Trobem aquests dies un recurs constant al problema del consentiment en diversos àmbits, i molt especialment quan es tracta del desig sexual. No estarà de més, doncs, recordar què n’han dit alguns psicoanalistes. Cal dir d’entrada que l’evidència d’un consentiment exprés a la voluntat o al desig d’un altre, com també al del propi subjecte, no ha merescut mai una confiança immediata per part del psicoanalista. El psicòleg pren el que diu la persona, sí o no, com la mesura del seu consentiment. Si diu sí és que consent, si diu no és que no consent. El psicoanalista ho escolta des d’una altra perspectiva, sap que dir «no se’m passaria mai pel cap», «jo no ho volia fer», «jo no ho volia dir», o fins i tot «no, no i no», pot voler dir sí a un desig no reconegut com a tal.
Freud no esperava trobar en l’assentiment del subjecte —sí, hi estic totalment d’acord— l’assumpció de la veritat del seu inconscient o d’una interpretació. Tampoc prenia com una clara evidència el seu rebuig —no, de cap de les maneres— que sovint pot aparèixer una mica després com la denegació més fidel d’una afirmació no reconeguda. El seu article sobre Die Verneingung, la negació, comença evocant aquell subjecte que insisteix a dir «no es pensi ara que aquella persona que apareix al meu somni és la meva mare, segur que no!» com la millor demostració que alguna cosa deu tenir a veure amb la seva mare. En aquest registre, el del desig inconscient, un si pot ser tan equívoc com un no, i cal esperar «altres modes de confirmació» —és l’expressió de Freud— per confirmar o no la posició del subjecte.
Quan Jacques Lacan es va referir a l’ús del terme consentiment ho va fer més aviat per ridiculitzar-lo, fins i tot de manera sarcàstica, com un recurs de la psicologia a la suposada autonomia del Jo. Podem llegir la seva sàtira sobre la noció operativa del Jo, del Jo que diu «jo soc el que dic», al seu escrit La cosa freudiana on fa servir aquest terme a propòsit d’un pupitre a qui fa parlar com si es tractés del Jo de la consciència. Jacques-Alain Miller en va fer un bon comentari al seu curs de 1987-1988 que es diu, precisament, «Causa i consentiment»[1]. I és que la noció de consentiment, que té una llarga tradició en la filosofia i en la teologia —vegeu al respecte l’interessant article de François Regnault sobre «L’aprovació i el consentiment»[2]—, no s’entén sense relacionar-lo amb la noció de causa, que té una tradició igualment llarga en el discurs de la ciència. Tant quan es tracta del consentiment com de la causalitat, la divisió oberta pel subjecte de l’inconscient obre un marge d’indeterminació que no es pot omplir amb el recurs a la declaració expressa dels interessats. De manera que el consentiment del subjecte a la causa del desig no pot reduir-se mai a l’assentiment del Jo, encara que només sigui pel fet que no hi ha cap significant unívoc, ja sigui per un sí o per un no. Aleshores, el recurs al consentiment per argumentar el sentit d’un acte és tan equívoc com el consentiment mateix. Caldria, si més no, escoltar les raons que cada subjecte dona a l’assentiment o al rebuig per arribar a entendre de quin consentiment es tracta.
I doncs, què ens diu un consentiment exprés? Tal com indica Jacques-Alain Miller al curs esmentat, «la paraula consentiment apareix allà on es pot formular un sí al significant amo»[3]. De fet, el consentiment sempre ho és al significant amo que governa les significacions de cada discurs. Des de la perspectiva del llenguatge, cadascú consent o no a la significació induïda por un significant. No es pot consentir a cap altra cosa i sempre sense arribar a saber-ne del tot les conseqüències abans de l’acte. El consentiment és, de fet, un terme correlatiu a la creença, a la confiança en l’altre o, fins i tot, a la fe en l’Altre. I això abans de l’acte en qüestió, mai després. Després, només puc consentir o no a les conseqüències d’aquell acte, encara que sigui un acte fallit, del qual sempre soc més l’efecte que no pas l’agent. Fins i tot quan es tracta d’aquest subterfugi moral que coneixem avui amb el nom de «consentiment informat» —medicina defensiva en diuen també— es tracta sempre de sotmetre’s o no a la voluntat i decisió d’un altre que es fa representant d’un discurs, ja sigui que suposem aquesta voluntat més o menys bona, o gens bona en absolut. I qui s’ha fet agent de l’acte també haurà de respondre després pels seus efectes, fer-se’n responsable com a subjecte més enllà de la seva voluntat conscient.
De manera que —oh paradoxa!— només hi hauria veritable consentiment de la posició d’esclau d’un discurs, d’aquell que se sotmet a la voluntat de l’Altre amb el preu de la seva llibertat. Vist d’aquesta perspectiva, la veritable llibertat només pot ser la de refusar-se al consentiment comú, el que fa del consens el significant amo de les veritats més evidents i compartides.
[1] Miller, J.-A., Causa y consentimiento. Paidós, Buenos Aires 2019. La transcripció de dues sessions d’aquest curs van ser publicades a Ornicar ? núm. 54, Navarin éditeur, Paris 2020, pàgs. 9-40. Tot el número és dedicat al tema del consentiment, i cal llegir-lo atentament abans de posar-se a dir ruqueries sobre el tema.
[2] Regnault, F. «L’aveu et le consentement», Ornicar ? núm. 54, Navarin éditeur, Paris 2020, pàgs. 125-168.
[3] Miller, J-A., Ornicar ? núm 54, op. cit. pàg. 13.
