Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Somni. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Somni. Mostrar tots els missatges

05 d’agost 2019

L’impossible despertar de Thomas l’Obscur

















T’asseus una tarda d’estiu i tornes a llegir Thomas l’Obscur de Maurice Blanchot, ara traduït al català per Arnau Pons en la preciosa edició bilingüe —bilingüe? translingüe més aviat— de Flâneur. L’havies llegit fa més de trenta anys aconsellat pel Seminari de Jacques Lacan. T’asseus i llegeixes. I el text esdevé de nou aquella mar mateixa quan “Thomas es va asseure i va mirar la mar.” [1] T’hi submergeixes i cada mot et mira i et llegeix de la mateixa manera com ho fa en aquell paràgraf: “es va adonar de l’estranyesa que hi havia en el fet de ser observat per un mot com si fos un ésser viu, i no tan sols per un mot, sinó per tots els mots que es trobaven en aquell mot.” [2] El text és la mar i és el somni i és l’Anne i és aquesta tarda d’estiu quan tornes a llegir Thomas l’Obscur. Aleshores t’asseus i escrius un text que t’han demanat els col·legues italians —Céline Menghi— per a un número de la revista Atualittà Lacaniana amb el tema “Risvegli”. Saps ara que no hi ha despertar possible.


Si és veritat, com sostenia Jacques Lacan, que només despertem per seguir somniant en la consciència d’allò que anomenem realitat [3], s’imposa la pregunta: Podem despertar del somni de la consciència? És a dir, podem despertar del somni de creure’ns desperts? Només un subjecte que despertés sense parar al més real de l’inconscient podria respondre aquesta pregunta. L’inconscient —tal com escrivia Jacques-Alain Miller al seu “Pròleg de Guitrancourt” [4] — és un saber en el qual no hi ha ningú per dir “jo sé”. És un saber que arriba sempre enunciat des del lloc de l’Altre, des de l’Altra escena en la qual no hi ha un subjecte que es pugui reconèixer com autor d’aquest saber. De la mateixa manera, el somni, com una de les formacions prínceps de l’inconscient, és una experiència en la qual no hi ha ningú que pugui dir “jo somio”, “jo sóc l’autor d’aquest somni”. Com a subjecte, “jo” només pot fer-se receptor, en el moment de despertar, d’un missatge xifrat que ve del lloc de l’Altre i que ha estat enunciat des d’allà mentre “jo” dormia, absent de si mateix. En realitat, no hi ha ningú, ni adormit ni despert, que pugui dir “jo somio”. Més aviat aquest “jo” hauria de dir que “l’Altre somia”, que “l’Altre somia en mi” o fins i tot que “l’Altre em somia” [5]. Una vegada arribats aquí, subjecte i objecte gramatical poden intercanviar-se els llocs. Tal com passa en el famós relat del filòsof xinés que havia somiat que era una papallona, Chuang-Tse no sap en despertar si ha somiat que era una papallona o si és la papallona qui ara somia que és Chuang-Tse. Aquesta estructura no és, tanmateix, reversible. No tenim cap notícia que la papallona es pregunti mai si ella no serà Chuang-Tse somiant que és una papallona. La papallona no és res més que la mirada de Chuang-Tse presa com objecte en el circuit pulsional que el somni posa en escena, no és cap subjecte que pugui pensar-se com algú representable en el lloc de l’Altre. No hi ha reciprocitat entre el subjecte i l’Altre, no hi ha intersubjectivitat possible. Aquesta impossible reciprocitat indica ja que a l’Altre lloc del subjecte només hi ha un forat. Allà on hauria d’aparèixer un altre subjecte correlatiu al subjecte de la consciència només hi ha un subjecte suposat, tan suposat com la pròpia consciència amb la qual es revesteix per tal de proveir-se d’una representació en la imatge d'un Jo, en la consciència de ser “Jo” una vegada se suposa despert.

Si allà, en el somni, hi hagués un subjecte, el subjecte que podria dir de manera explícita “jo somio”, “jo sóc qui està somiant”, i si aquest subjecte seguís escrivint com autor de l’experiència del somni, aleshores un resultat possible seria Thomas l’Obscur, el relat de Maurice Blanchot escrit l’any 1941 i reescrit l’any 1950. És un discurs portat fins al grau últim de dissolució del Jo de la consciència, allà on només l’objecte causa del desig podria parlar. La consciència — ens ve a dir Thomas amb el seu estil obscur i transparent a la vegada— és un simple fantasma amb el qual la falta-de-ser es revesteix davant de l’angoixa del desésser (sí, el desésser, Ausiàs March dixit), davant d’un “esglai sentit com un goig [com un gaudi podríem també traduir] [quan] sorgeix la consciència que cap sentiment no és possible, ni tampoc, per altra banda, cap pensament ni cap consciència” [6]. Aquest sentiment de la impossibilitat de sentiment és un “sentiment que bé cal designar i que jo anomeno angoixa” [7]. Si aquest subjecte impossible de la consciència, el subjecte mateix de l’angoixa, pogués escriure més enllà del despertar [8], aleshores un resultat possible seria Thomas l’Obscur.

