La hidra neoliberal de Aníbal Leserre

Prólogo a La hidra neoliberal, de Aníbal Leserre, publicado en Grama Ediciones.

He aquí un libro que hace suya la apuesta lanzada por Jacques-Alain Miller en el año 2017 a los psicoanalistas del Campo Freudiano, y más allá, para extender el discurso del psicoanálisis al campo de la política. Y su autor no esconde desde dónde enuncia su modo de recoger el guante de esta delicada apuesta: desde su propia historia, marcada por las contingencias de los encuentros y desencuentros que deciden la vida de cada sujeto y que el psicoanálisis le enseña a tomar a su cargo.

La incidencia del psicoanálisis en el campo de la política no tiene nada de evidente, requiere de una elaboración precisa del término “política” en la enseñanza de Jacques Lacan, tanto en intensión como en extensión, tanto en el psicoanálisis puro —el que conduce a la autorización de un analista— como en el psicoanálisis aplicado a la terapéutica y a los distintos vínculos sociales. Y no es menos cierto que uno supone el otro, que no es posible pensar un analista sin su implicación decidida en el campo de lo social, del mismo modo que no es posible pensar una incidencia política del psicoanálisis en el orden social sin situar de manera precisa la función del analista en el dispositivo analítico. En este punto, lo interior y lo exterior de la experiencia analítica se encuentran, lo más privado se anuda con lo más público. Y el primero que mostró las consecuencias prácticas de esta lógica del discurso analítico fue el propio Jacques Lacan. Desde la “política de la carencia de ser” —en su texto de 1958 sobre La dirección de la cura y los principios de su poder— hasta la política del síntoma —en el texto de 1971 titulado “Lituratierra”— hay un recorrido que no puede hacerse sin pasar necesariamente por la lógica de la experiencia y el dispositivo del pase, principio de la política de una Escuela de psicoanálisis. Es allí donde se anuda la singularidad de la experiencia de un análisis llevado hasta su final con la dimensión colectiva del sujeto del inconsciente. 

No hay un inconsciente colectivo, como podía suponer una reducción culturalista, incluso religiosa, del concepto freudiano de inconsciente. Pero lo colectivo es, para un analizante que haya llegado al final de un análisis, “el sujeto de lo individual”.  Es así como Lacan definió el grupo social en el momento de publicar sus Escritos, en una nota final de su texto sobre “El tiempo lógico” que pide releer desde allí toda la elaboración freudiana de “Psicología de las masas”. El término “sujeto” debe entenderse aquí en toda la extensión que recubre la palabra sujet en la lengua francesa: es la materia, el tema de una acción o de un estado de las cosas, el significado de un estudio, de un debate, de una conversación, también el objeto al que se refiere un discurso, el argumento de un relato, su función lógica y gramatical, el tema de una obra pictórica o literaria, la apuesta también de una acción política común, su motivo, su razón. Sólo así puede entenderse la dimensión eminentemente política que Lacan da al término “sujeto” y a la exigencia que impone al psicoanalista que se orienta en ella: reunir su acción en lo colectivo para estar a la altura de la subjetividad de su época. Es allí donde el psicoanalista deja de ser un personaje aislado en la intimidad de su consultorio —aislamiento al que puede llevarle la singularidad de su propia práctica— para hacerse sujeto de la experiencia colectiva que lo define a él mismo como un sujeto esencialmente político, en el sentido aristotélico de un zoon politikon, de un animal afectado por el lenguaje, por el discurso que lo vincula necesariamente a los otros.

Nuestro colega Aníbal Leserre ha escogido abordar este “sujeto”, esta subjetividad de nuestra época, tomando la figura de la hidra neoliberal, monstruo que multiplica sus cabezas en la misma medida que pierde alguna. No le importa, crece y se alimenta así de su propia pérdida, de su propia consumación. Se consuma y se consume en la pérdida sin contar con ella, o contándola como ganancia, haciendo de la pérdida de goce un goce en sí mismo. Es también la hidra devoradora del goce, clara imagen del imperativo —¡Goza siempre un poco más!— que consume al sujeto de nuestro tiempo y que encontramos tanto en la privacidad de la consulta del analista como en los fenómenos de masa que arrastran consigo a toda política que siga este imperativo. 

