Objectes perduts

Ho constatem sovint i de maneres diverses: els objectes de la nostra realitat quotidiana queden fora d'ús... cada vegada més ràpidament. I no és pas perquè s'hagin espatllat o hagin perdut la seva capacitat de bon funcionament. No, no els hem deixat perquè s’hagin tornat inútils sinó perquè ja no tenen aquella significació que abans els feia tan nous i desitjables. Ens ho diuen sovint però no en fem massa cas: fem servir només una mínima part de les possibilitats d’ús de molts objectes que adquirim i que ens envolten abans d’arraconar-los. El valor d'ús que té l'objecte – el valor de gaudi que té en el fantasma, com diuen els psicoanalistes – no coincideix mai amb la seva utilitat prevista, i molt menys amb el seu valor de canvi. I sovint només ens adonem d’aquest valor amagat que tenia l’objecte un cop l’hem perdut o quan veiem, després d’un temps, que l’havíem deixat de banda sense saber massa bé perquè. ¡Quants d’aquests objectes jeuen avui als calaixos amb tot el seu potencial definitivament adormit! Són restes d’un naufragi de significacions que han quedat mig soterrades a la platja. Són objectes fora d’ús... però no penseu pas que són objectes perfectament inútils. Tot d’una ens atreu una nova significació i descobrim amb ells la utilitat de l’inútil.

Podem dir-ho doncs a l’inrevés: sovint els objectes més preuats per la seva singularitat, aquells que tenen una significació més intensa per nosaltres, són objectes que ens semblaven inútils però que reviuen ara amb una nova i estranya utilitat, amb una nova significació. Ens resistim a llençar-los i ens tornen a les mans per recordar-nos no sabem ben bé què. Com deia aquell poema d’en Gabriel Ferrater: "No sé què fer-ne, //
com la barra de lacre que ens ve als dits //
quan regirem un escriptori vell
// dins l'alta nit, mentre s'esquerda un gall." Doncs sí, tots tenim una barra de lacre que no volem llençar, que ha quedat temps i temps en aquell espai tan íntim i que semblava també terra de ningú, en un espai de trànsit. A voltes, és en aquest espai “transicional” que els objectes prenen un valor tan especial que arriben a convertir-se en veritables fetitxs, condició absoluta d’una nova significació i d’una nova satisfacció. Són els objectes més insubstituïbles, sempre tenyits del color d’una primera pèrdua irreparable. En aquest espai de trànsit, l’objecte més aparentment inútil esdevé llavors l’objecte més preuat i insubstituïble.

Seguint aquesta lògica de l’objecte “en trànsit”, l’objecte que el psicoanalista D. W. Winnicott va anomenar precisament “objecte transicional”, un altre psicoanalista, Jacques Lacan, va demostrar el valor de fetitx que sempre té l’objecte que causa el desig i que es converteix en condició absoluta per tal d’obtenir una satisfacció i ser l’objecte de gaudi.

La paradoxa que sovint ens fa malviure és que allò que fa més desitjable un objecte és moltes vegades la possibilitat de perdre’l, que ens falti, que vingui al lloc de l’objecte perdut. I així, aquell objecte que havíem deixat fora d’ús es torna de cop més desitjable justament quan l’hem perdut, quan ja no el tenim més a l’abast. I ens sobta aleshores el sentiment d’una profunda malenconia.

El subjecte postmodern és, de fet, un subjecte fonamentalment malencòlic, un subjecte que no pot acceptar aquesta dimensió de la pérdua irreparable i mira d’evitar-la de dues maneres:

1. O bé provant de substituir immediatament un objecte per un altre, canviant-lo, al primer signe que ha perdut el seu encant, per una novetat aparent: el nou mòbil que arracona l’altre, tan semblant de fet, al calaix.

2. O bé guardant tot el que podria fer aparèixer aquest signe de la pèrdua en l’objecte: potser el primer mòbil que vas tenir i guardes com una relíquia al mateix calaix.

De la mateixa manera que a vegades ens falta temps per fer un dol per la pèrdua dels éssers estimats, de la mateixa manera som finalment nosaltres els consumits pels objectes que ens resistim a perdre i que ens envolten fins ofegar-nos. El reciclatge és avui la manera urgent que tenim, a escala global, de fer front a aquesta lenta consumició del propi consumidor apressat. L’altra manera, més íntima i local, és crear un espai de trànsit on sobrevisquin els objectes en desús... amb un nova significació i un nou desig.

Finalment, aquell calaix on van quedant les restes del naufragi, el munt d’andròmines que ja no fem servir però que causen encara el nostre desig, és una mena d’oficina particular d’objectes perduts que ens construïm per no naufragar definitivament en un món que no admet ja l’encant singular dels objectes inútils.

