La follia de Ramon Llull i la psicoanàlisi

(Texto en español)

Llegeixo amb cert retard l’entrevista, publicada a “El Temps” el 8 de desembre de 2015, feta a la reconeguda medievalista Lola Badia tot celebrant l’any Llull que era a punt de començar. S’hi fa una bona panoràmica de Mestre Barbaflorida, amb tot el rigor que la filòloga ha aportat a l’estudi de la seva obra i que m’ha servit sovint per orientar-me en la seva lectura, tan difícil com encara enigmàtica.

És cert, tal com es desprèn de les seves paraules, que hi ha tants Llulls com lectors del seu text: Llull el místic, Llull el pare de la llengua, Llull el precursor de la lògica moderna i de la informàtica, Llull el primer filòsof en llengua vernacle, fins i tot l’apòcrif Llull alquimista (alquimista de les paraules més aviat)... Siguin tots benvinguts! Fan que la lletra lul·liana s’estengui pertot i encomani les ganes de llegir-lo. Després cal desxifrar-la, és clar, i aquí la cosa es complica perquè el text de Llull no es deixa llegir fàcilment, tampoc amb els instruments de la “crítica antiga”, si seguim la denominació que l’ha oposat a l’anomenada “nouvelle critique”, la de Roland Barthes & Cia.

A voltes francament illegible, a l’estil de Joyce, i no només per la distància temporal que ens en separa, el text de Llull és una mena de missatge xifrat on cada terme reenvia contínuament a un altre, en una mena de metonímia infinita sense aturador: “una significació és ocasió de l’altra”, escriu Llull, cosa que vol dir que la interpretació pot ser una màquina de produir i de trobar sentit de manera imparable. I té raó. L’historiador i el filòleg ens ajuden a seguir-ne les marrades, però seria massa agosarat, si no fruit de la impostura acadèmica, pensar que la seva exegesi ens en donaria el sentit últim.

Sens dubte, com en el cas d’altres textos, la màquina de la interpretació genera en el món del lul·lisme tota mena de debats i malentesos. “I per això —diu Lola Badia— ens esbatussem i ens diem coses lletges els uns dels altres”. No m’hi afegiré, jo que no sóc ni lul·lista ni filòleg ni historiador, segur com estic que tota interpretació és, portada al seu límit, sempre delirant. Coses de l’ofici, quan llegeixo Llull em proposo de deixar-me ensenyar per la seva interpretació, la de Llull i la dels seus lectors. I la interpretació que Llull fa del real que troba en l’estructura del llenguatge, —allò que finalment prendrà la forma del seu Art— no és ni més ni menys delirant que qualsevol altra construïda en els nostres dies.

En un moment de l’entrevista Lola Badia fa referència, en un to que podria semblar despectiu, a la lectura que els “psicòlegs lacanians” fan del text de Llull i la titlla precisament de “delirant”.  Heus ací la seva resposta que dóna a la pregunta, ben pertinent, de si “la idea d’un Llull foll no ha fet molt de mal”:

-En Llull, la paraula follia té un valor positiu que ve de sant Pau. Però hi ha psicòlegs de tota mena que l'han entès en el sentit de forassenyat. Els que l'han volgut menystenir l'han titllat de boig. Hi ha fins i tot escrits de psicòlegs lacanians. Tot el que vulguis. És un discurs delirant. Clar, Llull explica a la Vida coetània una experiència una mica alarmant per a una mentalitat dels nostres segles, l'experiència d'una depressió, amb unes visions, i això també ho interpreten psicològicament quan penso que el motiu pel qual ho explica és dialèctic, per explicar com supera racionalment la temptació de la depressió, com supera el fracàs per la pèrdua del control racional amb l'afirmació del seu projecte. La famosa crisi de Gènova ha estat interpretada per escoles de psicologia que no tenen res a veure amb les de l'època de Llull. Parlen de la patologia de Llull. Tothom és lliure de dir el que vulgui però des del punt de vista d'un filòleg i un historiador són les coses que mereixen menys respecte.

De “psicòlegs lacanians” que hagin escrit sobre Llull segurament no n’hi ha pas tants, de manera que m’hi he sentit al·ludit havent escrit i publicat la meva tesi sobre Ramon Llull i la psicoanàlisi de Jacques Lacan[1]. Encara que, siguem precisos, hem de dir de seguida que de “psicòlegs lacanians” potser no n’hi ha ni un. I això per una raó ben simple: la psicoanàlisi de Lacan i la psicologia acadèmica d’avui, dedicada més aviat a corregir “pensaments erronis” i a fer entrar el clau del símptoma per la cabota de la normalitat, semblen ja incompatibles, conjunts disjunts. I això és així, entre altres coses, precisament per la posició davant del que anomenem “follia”.