El lector atento sabrá seguir los diversos rodeos que el autor toma para proponer una Conversación —esta difícil disciplina que la red internacional Zadig impulsa en cada lugar— sin perder, a su vez, la cabeza ante la hidra. Yo he reconocido en las huellas del camino de este libro al amigo y colega Aníbal Leserre que ya conocí en Barcelona hacia los años ochenta, cuando empezamos a compartir una misma causa que defendemos ahora desde uno y otro lado del Atlántico.

L’impossible despertar de Thomas l’Obscur

T’asseus una tarda d’estiu i tornes a llegir Thomas l’Obscur de Maurice Blanchot, ara traduït al català per Arnau Pons en la preciosa edició bilingüe —bilingüe? translingüe més aviat— de Flâneur. L’havies llegit fa més de trenta anys aconsellat pel Seminari de Jacques Lacan. T’asseus i llegeixes. I el text esdevé de nou aquella mar mateixa quan “Thomas es va asseure i va mirar la mar.” [1] T’hi submergeixes i cada mot et mira i et llegeix de la mateixa manera com ho fa en aquell paràgraf: “es va adonar de l’estranyesa que hi havia en el fet de ser observat per un mot com si fos un ésser viu, i no tan sols per un mot, sinó per tots els mots que es trobaven en aquell mot.” [2] El text és la mar i és el somni i és l’Anne i és aquesta tarda d’estiu quan tornes a llegir Thomas l’Obscur. Aleshores t’asseus i escrius un text que t’han demanat els col·legues italians —Céline Menghi— per a un número de la revista Atualittà Lacaniana amb el tema “Risvegli”. Saps ara que no hi ha despertar possible.

Si és veritat, com sostenia Jacques Lacan, que només despertem per seguir somniant en la consciència d’allò que anomenem realitat [3], s’imposa la pregunta: Podem despertar del somni de la consciència? És a dir, podem despertar del somni de creure’ns desperts? Només un subjecte que despertés sense parar al més real de l’inconscient podria respondre aquesta pregunta. L’inconscient —tal com escrivia Jacques-Alain Miller al seu “Pròleg de Guitrancourt” [4] — és un saber en el qual no hi ha ningú per dir “jo sé”. És un saber que arriba sempre enunciat des del lloc de l’Altre, des de l’Altra escena en la qual no hi ha un subjecte que es pugui reconèixer com autor d’aquest saber. De la mateixa manera, el somni, com una de les formacions prínceps de l’inconscient, és una experiència en la qual no hi ha ningú que pugui dir “jo somio”, “jo sóc l’autor d’aquest somni”. Com a subjecte, “jo” només pot fer-se receptor, en el moment de despertar, d’un missatge xifrat que ve del lloc de l’Altre i que ha estat enunciat des d’allà mentre “jo” dormia, absent de si mateix. En realitat, no hi ha ningú, ni adormit ni despert, que pugui dir “jo somio”. Més aviat aquest “jo” hauria de dir que “l’Altre somia”, que “l’Altre somia en mi” o fins i tot que “l’Altre em somia” [5]. Una vegada arribats aquí, subjecte i objecte gramatical poden intercanviar-se els llocs. Tal com passa en el famós relat del filòsof xinés que havia somiat que era una papallona, Chuang-Tse no sap en despertar si ha somiat que era una papallona o si és la papallona qui ara somia que és Chuang-Tse. Aquesta estructura no és, tanmateix, reversible. No tenim cap notícia que la papallona es pregunti mai si ella no serà Chuang-Tse somiant que és una papallona. La papallona no és res més que la mirada de Chuang-Tse presa com objecte en el circuit pulsional que el somni posa en escena, no és cap subjecte que pugui pensar-se com algú representable en el lloc de l’Altre. No hi ha reciprocitat entre el subjecte i l’Altre, no hi ha intersubjectivitat possible. Aquesta impossible reciprocitat indica ja que a l’Altre lloc del subjecte només hi ha un forat. Allà on hauria d’aparèixer un altre subjecte correlatiu al subjecte de la consciència només hi ha un subjecte suposat, tan suposat com la pròpia consciència amb la qual es revesteix per tal de proveir-se d’una representació en la imatge d'un Jo, en la consciència de ser “Jo” una vegada se suposa despert.

