El dijous 8 d’octubre de 2020 Ciutat de les Lletres va realitzar un debat sobre el tema «Psicoanàlisi i ideologia» a partir de tres intervencions programades:
— Oriol Alonso Cano: Ideologia i utopia? Althusser i la teranyina ideològica.
— Leonora Troianovski: En què creu el psicoanalista?
— Francesc Vilá: Notes sobre la ideologia de la psicoanàlisi a l’època de Zadig.
Un debat es va desenvolupar després d’escoltar les tres intervencions. Heus ací unes notes personals de la reunió.
La ideologia i els tres registres
La lectura de Louis Althusser —clàssic entre els clàssics sobre el tema— ens ofereix dues perspectives sobre la ideologia. Una que podem situar des del registre imaginari: la ideologia oculta, desdibuixa, eclipsa l’estructura de la realitat. I una altra que podem situar des del registre simbòlic: la ideologia interpel·la el subjecte perquè esdevingui un subjecte-subjectat als aparells ideològics de l’Estat. I això des d’abans del seu propi naixement. Som, ja des d’abans de néixer, parlats des de i per una ideologia. La dimensió fantasmàtica de la ideologia s’articula així amb la seva dimensió més material, sostinguda finalment en allò que fa de suport al llenguatge, al significant amo que governa les significacions del seu món per a cada subjecte. Com podria doncs un subjecte alliberar-se de la submissió ideològica? S’anuncia així un punt d’impossibilitat —real, direm— per sortir de la teranyina que tota ideologia implica. El fet ideològic, si podem anomenar-lo així, posa finalment cada subjecte davant d’aquella «diferència absoluta» que Jacques Lacan inscrivia amb el significant amo, S1.
Ideologia i creença
I l’analista, per la seva banda, no hauria d’estar lliure de tota ideologia? Ell, que hauria d’haver arribat, al final de la seva pròpia experiència com analitzant, a aïllar aquell significant amo davant del qual ha trobat la seva solitud radical de subjecte subjectat, ¿no hauríem de suposar-lo ja lliure de qualsevol biaix ideològic? Ja sigui en l’acte que sosté en el dispositiu analític o ja sigui en la seva intervenció en el camp social, l’escoltarem exempt de tota ideologia? Caldrà, sens dubte, distingir la ideologia de qualsevol fenomen de creença, fins i tot de la creença en l’inconscient. I tanmateix, cal dir que els psicoanalistes mateixos no donen sempre les millors proves d’haver deixat de ser uns creients de l’inconscient. Fins fer-ne, a vegades, Esglèsia a força d’ignorar-ne també el seu discurs. Seria, doncs, la psicoanàlisi, també una forma d’ideologia?
A l’«esquerra lacaniana»
Pregunta doncs, tot passant, a l’anomenada «esquerra lacaniana»: ¿En què creus quan situes «l’emancipació del subjecte» com a sortida i final d’allò que s’anunciaria sempre sense final, el discurs del capitalisme? Per bé que aquesta «emancipació» es mantingui només com la hipòtesi que ordena —en tots el sentits del terme— la teva acció d’ésser parlant en el camp social i polític, quina voluntat encarnaria? La de «no voler ser explotat»? És un bon designi. El gaudi, però, «és fàcil a l’esclau i deixarà serf el treball» (J. Lacan, Écrits, p. 811). I especialment el treball de l’inconscient. En aquest punt, tots esclaus, encara que sigui amb distints privilegis. En aquest punt també, impossible ja de separar el subjecte del col·lectiu, que és la seva única expressió si el considerem com el que és: transindividual. I aquí és on «l’home d’esquerres» ha fet figa fins retre armes a l’enemic en nom del gaudi. Com sortir de la maquinària de gaudi quan es fa de l’emancipació mateixa un gaudi? Capgirant Hegel? Subvertir-lo més aviat, un per un en cada subjecte, per mostrar que és en el gaudi de les coses on el ver amo regna.
En què creu el psicoanalista?
Si la ideologia no és només un vel imaginari que eclipsa l’estructura, si és una xarxa de significants en la qual es produeix el subjecte-subjectat, i si tota ideologia és ancorada finalment en una forma de gaudir, ja sigui singular o col·lectiva ¿hi ha possible conversa entre posicions ideològiques diverses? El fet que aquesta conversa sempre trobi, més aviat o més tard, un punt d’impossibilitat ens indica que hi ha un real en joc, un real que hem de distingir de la veritat de cada ideologia, de la veritat sempre parenta del gaudi. (Cf. J. Lacan, Seminari XVII, «la veritat, germana del gaudi»). Quan les ideologies desconeixen aquest punt d’impossibilitat real, més enllà de les formes de gaudir on sostenen la seva veritat, la impossibilitat esdevé pura impotència, pura batalla de malentesos. La distinció entre la veritat, parenta del gaudi, i el real tal com l’aborda l’ensenyança de Lacan, podria ser aleshores un primer pas per situar una conversa sobre la ideologia que no esdevingui simple impotència entre malentesos.
La manera com aquest malentès entre formes de gaudir afecta cada subjecte té una referència clínica en el camp de la psicoanàlisi: l’esdeveniment de cos. Per exemple, que la comunitat de religió islàmica sentís com un insult a Mahoma la portada de Charlie Hebdo és, de fet, un efecte directe del significant sobre el real del cos, que respon amb un afecte.
Com anomenar, aleshores, una posició de gaudi fora de tota ideologia, fora d’allò que ens condiciona?
La ideologia de la psicoanàlisi
L’expressió pot semblar estranya, fins i tot impròpia. I tanmateix, l’hem feta servir. Jacques Lacan no va dubtar a parlar de la ciència com «una ideologia de la supressió del subjecte», de la «ideologia edípica» que niava en la psicoanàlisi freudiana. És la psicoanàlisi una ideologia entre d’altres? Lacan es reconeixia també partint «d’un fil, ideològic no tinc pas elecció» seguint la via més viva de l’experiència freudiana. Seria la psicoanàlisi una ideologia de l’inconscient? Una ideologia que es reconeix just al revers de la ideologia actual que s’estén amb l’aliança de la ciència amb el discurs del capitalisme? Si el discurs del l’amo és el revers del discurs de l’analista, podem trobar el discurs de la psicoanàlisi fora de tota creença, malgrat sigui la creença en l’inconscient?
D’un discurs que no seria (de la) ideologia
De la mateixa manera que Jacques Lacan va endegar la recerca «D’un discurs que no fos (del) semblant» (títol del Seminari XVIII), podem pensar d’endegar nosaltres un discurs que no fos (de la) ideologia? La diferència entre la política de l’analista en la direcció de la cura, en la singularitat de cada tractament, i la seva posició en el camp de la política entesa en el sentit més general, té tanmateix un punt de continuïtat des de Freud: la psicologia individual té una identitat d’estructura amb la psicologia de les masses.
En ambdues posicions caldrà, però, que l’analista pagui en dos registres si no vol ser cec dels prejudicis ideològics (Écrits, p. 587):
— Ha de «pagar amb la seva persona», és a dir amb els prejudicis sobre el que pensa més adient sobre la realitat, per fer d’aquesta persona només el suport de la transferència.
— Ha de pagar amb «el que hi ha d’essencial en el seu judici més íntim», en el seu judici, precisament, sobre les condicions que configuren una forma de gaudir o d’una altra.
Així doncs: psicoanalistes, un esforç encara per sostenir un discurs que no sigui ideològic!
