L'inconscient davant el protocol

Presentació del llibre el 16 d'octubre de 2026

Cos, llaç i símptoma sota l'imperatiu de la xifra

El llibre que ens convoca avui és una mena de cant coral, a 22 veus, del Camp Freudià al subjecte del nostre temps, un subjecte que no es pot reduir al real del número, al càlcul digital que avui s'estén a tots els camps de la vida humana.

Es tracta d'una intrusió radical i generalitzada del dígit en l'experiència que el subjecte del llenguatge fa del real de la vida. El càlcul digital —especialment en la forma actual que ha pres l'anomenada Intel·ligència Artificial— funciona en una caixa negra en la qual ningú sap realment què passa a l'interior, què passa realment quan fa aparença, fins i tot semblant, d'un subjecte del llenguatge. Quins seran els efectes d'aquesta intrusió progressiva? No ho sabem del cert (la ciència mateixa ens diu que no ho sap), però sí que sabem que ja són efectes decisius.

I també sabem que el futur de la psicoanàlisi no està assegurat en aquesta nova conjuntura dels efectes de la ciència en el real, més aviat al contrari.

No faré un resum impossible del llibre, sinó que indicaré algun fil vermell que travessa les sis parts en què estan organitzades les 22 intervencions.

• Cal subratllar la intervenció inicial de J.-A. Miller i E. Laurent, ni més ni menys que del 2005, “amb una notable anticipació” (com assenyala la compiladora del llibre, Alejandra Glaze). Fa 21 anys ja podíem delimitar els atzucacs de la situació actual amb l'ascens de l'algorisme i la digitalització generalitzada en la nostra civilització:
  
  
• “No és en absolut el resultat d'una conspiració dels poderosos, d'un complot de les classes dominants” (versió conspiranoica de cert progressisme actual, més o menys catastrofista). No és un complot, és un suïcidi. No és que la IA pugui liquidar l'espècie humana com si fos un subjecte amb intencions, sinó que és el mateix ésser parlant qui pot suïcidar-se a través de suposar un saber absolut a un producte de la tecnociència.
  
  
• La clau de la qüestió ja està enunciada per J.-A. Miller en aquell moment: “estem enfrontats a un procés que Althusser sens dubte hauria anomenat sense subjecte, i que anomenarem el procés digital. No l'anomenaria procés sense subjecte, perquè em sembla que Althusser no utilitzava de cap manera el terme subjecte en el sentit lacanià, sinó que entenia més aviat un procés sense consciència”. És un debat molt actual, encara que igualment inútil, sobre la possible consciència de la IA. No es tracta de la consciència, o del que s'ha anomenat, des de Raymond Kurzweil, la ‘singularitat tecnològica’ com a aparició d'una superintel·ligència en la fusió de la màquina i de l'ésser parlant. Es tracta d'un Subjecte Suposat en aquest procés el paradigma del qual és avui la IA. És un Subjecte suposat… a la informació (més que al saber). I el suposat no és tant el saber sinó el Subjecte mateix. La qual cosa ens portarà finalment al problema del lloc de la transferència analítica, i de la psicoanàlisi, en la nostra civilització.

Després d'aquesta intervenció de J.-Alain Miller i Éric Laurent que obre el llibre, certament lúcida i anticipadora, podem llegir les vint intervencions que estan molt ben ordenades en 6 parts:

Part I: Els efectes de la IA i del seu càlcul algorítmic sobre el subjecte

Part II: Els protocols per a la trobada amorosa

Part III: Pares, famílies i transmissió

Part IV: Adolescències, violència i llaç a la xarxa

Part V: Melancolia, depressió i mort

Part VI: Cos, representació i cultura

I hi ha un fil vermell que es pot seguir, una mateixa operació en cadascun dels camps tractats en cada part, que respon a un problema que és lògic i ètic alhora de l'acció humana. Podem enunciar-ho així: L'instrument de l'acció humana s'ha convertit en l'agent de la mateixa acció. Alejandra Glaze ho assenyala en la presentació del llibre: “Avui el protocol ha deixat de ser un instrument puntual per esdevenir una forma general de tractament de l'experiència”.

