He de suposar que tots vosaltres haureu ja rebut i llegit el que podem anomenar “L’Informe Aromi”, enviat a tots els membres, sobre la situació del passi a la nostra Escola —“Mutualisme i regionalisme a l’ELP”—, excel·lent informe fet en la perspectiva d’un proper Col·legi del passi. Impossible passar-lo avui per alt a l’hora d’establir una veritable conversa en un seminari sobre el passi, amb tota l’affectio societatis de què siguem capaços, però també fora de qualsevol “conformisme amable” i complaent —per reprendre l’expressió del nostre col·lega Andrés Borderías en un text que he evocat recentment al Blog del passi de l’ELP. Seguir en la complaença no faria res més que ofegar l’experiència mateixa de l’Escola del passi que hem de saber transmetre de la millor manera possible. L’affectio societatis requereix d’una crítica recíproca que posi en qüestió els acords tàcits, els “costums establerts”, com també diu molt bé Anna Aromí, la nostra secretària del passi a l’AMP.
L’informe es presenta amb el que s’anomena una “disfunció del passi a l’ELP”. “Disfunció” és una paraula prou forta com per posar-nos en alerta si no ho estàvem abans, i evoca altres moments on l’experiència del passi ha fet símptoma d’un real en el qual l’Escola-subjecte ha trobat un punt d’impasse, ja sigui per treure’n una ensenyança, o ja sigui per seguir-lo ignorant. I només amb una veritable conversa analítica podem tractar aquest punt d’impasse de l’Escola-subjecte. És cert que cal esperar la reunió del Col·legi del passi, però també que cal preparar-la de manera convenient per situar-nos en aquesta experiència d’Escola.
Diré primer com veig el problema d’una manera general, prenent una perspectiva històrica, per passar després a una possible interpretació d’aquest impasse, amb un terme que he escollit pel títol de la meva intervenció i que subratllo en el text de Jacques-Alain Miller que teniu a les mans: “Resolució”. És un terme que pot tenir sentits diversos. Una resolució és una determinació decidida, també una presa de partit. Es fa servir també per parlar, en l’anàlisi d’un problema, d’una operació de descomposició i reducció del seu objecte. També parlem, per exemple en matemàtica, de resolució d’una equació, de la mateixa manera que Lacan proposa de resoldre l’equació del subjecte al final d’una anàlisi. I també en la música es parla de resolució com una manera de trobar l’acord final d’una peça. Lacan va fer servir precisament aquesta referència musical en el seu text prínceps de l’any 1951, “Intervenció sobre la transferència”, quan parla de la “necessitat generalment experimentada de donar a una frase musical el seu acord resolutiu”[1]. Però per trobar el bon acord resolutiu d’una melodia cal primer conèixer la l’armadura de la partitura, fins i tot la clau en què es desenvolupa i que determina la seva harmonia. Doncs bé, em sembla que és només en una resolució de la transferència com podem tractar aquest punt d’impasse, i especialment de la nostra transferència de treball en l’experiència d’una Escola que sigui digna d’aquest nom.
* * *
Convé, doncs, primer fer una puntuació dels moments d’aquesta experiència per entendre quin és el moviment que ens condueix —perquè sovint som conduits per un moviment del qual no en podem veure la lògica que el mena, que ens mena. Aquests moments van, si fa no fa, de deu anys en deu anys. (Sens dubte, sempre que fem una puntuació dels moments d’una història ho fem ja des d’una elecció de perspectiva, gens innocent, que és ja una interpretació de l’actualitat):
—1967: “Proposició del 9 d’octubre sobre l’Analista de l’Escola...” de Lacan, proposició del passi que —recordem-ho— fou rebutjada per una bona part dels membres de la seva Escola i que va portar a una crisi important.
—1980: Dissolució de l’EFP. Una altre moment de crisi institucional, que no era aliena al fracàs de l’experiència del passi indicada per Lacan mateix. La raó: la manca d’una ensenyança rellevant sobre aquesta experiència. I tot seguit, la creació de l’ECF que va fer del passi el seu primer estendard (bandera), que no pas estàndard (norma tipus).
—1990: És el moment d’aquest text de Jacques-Alain Miller: “Observació sobre la travessia de la transferència”. Dos anys després, 1992, ve la creació de l’AMP, i un moment també de rellançament de l’experiència del passi a l’ECF. 1990 és també el moment de creació de l’EEP amb els seus grups a l’Estat espanyol.