Seria, hem escrit, un resultat possible, només un dels possibles. Perquè “existeix, per a cada obra, una infinitat de variants possibles”, tal com ens avisa Maurice Blanchot a la nota introductòria que obre el relat. Com en el cas del somni, existeixen una infinitat de variants possibles del relat titulat Thomas l'Obscur, una infinitat de les que només n’hi ha una que apareix al moment de despertar, com un contingut manifest escollit de la infinita varietat de continguts manifestos que poden produir-se a partir d'un únic contingut latent. I aquest contingut latent només podria (re)construir-se a partir d'aquella infinita varietat de continguts manifestos com una aproximació infinitesimal —en el sentit matemàtic del terme— del relat que s’acostaria així al seu límit més real. Hi ha un sol Thomas l'Obscur real, però hi ha una infinitat de relats possibles de la seva experiència singular que s'hi acosten de manera asimptòtica. De la mateixa manera, cada despertar s'acosta infinitesimalment al real que insisteix en el melic de cada somni i que és sempre i cada vegada un mateix forat. És un forat que només apareix en una absència de representació,  un buit en l'estructura del somni, i és també el forat que envolta el relat —però llavors qui envolta qui?— de Thomas l'Obscur. És en i des d'aquest forat que s'enuncia el seu discurs.

 

* * *

 

Que Jacques Lacan considerés Maurice Blanchot el capdavanter de les Lletres franceses, algú que va anar "incontestablement més lluny que qualsevol altre, present o passat, en la via de la realització del fantasma", ens apropa als seus textos amb un merescut respecte, tot i que també amb la prudència necessària per estar a l'altura de la difícil lectura que de segur ens exigirà. Si aquest text és Thomas l'Obscur, llavors cal endinsar-se en la seva lectura amb la seguretat que no en sortirem indemnes, llevat que passem per alt des de la primera línia el tall radical que suposa amb el sentit que esperem de qualsevol discurs comú. I és que Thomas l'Obscur se'ns presenta, precisament, sota l'aparença d'un discurs tan comú com pot ser-ho el relat d'un somni, o també d'un fantasma. De seguida ens n'adonem, però, que el subjecte d'enunciació del text es confon amb el seu objecte, fins identificar-se totalment amb ell. És el que dona a l'estil del text aquesta aparença opaca que ens captura, a nosaltres lectors, com l'objecte mateix del relat. Es tracta llavors de no comprendre massa ràpid per tal de seguir la lògica del discurs. És per això que la lectura de Thomas l'Obscur hauria d'estar entre les indispensables per a un psicoanalista, però també per a qualsevol que vulgui aprendre, simplement, a llegir.


Vagi aquest avís per introduir-nos com a lectors a l'objecte del relat que porta el nom de Thomas l'Obscur, un objecte que, ens sembla, no és ni més ni menys que el mateix despertar. I no es tracta de qualsevol despertar sinó del despertar al real —i no pas a la realitat on seguim somiant—, l'únic precisament que podria assegurar-nos que no seguim somiant. Es tracta en realitat d'un despertar impossible.


"Thomas es va asseure i va mirar la mar". Des de l'inici ens submergim amb Thomas en una mar que serà també un text, un text que serà també l'alteritat radical de l'Altre sexe, de l'Altre que tindrà el nom d'Anne —el seu suposat partenaire— però que serà la imatge mateixa de Thomas, és a dir una imatge d'allò que no té imatge possible, una consciència sense consciència, un cos sense cos, una mort sense mort, un concepte sense concepte, una paraula sense paraula, un subjecte absent de si mateix, mai idèntic a si mateix : "jo ja no sóc manifestament jo mateix". Ens submergim així en un somni que s'ordena al voltant d'un punt impossible de representar i davant del qual no hi haurà cap manera de despertar. O, millor dit, és davant d’aquest punt que no deixarem de no despertar. Totes les representacions del relat del somni, marcades per aquesta manca radical de representació, giren al voltant d'un melic que s'enfonsa en el més absent de si mateix. És a dir, s'enfonsa en el més real.


