(Nota per a la revista Registros)
Solitud i escriptura
Sigmund Freud va poder escriure en «El malestar en la cultura» que «l'escriptura és el llenguatge de l'absent». Una biblioteca seria així un registre general d'absències que segueixen a l'espera de l'Altre, del probable o improbable lector, per a ser desxifrades.
La resta del llenguatge de l'absent que són les lletres escrites és, doncs, la petjada d'un subjecte que ja no és allí per a qui les està llegint. És un subjecte absent per a l'Altre que ha arribat per llegir les seves lletres. Però és, sobretot, també un subjecte absent per a si mateix. El subjecte agent de la lletra ja no està tampoc allà. És el que confereix a l'escriptura la seva dimensió absolutament diferent a la paraula dita, on la presència del subjecte parlant és irreductible.
El treball del lector és, llavors, un treball solitari, però ho és en la mesura que el subjecte de l'escriptura —el subjecte suposat al text— està absent per a si mateix, en una doble solitud per dir-ho així. O també, en la solitud d'un subjecte que s'ha fet Altre per a si mateix.
¿No és aquesta fórmula —ser Altra per a si mateixa— la que va definir molt aviat per a Jacques Lacan la posició femenina? Parlar de l'escriptura femenina seria llavors una redundància, un pleonasme, una iteració de la mateixa posició.
¿Per a qui, podem preguntar-nos encara, totes aquelles lletres que ja no seran llegides mai més per ningú, ja sense cap Altre que no sigui aquell que es va absentar en escriure-les?
La lletra, l'escriptura, és la solitud que nia en silenci en cada llenguatge. Però és també, Lacan dixit, un missatge que sempre arriba al seu destinatari.
Aquí van, doncs, aquestes lletres.
Soledad y escritura
Sigmund Freud pudo escribir en «El malestar en la cultura» que «la escritura es el lenguaje del ausente». Una biblioteca sería así un registro general de ausencias que siguen a la espera del Otro, del probable o improbable lector, para ser descifradas.
El resto del lenguaje del ausente que son las letras escritas es, pues, la huella de un sujeto que ya no está allí para quien las está leyendo. Es un sujeto ausente para el Otro que ha llegado para leer sus letras. Pero es, sobre todo, también un sujeto ausente para sí mismo. El sujeto agente de la letra ya no está tampoco ahí. Es lo que confiere a la escritura su dimensión absolutamente distinta a la palabra dicha, donde la presencia del sujeto hablante es irreductible.
El trabajo del lector es, entonces, un trabajo solitario, pero lo es en la medida que el sujeto de la escritura —el sujeto supuesto al texto— está ausente para sí mismo, en una doble soledad por decirlo así. O también, en la soledad de un sujeto que se ha hecho Otro para sí mismo.
¿No es esta fórmula —ser Otra para sí misma— la que definió muy pronto para Jacques Lacan la posición femenina? Hablar de la escritura femenina sería entonces una redundancia, un pleonasmo, una iteración de la misma posición.
¿Para quién, podemos preguntarnos todavía, todas aquellas letras que ya no serán leídas, ya sin ningún Otro más que aquél que se ausentó al escribirlas?
La letra, la escritura, es la soledad que anida en silencio en cada lenguaje. Pero es también, Lacan dixit, un mensaje que siempre llega a su destinatario.
Aquí van, pues, estas letras.
