 |
Amador Vega, Concha Roldán, Miquel Bassols i Perejaume
|
Fragment de la intervenció a la taula rodona "Rotacions lul·lianes" CCCB (2/12/2019)
Allò que Llull anomena, al seu Arbre de Sciència, “l’audibilitat comuna” dels sons és el primer grau de l’escala de la significació. Cada cosa té el seu so significatiu. La tos o el soroll d’una passa es posen en sèrie amb els sons significatius comuns del regne mineral, vegetal i animal. Trobem després el següent graó de l’escala en les “ressonàncies orals” del regne animal i després el de la veu, que serà l’instrument de l’Afat. A partir d’aquest graó el subjecte pot ja fer peu per parlar amb ell mateix, i amb els àngels, d’una manera que Llull designa amb el verb “irradiar”. I al cim d’aquesta mena d’ascesi de llenguatge trobem el darrer graó on podrà adreçar-se a Déu amb l’Afat, el sisè sentit que és el llenguatge.
El nombre i l’extensió dels sons significatius, des del soroll més contingent fins la paraula més subtil en la conversa de l’amic amb l’Amat, són tanmateix il·limitats. Tota una gama de sonoritats “irradia” el significat del subjecte lul·lià en una realitat que es dóna a interpretar de la mateixa manera que, com veurem més endavant, es dóna a llegir en les lletres, les famoses “dignitats”, que cada ésser porta impreses. La pregunta que es fa Llull és doncs justificada: ¿Com s’ho fa la natura per no esdevenir una suma desordenada i insuportable de sorolls? ¿On és, a més, el llindar que separa el so no significatiu del so significatiu per a l’ésser que parla? És un llindar que a vegades s’esvaneix per al subjecte lul·lià que viu en una realitat inundada per una significació generalitzada, on cada soroll pot significar alguna cosa i on cada significació remet sempre a una altra significació —“una significació està occasió de l’altra”, escriu en els seus Proverbis—, en un desplaçament tan infinit com universal d’aquesta significació.
La significació no és doncs privativa de la paraula. Una vegada la paraula esdevé una cosa de la realitat i no una mera representació seva, cada cosa pot esdevenir significativa en un sistema on, tal com han observat diversos estudiosos[1], la natura de cada cosa pot trobar-se significada en qualsevol altra cosa. Per exemple, la natura de la poma pot trobar-se significada no només en una o altra poma sinó també en una maduixa, però també en la fulla d’un arbre o en el cant de l’ocell que s’hi gronxa... En aquesta realitat que funciona com una ontosemàntica generalitzada, paraula i objecte no es diferencien com en l’univers “normal”, on les paraules signifiquen i representen les coses de manera més o menys unívoca, on significant i significat són entitats clarament distintes, encara que unides com anvers i revers d’un mateix full, per a referir-se a un objecte. En l’univers lul·lià, la paraula és abans que res un objecte sensible i queda així a mercè de la potència de l’Afat com el sisè sentit del llenguatge.
I és per això que no trobem en el text de Lo sisè seny lo qual apel·lam Affatus cap referència explícita a la paraula com un fet distintiu de la raó humana sinó només a la veu de l’Afat que tracta la paraula mateixa com un objecte sensible del sisè sentit, sentit comú a les significacions del regne animal i natural. Un altre registre ben diferent serà, per exemple, el de la paraula angèlica, la paraula entesa com a locutio, inimaginable i fora de tota sensibilitat possible, a la qual Llull dedicarà un altre text vint anys després, el Liber de locutione angelorum, sobre la paraula dels àngels. Els esperits purs dels àngels sí poden comunicar-se de manera unívoca sense haver de passar per la sensibilitat equívoca de la paraula que governa l’Afat. Així, la paraula angèlica mostra de manera immediata la veritat més elevada, però de nou serà només per l’Afat que aquesta veritat podrà ser atesa pels éssers que no són divins. Quan es tracta de la paraula sensible, comuna a l’ésser humà i al regne animal, és l’Afat i no la locutio qui parla i és la paraula mateixa que quedarà sotmesa a la veu de l’Afat com un objecte sensible.
La veu de l’Afat és doncs finalment paraula equívoca en ella mateixa. Vou en el text en vulgar, vox en el text llatí, és veu i paraula alhora, però és veu i paraula creadora sense la qual res en potència no fóra en acte:
Si vou no fos, aucel no feera son niu ni la perdiu no cridara sos fils ne·l rossinyol no atrobara sa muler e cascun aucel engenrara son semblan e no partissipara ab él en vou, car no engenra en él vou en potència, e fóra natura vàcua, la qual vacuïtat destruïra l’orde de natura e tots los animals. [2]
Natura buida i Afat que l’omple, és d’aquest connubi silent que neix la realitat lul·liana. Hi ha però un tercer element que la farà intel·ligible, entre-llegible més aviat, un element que ja hem vist de passada i que tindrà un lloc constitutiu en l’Art de Llull —la lletra (del llentriscle que és la lletriscle). La lletra —les lletres de les famoses “dignitats” que en formen l’abecedari—, és la presència literal de Déu en el realitat de l’ésser. Cada element de la realitat porta així impresa la lletra de l‘Amat. Més encara, la lletra és aquesta realitat mateixa en la mesura que es dóna a llegir.
Amat, Afat o l’Art, —l’amor, la paraula i la lletra— heus ací una trinitat lul·liana. Tindrà més consistència si la llegim amb una dada d’arxiu, sovint citada però que encara no havia estat desxifrada: el veritable cognom de Ramon era Amat, el nom amb el qual ell mateix, —o més ben dit, l’Afat—, va anomenar el seu Déu.
Així, doncs, tres paraules lul·lianes amb la lletra A com a inicial comuna:
— L’Art i les seves lletres, que la llegenda ens diu que Llull va llegir escrites en la mata de llentiscle.
— L’Afat com el sisè seny del llenguatge que els dóna la veu.
— L’Amat com el veritable nom de Ramon Llull, Ramon Amat.
Barrejant text i llegenda podem doncs concloure amb una rotació lul·liana de les lletres de l’arbre lul·lià, per dir així tot el que podem trobar-hi: L’Art de l’Afat de l’Amat.