Que Thomas l'Obscur és un somni, ja sigui d'algú que dorm o que està despert, d'algú que està en un cos viu o fins i tot en un cos mort, és un fet que queda escrit en el propi text en una mena d’autodesignació, com aquells somnis en els quals apareix de sobte una veu per dir-nos "no és més que un somni", i així poder seguir dormint. No és més que un somni, però no menys que un somni tampoc: "Cada vegada Thomas es veia empès fins al fons del seu ésser per les mateixes paraules que l'havien assetjat i que ell perseguia com el seu malson i com l'explicació del seu malson. Es trobava cada vegada més buit i més pesat, i ja només es movia amb una fatiga infinita. El seu cos, després de tantes lluites, es va tornar totalment opac i donava la impressió a aquells que el miraven que estava reposant en el somni, encara que no hagués deixat d'estar despert."


Travessar així el marc del fantasma que constitueix la realitat percebuda limita necessàriament amb el més real de la mort. Allà on el somni es buida de tota representació, allà limita també infinitesimalment amb la mort: "semblava passar de la vida a la mort i, pitjor encara, de la mort a la vida, en un somni turmentat ja absorbit per un somni tranquil." Es tracta d'un "dormir [sommeil] sense somni [rêve]", o d'"un somni sense pensament". Es tracta d'Hipnos, el déu del somni, germà bessó de Tànatos, la mort. Més endavant, la continuïtat entre la mar i el somni es farà més explícita: "era més aviat una immensa mar, encara que les seves aigües fossin invisibles i la riba esvaïda [...] trist i últim somni extraviat enmig de les tenebres." Cap al final del relat, s'anuncia una possible sortida del somni en la major solitud, quan "es va alçar un crit perllongat que era com el final d'un somni", però és una sortida que torna a portar a la mateixa mar convertida ara en una immensa i dolça mirada, la mateixa de Thomas a l'inici del relat quan es va asseure i va mirar la mar. És doncs un somni cíclic —a l'estil del Finnegans Wake de Joyce— del qual —Thomas ja ens ho ha avisat— només es desperta per dir immediatament: "dormim". Dormim en aquest somni que anomenem consciència quan ens creiem desperts en la realitat.

 

* * *

 

¿A què es veu reduït el subjecte Thomas un cop ha travessat el fantasma de la seva pròpia consciència, de la vacil·lant identitat amb el seu cos, cos ja sense un cos possible per arribar a reconèixer-s’hi? Thomas es veu reduït a ser un pur objecte, a ser la mirada mateixa presa com a objecte: "La seva primera observació va ser que encara podia servir-se del seu cos, en particular dels seus ulls. No és que veiés alguna cosa, sinó que el que mirava a la llarga el posava en relació amb una massa nocturna que percebia vagament com sent ell mateix, una massa en la qual ell es banyava [...] Feia d'aquesta absència de visió el punt culminant de la seva mirada [...] Per aquest buit, es barrejaven doncs la mirada i l'objecte de la mirada." És en aquest punt de reciprocitat impossible on el subjecte i l'objecte s'igualen en una mateixa estructura sense revers, superfície d'una sola cara com la famosa banda de Moebius amb la qual Lacan va abordar la realitat de l'estructura del llenguatge, una banda que té només una vora envoltant un forat, una vora que es retalla en el cos allà on la pulsió ve a envoltar el seu objecte. Si allà un subjecte pogués prendre la paraula, podria dir alguna cosa així: "Crec, com quan un avança cap a un objecte, que el faig més proper, però és ell qui em comprèn, qui m'inclou. Invisible i fora de l'ésser, em percep i em sosté en l'ésser. A ell mateix, quimera injustificable si jo no hi fos, jo el discerneixo, no en la visió que en tinc sinó en la visió i en el coneixement que ell té de mi. Jo sóc vist. Jo em destino sota aquesta mirada a una passivitat que, en lloc de reduir-me, em torna real." Només arribat a aquest punt de travessament, de realització al mateix temps del fantasma, el subjecte pot atrapar un tros del real i dir llavors: "A la nit som inseparables [...] Ell és jo mateix, jo que no existeixo per a mi. En aquest instant, jo només tinc existència per a ell que només existeix per a mi." Però és, sempre i cada vegada, una trobada fallida amb el real. No deixar de no despertar, aquesta seria una fórmula precisa de la trobada fallida de Thomas amb el real. I també de la seva angoixa.


Thomas, no en dubtem, segueix repetint encara, cada vegada, aquesta trobada fallida amb el real. I no deixa de no despertar en cada lectura que cada lector faci d’aquest text titulat Thomas l'Obscur. I així commemora, cada vegada, el seu impossible despertar. Un text, un somni que, com la mar, no deixa mai de recomençar.