Si allà, en el somni, hi hagués un subjecte, el subjecte que podria dir de manera explícita “jo somio”, “jo sóc qui està somiant”, i si aquest subjecte seguís escrivint com autor de l’experiència del somni, aleshores un resultat possible seria Thomas l’Obscur, el relat de Maurice Blanchot escrit l’any 1941 i reescrit l’any 1950. És un discurs portat fins al grau últim de dissolució del Jo de la consciència, allà on només l’objecte causa del desig podria parlar. La consciència — ens ve a dir Thomas amb el seu estil obscur i transparent a la vegada— és un simple fantasma amb el qual la falta-de-ser es revesteix davant de l’angoixa del desésser (sí, el desésser, Ausiàs March dixit), davant d’un “esglai sentit com un goig [com un gaudi podríem també traduir] [quan] sorgeix la consciència que cap sentiment no és possible, ni tampoc, per altra banda, cap pensament ni cap consciència” [6]. Aquest sentiment de la impossibilitat de sentiment és un “sentiment que bé cal designar i que jo anomeno angoixa” [7]. Si aquest subjecte impossible de la consciència, el subjecte mateix de l’angoixa, pogués escriure més enllà del despertar [8], aleshores un resultat possible seria Thomas l’Obscur.

Seria, hem escrit, un resultat possible, només un dels possibles. Perquè “existeix, per a cada obra, una infinitat de variants possibles”, tal com ens avisa Maurice Blanchot a la nota introductòria que obre el relat. Com en el cas del somni, existeixen una infinitat de variants possibles del relat titulat Thomas l'Obscur, una infinitat de les que només n’hi ha una que apareix al moment de despertar, com un contingut manifest escollit de la infinita varietat de continguts manifestos que poden produir-se a partir d'un únic contingut latent. I aquest contingut latent només podria (re)construir-se a partir d'aquella infinita varietat de continguts manifestos com una aproximació infinitesimal —en el sentit matemàtic del terme— del relat que s’acostaria així al seu límit més real. Hi ha un sol Thomas l'Obscur real, però hi ha una infinitat de relats possibles de la seva experiència singular que s'hi acosten de manera asimptòtica. De la mateixa manera, cada despertar s'acosta infinitesimalment al real que insisteix en el melic de cada somni i que és sempre i cada vegada un mateix forat. És un forat que només apareix en una absència de representació,  un buit en l'estructura del somni, i és també el forat que envolta el relat —però llavors qui envolta qui?— de Thomas l'Obscur. És en i des d'aquest forat que s'enuncia el seu discurs.

 

* * *

 

Que Jacques Lacan considerés Maurice Blanchot el capdavanter de les Lletres franceses, algú que va anar "incontestablement més lluny que qualsevol altre, present o passat, en la via de la realització del fantasma", ens apropa als seus textos amb un merescut respecte, tot i que també amb la prudència necessària per estar a l'altura de la difícil lectura que de segur ens exigirà. Si aquest text és Thomas l'Obscur, llavors cal endinsar-se en la seva lectura amb la seguretat que no en sortirem indemnes, llevat que passem per alt des de la primera línia el tall radical que suposa amb el sentit que esperem de qualsevol discurs comú. I és que Thomas l'Obscur se'ns presenta, precisament, sota l'aparença d'un discurs tan comú com pot ser-ho el relat d'un somni, o també d'un fantasma. De seguida ens n'adonem, però, que el subjecte d'enunciació del text es confon amb el seu objecte, fins identificar-se totalment amb ell. És el que dona a l'estil del text aquesta aparença opaca que ens captura, a nosaltres lectors, com l'objecte mateix del relat. Es tracta llavors de no comprendre massa ràpid per tal de seguir la lògica del discurs. És per això que la lectura de Thomas l'Obscur hauria d'estar entre les indispensables per a un psicoanalista, però també per a qualsevol que vulgui aprendre, simplement, a llegir.

