Seria, hem escrit, un resultat possible, només un dels possibles. Perquè “existeix, per a cada obra, una infinitat de variants possibles”, tal com ens avisa Maurice Blanchot a la nota introductòria que obre el relat. Com en el cas del somni, existeixen una infinitat de variants possibles del relat titulat Thomas l'Obscur, una infinitat de les que només n’hi ha una que apareix al moment de despertar, com un contingut manifest escollit de la infinita varietat de continguts manifestos que poden produir-se a partir d'un únic contingut latent. I aquest contingut latent només podria (re)construir-se a partir d'aquella infinita varietat de continguts manifestos com una aproximació infinitesimal —en el sentit matemàtic del terme— del relat que s’acostaria així al seu límit més real. Hi ha un sol Thomas l'Obscur real, però hi ha una infinitat de relats possibles de la seva experiència singular que s'hi acosten de manera asimptòtica. De la mateixa manera, cada despertar s'acosta infinitesimalment al real que insisteix en el melic de cada somni i que és sempre i cada vegada un mateix forat. És un forat que només apareix en una absència de representació, un buit en l'estructura del somni, i és també el forat que envolta el relat —però llavors qui envolta qui?— de Thomas l'Obscur. És en i des d'aquest forat que s'enuncia el seu discurs.
* * *
Que Jacques Lacan considerés Maurice Blanchot el capdavanter de les Lletres franceses, algú que va anar "incontestablement més lluny que qualsevol altre, present o passat, en la via de la realització del fantasma", ens apropa als seus textos amb un merescut respecte, tot i que també amb la prudència necessària per estar a l'altura de la difícil lectura que de segur ens exigirà. Si aquest text és Thomas l'Obscur, llavors cal endinsar-se en la seva lectura amb la seguretat que no en sortirem indemnes, llevat que passem per alt des de la primera línia el tall radical que suposa amb el sentit que esperem de qualsevol discurs comú. I és que Thomas l'Obscur se'ns presenta, precisament, sota l'aparença d'un discurs tan comú com pot ser-ho el relat d'un somni, o també d'un fantasma. De seguida ens n'adonem, però, que el subjecte d'enunciació del text es confon amb el seu objecte, fins identificar-se totalment amb ell. És el que dona a l'estil del text aquesta aparença opaca que ens captura, a nosaltres lectors, com l'objecte mateix del relat. Es tracta llavors de no comprendre massa ràpid per tal de seguir la lògica del discurs. És per això que la lectura de Thomas l'Obscur hauria d'estar entre les indispensables per a un psicoanalista, però també per a qualsevol que vulgui aprendre, simplement, a llegir.
Vagi aquest avís per introduir-nos com a lectors a l'objecte del relat que porta el nom de Thomas l'Obscur, un objecte que, ens sembla, no és ni més ni menys que el mateix despertar. I no es tracta de qualsevol despertar sinó del despertar al real —i no pas a la realitat on seguim somiant—, l'únic precisament que podria assegurar-nos que no seguim somiant. Es tracta en realitat d'un despertar impossible.
"Thomas es va asseure i va mirar la mar". Des de l'inici ens submergim amb Thomas en una mar que serà també un text, un text que serà també l'alteritat radical de l'Altre sexe, de l'Altre que tindrà el nom d'Anne —el seu suposat partenaire— però que serà la imatge mateixa de Thomas, és a dir una imatge d'allò que no té imatge possible, una consciència sense consciència, un cos sense cos, una mort sense mort, un concepte sense concepte, una paraula sense paraula, un subjecte absent de si mateix, mai idèntic a si mateix : "jo ja no sóc manifestament jo mateix". Ens submergim així en un somni que s'ordena al voltant d'un punt impossible de representar i davant del qual no hi haurà cap manera de despertar. O, millor dit, és davant d’aquest punt que no deixarem de no despertar. Totes les representacions del relat del somni, marcades per aquesta manca radical de representació, giren al voltant d'un melic que s'enfonsa en el més absent de si mateix. És a dir, s'enfonsa en el més real.