 




[1]Maurice Blanchot, Thomas l’Obscur. Traducció d’Arnau Pons. Flâneur, Barcelona 2018, p. 7.
[2]Maurice Blanchot, opus cit., p. 20.
[3]“Un somni et desperta just en el moment en què podria deixar anar la veritat, de manera que només ens despertem per seguir somiant, somiant en el real, o per ser més exactes, en la realitat.” Jacques Lacan, Seminari XVII, “El revers de la psicoanàlisi”.
[4]J.-A. Miller (1988) “Pròleg de Guitrancourt”. Consultable a http://www.scb-icf.net
[5]El Jo apareix aleshores, com indica Freud, en cada imatge fragmentada d’aquest somni que em somia.
[6]Maurice Blanchot, opus cit., p. 89.
[7]Ibídem.
[8]Però no hi ha despertar d’aquest somni, vana il·lusió que el somni mateix indueix en mi quan em crec despert.

30 de març 2013

Φ o el somni de la raó



Lectures neurocientífiques I

La ciència dels nostres dies sembla com si caminés entre els somnis de la raó, —els mateixos somnis que, segons Goya, engendren monstres—, i la nostàlgia del pare, —la nostàlgia d’una religió que sempre ha mirat de restaurar la imatge ideal del pare per fer front a aquells monstres—. Entre somnis i nostàlgia, és així com ens han arribat a les mans els dos llibres que comentarem, de dos autors que tenen un lloc prou representatiu en el camp de les neurociències.
Giulio Tononi, italià nascut a Trento, és psiquiatre i neurocientífic, conegut especialment pels seus estudis sobre el son i la consciència, coautor amb el premi Nobel Gerald Edelman de A Universe of Consciousness (2000), un dels assaigs que esmentem sovint per mostrar els límits de la neurociència a l’hora de situar l’epifenomen de la consciència, el semblant per excel·lència del subjecte de la ciència, sempre escàpol. El darrer llibre de Giulio Tononi ha estat qualificat com atípic en la literatura científica, i ho podria semblar si no fos que vol seguir de manera explícita el gènere que Douglas Hofstadter inicià amb el seu best-seller Gödel, Escher, Bach (1979). Ciència novel·lada o novel·la científica, PHI, A Voyage from the Brain to the Soul (Pantheon Books, New York 2012), és l’al·legoria d’un viatge de Galileu en tres parts, com en la Divina Comèdia, a la recerca del fantasma de la consciència des del cervell a l’ànima, com resa el subtítol, en un viatge que veurem que és d’anada però sembla ja sense tornada.
Eric Kandel, americà nascut a Viena, molt més conegut fins i tot en el camp de la psicoanàlisi, és també psiquiatre i neurocientífic, premi Nobel l’any 2000 pels seus treballs sobre la base fisiològica i neuronal de la memòria. Marcat ben aviat i de manera profunda per la lectura de Freud i per la psicoanàlisi —es diu sovint que la raó és que els pares de la seva primera xicota eren psicoanalistes—, ha estat un dels defensors més acèrrims de la reducció de la psicoanàlisi al camp de les neurociències cognitives amb l’argument de fer-la així més científica. Sens dubte, és l’abraçada del l’ós, com ja Éric Laurent ha comentat en diverses ocasions: comença amb una càlida acollida per acabar escanyant el seu objecte d’amor. La lectura del seu darrer llibre potser podrà donar una mica de llum al lector sobre les condicions d’amor (les Liebesbedingungen freudianes) d’aquesta fatídica abraçada: The Age of Insight. The Quest to Understand the Unconscious in Art, Mind, and Brain, from Vienna 1900 to the Present (Random House, New York 2012). És també un viatge, aquesta vegada en l’espai i en el temps, des de l’enyorada Viena 1900, gresol de la psicoanàlisi, fins l’Amèrica del 2000.  Viatge que vol tornar als orígens del pare, però potser ara sense haver-hi anat encara. El Freud de Kandel, com d’una bona part de postfreudians, és un Freud prefreudià que segueix escrivint el seu Projecte d’una psicologia per neuròlegs allà on el va interrompre en considerar-lo un deliri científic.
Vegem, però, quina és l’aposta de la neurociència d’ara entre els somnis de l’ànima i l’enyorança del fantasma del pare. Els dos llibres, profusament il·lustrats, donen a la imatge una preeminència sobre la paraula en la seva argumentació, com un signe dels temps. Però serà també llegint les imatges a la lletra com aprendrem dels seus impassos.