(Text de presentació del Catàleg de l'exposició "En trànsit: de l'objecte a l'espai" http://momomoma.blogspot.com/)

L’objet « sans-papiers »

C’est le terme que j’ai trouvé pour répondre à la question sur le statut actuel de l’immigré*. On constate de plus en plus un déplacement dans les termes de la langue des journaux, des politiciens et de l’opinion publique. Ce qui était désigné d’habitude comme l’immigré reçoit maintenant ce nom, dépouillé d’attributs, plutôt vide d’identité, une sorte de nom sans nom, celui du “sans-papiers”. Dans ce déplacement de discours – qui est, en fait, le vrai déplacement de l’immigré au-delà du géographique - le sujet immigré devient ainsi un objet sans attributs, un objet auquel on lui demande de s’identifier.
Ce déplacement a pour nous la valeur d’un signe, d’un symptôme qui fait ces jours-ci la division de l’Europe, un nouveau signe de cette ségrégation annoncée jadis par Jacques Lacan dans ce paragraphe si souvent cité de sa « Proposition... » de 1967 : « Notre avenir de marchés communs trouvera sa balance d’une extension de plus en plus dure des procès de ségrégation » (1).
Il faut repérer d’abord ce déplacement dans l’histoire. Cet interlocuteur de Freud que fût Stefan Zweig, dans son livre intitulé « Le monde d’hier. Mémoires d’un Européen » pouvait constater les premiers indices de ce virage lorsqu’il était allée comme touriste aux États Unis, avant 1914, et il avait voulu faire volontairement l’expérience de l’immigré. Sa surprise avait été de trouver, dans le bref délai de deux jours, un bon nombre de possibilités de travail et de formes de vie, une insertion facile dans le monde et le discours de l’Autre, d’un Autre qui existait bel et bien: « personne – écrit-il - m’avait demandé ni ma nationalité ni ma religion ni mon origine, alors que j’avais voyagé sans passeport, ce qui est inimaginable dans notre monde actuel - Zweig écrivait ces paragraphes à l’aube des années quarante – un monde d’empreintes digitales, de visa et de rapports policiers » (2) . Ce ne sera qu’au commencement du XXIème siècle que ce mécanisme de control sera porté à la limite dans le monde d’aujourd’hui et dont les aéroports sont la métaphore d’un non lieu permanent, d’une non place globalisée où l’on doit toujours faire preuve de ne pas être un sans-papiers.
C’est donc la création d’un nouvel objet, l’objet sans-papiers, que les lois récemment adoptées par les gouvernements européens ont prévu d’isoler dans la période de 18 mois dans un statut de non-lieu, sans représentation civile ou légale, dans un espace d’exclusion interne qui ne va pas sans toute une sorte de paradoxes.
Prenons par exemple les déclarations du récemment nommé ministre de Travail et d’Immigration en Espagne, Celestino Corbacho, au moment de prendre en main les nouvelles politiques d’intégration, de plus en plus dures : (« En este país todos los inmigrantes que sean necesarios y uno más. Pero todos con contrato de trabajo. Eso debe ser incuestionale ») « Dans ce pays on aura tous les immigrés qui soient nécessaires, et même plus un. Mais tous avec un contrat de travail, ce qui doit rester hors question ». À ce contrat de travail, on sait qu’il faut ajouter maintenant le nommé « contrat d’intégration » qui est le signifiant maître de cette opération. Mais ce qu’il faut souligner dans cette phrase c’est la fonction de ce « plus un » dans lequel nous, psychanalystes orientés par l’enseignement de Jacques Lacan, apprenons à repérer l’inconsistance de l’Autre ou, si vous voulez, de cet Autre qui n’existe pas. C’est ce plus un, comme une « infinitude latente » au dire de Lacan, qui tout d’un coup peut virer vers le « un en plus », l’un en plus qu’il faut éjecter et qui incarne l’impossibilité de représenter, d’intégrer, la jouissance de l’Autre, jamais homogène au fantasme globalisant du sujet. La jouissance de l’Autre est justement sans représentation possible, elle est, si l’on peut dire ainsi, toujours « sans papiers ».
L’objet « sans-papiers » fait présent ainsi l’inconsistance même de la loi quand elle veut régler l’intégration de la jouissance de l’Autre dans une fonction qui se veut « pour tous ». Le nouvel objet « sans papiers » incarne alors ce qui ne peut pas être reconnu comme un sujet de droit, il nous présente et nous anticipe le destin d’objet non recyclable qui touche, un par un, le plus intime du sujet post-humain contemporain.