— 1998: gran debat sobre el passi a l’AMP i crisi amb la partida de col·legues que ens havien acompanyat fins aleshores. L’any 2000: Creació de l’ELP a Espanya. El dispositiu del passi per als seus membres es manté en el marc de la EEP (després Eurofederació de Psicoanàlisi).
— 2010: El dispositiu del passi passa a càrrec de l’ELP amb la constitució d’un cartel qualificat de “propi”, després d’un llarg debat —un debat que és absolutament necessari de reveure ara— sobre la “mediació” de la FEEP que ja no es considerava necessària amb la idea d’“apropar” el passi als membres de l’ELP.
— 2022: Debat obert a l’ECF, després de constatar que “alguna cosa no va, que està out of joint, desarticulada” entre l’Escola i el passi, tal com ha indicat J.-A. Miller en una intervenció del passat 22 de gener, on afegia com a conclusió: “Ha arribat el moment d’interpretar l’Escola en la seva relació amb el passi”.
La pregunta que ens podem fer ara és si no ha arribat també aquest moment —el d’interpretar l’Escola en la seva relació amb el passi— per a l’ELP mateixa.
Som, doncs, davant d’un problema que travessa la historia de la psicoanàlisi, que decideix les seves derives i els seus encerts, les seves divisions, dissolucions i (re)fundacions, i que enunciaré així: Quin és el destí de la transferència al final d’una anàlisi? És un destí que sovint es presentava com la seva dissolució, i això ja des del cas Sandor Ferenczi, quan parlava de l’esgotament de la transferència per fer un gir decidit a la psicoteràpia, a manca precisament d’una resolució de la transferència. Quin és el destí de la transferència en aquells que es posen al lloc de psicoanalista? Avui, aquest problema se’ns presenta així: el destí de la transferència és fer-se analista del seu propi cas o bé el de fer-se analista de l’experiència de l’Escola? L’equivocació en la interpretació d’aquesta frase de Lacan — “esdevenir analista de la seva experiència” ha estat, i segueix estant sens dubte, al moll de l’os de l’impasse actual, encara.
El passi estava pensat per fer-se analista de l’experiència de l’Escola, no estava pensat, —ho diré ja d’entrada, clar i català— per continuar la pròpia psicoanàlisi en públic fent-se L’analista de l’analista, L’analista —singular i universal alhora— de la pròpia experiència analítica, L’analista precisament que diem que no existeix, no pas més que La dona.
I això per un raó primera que cal recordar una i altra vegada: el passi no és una experiència individual, d’un individu en un grup o comunitat del qual esperaria un reconeixement sempre recíproc. El passi és una experiència transindividual, col·lectiva, entenent per “col·lectiu” no un grup o una massa sinó allò que Lacan va definir com a “subjecte de l’individual”. Entendre la proposició del passi és entendre també aquesta definició sorprenent de Lacan quan l’apliquem a l’Escola-subjecte: el col·lectiu és el subjecte de l’individual. De la mateixa manera podríem dir que l’experiència del passi —repartida entre els seus diversos participants: passants, passadors i cartels — és l’Escola-subjecte per a cadascun dels seus membres, per a cadascun i no només per a alguns. D’aquí ve que el passi sigui inherent a l’Escola, que puguem dir que no hi ha Escola sense passi, i que no hi ha passi sense Escola. No és tan simple veure per què, i potser això es fa més evident quan hi ha un real que ens entrebanca en l’experiència de l’Escola-subjecte i es presenta com un moment crític. El passi és aleshores una mena d’”analitzador” del real sobre el que es funda l’Escola. Som en un d’aquests moments i la qüestió és quina ensenyança en podem treure ara.
En diré una, al menys una que podem treure de moment: a manca d’una resolució de la transferència (ja sigui positiva o negativa), l’anàlisi segueix en el passi, cosa que no augura res de bo per a l’experiència d’Escola. No és un problema d’una exigència de perfecció que esperaríem de l’experiència del passi. És més aviat el mínim que n’hem d’esperar, que no sigui l’extensió del cas clínic del passant, tornant una i altra vegada sobre els seus fets clínics, vistos ara des d’un suposat exterior de l’anàlisi i de la transferència, sinó que sigui la raó ben exposada de la seva relació amb la causa analítica i amb l’experiència de l’Escola que se’n fa el seu representant (i poso tota la cura en subratllar aquest terme, representant, veurem per què).
