Mosaic de Joan Miró a Les Rambles de Barcelona |
El real de la mort és
sempre igual, idèntic a si mateix, impensable, sense nom ni cognoms, sense
imatge, sense cap mena de sentit que li puguem trobar. És així, simplement,
perquè el real de la mort exclou el subjecte, l’ésser que parla, del seu regne
obscur. La mort, deia Jacques Lacan, és del domini de la fe. Hi creiem,
renegant-la i tot, encara que no en sabem res, hi creiem per mirar de donar un
sentit, per mínim que sigui, a aquesta identitat impensable del real de la
mort.
Per contra, els morts
no són mai iguals, cadascun és diferent a un altre, cadascun amb un nom i un cognom,
amb una història escrita o per escriure’s, cadascun tan singular com cada ésser
que parla. Els morts existeixen com un fet de discurs, sobreviuen com un efecte
del llenguatge allà on la mort, impensable, els ha absentat ja de si mateixos.
Quan la mort irromp en
l’esser que parla d’una manera més o menys sobtada, imprevista, aleshores
parlem de “víctima”. Això iguala massa ràpidament un mort a un altre, el
sostreu del discurs en el qual ha viscut per representar-s´hi. Curiosament això
ens calma una mica davant del real de la mort però també ens fa sentir tot
seguit que cadascú de nosaltres pot ser també una víctima. Pensem: jo podria
haver estat allà i ara no hi seria, absent de mi mateix per sempre. És a dir,
ens identifiquem amb la víctima. Aleshores va bé de recordar que aquell mort té
un nom i un cognom, que té una història escrita o per escriure’s, que cal
retornar-li la singularitat que ha tingut com a ésser que parla i que el nom de
víctima li arrabassa.
Ésser que parla, això és un pleonasme —recordava Lacan— perquè només hi ha ésser en el llenguatge, només hi ha ésser de paraula, pel fet que es digui i es cregui ésser. ¡Ah, si aquell mort pogués parlar, això li retornaria l’ésser, la seva singularitat davant del real de la mort! A voltes parlem per ell i així neguem la mort que l’ha fet absent de si mateix, però és la manera que tenim de fer-li un lloc entre els vius.
Ésser que parla, això és un pleonasme —recordava Lacan— perquè només hi ha ésser en el llenguatge, només hi ha ésser de paraula, pel fet que es digui i es cregui ésser. ¡Ah, si aquell mort pogués parlar, això li retornaria l’ésser, la seva singularitat davant del real de la mort! A voltes parlem per ell i així neguem la mort que l’ha fet absent de si mateix, però és la manera que tenim de fer-li un lloc entre els vius.
Tot això és el que he
pensat avui quan he llegit una nota del Govern de Catalunya després del
terrible atemptat d’ahir a Les Rambles de Barcelona. La nota llistava les trenta
quatre nacionalitats de les persones afectades, víctimes mortals i ferits, pel cruel
atemptat. Cal llegir el llistat: alemanya, algeriana, argentina, australiana,
austríaca, belga, marroquina, canadenca, xina, colombiana, romanesa,
veneçolana, cubana, equatoriana, egípcia, espanyola, nord-americana, filipina,
francesa, britànica, grega, holandesa, taiwanesa, hondurenya, hongaresa,
irlandesa, italiana, kuwaití, macedònia, mauritana, pakistanesa, peruana,
dominicana, turca. Això, esclar, ho havia tingut molt bé en compte el qui havia
escollit el lloc i l’hora per fer l’atemptat, de manera que tingués la
repercussió més alta possible internacionalment. I de ben segur que ho ha
aconseguit.
Aleshores he pensat
que l’acte assassí i massiu, governat per l’imperatiu boig de l’U absolut anava
dirigit, fonamentalment i amb tota certesa, a anul·lar de manera indiscriminada
tota aquesta diversitat de noms i cognoms, d’històries escrites i per escriure,
de singularitats diverses dels éssers que parlen. No li hauria importat que
entre ells hi hagués, com se sol dir, “un dels seus”, per fer més present
aquest U absolut que els iguala i esborra en nom de la mort impossible de pensar.
En nom de l’U absolut
es pot mercadejar amb el real de la mort i anul·lar la singularitat de cada
mort, de cada ésser que parla, fins i tot de la pròpia mort per seguir sense
voler saber-ne res. Aquesta és la batalla: fer aparèixer el real de la mort i
la singularitat de cada ésser que parla enfront del discurs de l’U que els
confon en el no-res quan vol trobar-li, ell també, un sentit.
També a Les Rambles.
Miquel Bassols
18 d’Agost de 2017
Aquest breu text,
escrit a rajatecla, és una contribució a Rel
i Llamp. Podeu respondre, comentar o enviar-ne uns altres al Blog de Rel i Llamp: relillamp@gmail.com
1 comentari:
He plorat d'amor i pena en vore una dona que tenia rebentat el cap i vessant sang a doll, mentre el seu fill o marit demanava ajut, ja sabent la seua fi.
Si val per a un nou començament i per a una nova espenta de vida aquesta mort, li done infinites gràcies a aquesta dona, cap mort no és debades, ho sabem els cristians i els grecs socràtics.
Vicent Adsuara i Rollan
Publica un comentari a l'entrada