03 de febrer 2011

El fracàs del principi de tranquil·litat

















Ho haureu endevinat per l’homologia del títol amb el famós “principi del plaer” que, segons Freud, regeix l’aparell psíquic: així com es produeix un fracàs del principi del plaer, és també igualment impossible mantenir en aquest aparell un “principi de tranquil·litat” constant*. El fracàs del principi de tranquil·litat seria doncs l’equivalent del fracàs del principi del plaer que, segons la paràfrasi lacaniana, consisteix en un principi segons el qual es tracta de gaudir el menys possible, donat que el gaudi, portat al seu límit de pulsió de mort, se situa sempre més enllà del principi del plaer. De fet, només hi hauria la possibilitat de mantenir aquest principi al preu de portar l’aparell psíquic fins al nivell zero d’una tranquil·litat absoluta, el nivell zero d’un repòs anomenat, d’una manera sempre excessiva, el “repòs etern”!
Així doncs, en una primera aproximació a la pregunta que em fan – “La intranquil·litat li convé al psicoanalista?” – allò que no semblaria convenient a l’aparell psíquic es precisament la tranquil·litat, fins i tot si no és absoluta sinó relativa a les seves condicions d’existència. Cal admetre aleshores que hi ha una “petita bomba” en l’interior de l’aparell, una bomba que, en realitat forma part d’un aparell promès des d’aleshores a l’inevitable fracàs del principi de tranquil·litat.
Seria doncs un principi d’intranquil·litat allò que millor li convindria?
De fet, el que designem com “desig” en aquest aparell, el desig com la diferència entre la satisfacció obtinguda i la satisfacció esperada, segueix sens dubte aquest principi d’intranquil·litat de manera constant. I el desig del psicoanalista no seria pas una excepció a questa llei del desig, encara que fos al preu de la intranquil·litat del subjecte mateix.
Si ens adrecem a la tradició clàssica, que va reflexionar prou sobre el principi de la tranquil·litat de l’ésser i els seus atzucacs, trobem per exemple les observacions tan precioses de Sèneca al seu De tranquillitate animi, “Sobre la tranquil·litat de l’ànima”. És l’ataraxia estòica que – ben al contrari de la d’Epicur que seguia la via dels gaudis més refinats ­– només s’obté en l’absència més absoluta de qualsevol passió de l’ésser, un ésser que ja no seria commogut per cap mena d’objecte. És també l’eutymia o estabilitat constant de l’ésser. Així, Sèneca recordava el savi “Asinius Pollion, famós orador, que no s’ocupava de cap afer passada l’hora desena; a partir d’aleshores no llegia ni les seves cartes, per por que no fessin néixer en ell alguna nova ocupació”[1]. Amb tot, veiem ben aviat que aquesta via sembla més aviat exclosa en el nostre camp, el Camp freudià, i encara més en l’època del correu electrònic…
Nosaltres ens les hem d’arreglar d’una altra manera amb la nostra “petita bomba”.
Una breu anècdota sobre una altra bomba serà paradigmàtica per tractar aquí sobre la nostra intranquil·litat. En el seu curs de 1986, titulat “Extimitat”[2], – que acaba de ser publicat en castellà fa molt poc – Jacques-Alain Miller explica una “alarma de bomba” esdevinguda només uns minuts després d’haver començat el seu curs. L’alarma havia estat anunciada a plena veu per una senyora que havia entrat de cop a l’amfiteatre amb una certa agitació: “Alarma de bomba!”. De manera més aviat precipitada i en desordre vàrem sortir de la sala – jo era un dels assistents al curs – en resposta a la intranquil·litat produïda per aquella alarma. Quan va reprendre el seu Curs, el mateix dia al vespre però en un altre lloc, Jacques-Alain Miller va comentar de manera molt precisa l’ésser d’objecte d’aquella bomba, un objecte sense representació – ningú sabia on era la bomba – i que havia buidat l’escena de qualsevol subjecte de representació possible. Encarnava així un real impossible de representar. I afegia una observació sobre la manera com aquella senyora havia fet el crit d’alarma, una breu observació clínica sobre l’estil amb què havia donat l’alerta: “hauria fet millor d’escriure en un paper Alarma de bomba! i donar-me’l tot seguir”. Aleshores hauria pogut invitar a sortir primer una part de la sala, després una altra part, després una altra, i així fer-ho en un ordre més pausat. Però quan li va fer observar, la senyora va respondre: “Però la bomba podia esclatar en qualsevol moment! És veritat, de ben segur – seguia comentant – però identificar-se amb la bomba no és segurament la millor manera de sortir d’una situació semblant.”[3]
Així doncs, identificar-se amb la bomba no és pas la millor manera de respondre a la intranquil·litat inevitable, fins i tot necessària, davant de l’impossible de representar-se el real mateix. Però la serenor del subjecte, tant necessària en aquell moment, que respon d’una altra manera a aquest mateix real s’oposa aquí a qualsevol confort tranquil per ordenar d’una manera més efectiva possible una sortida de la situació i del seu problema.
I el problema, el problema de principi en qualsevol comunitat – també en la improbable comunitat analítica, la comunitat dels que no fan comunitat, com deia Maurice Blanchot – es que sempre existeix un cert plaer, fins i tot un cert gaudi en identificar-se amb la bomba impossible de representar-se. És la lògica del terrorista d’avui, el terrorista post-humà. Tanmateix, en aquesta perspectiva tots som una mica terroristes en relació a la nostra pròpia bomba de gaudi que ens genera tanta intranquil·litat…
En qualsevol cas, el psicoanalista és aquell que es refusa a aquesta intranquil·litat del gaudi; refusa identificar el seu jo amb la bomba per intentar donar una altra resposta, més serena sens dubte del cantó del subjecte.
En efecte, aquesta intranquil·litat no li convé pas a l’analista, ni en la seva pràctica ni en la seva relació amb la causa analítica. Però en el lloc oposat, en la posició que li cal encarnar, tampoc podríem trobar un principi de tranquil·litat que sempre fracassaria. No hi ha confort possible per a l’analista. En aquest sentit, no serà inútil que recordem aquella observació de Jacques Lacan al principi del seu text sobre “La cosa freudiana” de 1955: “El confort més corruptor dels conforts és el confort intel·lectual, de la mateixa manera que la pitjor corrupció és la del millor.”[4]
El desig de l’analista implica, al contrari, un consentiment en el seu acte, ja sigui en la seva pràctica com en la seva Escola on busquem la manera de fer la teoria i l’experiència d’aquest desig. Ho formularé així per concloure: consentir serenament a les conseqüències, sempre contingents, de la inevitable intranquil·litat de l’ésser.