Φ o el somni de la raó

“Cada nit, quan caiem en un dormir sense somnis, la consciència s’esvaneix.”[1] Trobem així condensat en la gramàtica d’aquesta primera frase del llibre tot el viatge que ens proposa Giulio Tononi a través de la ciència des de Galileu fins als nostres dies: entre el subjecte que cau, designat per un “nosaltres” majestàtic, i ella, la tercera persona que s’esvaneix quan volem objectivar-la en la consciència. És notable com a l’hora de definir l’epifenomen de la consciència, el científic dels nostres dies no troba mai una altra via per captar-la que per via di levare, a partir de la seva absència trossejada en parts tan indefinibles com el conjunt. Només copsem la consciència a partir de la seva absència, del seu esvaniment més o menys intermitent. És com aquell ganivet de l’aforisme de Lichtenberg: sense fulla i que havia perdut el seu mànec. I tot això en un espai gens evident: Què pot ser “un dormir sense somnis” [a dreamless sleep] com el lloc de la caiguda del fantasma de la consciència? “La mort és un dormir sense somnis i tal vegada sense despertar”. La frase és atribuïda a Napoleó però recorre tota l’obra freudiana com el fil vermell que va del subjecte de l’inconscient a la pulsió de mort, amb l’estret parentiu teixit entre Hipnos i Tànatos. Sí, el viatge no és pas entre el cervell, on de manera sempre massa precipitada es localitza el subjecte en nom de la ciència, i l’ànima, que és de fet com aquell “nosaltres” majestàtic imagina el seu cos. Així, cervell i cos s’imaginen sovint com dues entitats diferents per després haver de plantejar-se el problema de la seva relació. Antonio Damasio, de qui ja vàrem llegir un somni ben indicatiu[2], ha tractat el problema fa temps mirant de superar debades el dualisme cartesià. La ciència dels nostres dies pensa trobar un millor remei a la impossibilitat de superar aquest dualisme mal llegit. Avui, hi ha especialistes en el millorament humà de l’aparell neuronal que no dubten en afirmar: “El nostre cos ja només és un destorb per al nostre cervell”[3]. Giulio Tononi intentarà recompondre la unitat del projecte frankensteinià amb la hipòtesi de la “informació integrada” com fonament de la consciència, hipòtesi que recorre tot el seu llibre i que comença amb un somni-ficció suposat al personatge central de  Galileu Galilei, el subjecte de la ciència: “Aleshores, de sobte, insuflat a pressió en l’interior del cos, l’aire s’endugué Galileu amb ell. I va sentir que la seva ànima era xuclada cap a endins, lliscant pels estrets narius fins a la fosca cavitat del crani.”[4] I així s’origina la consciència de Galileu, “més que un objecte de ciència : és també el seu subjecte”[5] El mite no és mai aliè a la ciència, encara que no sigui sempre de manera tan explícita com aquí, i el mite de la consciència és, juntament amb el de l’origen del llenguatge, el que produeix tants malentesos com errors de perspectiva. La continuació del viatge, farcit en el llibre de Giulio Tononi de belles il·lustracions, serà un bon exemple d’aquell fantasma del “homenet que és en l’home” que rau en tota concepció organicista del psiquisme i que ja Jacques Lacan va criticar en el seu text sobre la causalitat psíquica. El bucle generat per aquest fantasma no deixa produir un cert vertigen, un vertigen que Douglas Hofstadter va prendre com tema central del seu llibre “Jo sóc un estrany bucle”.  Per la seva banda, Giulio Tononi seguirà aquest bucle en el somni de Galileu que ha trobat ja en la fosca cavitat del seu crani  la seva pròpia representació del xicot que fou, amb la coneguda paradoxa: “Però aleshores va pensar: dintre d’aquell xicot, també hi havia un crani, un cervell que contindria un altre univers, el verd univers de la seva joventut que s’expandeix, i dintre d’aquell univers hi havia uns altres xicots, i uns altres cervells...”[6]  El bucle de la consciència del Jo no deixa així d’esvanir-se en la seva pròpia duplicació a l’infinit.
D’altra banda, és la progressiva fragmentació del subjecte el que el neurocientífic d’avui troba encarnada en el mateix organisme on ha intentat fer-ne el mapa, el seu mapping. En aquesta fragmentació el llenguatge segueix sent, en efecte, el darrer misteri intocat i intocable: “Certament, Galileu arribarà a la conclusió que no hi ha significació sense consciència i que, en un sentit fonamental, consciència i significació són una i la mateixa cosa.”[7] Cosa que deixa pendent l’estatut del subjecte i del seu objecte de la concepció que ens fem del llenguatge.
Però la concepció que una bona part de les neurociències cognitives es fa avui del llenguatge és encara el d’un sistema codificat d’informació. La famosa consciència, segons la hipòtesi de Giulio Tononi, no seria aleshores més que una “informació integrada” pel suport neuronal. I l’exemple que ens ofereix per il·lustrar la funció de la consciència com una “informació integrada” és prou indicatiu: la paraula italiana “SONO” (sóc), projectada sobre un fons gris, apareix després dividida a la percepció quan es divideix aquest fons de la següent manera: “SO” (sé) i “NO” (no). Sigui com sigui, subratlla Giulio Tononi, el tot no pot ser igual a la suma de les parts, “SONO no pot ser reduït a SO y NO”[8]. Però ja no és una qüestió d’imatge sinó de significant.


