Trobada amb Perejaume i la seva Màquina d’alè

El fer de Perejaume ens ha colpit per tal com ens sentim veïns de lletra*.  Ell amb bufadors penjats a l’esquena, “amb aire pur als flascons” de rel foixana, trescant pel Canigó i esborrant la neu de les pedres per treure’n una nova veu i escriure’n el sentit abans el text no mor. La lletra mor abans no té sentit, escrivia Josep Carner – la lletra mor abans no t’he sentit, reescrivim nosaltres amb el bufador que ens deixa Perejaume. I és per això que ara fem ofici de l’inconscient que no cessa de no escriure’s i que llegim en la paraula dita: “sóc en el que s'escriu d’allò que em fuig quan parlo…”. És el nostre cogito particular, hereu de l’inconscient freudià passat per la lletra de Jacques Lacan. I quan la lletra ve al dir d’aquesta manera, aleshores escoltem la veu que cada cosa té i no sabíem veure. Com “una jove veu l’amenaça”, - l’exemple és de Ferrater, per reblar el clau de les nostres lletres - que no sabem si és la jove que ho veu o si és la veu que ens amenaça… de veure-hi massa.  Perejaume ens asserena, tanmateix, quan ens assegura que tot ve de la dificultat de no poder dir prou bé, de la feinada que li ve d’escriure allò que no deixa de no escriure’s, precisament. I és així que troba la veu de cada cosa amb el seu bufador, fet de pèl i ploma eòlics, sigui on sigui que passegi el seu ésser lletracantellut. I és així com ens fa sentir aquesta veu, com ens la fa sentit.

La veu que trobes en cada objecte és una veu àfona, - li hem dit -, com la que surt del Shofar en la tradició jueva que trona i eixorda en silenci. I ell ha assentit que l’ha sentit en la natura, i també en el silenci dels instruments deixats reposar pels músics a l’Auditori de Girona, i també en cada cop de dall quan ha estassat els esbarzers a la Vall d’Olzinelles. És la veu quan “bufa el vent sobre la veritat”, com ha deixat escrit seguint les imatges que ens ofereix amb la seva “Màquina d’alè”, nom de la seva obra sense nom perquè és feta de moltes obres i de molts noms, de l’ “Obreda” com a ell li ha agradat d’escriure en un altre lloc. I ens diu aleshores que no estassava esbarzers sinó “el nom en el lloc del nom”, que dallava doncs el significant per deixar-nos escoltar allò que el nom no mostra ni amaga i que no es pot dir, el “dallonses” com diem en la nostra llengua. D’això, d’aquest dallonses, Jacques Lacan en deia el real impossible. I d’això, d’aquests dallonses, els psicoanalistes que s’hi orienten en fan l’inconscient real, el més real que la ciència no ha sabut escriure ni trobar escrit… encara.

Així doncs, Perejaume ens el deixa llegir amb la seva “Màquina d’alè”, aquest dallonses que no deixa de no escriure’s. Nosaltres l’hem acompanyat aquest 23 d’abril a la Galeria Joan Prats de Barcelona quan ha desplegat, un cop més, el seu díptic d’imatges semioníriques, imatges entrelligades per la lletra quan escriu: “una llengua és un vent humanament organitzat”... que mira d’encerclar el més inhumà que hi habita.

* Trobada en el marc del Grup d’Investigació en psicoanàlisi i creació, Cruïlla, de la Secció Clínica de Barcelona – Institut del Camp Freudià. Agraïm molt especialment a Magda Bosch la coordinació d’aquest espai i l’organització de la trobada.

Llull, Gödel i el sisè sentit del llenguatge

Pot semblar una curiosa contingència que, amb set segles de diferència i per camins aparentment diversos, dos raonadors de l’ésser hagin arribat a formular una mateixa hipòtesi: l’existència d’un sisè sentit, tingut per impossible des d’Aristòtil, un sentit desconegut fins aleshores i que tindria seu en un òrgan corporal específic, un sisè sentit que seria l’encarregat de fer lloc a la raó i al llenguatge. La paraula i el llenguatge, la raó mateixa, un sisè sentit? El sentit de les paraules seria aleshores un objecte tan “real” i perceptible com els colors de l’arc de sant Martí, com la melodia de les Variacions Goldberg, com el gust de la taronja o com el tacte fi de la seda. El sisè sentit seria així l’encarregat de percebre el sentit de les paraules i de les coses mateixes. Doncs més que d’una hipòtesi, es tracta de fet d’una mateixa certesa subjectiva, d’una experiència del real del llenguatge que rau en el principi de la ciència. Ja sigui en la ciència infusa de Ramon Llull en ple segle XIV, o en la lògica derivada del decisiu teorema de la incompletesa de Kurt Gödel en el segle XX, un mateix real emergeix per fer-se escoltar en l’estructura del llenguatge, un real que no deixa d’inscriure’s al bell mig d’una experiència de patiment subjectiu que voreja allò que massa ràpidament entenem amb el nom de “follia”. 