Vagi aquest avís per introduir-nos com a lectors a l'objecte del relat que porta el nom de Thomas l'Obscur, un objecte que, ens sembla, no és ni més ni menys que el mateix despertar. I no es tracta de qualsevol despertar sinó del despertar al real —i no pas a la realitat on seguim somiant—, l'únic precisament que podria assegurar-nos que no seguim somiant. Es tracta en realitat d'un despertar impossible.

"Thomas es va asseure i va mirar la mar". Des de l'inici ens submergim amb Thomas en una mar que serà també un text, un text que serà també l'alteritat radical de l'Altre sexe, de l'Altre que tindrà el nom d'Anne —el seu suposat partenaire— però que serà la imatge mateixa de Thomas, és a dir una imatge d'allò que no té imatge possible, una consciència sense consciència, un cos sense cos, una mort sense mort, un concepte sense concepte, una paraula sense paraula, un subjecte absent de si mateix, mai idèntic a si mateix : "jo ja no sóc manifestament jo mateix". Ens submergim així en un somni que s'ordena al voltant d'un punt impossible de representar i davant del qual no hi haurà cap manera de despertar. O, millor dit, és davant d’aquest punt que no deixarem de no despertar. Totes les representacions del relat del somni, marcades per aquesta manca radical de representació, giren al voltant d'un melic que s'enfonsa en el més absent de si mateix. És a dir, s'enfonsa en el més real.

Que Thomas l'Obscur és un somni, ja sigui d'algú que dorm o que està despert, d'algú que està en un cos viu o fins i tot en un cos mort, és un fet que queda escrit en el propi text en una mena d’autodesignació, com aquells somnis en els quals apareix de sobte una veu per dir-nos "no és més que un somni", i així poder seguir dormint. No és més que un somni, però no menys que un somni tampoc: "Cada vegada Thomas es veia empès fins al fons del seu ésser per les mateixes paraules que l'havien assetjat i que ell perseguia com el seu malson i com l'explicació del seu malson. Es trobava cada vegada més buit i més pesat, i ja només es movia amb una fatiga infinita. El seu cos, després de tantes lluites, es va tornar totalment opac i donava la impressió a aquells que el miraven que estava reposant en el somni, encara que no hagués deixat d'estar despert."

Travessar així el marc del fantasma que constitueix la realitat percebuda limita necessàriament amb el més real de la mort. Allà on el somni es buida de tota representació, allà limita també infinitesimalment amb la mort: "semblava passar de la vida a la mort i, pitjor encara, de la mort a la vida, en un somni turmentat ja absorbit per un somni tranquil." Es tracta d'un "dormir [sommeil] sense somni [rêve]", o d'"un somni sense pensament". Es tracta d'Hipnos, el déu del somni, germà bessó de Tànatos, la mort. Més endavant, la continuïtat entre la mar i el somni es farà més explícita: "era més aviat una immensa mar, encara que les seves aigües fossin invisibles i la riba esvaïda [...] trist i últim somni extraviat enmig de les tenebres." Cap al final del relat, s'anuncia una possible sortida del somni en la major solitud, quan "es va alçar un crit perllongat que era com el final d'un somni", però és una sortida que torna a portar a la mateixa mar convertida ara en una immensa i dolça mirada, la mateixa de Thomas a l'inici del relat quan es va asseure i va mirar la mar. És doncs un somni cíclic —a l'estil del Finnegans Wake de Joyce— del qual —Thomas ja ens ho ha avisat— només es desperta per dir immediatament: "dormim". Dormim en aquest somni que anomenem consciència quan ens creiem desperts en la realitat.