I: La Intel·ligència Artificial: Hem passat de la IA com a instrument, com a assistent, als agents de IA, que poden funcionar de manera autònoma que pot semblar una presa de decisió. Aquesta “mutació” digital s'ha produït de manera especial entre els anys 2023 i 2026. I el gener de 2026 aquest procés s'ha definit de manera més precisa com el passatge de la “IA assistent” (passiva, com a instrument) a la “IA agent” (IA agencial), autònoma, que pot fixar els seus propis objectius. Ja hem conegut els primers efectes d'aquesta mutació. En realitat, és una distinció tècnica que fa suposar un subjecte de decisió en el procés digital. De fet, no hi ha cap "decisió", sinó una nova operació en el procediment, així com no hi ha resposta sinó reacció. De fet, no hi ha cap "objectiu final" en el loop, en el procediment en bucle; es tracta només d'una parada, d'una detenció, del procediment continuat en el bucle digital. Si el procediment es deixa funcionar per si sol, no hi ha cap objectiu final, només passos lògics en un procediment sense escansions temporals, sense temps de comprendre ni moment de concloure. És només el subjecte qui pot introduir aquesta detenció, aquesta escansió en el temps lògic assenyalat per Lacan, amb una significació determinada.

Però, en tot cas, l'assistent, l'instrument, ja ha pres el lloc de l'agent, i és inútil recórrer a la peregrina idea d'una “supervisió per un ésser humà”.

II: Una mutació en l'experiència de l'amor. El mitjà digital es va convertint progressivament en el mateix agent de la trobada amb una parella. De l'aplicació Tinder com a instrument a la pel·lícula She com a parella virtual hi ha, sens dubte, una mutació. Es tracta de les parelles virtuals o hologràmiques (G. Grinbaum), o també transhumanes. Un punt en comú en aquesta mutació: la falta del discurs de l'amor, que veiem també en el discurs transgènere (G. Dessal). I una paradoxa: la trobada del partenaire pot prescindir del tot del discurs de l'amor. El que havia de ser l'agent queda desplaçat, fins i tot substituït, pel mateix mitjà.

III: En la transmissió dels vincles familiars. El que era un instrument terapèutic, d'assistència a la procreació per exemple, es converteix progressivament en l'agent del vincle parental. Hi ha ara “fills de la ciència” i una reescriptura del genoma com a objectiu final, però també com l'agent primer de la transmissió generacional.

IV: Adolescència, violència a les xarxes. Hem passat de les xarxes socials com un mitjà de (des)trobada, també per promoure accions violentes, a fer de la violència mateixa una forma de llaç operada a les pròpies xarxes. D'aquí sorgeix la idea boja de la “violència gratuïta”, no com un mitjà per obtenir una fi, sinó com una fi en si mateixa, una acció l'única fi de la qual és ser difosa per les mateixes xarxes per ser reconeguda per l'Altre. Aquí també l'objecte tècnic ha pres el lloc suposat de l'agent.

V: Capítol crucial sobre la pulsió de mort. Es tracta de les formes del suïcidi en i del subjecte contemporani. El suïcidi és l'únic acte reeixit, perquè el subjecte ja no pot rebre els efectes de la divisió del seu propi acte. L'estructura de la pulsió de mort ens mostra aquí el límit de tot protocol sense subjecte, de tot algorisme sense subjecte: s'iguala a la mateixa maquinària de l'automatisme i la repetició que Freud va trobar en la pulsió de mort. No és l'Altre del subjecte paranoic, és la maquinària de la repetició sense intenció portada al límit de la pulsió de mort en el mateix subjecte.