Que Thomas l'Obscur és un somni, ja sigui d'algú que dorm o que està despert, d'algú que està en un cos viu o fins i tot en un cos mort, és un fet que queda escrit en el propi text en una mena d’autodesignació, com aquells somnis en els quals apareix de sobte una veu per dir-nos "no és més que un somni", i així poder seguir dormint. No és més que un somni, però no menys que un somni tampoc: "Cada vegada Thomas es veia empès fins al fons del seu ésser per les mateixes paraules que l'havien assetjat i que ell perseguia com el seu malson i com l'explicació del seu malson. Es trobava cada vegada més buit i més pesat, i ja només es movia amb una fatiga infinita. El seu cos, després de tantes lluites, es va tornar totalment opac i donava la impressió a aquells que el miraven que estava reposant en el somni, encara que no hagués deixat d'estar despert."
Travessar així el marc del fantasma que constitueix la realitat percebuda limita necessàriament amb el més real de la mort. Allà on el somni es buida de tota representació, allà limita també infinitesimalment amb la mort: "semblava passar de la vida a la mort i, pitjor encara, de la mort a la vida, en un somni turmentat ja absorbit per un somni tranquil." Es tracta d'un "dormir [sommeil] sense somni [rêve]", o d'"un somni sense pensament". Es tracta d'Hipnos, el déu del somni, germà bessó de Tànatos, la mort. Més endavant, la continuïtat entre la mar i el somni es farà més explícita: "era més aviat una immensa mar, encara que les seves aigües fossin invisibles i la riba esvaïda [...] trist i últim somni extraviat enmig de les tenebres." Cap al final del relat, s'anuncia una possible sortida del somni en la major solitud, quan "es va alçar un crit perllongat que era com el final d'un somni", però és una sortida que torna a portar a la mateixa mar convertida ara en una immensa i dolça mirada, la mateixa de Thomas a l'inici del relat quan es va asseure i va mirar la mar. És doncs un somni cíclic —a l'estil del Finnegans Wake de Joyce— del qual —Thomas ja ens ho ha avisat— només es desperta per dir immediatament: "dormim". Dormim en aquest somni que anomenem consciència quan ens creiem desperts en la realitat.
* * *
¿A què es veu reduït el subjecte Thomas un cop ha travessat el fantasma de la seva pròpia consciència, de la vacil·lant identitat amb el seu cos, cos ja sense un cos possible per arribar a reconèixer-s’hi? Thomas es veu reduït a ser un pur objecte, a ser la mirada mateixa presa com a objecte: "La seva primera observació va ser que encara podia servir-se del seu cos, en particular dels seus ulls. No és que veiés alguna cosa, sinó que el que mirava a la llarga el posava en relació amb una massa nocturna que percebia vagament com sent ell mateix, una massa en la qual ell es banyava [...] Feia d'aquesta absència de visió el punt culminant de la seva mirada [...] Per aquest buit, es barrejaven doncs la mirada i l'objecte de la mirada." És en aquest punt de reciprocitat impossible on el subjecte i l'objecte s'igualen en una mateixa estructura sense revers, superfície d'una sola cara com la famosa banda de Moebius amb la qual Lacan va abordar la realitat de l'estructura del llenguatge, una banda que té només una vora envoltant un forat, una vora que es retalla en el cos allà on la pulsió ve a envoltar el seu objecte. Si allà un subjecte pogués prendre la paraula, podria dir alguna cosa així: "Crec, com quan un avança cap a un objecte, que el faig més proper, però és ell qui em comprèn, qui m'inclou. Invisible i fora de l'ésser, em percep i em sosté en l'ésser. A ell mateix, quimera injustificable si jo no hi fos, jo el discerneixo, no en la visió que en tinc sinó en la visió i en el coneixement que ell té de mi. Jo sóc vist. Jo em destino sota aquesta mirada a una passivitat que, en lloc de reduir-me, em torna real." Només arribat a aquest punt de travessament, de realització al mateix temps del fantasma, el subjecte pot atrapar un tros del real i dir llavors: "A la nit som inseparables [...] Ell és jo mateix, jo que no existeixo per a mi. En aquest instant, jo només tinc existència per a ell que només existeix per a mi." Però és, sempre i cada vegada, una trobada fallida amb el real. No deixar de no despertar, aquesta seria una fórmula precisa de la trobada fallida de Thomas amb el real. I també de la seva angoixa.
Thomas, no en dubtem, segueix repetint encara, cada vegada, aquesta trobada fallida amb el real. I no deixa de no despertar en cada lectura que cada lector faci d’aquest text titulat Thomas l'Obscur. I així commemora, cada vegada, el seu impossible despertar. Un text, un somni que, com la mar, no deixa mai de recomençar.
