23 de febrer 2020

L’anatomia no és el destí

Miquel Bassols i Maria Sellés
















Entrevista a Miquel Bassols, psicoanalista i expresident de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi*.

Per Maria Sellés


En un despatx serè emmarcat per una llibreria multicolor, Miquel Bassols, psicoanalista membre de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi, parla dels textos que l’han portat fins on és. Amb 15 anys la seva germana gran va regalar-li "Psicopatologia de la Vida Quotidiana" de Sigmund Freud que, fascinat, el va fer descobrir l’immens món de la paraula que actualment tracta de desnuar. 

Des del punt de vista de la psicoanàlisi, la felicitat és una actitud? 

Sigmund Freud, el fundador de la psicoanàlisi, va dir que la felicitat no estava escrita en el programa de la creació ja que semblava bastant difícil de sostenir. La psicoanàlisi tindria una idea del que voldria dir ser una mica feliç. Tractaria de transformar el malestar neuròtic -el malestar dels símptomes que impedeixen que una persona pugui viure, estimar i treballar bé- en el que ell anomenava un “malestar banal”. És a dir, que es pugui més o menys suportar en la vida. 

Alhora també indicava que l’ideal de felicitat que a vegades tenim en les nostres societats és el que ens porta, sovint, a graus més alts d’infelicitat. Un molt bon exemple el tenim en les addiccions: amb la idea d’una satisfacció immediata que ens fa immediatament feliços entrem en una roda que finalment ens pot portar a la destrucció radical. En nom de la felicitat a vegades som precisament infeliços. 

Ara parlava de la felicitat immediata que poden donar certes coses. Quina és la diferència entre el plaer i el que desitges? 

Aquesta és una qüestió que la psicoanàlisi ha treballat molt: la diferència entre la satisfacció immediata del gaudi i el que anomenem el desig. El desig és sempre alguna cosa que parteix d’una insatisfacció i s’adreça necessàriament a una altra insatisfacció. Allò que mou la vida no és el principi del plaer i Freud va veure molt aviat que aquest, que seria el principi d’una satisfacció immediata, portava per si mateix a la mort. 

Per exemple fas un dinar a casa, amb la família. Fins a cert punt, allò serà satisfactori. I aleshores dius, “ai, en vull una mica més, aquest postre m’agrada molt”. 

I t’empatxes 

I t’empatxes. I no només t’empatxes, també dius “ostres, encara que m’hagi empatxat, aquell gust el vull tornar a trobar”. I hi tornes.

Aquesta maquinària, que és la maquinària del que anomenem el gaudi, de la suposada satisfacció immediata, pot portar algú a situacions molt greus. 

A part d’aquest, quins són els problemes que més es troba a la clínica? 

Generalment, ara hi ha molts atacs d’angoixa i d’ansietat. Estem rebent molt més aquest tipus de simptomatologia que fa uns anys, que trobavem més aviat efectes depressius. Hi tenen molt a veure els fenòmens actuals: des del coronavirus fins als atacs terroristes. Aquests fenòmens traumàtics i massius que estem vivint d’una manera molt més present des dels inicis del segle XX incideixen en els atacs d’angoixa i de pànic. 

Com treballa la psicoanàlisi? 

La psicoanàlisi funciona a través de la paraula: el tractament psicoanalític busca desfer els nusos que les paraules de la vida d’una persona han fet.
Cada un està fet de paraules, de les paraules que ha rebut dels altres. Fonamentalment dels pares, però també dels amics, dels familiars... Les paraules fan nusos. 

Com es desenvolupa una consulta? 

El primer que fem és el que anomenem unes entrevistes preliminars per fer el diagnòstic de la problemàtica que presenta la persona. Quan tenim el símptoma més o menys situat, comença tot un treball de reconstrucció. La psicoanàlisi és un treball de reescriptura de la vida de la persona per desnuar aquests nusos que la fan patir. 

Què és el més complicat de la seva feina? El pot afectar emocionalment, treballar d’això? 

Efectivament, i és per això que en la formació del psicoanalista és molt important que ell hagi fet abans la seva pròpia psicoanàlisi, per preparar-se per escoltar coses que poden ser molt angoixants i que ha de saber suportar. Cal saber sostenir, moments de crisi de la persona que són difícils i fins i tot afectes, amb a, d’amor, d’odi i de por que la persona et trasllada a tu. Això és el que nosaltres anomenem transferència. 

A la consulta, vénen molts pacients joves? 

Sí. Bona part dels pacients, que nosaltres anomenem analitzants, ho són. Pacients ens sembla un terme molt mèdic, com si fóssim metges, i la psicoanàlisi fa treballar a la persona que ve. 

Ets tu mateix el que et mous.

Exactament. De fet, en una anàlisi és un mateix el que es posa a treballar sobre les coses. Evidentment, t’has d’ajudar amb algú que sàpiga acompanyar-te. Però sí, efectivament, des que vaig començar a atendre, cap als anys 80, sempre he tractat gent jove. A vegades fins i tot nens. 