* * *
En aquesta conjuntura m’ha semblat interessant de llegir avui amb vosaltres aquest text de J.-A. Miller publicat el mes passat al seu llibre “Comment finissent les analyses. Paradoxes de la passe”, volum que aplega intervencions sobre el passi que van de l’any 1977 al 2002, primera part d’un segon volum que s’hi anuncia i que demana una lectura molt atenta per part nostra. “Observació sobre la travessia de la transferència” (1990) no és, de ben segur, l’última ensenyança, interpretació més aviat, que Jacques-Alain Miller ens ha posat a disposició sobre l’experiència del passi a les Escoles de l’AMP. I tanmateix, anunciava molts dels impassos en els quals ens trobem trenta dos anys després.
Us prego que, si no ho heu fet ja, llegiu aquest text de 1990 atentament, línia per línia —fer-ho ara i aquí donaria per un llarg seminari entre nosaltres, cosa que em semblaria el més desitjable—. És, per dir-ho així, una intervenció frontissa si prenem 1990 com la data entre 1980 (la dissolució de l’EFP per Lacan, amb la creació de l’ECF pels seus alumnes) i 2000, l’any de creació de la ELP que, recordem-ho també, havia de ser primer una Escola del Camp Freudià de Barcelona pel conjunt de l’Estat espanyol. I tot això dos anys després de la crisi de 1998, crisi, com sabeu, gens aliena a l’experiència del passi i als destins de la transferència a les nostres escoles. Hi ha un mateix real que insisteix a repetir-se en aquesta experiència, especialment pel que fa a l’ELP.
Em faig sovint la pregunta i la faig ara i aquí amb vosaltres: hem estat a l’altura per respondre a aquest real que va motivar l’experiència, instaurada per fer avançar la psicoanàlisi i no els psicoanalistes mateixos entesos com un cos professional?
Crec que la resposta a aquesta pregunta depèn de com entenguem el que en aquest text de J.-A. Miller se situa com la resolució de la transferència.
Faré ara algunes puntuacions, set, sobre la lectura d’aquest text que m’han servit com a interpretació per posar-les a la vostra consideració.
Observació sobre la travessia de la transferència
1. I la primera observació (p. 3) és precisament que “No hi ha travessia [traversée, atravesamiento]de la transferència.”
És una fórmula de l’estil d’aquella del Dante a l’entrada del seu infern: “lasciate ogni speranza”, abandona tota esperança. No és una sortida, és una entrada. No hi ha travessia de la transferència, hi ha només destins dels efectes positius o negatius de la transferència en el grup analític mateix, i això, com veurem, sempre a manca de la seva “resolució”.
2. La travessia del fantasma és al mateix temps resolució de la transferència (p. 4). Aquest punt sembla més difícil. Hi ha travessia del fantasma, això sí, quan s’ha reduït el seu objecte als “encontorns del forat que ell mateix constitueix” (p. 4). No cal produir-lo aquest forat, cal saber trobar-lo, i vorejar-lo en els seus encontorns. Aleshores, al mateix temps, hi ha reducció de la representació de l’analista al seu “representant de la representació” (la famosa Vorstellungrepräsentanz, un significant binari com indica Lacan al Seminari XI: S1¯ S2). I hi ha, alhora, resolució de l’equació del subjecte, una resolució amb el valor aïllat en el seu fantasma fonamental. És la resolució que anotem amb l’objecte a.
Cal fer aquí una nota a propòsit de la Vorstellungrepräsentanz. Hi ha representacions de l’analista: “la transferència designa, en efecte, les modalitats de la representació de l’analista” (p. 4-5). Aquestes modalitats o representacions conformen la Vorstellung, que és una representació imaginària, cosa de la psicologia, no de la psicoanàlisi. Una vegada reduïdes aquestes representacions —és ja un primer treball de dol que cal fer en l’anàlisi mateixa—, el que trobem, però, no és cap representació sinó un forat, a tot estirar trobem un representant aïllat de la cadena, el representant de la representació reduït a un significant sol, però que ja no representa res. No hi ha, de fet, representant de la representació de L’Analista (com no n’hi ha tampoc de La dona). És, per dir-ho així, un segon dol que cal fer també al final de l’anàlisi, el del “desésser” de l’analista. L’analista no existeix com a tal, no té inscripció possible en la realitat de l’inconscient. Aquest és el forat, no cal produir-lo (com a vegades sentim dir), cal saber vorejar-lo.