VI: La imatge del cos. J. Lacan, en el seu seminari sobre La relació d'objecte (1956), deia: «La imatge del cos no és un objecte. […] No obstant això, no sols la imatge del cos no és un objecte, sinó que a més no pot convertir-se en un objecte.» En efecte, la imatge del cos, la imatge narcisista, i(a), recobreix l'objecte que només existeix en el lloc d'una falta, d'un buit. I, no obstant això, avui ens trobem amb una empenta a convertir la imatge del cos en un objecte suprem del mercat i de l'intercanvi a través de les xarxes. No s'intercanvien només objectes, s'intercanvia també la imatge del cos. Ara, el mitjà de la imatge, l'instrument, s'ha convertit en el mateix agent d'aquest intercanvi. La qual cosa té noves conseqüències per al subjecte del nostre temps.

Hi ha, doncs, en cadascun dels capítols aquesta constant lògica: l'instrument, el mitjà de l'objecte, ha pres el lloc de l'agent de l'acció humana. És un procés homòleg al que Jacques-Alain Miller va assenyalar en la seva intervenció, diverses vegades citada en el llibre, “Una fantasia”: l'ascens de l'objecte a al zenit social per l'avanç del discurs capitalista en la seva aliança amb la tecnociència.

La qual cosa té una estranya similitud amb el mateix discurs analític, on és l'analista qui pren el lloc de l'objecte a en el lloc de l'agent del discurs.

Però hi ha, precisament, un discurs on aquest bescanvi del mitjà, de l'instrument de l'objecte, en el lloc de l'agent té una altra singularitat: és l'acte analític (del qual, diu Lacan, en poden treure profit altres camps). Per a l'analista, el mitjà, l'únic mitjà, és la paraula com a significant, però l'agent no pot ser mai reduït a un significant, a un mecanisme, més o menys automàtic, no pot ser reduït a un algorisme. L'objecte a (es diu en diverses parts del llibre) no pot ser reduït a un algorisme, a un automatisme.

Un cop aquí, no obstant això, el discurs de la psicoanàlisi ha de poder respondre a aquest avanç imparable de la tecnociència amb alguna cosa més que la reivindicació d'allò que és irreductible a l'algorisme, sota la forma del desig, de l'objecte, del goig o del símptoma.

D'altra banda, cal subratllar que en la psicoanàlisi d'orientació lacaniana tenim un algorisme fonamental, un algorisme que Lacan va introduir en la seva Proposició del 9 d'octubre de 1967 sobre el psicoanalista de l'Escola: és l'algorisme de la transferència.

És l'únic algorisme que inclou la variable del subjecte com a efecte del significant, del subjecte i del saber inconscient com a suposats en la seva lògica. I Lacan dirà que aquest algorisme és equivalent a l'agalma de la transferència, a l'agalma del discurs analític.

El que pot continuar fent possible l'experiència analítica és la transferència amb l'inconscient com a motor (encara que també com a obstacle) del subjecte en la seva relació amb l'Altre. Aquest mitjà és l'amor de transferència.

Aleshores, quina és la posició analítica davant del procés de digitalització generalitzada que suposa una forclusió del subjecte? Diguem que és una posició ni a favor ni en contra d'un procés que és inevitable i irreversible: el real avança en la forclusió del subjecte. Però hi ha un instrument fonamental per a la psicoanàlisi: la transferència com a Subjecte Suposat Saber i com a amor a l'inconscient. És l'única construcció possible d'“un dic” (J. A. Miller evoca aquest terme citant Maquiavel) contra la reducció del subjecte digitalitzat a un nou objecte del mercat global.

Així com vam conèixer Un dic contra el pacífic (títol d'aquella novel·la de Marguerite Duras, on la mare construïa dics contra el mar pacífic que inundava els terrenys que li havia venut un govern corrupte), així mateix la psicoanàlisi construeix amb la transferència un dic contra la digitalització del subjecte del nostre temps.

Si, com es recorda en un moment d'aquest llibre, “la millor defensa és un atac”, no hi ha millor defensa que causar la transferència analítica amb l'inconscient. Diguem, per concloure, “Un dic contra el procés digital”.

Els lapsus

Conversa al programa de radio “La primera pedra”, a RAC1, amb Noemí Polls (24 de setembre de 2026)
 
 
Noemí Polls: El dia 10 d'octubre és el Dia Mundial de la Salut Mental. Avui volem parlar amb en Miquel Bassols Puig. Ell és psicoanalista, a més a més és doctorat en el Departament de Psicoanàlisi de la Universitat de París 8. Volem parlar sobre la psicoanàlisi. Ja n'havíem parlat. Miquel Bassols, benvingut.
 
Miquel Bassols: Bon dia, encantat.
 
N.P.: Bon dia. I vam començar a parlar de la psicoanàlisi, vam parlar també de Freud, del tema dels somnis, però és que aquí hem anat a obrir una capsa i no paren de sortir coses. Comencem pel començament: Què és la psicoanàlisi? Què entenem per psicoanàlisi?
 
M.B.: La psicoanàlisi va ser, i ho diem sovint, la mare de totes les psicoteràpies. És a dir, va ser el primer mètode terapèutic per tractar trastorns, símptomes de salut mental, no orgànics específicament, encara que poguessin tenir derivacions orgàniques. De manera que la primera cosa que podem dir és que és un mètode terapèutic que va ser l'origen de totes les psicoteràpies, però que no és només un mètode terapèutic. És també el que anomenem una experiència subjectiva que va més enllà, que pot anar més enllà dels efectes terapèutics. Hi ha moltes persones que, després d'haver obtingut efectes terapèutics, continuen una anàlisi com a experiència subjectiva. I aleshores la psicoanàlisi es distingeix d'altres psicoteràpies que tenen únicament una finalitat terapèutica. Bé, això ha incidit en molts camps...
 
N.P.: De fet, abans estàvem comentant que Catalunya té una tradició amb la psicoanàlisi molt forta.
 
M.B.: Sí, es va tallar amb la guerra, però ja en el moment de la República, a l'Ateneu Barcelonès, per exemple, als anys 30, es feien conferències sobre psicoanàlisi i Barcelona es coneixia com «la petita Viena» per la quantitat de psicoanalistes europeus que van venir aquí a Barcelona i que van crear un nucli molt interessant, on hi havia gent com Emili Mira i López, que va ser el primer que va escriure un text de psicoanàlisi en llengua catalana l'any 27, o també Francesc Tosquelles, que després va ser algú molt conegut a França, molt més conegut a França quan es va exiliar, però que va ser el creador, amb una inspiració freudiana i lacaniana, de tota la xarxa de salut mental a França, el que s'anomena la sectorització. És a dir, va transformar els hospitals psiquiàtrics amb una orientació nova que venia directament de la psicoanàlisi i del que s'havia fet en aquell moment, en el moment de la República, al voltant de l'Institut Pere Mata de Reus.
 
N.P.: I actualment, quin nivell de salut té la psicoanàlisi aquí, a Catalunya?
 
M.B.: La psicoanàlisi sempre ha tingut, jo diria, una mala salut de ferro.
 
N.P.: Una mala salut de ferro, eh?
 
M.B.: Sí, perquè sempre ha anat una mica a contracorrent, fins i tot, dels moviments institucionals clàssics i acadèmics. Alhora, sempre hi ha tingut un lloc. A vegades et trobes amb gent que es vol distanciar de la psicoanàlisi, però ho fan utilitzant referències, termes psicoanalítics, perquè ja estan tan incloses dins de la nostra cultura i de la nostra manera de pensar que formen part de la nostra manera de tractar els problemes de salut mental.
 
N.P.: Que de fet, fa poc vam parlar de Freud i del tema dels somnis, i és una cosa que també l'hem incorporat al nostre vocabulari constantment: «Això és molt freudià», però moltes vegades no sabíem què volia dir. En vam treure una mica l'aigua clara l'altre dia. Però hi ha també, per exemple, el tema dels lapsus, no? Que dels lapsus en parlem molt sovint, també és una paraula que fem servir quotidianament, i al final què és un lapsus? El fem servir bé?
 
M.B.: És un altre tema que abans de Freud no se li donava importància. Els lapsus es consideraven sovint com una simple errada. Però a partir de Freud hi ha errades que entenem que tenen un sentit, i que tenen un sentit d'alguna cosa que no volíem dir, però que acabem dient. Gairebé podríem dir que és com la petita hemeroteca que portem a dins i que ens surt cada tant, fent aparèixer alguna cosa de la nostra memòria que volíem oblidar, però que acabem dient. I aquests fenòmens del llenguatge, perquè són fenòmens sobretot de paraula, tenen unes lleis que Freud va descobrir, unes lleis inconscients. És curiós, perquè el terme «lapsus» s'ha incorporat totalment en el discurs social i cultural, però no deixem de negar-ho perquè diem: «No, no, no, no ho tinguis en compte, ha sigut un lapsus». Ah, no, no, precisament! Si és un lapsus és quan més ho hem de tenir en compte, perquè és allà on estàs dient una veritat que no volies dir o que no pensaves dir, i que fins i tot a vegades et sorprèn a tu mateix...
 
N.P.: Perquè ha estat l'inconscient el que t'ha fet dir aquella paraula.
 
M.B.: Exacte.
 
N.P.: I de fet, tots tenim ara mateix exemples al cap, no?, situacions que han sigut lapsus, sobretot a nivell polític.
 
M.B.: En el discurs polític, evidentment, ja hi ha qui s'ha dedicat a fer una mena de llistat de tots els lapsus que van apareixent en els discursos als parlaments. I, realment, si un hi escolta els lapsus arriba a escoltar coses molt interessants, veritats que no es volen dir i que a vegades queden després bandejades com a simples errors. En recordo un de Pedro Sánchez en el moment de l'octubre del 17, que a mi em va semblar molt indicatiu perquè em va mostrar des d'on ell estava parlant. En un moment, ell volia dir: «no se puede acusar al Gobierno de la supuesta violencia contra el pueblo catalán». Això és el que volia dir per defensar-se, i dir que no els podien acusar d'això. Però va acabar dient, i ho va tornar a dir uns dies després exactament de la mateixa manera: «no se puede acusar al Gobierno de la violencia contra el supuesto pueblo catalán». Clar, si un s’aturava a escoltar això, de fet el que estava dient eren dues coses: que hi havia hagut violència, efectivament, que no era suposada aquesta violència, i que el que era suposat era el poble català. De fet, és veritat, qualsevol poble es construeix sobre una suposició d'identitat, finalment, no? Però clar, dit així, estava dient una cosa molt diferent de la que volia dir. I si ho escoltaves, escoltaves la seva dificultat —els psicoanalistes diríem: escoltaves la seva profunda divisió subjectiva— davant d'aquell moment on es jugaven coses molt importants i on ell s'havia de defensar d’un atac. N’hi ha un altre de famós, molt conegut, del president del Barça, en Núñez, quan va dir: «Representem aquesta ciutat que porta el nom d'aquest club». Tothom va riure, era una mena d'acudit. Freud va demostrar que, tant el somni com els lapsus i com els acudits, tenen el mateix mecanisme lingüístic. No només diuen una veritat reprimida, sinó que ho diuen fent recurs als mecanismes particulars de cada llengua. En aquest sentit hi ha un inconscient poètic, si vols dir-ho així, perquè de fet hi ha aquesta creació de noves formes lingüístiques que ens diuen alguna cosa del desig reprimit i que són molt més veritables que el discurs aparentment conscient que mantenim. A mi m'agrada recordar, parlant de poetes, el poeta Enric Casasses, que un dia va fer servir una expressió molt maca. Parlàvem de l’ordinador, que funciona com vol: «el rondinador va com vol!». Realment, realment està molt ben pensat. No era un lapsus, era la voluntat de dir el que deia, no? Lacan diria que és un lapsus calculat.
 
N.P.: Doctor, si ens analitzéssim una mica els nostres lapsus, ens coneixeríem molt millor.
 
M.B.: Sense dubte. Coneixeríem la part més ignorada de nosaltres mateixos, que parla en el que diem més enllà del que volem dir. I és un material molt interessant en la psicoanàlisi.
 
N.P.: Doncs avui volíem parlar dels lapsus com un de tants elements que ens posa a primer pla la psicoanàlisi. N'hem volgut parlar amb el doctor psicoanalista Miquel Bassols. Miquel, moltíssimes gràcies.
 