 



En efecte, és el significant qui sempre comandarà la percepció, així com els efectes de significació on només es produeixen i poden explicar-se els miratges de la consciència, efectes de llenguatge que la divideixen entre l’ésser i el saber. És l’únic que sabrà dir-nos la famosa consciencia: NON SO che cosa SONO. No sap què és, però és en aquest ésser que no se sap a si mateix on tindríem la sola possibilitat de trobar l’inconscient freudià, evitat amb cura per l’autor. Subratllem d’altra banda el SONNO (el somni) que el significant introdueix també pel seu art en la llengua italiana sense que la mateixa consciència invocada en l’exemple ho sàpiga; és el somni que marca encara més la divisió irreductible del subjecte de la ciència, el somni de Galileu que travessa tot el seu text.
Però en lloc de seguir el fil del significant del seu propi exemple, Giulio Tononi buscarà de nou la manera d’enfocar el miratge de la unitat de la consciència en la noció de “informació integrada”, i no trobarà un altre símbol per inscriure-la en la seva ciència que un símbol prou conegut pels lectors de Jacques Lacan, el símbol del fal·lus: “Si necessites un símbol, caldria que fos Φ, […] el símbol de la raó àuria.”[9] I segueix:  Φ de Fibonacci que va fer amb ell la sèrie que porta el seu nom, Φ de la Fenomenologia de la consciència, Φ que es pot descompondre entre la I d’Informació i la O del cercle de la integració. Afegirem per la nostra banda que la Φ del símbol del fal·lus s’adiu prou bé amb el miratge de la unitat del gaudi, el mateix miratge de la consciència on naveguen les neurociències d’avui a la recerca de la seva localització. Però és també un miratge que sempre tindrà en el lloc de l’Altre, i en el seu gaudi suposat, la seva objecció més real, la que el converteix en un somni de la raó... que engendra els monstres més subtils.

Seguirem altres rastres d’aquests somnis en la segona part d’aquestes lectures neurocientífiques amb EricKandel i la seva nostàlgia vienesa.





[1] Tononi, Giulio, PHI, A Voyage from the Brain to the Soul, Pantheon Books, New York 2012, p. xi. La traducció és nostra.
[2] A  Lacan Quotidien núm. 121.
[3] Kevin Warwick, enginyer en cibernètica i especialista en l’interfície cervell – ordinador, de pas recentment per Barcelona. La Vanguardia, 19/11/2012.
[4] Tononi, G., opus cit., p. 5.
[5] Tononi, G., ibídem., p. xi.
[6] Tononi, G., ibídem., p. 7.
[7] Tononi, G., ibídem., p. 134.
[8] Tononi, G., ibídem., pp. 161-163.
[9] Tononi, G., ibídem., p. 164.

30 de juliol 2012

L’inrevés del somni

















(Continuació de A l'inrevés de l'inrevés?)


“A l'inrevés” és també l’espai del somni, allà on les coses sovint són representades per allò que les fuig, pel seu contrari, fins i tot per la seva negació. És una negació que, de fet, té sempre un valor afirmatiu —“No, no es pensi pas que la dona del meu somni és la meva mare”, deia aquell home del cas freudià, i així afirmava encara més la identitat que volia negar. De la mateixa manera, les imatges aparentment inconnexes del poema de Gabriel Ferrater, quant més fugen del Jo que les diu més afirmen el subjecte d’on vénen.
“A l’inrevés” és l’espai de la no contradicció, de l’atemporalitat, de les experiències amuntegades fora del temps, de la precisa construcció d'un mosaic de peces soltes que no encaixen, unides per lleis ignorades que tenen un temps propi, un temps lògic i no pas cronològic.[1] Podem enumerar-les però no en podem fer un relat de significació completa i consistent. En aquest sentit, les unitats argumentals, significants, del poema de Gabriel Ferrater —des de “la pluja frenètica d’agost” fins els “braços fins”—, poc tenen que veure en l’eix de la significació amb l’argument del Huckleberry Finn de Mark Twain, novel·la de la qual va deixar dit que és un “comentari crític”. El seguit d’imatges del poema no produeix, en principi, cap unitat de sentit, es presenta com una sèrie de significants inconnexos, i és per això que ens pot semblar tan insensat i tant captivador alhora. No té una unitat argumental sinó que és una xarxa de representacions significants, amb nusos que produeixen imatges colpidores, que condensen el sentit que corre i fuig, inefable, de baula en baula, de significant en significant. Formalment, té la mateixa estructura del somni i és així com volem llegir-lo ara[2].