 

* * *

 

¿A què es veu reduït el subjecte Thomas un cop ha travessat el fantasma de la seva pròpia consciència, de la vacil·lant identitat amb el seu cos, cos ja sense un cos possible per arribar a reconèixer-s’hi? Thomas es veu reduït a ser un pur objecte, a ser la mirada mateixa presa com a objecte: "La seva primera observació va ser que encara podia servir-se del seu cos, en particular dels seus ulls. No és que veiés alguna cosa, sinó que el que mirava a la llarga el posava en relació amb una massa nocturna que percebia vagament com sent ell mateix, una massa en la qual ell es banyava [...] Feia d'aquesta absència de visió el punt culminant de la seva mirada [...] Per aquest buit, es barrejaven doncs la mirada i l'objecte de la mirada." És en aquest punt de reciprocitat impossible on el subjecte i l'objecte s'igualen en una mateixa estructura sense revers, superfície d'una sola cara com la famosa banda de Moebius amb la qual Lacan va abordar la realitat de l'estructura del llenguatge, una banda que té només una vora envoltant un forat, una vora que es retalla en el cos allà on la pulsió ve a envoltar el seu objecte. Si allà un subjecte pogués prendre la paraula, podria dir alguna cosa així: "Crec, com quan un avança cap a un objecte, que el faig més proper, però és ell qui em comprèn, qui m'inclou. Invisible i fora de l'ésser, em percep i em sosté en l'ésser. A ell mateix, quimera injustificable si jo no hi fos, jo el discerneixo, no en la visió que en tinc sinó en la visió i en el coneixement que ell té de mi. Jo sóc vist. Jo em destino sota aquesta mirada a una passivitat que, en lloc de reduir-me, em torna real." Només arribat a aquest punt de travessament, de realització al mateix temps del fantasma, el subjecte pot atrapar un tros del real i dir llavors: "A la nit som inseparables [...] Ell és jo mateix, jo que no existeixo per a mi. En aquest instant, jo només tinc existència per a ell que només existeix per a mi." Però és, sempre i cada vegada, una trobada fallida amb el real. No deixar de no despertar, aquesta seria una fórmula precisa de la trobada fallida de Thomas amb el real. I també de la seva angoixa.

Thomas, no en dubtem, segueix repetint encara, cada vegada, aquesta trobada fallida amb el real. I no deixa de no despertar en cada lectura que cada lector faci d’aquest text titulat Thomas l'Obscur. I així commemora, cada vegada, el seu impossible despertar. Un text, un somni que, com la mar, no deixa mai de recomençar.

 

---

[1]Maurice Blanchot, Thomas l’Obscur. Traducció d’Arnau Pons. Flâneur, Barcelona 2018, p. 7.

[2]Maurice Blanchot, opus cit., p. 20.

[3]“Un somni et desperta just en el moment en què podria deixar anar la veritat, de manera que només ens despertem per seguir somiant, somiant en el real, o per ser més exactes, en la realitat.” Jacques Lacan, Seminari XVII, “El revers de la psicoanàlisi”.

[4]J.-A. Miller (1988) “Pròleg de Guitrancourt”. Consultable a http://www.scb-icf.net

[5]El Jo apareix aleshores, com indica Freud, en cada imatge fragmentada d’aquest somni que em somia.

[6]Maurice Blanchot, opus cit., p. 89.

[7]Ibídem.

[8]Però no hi ha despertar d’aquest somni, vana il·lusió que el somni mateix indueix en mi quan em crec despert.

El imposible despertar de Thomas l’Obscur

(Fragmento de un texto para un número de Atualittà Lacaniana  sobre Risvegli)