Hi ha, doncs, reducció de la transferència i resolució de la seva equació amb l’objecte a del fantasma fonamental. Són el mateix: S1 = a. De moment, això no ens diu res de cap caiguda de la transferència o de l’analista, ni tampoc que puguem invertir els termes de la resolució.
3. No hi ha més enllà de la transferència (p. 6), “no hi ha grau zero de la transferència”. Hi ha en tot cas “restes de la transferència”, com ja indicava Freud, i el problema és, aleshores, quin és el destí d’aquestes restes, sempre fecundes, si no hi ha un “més enllà”.
Subratllo aquí, a la p. 7, la cita que fa J.-A. Miller de Lacan: “És la qüestió de saber com el passi por afrontar [el desésser] per mudar-se amb un ideal del qual s’ha descobert [aquest] desésser”. Tradueixo així l’expressió “s’affubler d’un ideal”: mudar-se, revestir-se, engalanar-se, fins i tot endiumenjar-se. És però, segueix dient, “un ideal que només és oripell” (affûtiau: oropeles). Res amb què penjar-se cap medalla, cap títol amb què identificar-se, cap narcisisme d’escambell (tamboret), cap estrella.
Per això, cal desempallegar-se d’una vegada d’aquesta èpica novel·lesca amb la qual es revesteixen massa sovint les anomenades “ensenyances dels AE” i que J.A. Miller, ja en aquest text, ridiculitzava de manera còmica (p. 8):
«El passi té l’estructura de l’acudit. No està fet per plorar, no està fet per durar. Ja sabem, bon senyor, que no pagareu mai el vostre deute, que us han pispat la cartera, que la dona és una coqueta, que la vostre vida és una galera i vos el condemnat. Doncs bé, desempallegueu-vos del vostre dolor de viure, com va saber fer-ho Molière, que tal vegada només era la màscara de Corneille, desempallegueu-vos de la vostra tristor, de les vostres ferides, dels accents fets per avorrir-nos. La comèdia va més enllà que la tragèdia, caldria veure-ho per no oblidar-ho mai. En una paraula: amb el pitjor (pire), fer riure (rire), i no pare (père). I si així fa massa mal, doncs bé, torneu a venir quan estigueu a punt i haureu sabut fer de la vostra nàpia, sempre massa llarga o massa curta, com Cyrano, el vostre estendard. L’únic defecte de Cyrano, l’obra immortal de Rostand, és acabar on hauria hagut de començar, i començar on hauria hagut d’acabar.»
Pregunta: ¿Quants dels anomenats “testimonis” repetits acaben avui on haurien de començar i comencen on haurien d’haver acabat, vistos des de la perspectiva de la resolució de la transferència?
Al final de l’anàlisi, doncs, no es tracta de la caiguda de la transferència, ni de la caiguda de les identificacions, ni de la caiguda del sentit [2]. Això és en tot cas un dels moments crucials d’una anàlisi, però no el seu final que demana una resolució.
4. En el passi, ja no és l’analista qui suporta la transferència del saber que se li ha suposat (p. 9). Subratllo “l’analista”, no “el seu analista”. És un segon dol, per dir-ho així. Aquest subjecte, destituït al final de l’anàlisi, esdevé l’Escola, com a “emanació d’aquest conjunt que anomenem Escola”, que serà l’Escola-subjecte, col·lectiu. Això no vol dir seguir l’anàlisi amb l’Escola, a manca de resolució de la transferència. L’Escola no és substitució de l’analista, és el subjecte transferit a ella en una transferència de treball.
5. La transferència de treball és una transferència sobre el treball. (p. 10)
I només pot suportar-se “idealment” amb una Escola. És una transferència sobre l’Escola com a subjecte transindividual. Aquí treball vol dir: crítica recíproca i conversa sostinguda, no deixar tranquil ningú al se racó. I sí, és un ideal.
6. “La resolució de la transferència [és] la destitució subjectiva com a destitució del subjecte suposat saber” (p. 11). Destitució no és liquidació, ni tampoc caiguda, ni tan sols declivi; destitució és despossessió, treure del seu lloc, però per posar-lo en un altre lloc (que això vol dir també transferència, Übertragung des dels seus origen, trasllat d’un lloc a un altre, transposició, transmissió, delegació, cessió, fins i tot transfusió, contagi). I això implica la transferència a l’Escola-subjecte de les restes de la transferència.