* Extrait de l'intervention dans la Conversation du Cercle Uforca sur "Situations subjectives de déprise sociale", Paris 29 juin 2008.
1. Jacques Lacan, “Proposition sur le psychanalyste de l’École”, dans Autres Écrits, du Seuil, Paris 2000, p. 257.
2. Stefan Zweig, El mundo de ayer. Memorias de un europeo. El Acantilado, Barceona 2002, p. 245. (La traduction au français est notre).

Depresión, con demasiada alegría

¿Cómo sigue la política en España el avance imparable de la depresión, esta epidemia que amenaza nuestro futuro pero que es ya hoy la responsable de uno de las mayores partidas del gasto social? Esta es la mejor respuesta que hemos encontrado: “En estos momentos, se toman antidepresivos con demasiada alegría”. Son las palabras del director del Institut Català de Farmacologia alertando a la prensa de los costes y los riesgos de la administración indiscriminada de antidepresivos. ¿Humor involuntario? ¿Lapsus calculado? En todo caso, muestran de nuevo la paradoja en la que se mueven las políticas sanitarias actuales, también en España, entre el imperativo de la eficacia verificable y la hemorragia de un gasto social cada vez más hipotecado a la demanda de curación inmediata del sufrimiento psíquico. Y el problema no es sólo que se tomen sino que se receten… con demasiada alegría. Es la alegría fundada en las promesas anunciadas a tambor batiente por los sucesivos Ministerios de Sanidad estatal y seguidas, más o menos de manera uniforme, por los gobiernos de las Comunidades Autónomas. 

La consejera de Sanidad del gobierno catalán, la Sra. Marina Geli, podía así declarar alarmada por el aumento del gasto social en la prescripción de psicofármacos: “En el trasfondo de la prescripción de muchos psicofármacos, tal vez exista la falta de tiempo del médico de familia o del personal de enfermería, de tener un espacio para escucharlo y decirle: ‘Vuelva usted mañana, porque tal vez esto que tiene es simplemente una tristeza y no un trastorno depresivo’. Pero tal vez tenga sólo dos minutos para hablar de esto” (1) . En realidad, bastan menos de dos minutos para decir esta frase que finalmente deja para mañana lo que no se puede hacer hoy, aplazando la cita con el sujeto de la demanda y de la transferencia, y no por falta de tiempo sino por falta de saber localizar a ese sujeto en su justo término y valor. Es verdad, la indicación de Marina Geli sitúa el problema en su principio, pero harían bien, tanto el médico como el personal de enfermería - ¿y por qué no finalmente un psicoanalista? - en aprender a situar ese sujeto de la demanda siguiendo las indicaciones de Jacques Lacan: “La curación es una demanda que parte de la voz del sufriente, de alguien que sufre de su cuerpo o de su pensamiento. Lo sorprendente es que haya respuesta, y que desde siempre la medicina haya dado en el blanco por medio de las palabras”(2) . Es precisamente cuando faltan estas palabras, y no el tiempo, cuando el objeto, medicamento o respuesta inmediata a la demanda, viene a colmar el vacío abierto entre cuerpo y pensamiento, el vacío de su identidad imposible.
Asistimos así en España a los efectos, tal vez menos espectaculares que en otros lugares pero no menos persistentes, de la ideología de la evaluación y de las políticas “basadas en la evidencia” que afectan también a los diversos estratos del campo de la salud mental. Un sistema sanitario sin sujeto, que se controlara y evaluara a sí mismo con la eficacia de una máquina, este parecería ser finalmente el ideal de un sistema funcionando a la perfección, sin mayor traba que el de la inversión económica que supone. Pero a fuerza de proponer un sistema tan seguro como garantizado por un Otro completo, - llave en mano después de dar dos vueltas al cerrojo -, el resultado es justo el contrario del que se esperaba: la sensación de una inseguridad permanente. En realidad, constatamos a nivel macrosocial lo que encontramos en lo singular de cada sujeto en la intimidad de la consulta psicoanalítica: cuanto más el Otro se esfuerza en hacerse completo, más la división subjetiva florece con todas sus paradojas. O como decía el excelente humorista llamado “El Roto” en una viñeta aparecida en “El País", con un sano saber sobre las paradojas del superyó, inscribiendo el siguiente mensaje en un cartel colgado de un enrejado: “Por razones de seguridad, no hay seguridad”.

1. Marina Geli, Salut mental i qualitat de vida, Generalitat de Catalunya – Departament de Salut, Març 2006, p. 28.
2. Jacques Lacan, Television, Editions du Seuil, Paris 1974, p. 17.