Per tal d’analitzar un somni, cal trencar-lo primer com un vidre i trobar en les seves línies de fractura la lògica interna de la seva construcció. En l’espai del somni, les representacions són, en efecte, les imatges invertides del Jo del somniant i ens presenten així una mena de desconstrucció de les seves identificacions, del conjunt dels “altres” en els quals se sosté el miratge de la seva identitat com a Jo de la consciència. Freud ho va indicar molt bé en la seva Traumdeutung, “La interpretació dels somnis”, text llegit i esmentat per Gabriel Ferrater[3], text que va acompanyar l’inici de la revolució lògica de començaments del segle passat i del qual la psicologia d’avui n’ha de treure encara les conseqüències precises: Jo no sóc enlloc del meu somni i hi sóc pertot alhora, sóc de fet en cadascun dels personatges que hi apareixen i que sempre se m’apareixen prou estranys, fins i tot quan vénen directament a representar-me com a Jo[4]. I quant més present em fa la meva identitat, més m’esborro d’ell com a Jo de la consciència. El somni analitzat per Freud ens presenta aquesta paradoxa lògica, a l’estil de la coneguda paradoxa de Russell: conté el somni en algun punt la identitat d’aquell que el somia? Si la conté és perquè la podem trobar en cadascun i qualsevol de les seves representacions; i si no la conté en qualsevol és que no la conté en cap d’elles[5]. No hi ha cap Jo de la consciència possible del somni, fins i tot quan la veu més interior diu, des del seu inrevés, “això és un somni”. En l’espai de l’inrevés del somni, al Jo de la consciència tot li fuig com insensat, però és també perquè el Jo mateix s’absenta de tota representació en la mesura que el subjecte somniant podrà trobar en cadascuna d’aquelles representacions un tret de la seva més íntima identitat.
Parlem del somni, però parlem també de les representacions escampades sobre la taula a “L’inrevés”, parlem també del seu “impersonal calidoscopi fet d’imatges deliberadament inconnexes”, com l’ha descrit encertadament Pere Ballart[6]. Si la imatge del clixé fotogràfic amb què llegeix aquest calidoscopi ens sembla adient és precisament en allò que té d’instant d’una mirada que ha fixat un moment en cadascuna de les seqüències, sense donar-nos ni el seu temps per comprendre de què es tracta en relació amb les altres ni el moment de concloure on prendrien una forma de significació acabada.  Són, totes elles, imatges fixades, congelades, d’un instant de la mirada sobre el cos.
“A l’inrevés” té així la mateixa estructura d’un somni una vegada l’hem posat per escrit. El subjecte és en cada una d’aquelles imatges del poema-somni com el seu revers. Si el relat del poema-somni les posa en sèrie és per una associació aparentment immotivada de fragments articulats en l’inconscient per lleis alienes al Jo que s’hi representa en negatiu, de manera tan dispersa com ordenada per aquesta llei negativa: no ets res d’allò que et representes, no ets res d’allò on et representes. Però ets també, inevitablement i veritable, el sentit que s’hi desplaça, d’un significant a un altre, en una fuita imparable.
L’articulació i la veritable interpretació de les representacions del poema-somni depèn, però, de les associacions singulars que el subjecte, el poeta en aquest cas, en farà. Són les associacions que parteixen, per una banda, del que anomenem les “restes diürnes” de les representacions, les empremtes perceptives de cadascuna de les imatges, i per l’altra de les connotacions diverses que ens portaran a altres representacions a partir de cadascuna. De tot això, en tenim les traces en algunes referències conegudes que ens ajuden a fer una interpretació possible del poema. Repassem-les.
La referència principal a la novel·la de Mark Twain, Huckleberry Finn, de la qual el poema seria un “comentari crític”[7], pot semblar enigmàtica de bon començament. Pere Ballart indica que més enllà d’una “improbable coincidència temàtica entre tots dos textos”[8], el poema podria fer llum sobre la creació de la consciència moral a partir de les experiències més íntimes del subjecte, i que finalment aquest subjecte de l’experiència, com en L’ull anònim del conte de Nabokov, es resol en un “lloc nul” —reprenent l’expressió del propi Gabriel Ferrater en el seu comentari de l’obra de Proust—, des del qual només pot ser compresa la fugacitat d’aquesta experiència. Tornem a trobar, dit d’una altra manera, el lloc del subjecte escindit, buit i mancat d’ésser, que llisca de manera metonímica d’un significant a un altre en el seguit d’imatges del poema-somni. L’operació indicada aleshores per Pere Ballart com la d’una “elisió” fonamental ens sembla que apunta també prou bé a aquest lloc del subjecte de l’inconscient, el subjecte elidit en la cadena significant que escrivim amb la essa barrada, $, el subjecte de l’enunciació buidat de tota identificació, mancat tant d’un ésser ontològic com de qualsevol acte d’una cognició amb el que això suposa sempre de consciència.
En aquest punt, podem fer un pas més prenent recolzament en una altra observació de Gabriel Ferrater quan presentava la traducció a l’anglès feta per ell mateix del poema, Contrariwise. Allà precisa una mica més la referència a Mark Twain: “This was suggested by a reading of Huckleberry Finn —Twain's mad running after the body's memories.”[9] 
Ara podem entendre potser una mica millor la natura del desplaçament incessant del referent del somni-poema, allò que seria en el seu melic més íntim com impossible de reconèixer i de representar —die Unerkanten, deia Freud—, i que es desplaça, llisquent com un arquet de violí, d’una representació a una altra. És també un experiència tan íntima pel propi subjecte —l’interior intimo meo de Sant Agustí—, que se li fa finalment ben estranya. És el més real de l’experiència del subjecte que designem també amb un neologisme lacanià —extimitat. Tant al Jo de l’enunciació com a la cadena significant del poema, allò que els fuig en la seva “cursa esbojarrada” a l’encalç d’un referent és finalment “els records del cos”, cursa esbojarrada que el Gabriel Ferrater de “A l’inrevés” compartiria amb el Mark Twain de Hucleberry Finn. El referent no és pas aquí “exterior” al cos del poema sinó ben interior al seu espai simbòlic. I és per això que el fuig encara més.
Es tracta de l’experiència del cos portada fins al límit del record, l’experiència de la pulsió més irreductible al llenguatge, una experiència que només les vores d’un cos reduït a la frontera dels seus forats ens permetria de representar, en una experiència de satisfacció pulsional que la psicoanàlisi situa molt precisament a l’inrevés del subjecte del significant, $, un cop aquest subjecte ha estat reduït, per exemple, a un ull com en la narració de Nabokov, és a dir a un pur objecte pulsional, la mirada en aquest cas. Escrivim aquest objecte a (objecte a minúscula), a l’inrevés del subjecte del significant, $. Un i l’altre componen el que aprenem a escoltar en l’estructura del subjecte com el seu fantasma, escrit ($ <> a).
Anotem aquesta referència com la d’una experiència inefable que és a l’inrevés de la textura significant del poema i que tornarem a trobar en la seva banda més pulsional, a l’inrevés del poema-somni de Gabriel Ferrater.
De fet, bona part de les imatges del poema tindran, en efecte, el cos com a punt de fuga d’aquesta experiència pulsional: els peus d’un noi, l’aranya que escriu la seva fam, els cos amb quatre cames i dos caps, el peix llisquent, les nenes en bici, la set dramàtica del gos, els braços fins... Memòria del cos, direm evocant Kavafis, que sempre fuig del Jo com d’un significant a una altre.
Seguim però amb les altres referències del poema-somni.

(Continuarà)





[1] Tal com Jacques Lacan en va fer l’anàlisi en els procesos subjectius a “Le temps logique et l’assertion de certitude anticipé”, in Écrits, pàg. 197-213. El temps lògic s’ordena en un instant de mirar, un temps per comprendre i un moment de concloure. Travessa el temps cronològic —un segon, una dècada, fins i tot un segle—, i produeix les significacions de les experiències que en fa el subjecte, ja sigui una experiència traumàtica, que queda marcada fora del temps cronològic, ja sigui la de les seves successives elaboracions quan produeixen noves significacions al llarg del temps.

[2] En aquesta lectura ens seran molt útils, una vegada més, les referències que el lector trobarà al Blog d’Enric Blanes, Un fres de móres negres.

[3] Per exemple, de manera tan explícita com escollida, al seu Poema inacabat: “Vés a saber com, aquests dies / recordo Ingres tot moment. / La veritat, jo sé molt bé com se’m va fent, i no vull dir-ho: / llegeixo la Traumdeutung, miro / dins meu, i veig Ingres lligat a les meves proclivitats”.  Freud és, en efecte, una referència freqüent de Gabriel Ferrater, també en les notes manuscrites a “Da nuces pueris”.

[4] No podem no evocar aquí l’obra de J. V. Foix en el seu conjunt, tota ella feta a partir d’aquesta experiència, onírica quant més real.

[5] Éric Laurent ho ha comentat de la següent manera : “[El subjecte] és en tots els llocs però en cap d’ells en particular. I sobre tot, sigui quin sigui el somni, el somniant no pot ser-hi en la forma de la ‘consciència del somni’. Hi és en la forma inventada per Freud del ‘desig inconscient del somni’. Diguem-ho amb Jacques-Alain Miller, el subjecte freudià, llegit per Lacan, està estructurat com un conjunt de Russell, està pres en una paradoxa fonamental. No abastarà mai una descripció definida del gaudi que pugui contenir-lo.” 
[6] Ballart, Pere (2007), pàg. 82
[7] Gabriel Ferrater, DD, p. 11.
[8] Ballart, Pere (2007), p. 85.

[9] Veure el Web: http://www.traces.uab.es/tracesbd/catalanwriting/2009/catalanwriting_a2009m6n6p3.pdf