Molts joves qüestionen la psicoanàlisi pel fet que no és considerada una ciència. Què en diu vostè? 

Aquest és un debat que existeix des de l’inici de la psicoanàlisi. Freud, que era neuròleg, de seguida va descobrir que hi havia tota una sèrie de símptomes que mèdicament no es podien tractar. Ja des d'aleshores el debat entre psicoanàlisi i ciència és un debat molt interessant i que segueixo molt d’a prop. La meva conclusió és que, efectivament, la psicoanàlisi no és una ciència. No és una ciència amb els paràmetres del que s’anomena ciència actualment. Però si som rigurosos, també s’ha de dir que la psicologia no és tampoc una ciència. 

La meva idea és que la psicoanàlisi no pot existir sense la ciència, perà la ciència tampoc podrè existir sense la psicoanàlisi, o la funció que compleix aquesta, que és estudiar la dimensió de la persona en qualsevol activitat humana, també en la ciència. 

Un altre tema que es troba a l’ordre del dia és la qüestió femenina. Com s’ha vist la dona al llarg de la història de la psicoanàlisi? 

La psicoanàlisi sempre ha treballat molt amb la qüestió de la sexualitat i de la feminitat. És més, cal recordar que l’origen de la psicoanàlisi no està només en Freud. Va ser Freud amb una sèrie de dones que li parlaven de les problemàtiques que no podien parlar a altres llocs, com el metge. L’origen de la psicoanàlisi està molt vinculat a la qüestio de la feminitat i de la sexualitat femenina. Li ho diré molt ràpidament: hi ha hagut tres grans subjectes segregats en la història de la humanitat. Un és la infantesa, els nens. Fins que no se’ls ha considerat subjectes de ple dret, han hagut de passar moltes coses. I encara ara és un problema no resolt. 

Com el pin parental de Vox. 

Exacte, la infantesa ha estat clàssicament un objecte de segregació. El segon és la bogeria. No soportem la bogeria d’algú que no es pot situar en el món de cap manera. I què fem? Generalment, tancar-lo al manicomi.

El tercer gran subjecte segregat, cal dir-ho, han sigut les dones. Encara estem una mica amb això, estem veient que tots els moviments feministes han sigut precisament una manera de fer veure aquesta segregació, insostenible, en el món contemporani. Ens trobem en un moment històric molt important, on efectivament, la reivindicació de la singularitat femenina està a l’ordre del dia i està produint molts canvis. Aquí la psicoanàlisi té molt a dir, perquè la psicoanàlisi, al revés del que es pensa a vegades -que ha sigut molt defensora del patriarcat-, no és així. Freud va ser molt crític amb el patriarcat, va ser molt crític amb la posició hetero-normal i va començar a escoltar la posició femenina com a fonamental per a entendre el subjecte humà. 

I quin és el parer de la psicoanàlisi sobre el gènere i el col·lectiu LGTB+? 

El que veiem ara és una multiplicació de gèneres exponencial. Cada vegada la qüestió del gènere apareix més com alguna cosa que no es pot reduir a la diferència home-dona. 

Cadascú és singular 

Cadascú és singular. Es tracta justament de la qüestió de la singularitat, i és aquí on justament la qüestió de la feminitat planteja una qüestió de principi molt important. Al revés que la qüestió de l'home com a universal, la qüestió de la dona només pot funcionar, segons Jacques Lacan, un per un, en la singularitat. No podem establir un gènere general, com diu la paraula, sinó que hem d’anar a veure com cada persona es construeix la seva identificació sexual més enllà dels patrons clàssics masculí-femení, perquà -i això és una cosa que la psicoanàlisi defensa- l’anatomia no és el destí. En aquest sentit, per a la psicoanàlisi és tan complicat explicar com algú és heterosexual o com algú és homosexual perquè no hi ha una normativitat al respecte. 

Justament el que podem dir és que la identificació sexual és sempre singular. Evidentment que se segueixen certs patrons, però aquests que s’anomenen gèneres són construccions culturals i socials. Cada vegda més, però, apareixen formes més diverses i separades les unes de les altres. De manera que aquí la singularitat de cada subjecte és fonamental, i la psicoanàlisi tracta això.


*Versió resumida de l'entrevista realitzada el dimecres 19 de febrer de 2020. Maria Sellés és estudiant del primer curs de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra.

3 comentaris:

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

Però tot i que no dicta el destí, el cos marca la sexualitat, segons Freud, no? Senyor Bassols?

Vicent Adsuara i Rollan

Miquel Bassols i Puig ha dit...

De fet, la frase literal de Freud era: "l'anatomia és el destí". En això, Freud mateix es contradeia una mica i Lacan en farà una crítica molt precisa. Diguem que hi ha una "predisposició" —el terme també és de Freud— però mai un destí prefixat d'entrada. I sí, el cos marca la sexualitat i la sexualitat marca el cos...
Gràcies de nou per la seva lectura! I salut.

Vicent Llémena i Jambet ha dit...

De res, senyor Bassols, és vosté una de les meues fonts. Gràcies.

Vicent Adsuara i Rollan