És sabut que a Ramon l’abellia de presentar-se en públic, i a l’historiador també, com a “Ramon lo foll”, i fer passar així el seu aspre missatge amb un semblant de veritat delirant, potser més apte a fer-se escoltar per l’un i l’altre. Menys donat a les seduccions del Jo, Kurt el lògic acabava el seu diàleg amb Albert Einstein pels jardins de Princeton en la foscor d’un deliri d’enverinament que el portà a la mort per inanició. Llull en va escapar, - ell, que també sospità d’un Altre enverinador – gràcies a l’impuls que el llenguatge va fornir-li en la lletra del seu Ars. Ambdós compartien, però, l’emprempta que la lletra deixa en l’ésser pel seu vessant més lògic, més real també, en l’experìencia de llenguatge i de gaudi que suposa.
Ramon Llull enuncià aquesta experiència de llenguatge en el seu llibre intitulat « Lo sisè seny, lo qual apel·lam Affatus », escrit l’any 1294, després d’una profunda crisi subjectiva coneguda com la “crisi de Gènova”. En aquest sorprenent llibre, el doctor il·luminat descriu l’Affatus – neologisme de procedència incerta que nosaltres preferim adscriure al mateix Affatus lul·lià – com el sentit (del cos) que percep el sentit (de la semàntica) més real de les paraules. Cos i llenguatge troben la seva intersecció en aquest territori extrem de l’experiència que el subjecte fa del sentit de les paraules i de la seva ressonància en el cos. De ben segur, l’Affatus serà per Ramon Llull el sentit per excel·lència de la connexió de l’ésser humà amb el seu Deu. Hem estudiat ja les implicacions i les conseqüències d’aquest sisè sentit en un altre lloc (cf. la nostra tesi sobre “L’amour, la parole et la lettre chez Raymond Lulle”).
Quina ha estat la nostra sorpresa en descobrir que l’insigne lògic Kurt Gödel també va formular l’existència d’un “sisè sentit” que rauria en un “òrgan físic necessari per fer possible l’operació amb impressions abstractes”. Aquest òrgan sensorial hauria d’estar estretament vinculat amb “els centres del llenguatge” i seria una mena d’”ull matemàtic” del qual Gödel havia parlat també amb el seu deixebla Hao Wang. De tot això ens n’informa l’interessant llibre de Pierre Cassous-Noguès, Les démons de Gödel. Logique et folie. (du Seuil, Paris 2007). La descoberta de Gödel fa de la raó mateixa un sisè sentit: “Suposem que algú posseixi un sisè sentit que només li doni algunes percepcions dels altres sentits. Podria incorporar aquestes percepcions en un petit nombre de regles [axiomes]. Això, segons la meva opinió, expressa molt bé la relació de la raó amb els sentits”. Subratllem que Gödel dóna així al sisè sentit de la raó, i del pensament més profundament matemàtic, una funció preeminent sobre els altres sentits perceptius, el mateix que sostenia Llull pel que fa a l’Affatus. El llenguatge determina així l’estructura d’una percepció que no té ja res d’immediata ni de fiable en relació a la realitat. Aquest sisè sentit “ens mostra una realitat completament separada de l’espai i del temps [...] i tan regular com pot ser descrita per un nombre finit de lleis”. La realitat mostrada pel sisè sentit de la raó, del llenguatge, pot ser resumida en alguns axiomes, de la mateixa manera que la realitat lul·liana – transmesa per l’Ars diví – podia ser escrita a partir de les dignitats (axiomes) de Déu, inscrites en l’abecedari de l’Art.
Mai el deliri ha tocat tant de prop el real del llenguatge per extreure’n un gra de veritat. Només que l’òrgan del qual es tracta – Affatus o ull del matema - és un òrgan fora del cos, tal com Jacques Lacan el situà en le seu ensenyament. I en això contradiu Chomsky, que segueix cercant, amb el seus derivats cognitivistes, l’òrgan del llenguatge en el cervell. Gödel era més veritable: cervell i ment se separen justament quan es tracta de l’aparell del llenguatge. El dualisme ja no serà mai més entre el “cos” i la “psique” – ves a saber quin déu invoquen l’un i l’altre - sinó entre la “psique” i el “lògic”, la raó, el llenguatge com estructura. La contingència esdevé aleshores necessitat lògica: l’escala de l’ésser de Llull i els dimonis pensants de Gödel es retroben en la lletra com a suport darrer del gaudi de l’un i l’altre. 

A nosaltres ens toca de llegir-los per treure’n l’entrellat.