L’any 1981 vam convidar Joaquim Mallafrè a l’Escola de Psicoanàlisi d’aleshores, just després de la publicació de la seva excel·lent traducció de l’Ulisses de James Joyce. Avui que ens arriba la trista notícia del seu traspàs volem recordar-lo després de quaranta-tres anys d’amistat sostinguda amb el que vam escriure sobre aquella primera trobada.
***
Joaquim Mallafrè és professor a l’Institut Gaudí de Reus i a la Delegació Universitària de Tarragona. Ha traduït diversos autors teatrals i, després de set anys de treball, publica a l’editorial Leteradura (febrer de 1981) la versió catalana de l’Ulysse de James Joyce. El tema de la seva tesi doctoral en curs és el dels problemes de la traducció en llengua catalana.
Hem tingut el goig de convidar-lo, el passat mes de juny de 1981, a l’Escola de Psicoanàlisi per conversar sobre aquest esdeveniment major de les nostres lletres.
***
L’interès de la psicoanàlisi per la tasca del traductor no s’hauria de limitar als problemes de traslladar a la nostra llengua els textos de la doctrina psicoanalítica referits a aquest terme. Si és per un lliscament en la traducció del Trieb freudià per instint que certa lectura ha pogut extraviar-se en el concepte de pulsió, serà bo interrogar-se i interrogar el traductor sobre una dificultat que abans és de lectura que de coneixement de les llengües, abans s’enreda en efectes de sentit que en referències lèxiques trobades en diccionaris.
La Übersetzung (traducció) de Freud no fa referència només a la intraducibilitat de l’idioma oníric de cada llengua[1] —els recursos verbals, homofonies, aliteracions i jocs de paraules propis—, sinó també al mecanisme mateix de l’inconscient en les seves formacions —substitució d’una representació per una altra—. Si la Traumdeutung li va semblar a Freud intraduïble en cert moment, va ser per considerar que la primera traducció es produeix en la llengua particular de cada subjecte. Roman Jakobson diferenciarà més endavant la «traducció intra-lingüística o reformulació» de la traducció pròpiament dita d’una llengua a una altra. Alguns exemples referits per Freud a «La interpretació dels somnis» poden portar aleshores a la conclusió que l’inconscient passa sense fronteres d’una paraula a una altra en llengües naturalment diferents.
La interpretació, lluny de proposar-se com a traducció a qualsevol metallenguatge suposat del saber de l’analista, ha d’escoltar l’emergència del sentit que aquesta «traducció» deixa pendent a la puntuació de l’analista. Un bell exemple n’és el famós darrer capítol d’Ulysses on l’autor delega al lector el treball de puntuació. Les seves escansions decideixen el sentit.
«Traduir: trair? triar?», va remarcar Joaquim Mallafrè, és un joc de paraules més exacte per dir la dificultat del traductor. Donat un text, una frase, una sola paraula fins i tot, la traducció es mou en el registre del possible. El que decideix la tria és, però, la contingència del significant: «la llengua ha de cantar amb la pròpia música i ballar al so que toca l’obra original». I ens en dona un exemple:
«In cups of rocks it slops: flop, slop, slap: bounded in barreis. And, spent, its speech ceases. It flows purling, widely flowing, floating foampool, flower unfurling,»
que arriba després d’alguns intents a:
«Clapoteja en gots de roca: toc, xoc, cop: acomboiat a bocois. I, esgotat, exhaureix la xerradissa. Flueix en un murmuri, fluint a l’ample, flotant bassal d’escuma, flor que es forma.»[2]
Com no escoltar aquí, en el trasllat, la remissió a un ordre successiu diferent, a una altra successió temporal? Com no escoltar l’efecte de metonímia que «protegeix la falta» de fluid fins al risc de l’onomatopeia, fins arribar a l’alteració de l’ordre sintàctic per respectar el so? A tot això s’hi adequa el significat llatí de traductio.
Més endavant, la retòrica literària definirà la traductio en general com la diversitat de significació per equivocitat. Aleshores, com traduir l’equívoc si l’equívoc és la traducció? El fonament de la traducció no és altre que el lliscament de la significació i l’emergència d’un sentit per la tria.
Escriu José María Valverde, al pròleg a la seva traducció castellana de l’Ulysses,que qualsevol nota del tipus (N. del T.) resultaria inútil i injustificable. Els jocs de paraules, els acudits, les frases fetes, com l’estil, no es poden explicar en lloc de traduir-se. Perdrien el seu efecte. Mallafrè pren aquí manllevada de Joyce la imatge insistent del pas d’una dominància del terme «paràlisi» a Dublinesos al de «descomposició» a Ulisses. Es tracta en la traducció de la mateixa descomposició de les paraules, del lletrejar que Joyce portarà al límit a Finnegans Wake.