[2] Miller J.-A., Extimidad, Ed. Paidós, Buenos Aires 2010, p. 213-229.
[3] Ibidem, p. 224. La traducció és nostra.
[4] Lacan J., « La chose freudienne », in : Écrits, Paris, Seuil, 1966, p. 403. La traducció és nostra.

2 comentaris:

Vicent ha dit...

Precissament un amic capellà em comentava o comentava a la meua dona fa uns dies davant del seu temor a perdre'm, que a la vida calia admetre el risc per a poder viure en plenitud i responsabilitat, és ben cert que una tranquilitat i manca de gaudi fins i tot de desig com propugnen els budistes semblaria a primera vista un món idílic però prompte es tornaria un món on els menors esdeveniments, doncs la última tranquilitat és la mort, els menors esdeveniments crearien fins i tot deliris si més no.
Tan per l'analista com per a viure a la vida ens calen pujades i baixades en el gaudi, el desig i l'amor, la vida, l'anàlisi és un equilibri sensible.

Bé, el deixe per hui señor Miquel, fins una altra ocasió, ha estat un plaer tornar als seus escrits.

Miquel Bassols i Puig ha dit...

Sí, desig, amor i gaudi fan un nus prou complex com per fer fracassar el "principi de tranquil·litat"... En això, una de les diferències entre psicoanàlisi i religió és que la primera no promet cap vida eterna ni llevar la culpa sinó que fa de la mort una condició de la vida i responsabilitza el subjecte d'aquell nus, sense fer-lo "originalment" culpable . Però això ja seria un altre blog...
Gràcies de nou per la seva lctura. I salut!