “dona”, podem intentar definir almenys tres propietats en la relació entre els seus elements.
– Propietat simètrica: si A té relació amb B, aleshores B té relació amb A. Hi hauria, per tant, reciprocitat entre els elements dels dos conjunts. En aquesta relació, n'hi hauria Un i hi hauria l'Altre, cada Un l'Altre de l'Altre. Això és precisament el que no es pot dir quan es tracta del gaudi entre sexes. En l'àmbit del gaudi, no podem establir una correspondència recíproca entre els dos conjunts. L'Un del gaudi no és l'Altre de l'Altre, un Altre que no existeix com a tal.
És en aquesta radical no reciprocitat on podem identificar la fórmula de Lacan en el seu Seminari Encore sobre el gaudi fàl·lic i el gaudi de l'Altre... si existís: «Si n'hi hagués un altre [que el gaudi fàl·lic], caldria de no sigui aquell. Què vol dir aquell? Designa allò que, a la frase, és l'altre, o allò a partir del qual hem començat a designar aquest altre com un altre?» Si n'hi hagués un altre..., però precisament no hi ha cap altre que el gaudi fàl·lic, el de l'Un.
La impossibilitat d'establir aquesta relació entre el conjunt "home" i el conjunt "dona" planteja la qüestió de les altres dues propietats dels conjunts:
– Propietat transitiva: si A té una relació amb B i B té una relació amb C, aleshores A té una relació amb C. Aquesta és la fórmula que s'adaptaria a aquell tipus de suplència de la relació que trobem en la fórmula histèrica del desig, on el desig del subjecte és el desig de l'Altre, sempre en un tercer element (l'altra dona per a un home). També és una manera de suplir la inexistència de la relació sexual.
– Propietat reflexiva: l'element A té una relació amb ell mateix. Aquí la pregunta és encara més delicada. Es podria imaginar que aquesta és la fórmula de l'Un del gaudi, però precisament no és així, atès que aquest element és el subjecte buit d'identitat. És més aviat la pregunta que ja es plantejava la fórmula de Lacan als anys 50 sobre la feminitat: la dona, Altre per a ella mateixa?
No hi ha entre...
És aquesta alteritat radical, d'una diferència que no és relativa a un altre element sinó absoluta, la que farà impossible inscriure la relació sexual com a tal.
Per tant, la mateixa noció de diferència sexual s'ha de relacionar amb aquest camp del gaudi de l'Altre... si existia. DE quina diferència es tracta?
Un poema d'Antoine Tudal va servir a Lacan, el 1958, com a exordi d'un capítol del seu famós Discurs de Roma per abordar aquesta diferència. Fa així:
Entre l'home i l'amor,
Hi ha dona. Entre
l'home i dona,
hi ha un món. Entre
l'home i el món,
Hi ha un mur.
És precisament a partir de l'aforisme “no hi ha relació sexual” que Lacan qüestiona aquest entre del poema de Tudal.
Hi hauria, doncs, una manera d'entendre l'aforisme que sempre, inevitablement, es filtra: “Entre A i B no hi ha relació […]”. Però és contradictori, perquè sempre queda l'entre que funciona com a tercer terme entre A i B, entre l'Un i l'Altre. Doncs: “No hi ha relació sexual” qüestiona, de fet nega, que existeixi un entre, que existeixi una frontera que permetria dir: hi ha un element A i hi ha un element B (suposició només possible perquè l'alfabet, el simbòlic, ens precedeix). En realitat, no hi ha inscripció de B, perquè B continua sense escriure's-hi per fer possible aquesta relació.
El “no hi ha” de l'aforisme lacanià recau llavors en el “entre” i no tant en els termes ja assumits en una relació que no existeix.
La diferència, no tota
Què passa, doncs, amb la diferència sexual entre els dos sexes, una diferència marcada per aquesta “distància mai establerta entre els dos gaudis”? Què és aquest "dos" dels "dos gaudis"? Podríem pensar que es tracta d'un "dos" que ve després de l'"Un" -per addició- però només és una suposició que faria "parells" aquests dos gaudis per després intentar establir-ne la reciprocitat. És millor partir de la idea que es tracta d'un “dos” senar, seguint aquell comentari de Lacan sobre la traducció burlesca de la frase de Virgili a les seves Égloges, Numero Deus impare gaudet: “el número dos gaudeix de ser impar”.
Corol·lari, per tant: qualsevol propietat atribuïda a un conjunt per establir la seva relació amb un altre conjunt ve al lloc d'una relació que no existeix, la relació sexual. En aquest sentit, tota diferència relativa entre dos elements vindria a compensar la diferència sexual.
Tota? No tota.
