31 de gener 2018

Catalunya, símptoma d’Europa

René Magritte: L'Art de la Conversation (1950)

















Convidat pel grup impulsor de la xarxa Zadig de Brussel·les, “La Compagnie d’Erasme”, vaig intervenir el dia 30 de Gener en un Forum obert al públic amb el tema “El suïcidi dels Estats-nació”, dedicat a l’Estat de dret, les nacions d’Europa i Catalunya. 
Van intervenir-hi prèviament Alexandre Stevens, impulsor de “La Compagnie d’Erasme”, i Antoine Cahen, Secretari de la Comissió Llibertats Civils, Justícia i Afers interns del Parlament Europeu.
El debat fou ampli i intens, prova del gran interès que el “símptoma Catalunya” té pels nostres col·legues belgues i flamencs.



Vam escollir l’any passat l’expressió “símptoma Catalunya” per abordar una qüestió, un real, que retorna de tant en tant en la història d’Espanya i que ha produït recentment alguns moviments, fins i tot terratrèmols, en la península ibèrica. Són terratrèmols que s’han fet sentir també més enllà de les fronteres espanyoles, i molt especialment aquí a Bèlgica, als carrers de la ciutat de Brussel·les on prop de 50.000 catalans s’han manifestat fa ben poc, el més de desembre passat, i on el seu president, Carles Puigdemont, ha hagut de refugiar-se de la persecució de la justícia espanyola. Aquesta qüestió, anomenada “símptoma Catalunya”, ha merescut la creació d’una xarxa Zadig, pròpia de Catalunya al costat de la xarxa Zadig-Espanya, proposada com a tal fa un any per Jacques-Alain Miller que ha estat sempre molt atent a la seva singularitat. He de dir que la xarxa Zadig pròpia de Catalunya, anomenada “Rel i Llamp”, ha tingut de moment una activitat molt modesta, fins i tot silenciosa, com el llamp del qual esperem el so del tro per saber a quina distància s’ha produït. La sorpresa ha estat que, tot esperant durant aquest temps el so del tro, el “símptoma Catalunya”, que havíem pensat com un símptoma propi d’Espanya, ha esdevingut, s’ha mostrat segons tots els indicis com un símptoma també d’Europa. Cosa que vol dir que les seves rels eren de manera subterrània més expansives, més transnacionals, més translingüístiques i més transidentitàries del que podíem pensar.

És la hipòtesi que vull considerar aquest vespre amb vostès: el que està passant avui a Catalunya és una qüestió que interroga la natura, la definició, la construcció mateixa d’Europa com una unitat política i social. I si Europa segueix considerant —direm que de manera “diplomàtica”— aquesta qüestió encarnada pel “símptoma Catalunya” només com un “afer intern” d’un dels seus estats-nació, un afer del qual fora millor desentendre’s, aleshores aquesta Europa seguirà ignorant l’aposta que pot fer de la seva construcció alguna cosa més que un club presoner de la caducitat dels seus estats —com deia fa poc Ernest Maragall—, una caducitat davant del temps lògic de la vida de les seves ciutats, de les seves regions, de les seves nacions.

Això toca, en efecte, la pròpia història d’Europa en el curs del que considerem avui com el declivi definitiu del sistema post-westphalià dels “estats-nació”, el sistema sorgit al segle XVII que ha configurat l’arquitectura europea per tal d’establir un equilibri entre les potències i les sobiranies nacionals que van prendre aquesta forma. Espanya encarna de fet un exemple molt paradigmàtic del fracàs de construcció d’un estat-nació, és potser el millor exemple d’aquest declivi perquè aquest declivi és la seva pròpia història, el declivi del seu Imperi precisament a partir del segle XVII i de la revolta de les “Províncies Unides” (els Països Baixos) contra la monarquia de Felip II, moment històric que Blandine Kriegel ha analitzat tant bé al seu llibre La République et le Prince moderne”[1] com el veritable origen de la República a Europa.