Mai un psicoanalista que s’hagi format en la lectura de Jacques Lacan podria menystenir la paraula ni l’experiència de la follia com a forassenyada, encara que només sigui perquè ha fet seva aquella premissa d’un jove Lacan quan tot just passava de la psiquiatria clàssica —psiquiatria avui, sí, tan menystinguda per la ferocitat neurocèntrica— a la psicoanàlisi per subvertir-la de dalt a baix: “Lluny que la follia sigui per a la llibertat ‘un insult’ [com encara pot pensar cert sentit comú], ella és la seva companya més fidel, la segueix com una ombra. I l’ésser de l’home, no només no pot ser entès sense la follia sinó que no seria l’ésser de l’home si no portava en ell mateix la follia com el límit de la seva llibertat.”[2] Així doncs, respecte per la follia! La follia no és pas un dèficit quan se l’escolta desxifrant-ne la seva lògica, és tan “positiva” com el deliri del qual Freud ja ens avisava que no és la malaltia sinó un seriós intent de curació.

I també, doncs, respecte per la follia de Ramon Llull que la va conèixer i reconèixer prou bé en ell mateix, i que la va saber tractar com ben pocs han sabut fer-ho: “En la paraula se mostra hom foll”[3]. Això ho signaria també el darrer Lacan quan arribava a sostenir que “tothom delira”, que l’ésser afectat per la paraula i el llenguatge està tan necessàriament foll que —citant Pascal— “fora ser foll d’una altra follia no ser foll”.

No es tracta d’una idealització ni d’una banalització de la follia, tampoc de fer entrar la follia de Ramon Llull en la malaurada sèrie d’aquells “Locos egregios” amb què la psiquiatria franquista de Vallejo-Nágera reduplicava la segregació que recau, encara i sempre, sobre ella.

Ramon no se n’amaga mai, explica amb ets i uts un seguit de crisis subjectives i una sèrie de fenòmens d’una lògica tan precisa que costaria d’inventar-los amb finalitats purament dialèctiques sense haver-ne fet l’experiència, sovint prou estremidora. Es considera i es presenta com un foll, com també ho feia, per exemple, Salvador Dalí en el seu deliri, tan productiu també: un boig no tan boig a força de presentar-se com un boig davant qui fos, reis i clergues, saberuts universitaris de l’època o muftís infidels de Bugia. Fer derivar la seva follia de Sant Pau no ens dirà, però, la lògica que la mena. La follia de Ramon Llull és més aviat la del Phantasticus, títol d’un text increïble i sense parell en la seva època, diàleg fingit entre “Ramon lo foll” i un clergue representant de l’Església. És un text que Lola Badia ha editat i comentat i del qual no podria escapar-li la ferotge ironia, només a l’abast d’algú que ha patit de veres, que n’anima l’escriptura. Per exemple, quan el propi Llull es fa dir pel seu astorat interlocutor quan acaba d’exposar-li els tombants de la seva vida: “no sou només un phantasticus sinó un superphantasticus [“fantasticissimus” diu la versió llatina]”. Simple recurs d’estil dialèctic? En qualsevol cas, Sant Pau no sabria arribar tan lluny.

Aleshores, l’experiència que Llull relata en la seva Vida Coetània i en altres textos, farcida d’al·lucinacions, de fenòmens corporals, de moments de ruptura radical amb la realitat, no podrien ja ser fingits ni entesos com un recurs d’estil, sigui en l’època que sigui, ni tampoc com una manera de fer admissible per l’Església la radicalitat de la seva Revelació. L’interès retòric de presentar-se com un foll no podria mai amagar la veritat que s’hi revela, d’una lògica implacable que sempre exclou el subjecte de la relació amb l’Altre, ja sigui en l’amor com en el saber, en un diàleg que es revela cada vegada impossible a força de partir de la certesa inalterable en les premisses. El seu diàleg infinit amb l’Amat o amb el sarraí infidel n’és una bona mostra.

