15 de gener 2013

Matrimoni per a tots... i totes












Aquests dies França és submergida en un gran debat sobre el matrimoni homosexual. Matrimoni per a tots, criden les pancartes. Aquest és l’article que he enviat al diari electrònic Lacan Quotidien per tal d’explicar una mica la situació actual a la tant malmesa pell de brau.


El juny de 2005, el Congrés dels Diputats de l’Estat espanyol ja havia aprovat la modificació del Codi Civil que permet el matrimoni a les parelles del mateix sexe i amb els mateixos drets que en el cas de les parelles heterosexuals. La modificació  proposada pels socialistes del PSOE fou adoptada aleshores per una majoria amb l’oposició d’una dreta representada pel Partido Popular, avui en el poder, i per Unió, la part més dretana del govern català actual. Aquesta mateixa dreta, en la seva violenta oposició, havia vaticinat tot un seguit de desastres, de divisions i de catàstrofes en la vida social i familiar pel fet de voler canviar el sentit suposadament natural de la paraula “matrimoni” —pròpiament: acte jurídic per consagrar la procreació materna—, entès aleshores com la sola unió d’un home amb una dona. El mateix  Partido Popular havia interposat tot seguit de l’aprovació un recurs al Tribunal Constitucional que acaba de ser desestimat aquest passat mes de novembre. L’argument ha estat que “aquest Tribunal no pot romandre aliè a la realitat social” i que avui hi ha “a Espanya una àmplia acceptació social del matrimoni entre parelles del mateix sexe”. Així doncs, és una mena de constatació après coup del que s’anomena un dret consuetudinari, fundat en costums que són cada vegada més admesos en la realitat social.
Després de set anys i uns vint-i-dos mil casaments celebrats entre parelles homosexuals, les autoritats jurídiques no sembla pas que hagin detectat de moment altres desastres manifests en aquests matrimonis que els que es produeixen de costum en els matrimonis heterosexuals. El Tribunal constata d’altra banda que “la institució matrimonial es manté en termes que es poden reconèixer perfectament en la imatge que, després d’una evident evolució, té la societat espanyola actual, com una comunitat d’afecte que genera un lligam, o una societat d’ajuda mútua entre dues persones que tenen una posició idèntica en el si d’aquesta institució”. Cal dir que aquesta vegada el Tribunal Constitucional, prou erràtic en altres temes, ha parlat clar i català sense voler modificar allò que la societat sembla que incorpora progressivament en les seves concepcions dels lligams socials.

Hi ha, però, dues observacions interessants que podem constatar.

La primera. Ja ha estat comentada[1] certa ambigüitat en el discurs del Partido Popular que, de ben segur, havia recolzat el seu primer rebuig a la llei defensant una concepció naturalista i religiosa del matrimoni, concepció que d’altra banda no és pas compartida per tots els corrents de la institució eclesiàstica: si Déu els creà home i dona fou per tal d’establir de manera ben natural la complementarietat del lligam conjugal entre home i dona com fonament de la família. És el que el cardenal Rouco Varela, cap de la Conferencia Episcopal i molt proper a l’extrema dreta espanyola, ha argumentat en denunciar la legislació aprovada com “greument injusta perquè no reconeix clarament la institució del matrimoni en la seva especificitat, no protegeix el dret dels cònjuges a ser reconeguts com espòsesposa, ni el dret dels fills a fruir d’un pare i una mare en el si d’una família estable”.  El problema, tanmateix, va una mica més enllà quan es constata que en l’entorn polític del Partido Popular s’ha vist amb bons ulls la decisió del Tribunal perquè ha alliberat al govern actual de les males conseqüències que hauria implicat una rectificació de la llei en el sentit  argumentat per les autoritats de l’Església. Dit d’una altra manera, la llei els semblava inadmissible fa set anys, en el moment d’estar a l’oposició, per suposades raons morals i socials. Ara que són al poder, no haver de modificar-la és una bona ocasió per estalviar-se un segura oposició en la protesta social.

La segona observació es relaciona amb un fet de llenguatge, amb un aspecte gramatical que ha estat al centre del debat sobre els canvis que cal fer en la llei per tal de poder mantenir-la en el marc constitucional. Finalment, és de fet un bon ús de l’equívoc allò que ha permès interpretar els casaments homosexuals com matrimonis que es fan d’acord amb la Constitució. El seu article 32, que havia estat redactat sota l’efecte d’una reivindicació femenina que defensava la igualtat entre sexes davant la llei, regulava el matrimoni de “l’home i de la dona”, i no pas el matrimoni de “l’home amb la dona”, amb una total igualtat jurídica. En el moment de redactar la Constitució espanyola, l’any 1978, aquesta fórmula volia acabar així amb la submissió tradicional que el matrimoni imposava a la dona. Ningú pensava en aquell moment en la possibilitat d’un dret al casament entre els homes gais o entre les dones lesbianes. El mateix article volia donar la possibilitat d’una gran flexibilitat en l’establiment de “les formes de matrimoni, l’edat per formalitzar-lo, els drets i els deures dels cònjuges, les causes de separació i els seus efectes". Així doncs, els magistrats han conclòs de manera molt raonable que la igualtat jurídica dels matrimonis heterosexuals i homosexuals no altera la institució del matrimoni tal com figura en la Constitució. És una bona interpretació que té en compte el fet que no hi ha cap “amb” possible en la relació entre els sexes i que la “i” que els posa un al costat de l’altre en la Constitució no implica de cap de les maneres una relació necessària. 
I doncs, com deia Lacan, ¡no hi ha relació sexual que es pugui escriure!




[1] Per exemple, Josep Ramoneda, “Matrimonio gay y restauración conservadora”, El País, 8 de novembre de 2012.

1 comentari:

Vicent ha dit...

Certament! Quan volem agafar les nostres pors i les nostres angoixes, en aquest cas al fet homosexual, se'ns escapa la barrera, com es diu en aquests casos, no es pot posar portes a la mar.

Una abraçada

Vicent Adsuara i Rollan