Podem dir que Espanya no ha pogut constituir-se realment com un Estat-nació que hagués seguit l’exemple dels seus veïns, França o Itàlia, on la Revolució francesa o la unificació promoguda per Garibaldi i Cavour van crear la seva unitat política i social, una unitat fundada sempre, com deia Ernest Renan, en un mite d’origen més o menys consistent. Espanya manca d’un mite d’origen semblant. El resultat, dit de manera breu, és que Espanya no existeix. El que existeix són les Espanyes com una barreja heterogènia de nacions més o menys constituïdes com a tals i entre les quals la nació catalana ha tingut sempre un lloc d’excepció i per a la qual s’ha buscat, també sense mai aconseguir-ho, “el encaje”, l’encaix, l’articulació, l’adaptació. “Les Espanyes”, és així d’altra banda com es coneixien els diversos territoris de l’Imperi. No faré pas aquí la història detallada d’aquesta inexistència i d’aquest encaix impossible, podran trobar-ho molt ben descrit per diversos historiadors. Subratllaré només la darrera fórmula que va intentar construir aquesta unitat impossible i que va ser anomenada “Estat de les autonomies”. L’expressió fou encunyada pel filòsof José Ortega y Gasset, promotor entre altres empreses de la traducció de les obres completes de Sigmund Freud a l’espanyol, en el moment de la segona República abans de la guerra d’Espanya de 1936. José Ortega y Gasset va escriure precisament un llibre clàssic que porta el títol de La España invertebrada on exposa a la seva manera la fallida d’allò que faria la unitat, l’U d’Espanya. Fou ell també el primer que va fer córrer una expressió que indica l’intent de trobar una fórmula per a l’Espanya democràtica de les autonomies. Era el “café para todos”, el cafè per e tots. Podem dir que aquesta fórmula ha intentat regir el real de les Espanyes després de la mort de Franco amb el règim del 78’, moment de la redacció de la Constitució espanyola, fins avui en dia: és l’U del “cafè per a tots”, ideal d’una justícia distributiva guiada per una homogeneïtzació, ideal que avui ha fet clarament fallida. Per tal de resumir la història de les Espanyes de la transició, una transició de fet mai acomplerta, diré que aquest “cafè per a tots” s’ha demostrat finalment com una “cafè per a ningú” a força de no haver pogut formular-se de bell antuvi com un “cafè per a cadascú”, cosa que hauria estat molt diferent i molt més lògic seguint la distinció que coneixem en l’ensenyança de Jacques Lacan. El “cafè per a tots” esborra necessàriament la singularitat i es funda en la segregació de l’excepció, excepció que Catalunya ha tingut sempre certa satisfacció d’encarnar, també cal dir-ho. El “cafè per a cadascú” hauria pogut construir potser un conjunt regulat per un “no tot”, un “no tot” que tingués cura de la singularitat, més enllà del necessari reconeixement de cadascú en l’altre, moment hegelià que mai no arribarà a configurar una forma política viable.

Diguem doncs que la política d’Ortega y Gasset del “cafè per a tots”, inspiradora de tota una política endegada de formes diverses i que la monarquia espanyola ha intentat encarnar també, ha estat l’intent de vertebrar Espanya amb l’U del “per a tot x” que defineix per a nosaltres, psicoanalistes lacanians, la lògica fàl·lica masculina, sempre al preu d’ignorar el real que fa la seva impossibilitat de constituir-se como a única. El projecte federalista, que malauradament ha fracassat sempre a les Espanyes, tal vegada hauria pogut partir d’una altra lògica per tractar aquest real propi de la seva història i amb el qual topa una vegada i una altra l’ideal d’una “autonomia per a tots”. Autonomia de tots en relació a què o a qui, precisament? És aquí on s’obre el buit de l’U de l’Espanya que no existeix i que torna de tant en tant, sempre amb resultats tràgics. Trobem per aquesta via el límit d’un real que fa objecció a la política, a manca de la funció del “Més U” necessari per ordenar-lo amb una altra lògica, un “Més U” que no ha funcionat mai en la història de les Espanyes. I cal dir aleshores que el rei actual, Felip VI, una vegada més no ha arribat a reeixir la funció d’acomplir, a fer-ne semblant si més no, aquesta funció, molt especialment en el moment, tràgic en efecte, del dia 1 d’Octubre passat quan la força indiscriminada de la repressió de l’Estat espanyol va caure sobre la població catalana d’una manera que mai, mai, hauria de ser acceptada a cap país d’Europa. En aquest cas, com en la persecució i empresonament dels representats polítics, escollits democràticament, i dels representants de moviments socials, l’únic recurs a la Legalitat com argument, a manca d’una veritable conversa política, no té límits. És en nom de la Legalitat, fins i tot d’una Constitució espanyola que ja no pot ser respectada pels uns i els altres, que es poden passar tots els límits. I, ho saben prou bé per la dita francesa, “quan es passen els límits [bornes] ja no hi ha límits [limites]”. Tal com deia Alexandre Kojève —en una preciosa referència, “La noció de l’autoritat”, que he conegut gràcies a Antoine Cahen— “la Legalitat és el cadàver de l’Autoritat, o més exactament la seva ‘mòmia’ —un cos que perdura tot estant privat d’ànima o de vida”. “L’autoritat —subratlla Kojève— exclou la força, el Dret la implica i la pressuposa, tot sent-ne una altra cosa que ella.”[2]

Diagnòstic, doncs: l’Estat espanyol ha perdut la seva autoritat política en una part molt important del seu territori i només li resta la força física i la del Dret de l’Estat —no pas de l’Estat de dret— per defensar-se.