De fet, l’operació Llull en relació a la comunitat escolàstica de la seva època és més semblant a la de Marx (Groucho) que no pas a la d’un partidari de la integració a ultrança: no voldria pertànyer a cap club que arribés a acceptar com a soci algú com ell. La seva posició subjectiva seguirà sent en aquest punt tan excèntrica i punyent com la de l’amic en relació a l’Amat. I això, —alerta per als qui troben avui en la seva figura un possible referent per a l’ecumenisme— marca també la seva posició envers la impossible unificació de religions i de cultures, concepció avui tan idealitzada com plena de contradiccions insolubles. Doncs, si hi ha un interès retòric en Llull és el de tibar la corda que el té agafat al seu Altre (Deu l’Amat, però també el sarraí infidel) en un diàleg infinit i de posicions que es demostren sempre irreductibles. Mai per confondre’s amb ell en una mística de la fusió. Cal llegir en aquest punt, com aconsellava Lacan, el text de Pierre Rousselot[4] sobre les concepcions de l’amor a l’Edat Mitjana per entendre la tortuosa relació de Llull amb el seu Altre: el busca, s’hi lliga amb les “cordes d’amor”, l’interroga, el punxa, l’arriba a provocar fins fer-lo sortir de polleguera, però torna a tibar la corda, el torna a interrogar, el torna a punxar... I tot per mantenir la necessària dualitat entre l’Un i l’Altre en un lligam d’amor i de mort, d’Amort, que dirien avui Biel Mesquida i el ja enyorat Carles Hac Mor[5].

Finalment, què hi guanyaríem negant o posant aigua al vi en la follia de Ramon Llull, tant si ens semblava patològica com no? Hi guanyaríem la seva beatificació? De fet, no li escaurà mai a “Ramon el laic” que el posem a l’ara de la llengua nacional. Més aviat hi perdem la possibilitat d’entendre la lògica de llenguatge que mena les seves descobertes. N’esmentaré les tres que més m’han fet treballar i que em segueixen “meravellant” en el seu text:

—    La de l’Amor de l’amic i l’Amat, en una experiència que ens esclareix l’estructura delirant de tot amor. Llull en volia fer ciència, Amància, però va ser finalment per mostrar el nus que l’amor manté amb la mort i que el converteix en amortificació —el savi neologisme és seu— en la follia. Encara ningú ho havia pogut dir tan bé, sens dubte per haver-ne fet, ell mateix en la seva vida, una experiència portada al límit.

—    La de l’Affatus, un altre neologisme que designa el llenguatge com un “sisè sentit”. És la sorprenent troballa d’un real del llenguatge que encara avui escapa a la lingüística i que caldria rellegir a la llum del concepte lacanià de lalangue. Sorprèn que un Kurt Gödel, l’obra del qual va subvertir el segle passat la lògica i la ciència mateixa, sostingui sis cents anys després de Mestre Barbaflorida que la raó, el Logos del llenguatge, és també un “sisè sentit”. És cert, comparteixen tots dos una follia que permet una experiència prou radical del llenguatge i una precisa intuïció del més real de la llengua que ens parla, abans que no la parlem.

—    La de l’Art com un aparell d’escriptura inèdit en la seva època i que anticipa, certament, un ús lògic modern de la lletra. Que Ramon mateix ens digui i redigui que ha rebut aquesta lletra, i amb ella l’estructura del llenguatge de l’Art, del seu Deu Amat no ens hauria de fer perdre de vista allò que li deu a la revelació del seu inconscient. El text de Llull és tan ple de saborosos testimonis d’aquesta revelació que seria realment menysprear-lo si no els sabíem llegir. “La instància de la lletra en l’inconscient...”, comença dient el títol d’un text famós de Jacques Lacan. Que acaba: “...o la raó des de Freud”.

Pensem que tot això podria contribuir una mica a retornar la seva singularitat al subjecte Ramon Llull quan inevitablement el dissequem objectivat en els santuaris del saber.

Hem donat un tast d’aquestes tres descobertes en un text que forma part del catàleg de l’exposició que acaba d’inaugurar-se al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, visitable fins l’11 de desembre, gràcies al saber fer d’Amador Vega que n’és el comissari. L’exposició porta un títol ben revelador del que és avui la follia que els psicoanalistes escoltem en el més comú del subjecte del nostre temps: “La màquina de pensar”.

---

[1] La tesi fou presentada l’octubre de l’any 2000 al Département de Psychanalyse de l’Université Paris 8 amb el títol L’amour, la parole et la lettre chez Raymond Lulle. Fou publicada en espanyol amb el títol Llull con Lacan. El amor, la palabra y la letra en la psicosis, Editorial Gredos, Madrid 2011.

[2] Jacques Lacan, “Propos sur la causalité psychique”, Écrits, Du Seuil, Paris 1966, p. 176. La traducció és nostra.

[3] Ramon LLull, Arbre de Sciencia, ORL XVIII, p. 368.

[4] Pierre Rousselot, Pour l’histoire du problème de l’amour au Moyen Age, Münster i. W, 1908.

[5] Vegeu el text de Biel Mesquida en el Núvol de 7/3/2016, “Carles Hac Mor / Amort”. http://www.nuvol.com/opinio/carles-hac-mor-amort/