Si Carles Riba —autor de la tan acurada traducció de l’Odissea al català—, afirmava que traduir pel contingut suposaria trossejar l’estil, a Ulisses l’estil arriba a ser aquest trossejament mateix per la via del significant. Trossejar l’estil, com si fos cert que el millor és no tenir-lo. En realitat, Joyce multiplica l’estil per tants factors com formacions diferents suposa en la història de la llengua. El capítol 14 d’Ulisses mostra en el seu recorregut la diversitat d’estils que fan la manca de l’Estil. I Mallafrè ha fet recurs, amb curós enginy, al dipòsit on la història de la llengua ha deixat els seus ptomes (errors, cadàvers): des del català antic fins al caló gitano.
S’introdueix així, més enllà dels límits de l’escriptura en llengua catalana forçats per l’imperatiu d’un esperit acadèmic de puresa lingüística, la dimensió del símptoma en la llengua, del symptoma de l’equívoc en la llengua. Aquest símptoma és el de la diversitat de les llengües que el lingüista intentarà reunificar debades: impossible que la llengua sigui Una, única reserva d’identitat per a una tradició romàntica que hi suposa un esperit d’unitat nacional.
La llengua es mostra aleshores inaprehensible al llenguatge. En la frontera que el geolingüista imposa a les llengües com a unitat territorial, apareixen una sèrie de punts ideals buits per les parles del subjecte. Els ocupa l’equívoc, el neologisme, l’idiotisme, l’estrangerisme, el barbarisme, l’arcaisme, la variada nosografia del lingüista per retre compte del contagi de les llengües. L’etimologia intenta tornar a recuperar la unitat dient la veritat dels orígens: a l’origen de la veritat hi ha l’equívoc. No trobem una altra cosa en la història de les paraules que l’equívoc, el lliscament continu de la significació.
Tot això no pot explicar, però, la diversitat de les llengües d’Ulisses. Els esforços del lingüista hi topen amb un impossible de dir que escapa a l’elucubració del llenguatge. Per això Lacan va crear un neologisme, lalangue —que traduïm per lallengua—, on habita el dir de l’inconscient. El motor de la llengua, com indica Jacques-Alain Miller[3] és l’homofonia. I això és el que distingeix per a Lacan una llengua de l’altra: l’equívoc en què es diu cadascuna. «Una llengua entre altres no és més que la integral dels equívocs que la seva història ha deixat persistir-hi».[4] Aquesta és la conseqüència lògica de la idea de Freud segons la qual tota llengua és en algun lloc una llengua morta, porta el pes de la «metàfora calcinada» al sediment de les seves formacions.
No una altra cosa podíem escoltar en el constant recurs que Joaquim Mallafrè ha hagut de fer, més enllà del treball lèxic i dels diccionaris, a la recerca dels jocs i cançons, versos i apariats escoltats en la seva infància, lectura i coneixement de les parles i els argots de la seva ciutat (on les frases fetes, les dites i les expressions catalanes s’alternen amb la xerrameca del caló gitano).
El contagi del símptoma de les llengües es produeix aleshores de la mateixa manera que la mare contagia el desig al fill. És per això que Joaquim Mallafrè ens recordava un dels primers passatges d’Ulisses per donar a entendre per què Joyce no va voler ni va poder escriure Ulysses en irlandès. És el passatge de la lletera irlandesa que, «vells mugrons ressecs», abocava llet anglesa «blanca i cremosa, no precisament la d’ella» i a qui l’irlandès li semblava francès en boca de l’anglès Haines. Tal com Joaquim Mallafrè diu en un text seu: «Un dels descobriments durant el temps de la meva traducció va ser que Joyce s’havia servit de l’anglès però nosaltres no havíem perdut la llengua, que els passatempsdels nostres estudiosos havia quallat en un corpus professional coherent»[5]
Afegim-hi un to de sorpresa: tot perdent el corpus, no hem perdut la llengua! La versió al català d’Ulisses podria semblar aleshores el pagament d’un deute que entroncava la «increada consciència de la meva raça» (conclusió de Portrait of the artist as young man) amb la noble i gran tradició de traductors a Catalunya. Si Joyce no va poder escriure Ulysses en irlandès, podem traduir-lo al català que, si més no, persisteix.
Però si hi ha un deute impagable amb la llengua és el que la tradició ens imposa: impuls sobtat de l’escriptura de Joyce.