Cal precisar el moment decisiu quan aquesta pèrdua d’autoritat de l’Estat ha fet símptoma a Catalunya. Coincideix precisament amb el creixement insospitat de l’independentisme que l’any 2006 era només d’un 15% dels electors catalans i que ara, dotze anys després, es d’un 48%. I cal suposar que aquest percentatge no s’aturarà seguint aquesta lògica imparable.

Hi ha una discussió sobre la cronologia que ha desencadenat i nodrit aquest augment progressiu però semblen prou clars si més no els següents moments:

—Setembre 2005. El Parlament català aprova, amb un 90% dels vots a favor, la proposta d’un nou Estatut d’Autonomia que semblava aleshores una bona manera de reinscriure Catalunya en l’Estat espanyol, de trobar-ne “el encaje”. El president socialista del govern espanyol, Rodríguez Zapatero, hi dóna el seu recolzament, el Parlament espanyol hi dóna el seu acord per majoria, encara que una part parla ja de “cepillar”, de passar el ribot a aquest Estatut, especialment en relació al reconeixement de Catalunya com a nació. El projecte federalista era tanmateix, i una vegada més, la perspectiva en aquesta nova conjuntura que hauria plagut a una majoria.

—Juliol 2006. El Partido Popular fa un recurs contra el nou Estatut davant del Tribunal Constitucional. Ningú a Espanya semblava veure de fet l’abast real d’aquesta operació que endegava una progressiva judicialització de la política i una politització del poder jurídic. La conversa política quedarà des d’aleshores en suspens. És aquí on comença a esborrar-se de manera manifesta la separació de poders que funda un Estat de dret. És el moment del desencadenament i del retorn del reprimit que donarà consistència al símptoma Catalunya.

—Juny 2010. El Tribunal declara inconstitucional una part important de l’Estatut aprovat pels Parlaments sense oferir cap mena d’alternativa. El bloqueig de la conversa política, la suspensió de la seva autoritat en les forces polítiques dels Parlaments, es desplaça amb el recurs constant i únic a la Legalitat, cap a una Constitució que, recordem-ho, seguia sense reformar-se des de l’any 1978 i a la qual el Partido Popular d’aleshores (Alianza Popular) no havia volgut donar el seu ple acord. És una paradoxa més: aquells que ara fan un recurs constant a la Legalitat de la Constitució no havien donat el seu ple acord a la mateixa Constitució l’any 1978.

La continuació és prou coneguda: manifestacions massives i pacífiques dels catalans, cada any, als carrers de les ciutats, “declaració de sobirania” al Parlament català l’any 2013 —cosa que vol dir el naixement d’un nou subjecte polític que es vol sobirà—, fins als esdeveniments d’aquest darrer any amb el referèndum “il·legal” i les eleccions “legals” guanyades per les forces independentistes al Parlament. Hom pot definir la situació actual com una mena de “cop d’estat recíproc”. És com l’amor que, segons Lacan, sempre és recíproc. Aquí ambdues parts poden dir que es tracta d’un cop d’estat, donat que Catalunya estava construint ja les seves pròpies estructures d’estat. Es de fet un conflicte de sobiranies i de legitimitats, no d’identitats que es barregen en un mateix espai. Però tot això s’esdevé en una escalada de repressió exercida a tots els nivells per l’Estat espanyol contra una nació sense estat —i, doncs, sense exèrcit, sense poder econòmic propi, etc.— i que té una part del seu govern i dels seus representants polítics a la presó o a “l’exili”. En una altra època, el rei Felip no va dubtar pas a assetjar i devastar militarment la ciutat d’Anvers com a prova de la famosa furia española. Impensable avui, volem pensar, encara que la ministra de defensa espanyola ha donat algunes indicacions en el sentit d’una intervenció de l’exèrcit. D’altra banda, apareixen ja sense embulls ni restriccions algunes demostracions al carrer amb emblemes del nazisme i del franquisme. Inquietant, més encara quan les forces anomenades progressistes no saben massa bé com respondre. Ja no es tracta, en efecte, d’un “afer intern” de les Espanyes sinó d’un afer que toca el més íntim de la difícil història de la construcció d’Europa.


Torno per acabar a la dimensió lògica que, com ens ensenya l’experiència analítica, sempre governa finalment. Es la qüestió lògica en joc també en la construcció d’aquesta Europa, potser també tan invertebrada encara com aquelles Espanyes d’Ortega y Gasset. ¿Hi ha una altra lògica possible per donar un lloc a la multiplicitat de les sobiranies i de les legitimitats que travessen la seva història? ¿Hi ha una altra lògica que no sigui la lògica fàl·lica de l’U que es vol total i homogeni? Queda per pensar i per desenvolupar una comunitat vertebrada amb l’U del “no per tot x”, lògica del cantó femení, que tingui en compte aquest real del qual Catalunya es fa símptoma.