I és per això que (p. 11): “el significant de l’AE té el valor de causa del desig, que serveixi per sostenir tant el treball de transferència com la transferència de treball”. Impossible fer-ho després d’una suposada travessia, caiguda, dissolució o des-suposició del saber de l’analista, fins fer-ne befa.
Aleshores, cal que fem un treball col·lectiu sobre el passi. No és cosa d’un, ni tampoc d’al-menys-un, com llegim a la p. 11 : “el discurs analític no podria suportar-se amb un de sol”, nomes “idealment” amb una Escola —i subratllo el terme, “idealment”, per mala premsa que tingui ara entre nosaltres la cosa aquesta dels “ideals”, com si fos una exigència superjoica que seria impossible de complir.
7. No hi ha travessia de la transferència perquè la transferència no té exterior. (p. 12)
Inútil doncs de voler fer-se analista de la pròpia experiència, com si hi hagués una transferència de la transferència, un Altre de l’Altre, una manera de fer existir “L’analista de l’analista”. Cal fer el dol de “l’analista”, i no només del “seu analista”.
No, no hi ha travessia de la transferència al final de l’anàlisi, ni en la forma de caiguda del subjecte suposat saber ni de dissolució de la seva causa i, menys encara, dels seus efectes, no hi ha ni tan sols declinació d’allò que ha de ser, de fet, el motor mateix, la causa de l’Escola-Subjecte. No hi ha sortida a un exterior de la transferència des d’on es podria contemplar el paisatge d’una anàlisi, en un preciós fantasma, com des d’una muntanya un dia de bonança. Hi som de ple, tots al mateix vaixell i en plena tempesta, o no hi som de cap de les maneres. I com que no hi ha travessia de la transferència només ens queda portar fins les darreres conseqüències, un per un, allò que hauria d’haver estat la seva resolució, més enllà precisament dels seus efectes negatius o positius, perquè tots dos porten a l’impasse del passi.
Tot això s’hauria de poder dir en una frase o dues quan es tracta del testimoni del passant que ja ha passat i ha deixat enrere la seva història en cinc actes del Cyrano. (Lacan ho va fer a propòsit de dos casos al seu text “L’étourdit”: ¡dues breus frases per dos casos!). El que importa són les conseqüències de la resolució de la transferència, “i millor —p. 7— si és en un acte, l’acte analític”. El demés és paperassa per adornar el paquet superposant-hi una suposada “teoria”, el saber epistèmic, no com una conseqüència sinó generalment com un a priori a confirmar. I també generalment, perquè després vingui algú considerat notable a qui se li demana que rebli el clau de l’episteme amb el seu comentari. M’hi he trobat, a vegades, cridat a aquest lloc —a Jornades i Congressos de diverses Escoles—, i he de dir que sempre m’hi he sentit incòmode, mirant d’escapolir-me de l’escomesa amb una reducció al mínim de l’èpica novel·lada quan passa per testimoni, per tal de no esborrar el tret del desig de l’analista, quan hi és, de no esborrar-lo amb un saber sobreposat amb un desig d’impostura de fer d’analista de l’analista, una nova manera, de fet, d’impulsar un cos d’analistes didactes.
La meva pregunta és, doncs, ara: Què hi ha de nou, en els testimonis que escoltem, sobre com es produeix el desig de l’analista (i no el desig de ser analista) amb un resolució de l’equació del subjecte, i en una transferència de la qual no hi ha travessia possible? Com, des d’aquest posició, s’interpreta l’Escola-subjecte? És la clau de la proposta de Lacan sobre l’Analista de l’Escola de 1967. I és d’això que depèn la transmissió de la psicoanàlisi més enllà de relats autobiogràfics (que poden estar molt bé d’altra banda).
El fet que no hi hagi travessia ni exterior de la transferència fa sens dubte la cosa més complicada: què és el que es transmet, aleshores, més enllà dels efectes, positius o negatius, de la transferència d’una generació a l’altra?
A falta d’una resolució de la transferència, doncs, l’anàlisi prossegueix en el passi, cosa que no és el millor ús que se’n pot fer. I els testimonis afegeixen aleshores més sentit al que ara ja anomenem la “starificació” (estelificació, estrellificació) de l’AE, afegint sentit més que no pas treure’n.