Si es verdad, como sostenía Jacques Lacan, que sólo despertamos para seguir soñando en la consciencia de lo que llamamos realidad [1], se impone la pregunta: ¿Podemos despertar del sueño de la consciencia? Es decir ¿podemos despertar del sueño de creernos despiertos? Sólo un sujeto que despertara sin cesar a lo más real del inconsciente podría responder a esta pregunta. El inconsciente —tal como indicaba Jacques-Alain Miller en su “Prólogo de Guitrancourt” [2]— es un saber en el que no hay nadie para decir “yo sé”. Es un saber que viene siempre enunciado desde el lugar del Otro, desde la Otra escena en la que no hay un sujeto que pueda hacerse ni reconocerse como autor de este saber. Del mismo modo el sueño, como una de las formaciones prínceps del inconsciente, es una experiencia en la que no hay nadie que pueda decir “yo sueño”, “yo soy el autor de este sueño”. Como sujeto, “yo” solo puede hacerse receptor, en el momento de despertar, de un mensaje cifrado que viene del lugar del Otro y que ha sido enunciado desde allí mientras “yo” dormía, ausente de mí mismo. En realidad, no hay nadie, ni dormido ni despierto, que pueda decir “yo sueño”. Más bien este “yo” deberá decir que “el Otro sueña”, que “el Otro sueña en mí” o incluso que “el Otro me sueña” [3]. Una vez ahí, sujeto y objeto gramatical pueden intercambiarse los lugares. Tal como sucedía en el famoso relato del filósofo chino que había soñado ser una mariposa, Chuang-Tse no sabe al despertar si ha soñado que era una mariposa o si es la mariposa la que ahora sueña que es Chuang-Tse. Esta estructura no es, sin embargo, reversible. No tenemos noticia de que la mariposa se pregunte en algún momento si ella misma no será Chuang-Tse soñando ser una mariposa. La mariposa no es más que la mirada de Chuang-Tse tomada como objeto en el circuito pulsional que el sueño pone en escena, no es ningún sujeto que pueda pensarse como representable en el lugar del Otro. No hay reciprocidad entre el sujeto y el Otro, no hay intersubjetividad posible. Esta imposible reciprocidad indica ya que en el Otro lado del sujeto no hay más que un agujero. Allí donde debería aparecer otro sujeto correlativo al sujeto de la consciencia no hay más que un objeto reducido a la nada de una mirada. El sujeto del sueño es sólo entonces un sujeto supuesto, tan supuesto como la propia consciencia con la que se reviste para proveerse de una representación en la imagen del Yo, la consciencia de ser “Yo” una vez se supone despierto. 

Si ahí, en el sueño, hubiera un sujeto, un sujeto que pudiera decir de manera explícita “yo sueño”, “yo soy el que sueña”, y si ese sujeto pudiera seguir hablando o escribiendo una vez despierto para hacerse autor de la experiencia del sueño, un resultado posible sería Thomas l’Obscur, el relato de Maurice Blanchot escrito en 1941 y reescrito en 1950, un discurso llevado hasta el grado último de disolución del Yo de la consciencia, ahí donde sólo el objeto causa del deseo podría hablar. La consciencia —viene a decirnos Thomas con su estilo oscuro y transparente a la vez— es un simple fantasma con el que la falta de ser se reviste ante la angustia del des-ser, ante el “horror experimentado como goce [cuando] se abre en él la consciencia de que ningún sentimiento es posible, como por lo demás ningún pensamiento ni ninguna consciencia”[4]. Este sentimiento de la imposibilidad de sentimiento es un “sentimiento que es preciso nombrar y que yo llamo la angustia” [5]. Si este sujeto imposible de la consciencia, el sujeto mismo de la angustia, pudiera escribir más allá del despertar [6], entonces un resultado posible sería Thomas l’Obscur.

(...)

---

[1]"Un sueño te despierta justo en el momento en que podría soltar la verdad, de modo que sólo nos despertamos para seguir soñando, soñando en lo real, o para ser más exactos, en la realidad". J. Lacan, Seminario XVII, “El reverso del psicoanálisis”. Ediciones Paidós, Buenos Aires 1992, p. 60.

[2]J.-A. Miller (1988) “Prólogo de Guitrancourt”. Consultable en http://www.scb-icf.net

[3]El Yo aparece entonces, como señalará Freud, en cada imagen fragmentada de este sueño que mesueña.

[4]Seguimos el texto en francés publicado en la edición bilingüe catalán-francés: Maurice Blanchot, Thomas l’Obscur. Traducció d’Arnau Pons, Editorial Flâneur, Barcelona 2018, p. 191. Las traducciones al español son nuestras.

[5]Maurice Blanchot, op. cit., p. 191.

[6]Pero no hay despertar de este sueño, vana ilusión que el sueño mismo induce en mí cuando me creo despierto.