No arribo a veure encara l’abast d’aquesta possible orientació en la construcció formal i efectiva d’una Europa veritablement solidària amb els seus principis. Diré, però, que és amb aquesta altra lògica, em sembla, que Jacques-Alain Miller va construir amb nosaltres aquella Escola Europea de Psicoanàlisi que ha estat el “gresol de les Escoles nacionals” —com en dèiem aleshores— i que ha esdevingut després l’Eurofederació de Psicoanàlisi que ha donat lloc a una Europa de les regions, tal como podem constatar veient el seu Anuari actual. No té potser encara la consistència que voldríem. L’ideal d’una Europa de les regions sembla de fet cada vegada més llunyà donada la por actual d’una balcanització. Però té un principi lògic de construcció que val la pena recordar avui. La Escola Europea fou creada a Barcelona, com per atzar, i fou creada de fet —no només però sobre tot— com el resultat de la impossibilitat de construir una Escola espanyola com a tal, prenent la base de les seves “autonomies”. Recordo sempre molt bé aquell moment. Fou només prenent com a base, i tenint alhora en l’horitzó, l’U d’Europa que cadascú podia reconèixer —i no pas l’U impossible de les Espanyes—, que l’Escola Europea fou creada i prengué forma per als espanyols, catalans inclosos. Aquella Escola tingué a Espanya una sèrie de Seccions al costat de les altres Seccions europees, seguint el mosaic de la seva diversitat i, diré fins i tot, de la seva necessària incompletesa. Vam trobar l’U a partir del divers i del múltiple, no pas a l’inrevés. Hi havia, en efecte, un Més-Un en aquesta construcció, l’École de la Cause freudienne. Aquesta marca de naixement era també el signe de la dificultat històrica per trobar la unitat d’Espanya, una unitat que sembla que només es pot imposar seguint aquell “destino en lo universal” emblema del franquisme, una unitat que es destrueix a sí mateixa cada vegada que ha volgut imposar-se excloent allò que la descompleta.

Era ja potser una manera de fer de l’excepció, de la singularitat, un “per a cadascú” que no volia ser pas un “per a tots”. És un punt a desenvolupar, de ben segur, però tal vegada podrà esclarir-nos una mica les dificultats davant d’aquest real del qual som, nosaltres europeus d’avui, sempre una mica massa la passió.





[1] Blandine Kriegel, « La République et le Prince moderne », PUF, Paris 2011.
[2] Alexandre Kojève, La notion de l’autorité, Gallimard, Paris 2004, p. 60 et 63.

3 comentaris:

Vicent ha dit...

Veig, senyor Bassols, que vostè també ha vist el final d'una pretesa dialèctica i el seu col·lapse, l'enveja del penis, i en això entra la "lluita" contra allò inevitable, l'existència d'un registre lingüístic-religiós encara viu;que ha fet, a l'igual que jo un reseteig de la seua obra.
I sí, el símptoma català ho és també de les Espanyes perifèriques, un no ser entès en la llengua valenciana catalana balear a un bar de Burjassot per una consellera, sí, l'única solució que jo veig a Europa i al món és una globalització desglobalitzada i atomitzada, o el que és el mateix, una Europa, diguem-li de les llengües i de les nacions, regions o autonomies.
Eixe no ser entès en la pròpia llengua al propi territori és l'enveja del penis que si volem innòcua o com la xarrà humana caldrà donar-li una crossa en l'angoixa de castració o el que suposa, allà on siga possible una veritable immersió lingüística.
No hi ha dret més històric o quasi diví, que poder viure en la nostra llengua a cada territori. És de sentit comú, siga quin siga el moviment de peces dins del tauler geoestratègic del món, crega'm, tot i que sé que vostè ja ho sap, és l'únic ciment o pórlan de la unitat.

Vicent Adsuara i Rollan

nos ha dit...

La dialectica sempre te un topall parque no te altra objectiu que la unitat.
Com deia lacan sempre podem sumar elements distints si els marquem amb la mateixa marca. Es a dir els esborrem la marca originaria.
Fer dels catalans valencians balears espanyols nomes es possible esborran la llengua marc conceptual i imaginari amb el qual els pobles es donen respostes i construeixen comunitat.
L espanya plurinacional o de les autonomies o del cafe per a tots tan sols ha estat un intent d assimilacio que no ha donat resultat i doncs ara el pla es recentralitzacio a la força.
Espanya no vol saber res de les diferencies son aixi.
Nosaltres som catalans i estem encantats que ells siguin espanyols.
Una llengua una cultura un poble.

nos ha dit...

Vaig oblidar pisar el meu nom
Laura arbós simó