Més preguntes, doncs:
Per què no hem escoltat encara cap novetat sobre la doctrina del final de l’anàlisi i del passi per part dels AE —al menys durant els darrers deu anys— o cap qüestionament de la doctrina que es repeteix una i altra vegada per veure-la confirmada en cada cas? (He estat llegint aquests dies el nostres informes de cartels del passi —jo mateix n’he redactat alguns a altres escoles— amb aquesta perspectiva). I encara hem d’escoltar una ensenyança que faci objecció als nostres acords tàcits. ¿Pensem que les nominacions es basen en la confirmació d’una teoria ja feta per altres? Si hi ha teoria del final de l’anàlisi i del passi —cosa que ja és discutible, només seria una teologia de l’analista que no existeix— un avenç epistèmic no és en tot cas el que sembla valorar-se més avui en els testimonis i ensenyances del passi. Fins i tot hem arribat a escoltar en un espai d’ensenyança d’AE que la teoria i elaboració conceptual no era el seu fort, com una mena d’excusa per rebaixar sens dubte les expectatives de l’auditori.
Els diré el meu «ideal» que ha estat per mi una veritable interpretació: “fer de l’excepció un per a cadascú”. Vull una escola on cadascú faci la funció de més un per a cadascun dels altres, posant en qüestió els acords tàcits que governen massa sovint un reconeixement mutu (aquest mutualisme del qual ens queixem tan sovint). I això requereix d’una veritable conversa on cadascú es posi al seu lloc de subjecte. En aquest punt, no hi ha —com sentim a dir a vegades— cap “forat” que calgui produir en el saber —en l’Altre o en l’Altre de l’Altre... fins l’infinit— un forat que es buscaria sempre des d’un lloc suposadament exterior de la transferència, un exterior impossible. Aquesta idea de “foradar l’Altre”, que no he trobat enlloc a l’ensenyança de Lacan com una orientació analítica, em sembla ara una de les consignes que porta a una de les derives més fosques de la transferència negativa a les nostres Escoles—. Es totalment oposada a l’operació de “posar cadascú al seu lloc de subjecte” amb què J.-A. Miller va modificar una famosa frase de Kant en el moment de “Camp Freudià, any zero” (2017), per fer-ne el punt de recolzament de l’ètica de la psicoanàlisi: posar cadascú al seu lloc de subjecte no és foradar l’Altre, ans al contrari, per la senzilla raó que l’Altre ja és foradat i que és només des del forat de l’Altre que podem interpretar el subjecte.
Discutir això, com a vegades hem de fer, em sembla tan còmic com aquell famós exemple freudià de l’home que li torna al veí el calder foradat que li havia deixat, i que és un bon exemple dels impassos i tragèdies de tot mutualisme. Us el recordo:
1. En primer lloc, tu no m'has deixat cap calder;
2. En segon lloc, el calder ja estava foradat quan me’l vas deixar;
3. I en tercer lloc, què caram!, jo t'he tornat el calder completament intacte.
Més aviat, hem de concloure una altra cosa: l’Analista de l’Escola és ja aquest forat mateix des de la seva constitució per qui el vulgui escoltar i per interpretar-lo com a tal, és a dir, com a objecte i causa del nostre suposat saber.
I això ha de ser precisament, si em permeteu de dir-ho així, per posar l’Escola al seu lloc de subjecte.
Intervenció en un seminari del passi a la comunitat de Catalunya de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi, el 15 de març de 2022.
[1] Lacan, J., Écrits, Ed. du Seuil, Paris 1966, p. 215, n 1.
[2] Sé molt bé que el propi Jacques-Alain Miller va parlar, l’any 2017 a “Camp Freudià, any zero”, de la seva “caiguda de la transferència amb el Camp Freudià”, però no era per fer-ne el súmmum del passi sinó, precisament, per rellançar una aposta per un passi de l’Escola-subjecte, encara per verificar.
Veure, si no: “El final de l’anàlisi és una cosa totalment diferent de trobar-li, fins i tot velant-la, una solució en la orientació de la identificació o bé de la transferència. Jo dic que quan un s’acontenta de parlar, amb un vocabulari lacanià, de liquidació de la transferència o de caiguda del subjecte suposat saber, un es veu sempre conduït a la solució de la identificació”. Miller, J.-A., Curs del 24 de gener de 1990, Le banquet des analistes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada