La sexualitat humana no es deixarà mai atrapar per una explicació reduccionista del desig, ja sigui a través de la genètica o de la neurologia, però també de la psicologia. En primer lloc perquè el desig que fa específica la sexualitat humana no pot deduir-se de, ni reduir-se a, la “conducta sexual” observada. Aquesta és, de fet, la constatació més interessant que podem fer llegint l’article publicat recentment a la revista Science [1] i comentat al seu torn uns dies després per un article de El País [2]. No és només que no pot explicar-se el comportament sexual per una sola línia de determinació genètica —no hi ha cap “gen de la homosexualitat”— sinó que la pròpia orientació o identitat sexual és massa difícil de definir a partir de les simples dades observades de la “conducta sexual”. La primera constatació de la recerca queda ben resumida per un dels autors de l’article de Science, Andrea Ganna: “És bàsicament impossible de predir l’activitat o l’orientació sexual d’una persona per la seva genètica” [3]. Això no és de fet cap descoberta, és la confirmació d’una hipòtesi primera de la psicoanàlisi. Però la segona constatació, encara que no era l’objecte de la recerca, és encara més interessant: la homosexualitat —i el mateix podem dir de qualsevol altre posició o elecció sexual— “és una definició molt simple que amaga gran part de la complexitat de l’orientació sexual”. De manera que no podem extreure cap conclusió consistent de l’observació de la conducta, cosa que fa ja la pròpia recerca comentada ben poc científica. Caldrà —podem afegir des de l’experiència psicoanalítica— escoltar la paraula, el discurs del subjecte que donarà una significació o una altra a aquesta conducta per definir-ne l’orientació. De fet, seguint aquesta altra lògica podem portar les coses encara més lluny: l’objecte sexual no és allò que defineix la posició sexual del subjecte. Dit d’una altra manera, i encara que pugui semblar fora del sentit comú: es pot sostenir una posició homosexual en una relació amb algú de l’altre sexe —Marcel Proust n’és un bon exemple, tal com va demostrar Jacques Lacan— i es pot sostenir una posició heterosexual en una relació amb algú del mateix sexe. De fet, cal escoltar només amb una mica d’atenció els discursos actuals sobre el poliamor, sobre el cisgènere i el transgènere, per fundar aquesta hipòtesi que cap recerca genètica podrà mai contradir ni verificar.
[1] Andrea Ganna i altres: “Large-scale GWAS reveals insights into the genetic architecture of same-sex sexual behavior”, Science 30 Aug 2019: Vol. 365, Issue 6456. Consultable a: https://science.sciencemag.org/content/365/6456/eaat7693
[2] Manuel Ansede: “El mayor estudio de la historia no encuentra una relación determinante entre genes y comportamiento sexual”. El País, 30 de agosto de 2019. Consultable a:
[3] Citat per Manuel Ansede a l’article de El País, opus cit.