Temps de sorpresa aleshores en adonar-nos que no perdre la llengua volia dir fer-la funcionar com si no ho fos, com si no fos idèntica a ella mateixa (no ho és), com si no fos la llengua que «els nostres estudiosos» havien fet quallar maternalment. Demanem, doncs, ajuda al nostre Ramon Llull:
«Tota paraula novella estranya s’acosta mills al desig de l’ànima qui desija ço que no ha».[6]
22 de setembre de 1981
[1] Llegim a La interpretació dels somnis: «De totes maneres, es troben els somnis tan lligats a l’expressió verbal, que Ferenzci observa justificadament que cada llengua (Sprache) té el seu idioma oníric (Traumsprache) propi. Els somnis són, doncs, en general, intraduïbles (Unübersetzbar) a un idioma diferent del subjecte, i per això opinava jo que també ho seria aquest llibre».
[2] James Joyce: Ulisses. Traducció de Joaquim Mallafrè. Leteradura, Barcelona, 1981, pàg. 55.
[3] J.-A. Miller: «Theorie de lalangue (Rudiment)», a Ornicar? núm. 1.
[4] J. Lacan: «L’étourdit», a Scilicet 4, p. 47.
[5] J. Mallafrè: «Ulisses traduït: reflexions i fragments». Revista Saber núm. 2, març-abril 1980.
[6] Al seu Libre de contemplació.
Article publicat en castellà a la revista Tyché, Publicació de l’Escola de Psicoanàlisi, núm.1, Barcelona 1981, pàgs. 95-99. Versió catalana de l’autor.
(Fotografia; Júlia Santapau)
1 comentari:
Bona vesprada, senyor Bassols, espere que estiga be i que haja disfrutat esta entrada d'any.
Yo li parlaré de la meua relació ab la llengua de mon pare, una llengua no només és algo simbòlic-llingüístic-religiós, sinó també imaginari-econòmic i real-polític.
Vosté tingué notícia del meu anàlisis en què eixia, ya fa més de vint anys la paraula 'síntoma' en la llengua de mon pare:
El síntoma es la urgencia del deseo debido/da al desconocimiento del goce.
El síntoma (sic, llavors) és la urgència del desig degut/da al desconeixement del gaudi.
Des de que tinc us de raó vaig sentir a mon pare enamorat, en certa época de la llengua de son pare i yayo, parlant en ella. Parlava en ella a tota la família, mentres yo fins als tretze anys no vaig utilisar-la, ya fa més de quaranta sis anys.
I li puc dir que no és o no ha segut la meua relació una relació normal, yo me la jugue cada vegada que m'expresse en ella, note enveja quan un nacionaliste espanyol em sent o em veu utilisar la llengua de mon pare, siga quin siga la seua normativa, o per un amant de la llengua catalana, quan parle en les Normes d'El Puig, o, no m'agradaria, per un català escoltant-me dir que l'única solució que yo he trobat per a poder fer servir esta llengua, la valenciana, és parlar ab els seus dialectes.
Però no oblide mai a Max Weinrich, qui dia que una llengua era un dialecte ab excèrcit i armada, no és massa estrany, ell sabia lo que és ser una llengua mancotinguda, el yiddish.
Però lo que puc dir-li és que el nom, el Nom del Pare d'una i un atre dialecte o llengua, em fa lo mateix, es mantindrà mentres yo estiga viu, mai no he intentat denostar cap llengua, només seguir ab llealtat a la de mon pare.
Yo sé que Nebrija va utilisar el bisturí ab les llengües castellanes com també ho va fer Fabra, però eixa llengua resultant no era la que mon pare em transmetia i, si no vullc provocar un conflicte, diguem-ne en mi mateix, em correspon seguir fidelment el lèxic i la morfologia o sintàxis i fonètica que mon pare utilisava, en aquelles nits d'estiu, a la porta del nostre carrer, ya perdut per mi, ab son pare i yayo meu.
Mai no hi ha hagut un interregno o una discontinuïtat llingüística en cap zona del planeta, sí, de vegades, però no dins d'una o vàries llengües de la mateixa raïl.
En fi, no només és lo simbòlic lo que fa a una llengua, sinó lo imaginari i lo real i, almanco mentres puguem hem de fer servir la llengua que nos llegaren els nostres avantpassats, en este cas mon pare, a qui ame ab tot el meu cor.
No m'és estranya la llengua catalana, però em dec a mon pare i he de defendre la seua amada llengua, de la que a poc a poc vaig coneixent la seua història.
Un abraç, senyor Bassols, no he volgut posar-me en el lloc de l'amo, però sí afirmar-me on estic. Si vosté creu que val la pena publicar açò ho fa, si no no ho faça, la realitat és que és més que res entre vosté i yo, el 22 no m'interessa, a pesar de voler lo millor per la llengua valenciana de mon pare.
Vicent Adsuara i Rollan
Publica un comentari a l'entrada