M.B.: A vosaltres, ja ho sabeu.
 

Lacan per a anti-lacanians

Notes per a una conversa amb Igancio Castro i Oriol Leira a Filòsofs de la Gleva, 29 de setembre de 2026

La paradoxa de l'anti-filosofia

El títol que ens ha proposat Ignacio Castro per aquesta convocatòria no està gens malament si tenim en compte que el mateix Lacan es va definir com un anti-filòsof. Ho va fer cap al final de la seva vida (1980), en el moment de dissoldre la mateixa Escola que havia fundat uns anys abans (1964). I això, tenint en compte que molts psicoanalistes lacanians van començar amb una formació universitària com a filòsofs; entre ells la seva pròpia filla, Judith Miller, i el seu gendre, Jacques-Alain Miller, els quals han portat l'ensenyament de Lacan fins a les seves darreres conseqüències en la història de la psicoanàlisi amb la creació i desenvolupament del Camp Freudià i l'Associació Mundial de Psicoanàlisi.

La relació de Lacan amb la filosofia —i la dels verdaderament anti-lacanians amb Lacan— no és gens evident. Per a voler ser verdaderament anti-lacanià cal haver-se cremat les celles amb els seus textos i seminaris de manera decidida.

Aquesta relació presenta dues cares aparentment contradictòries:

- El recurs constant de Lacan als textos de la filosofia: No es pot llegir un paràgraf de Lacan sense conèixer a fons la història de la filosofia (Plató, Aristòtil, Descartes, Spinoza, Hegel, Kierkegaard, Heidegger...). És a més coneguda la seva gran amistat amb filòsofs del seu temps com Maurice Merleau-Ponty, Louis Althusser i fins i tot Martin Heidegger, així com la influència determinant que ha exercit en pensadors posteriors com Jacques Derrida, Slavoj Žižek o François Jullien, i molts d'altres.

- La insistència de Lacan a no definir-se com a filòsof: Lacan subratllava que ell era un antifilòsof —a la manera com Paul Valéry va qualificar Diderot—. No es tracta d'un terme pejoratiu, sinó d'un elogi: no és un atac contra la filosofia, sinó posicionar-se en el revers –terme interessant tal com el fa servir Lacan– de qualsevol discurs filosòfic. Insistia que la psicoanàlisi no és una filosofia i desaconsellava emfàticament l'ús filosòfic dels termes psicoanalítics (inconscient, repetició, pulsió...).

La divisió del subjecte cartesià

Per a entendre el gir de Lacan enfront de la tradició filosòfica convé remuntar-se a René Descartes i al naixement del pensament modern en la ciència del segle XVII.

El "Penso, ergo existeixo" ha sostingut el subjecte de la ciència i de la filosofia fins a l'arribada de Sigmund Freud, que ho va capgirar tot amb la descoberta de l'inconscient. Si sóc conscient del fet de pensar, aleshores puc estar segur que existeixo. Però si existeix un pensament inconscient que no puc pensar en mi mateix, aleshores on fonamento la meva existència?

Lacan interpreta aleshores el cogito cartesià mitjançant un simple fet d'escriptura:

Jo penso: "doncs jo sóc"; però un "jo" no és igual a l'altre. Entre l'un i l'altre s'obre una escletxa, una fenedura, un buit impossible d'omplir amb el pensament de la consciència. El jo que pensa no és el jo que és. Més encara: el jo que diu "jo penso" no és el mateix jo que diu "jo sóc". D'aquí a sostenir, amb Rimbaud, que "Jo és un altre" –(no "Jo sóc un altre") "Jo és qualsevol altre" com tradueix el poeta Enric Casasses– hi ha un sol pas. Pot semblar una bogeria, però, com va sostenir molt aviat Lacan, és una bogeria pitjor no saber que vivim en la bogeria del "Jo és un altre".

Aquesta subversió continua sent avui difícil d'acceptar perquè el subjecte contemporani s'afirma a si mateix de dues maneres que funcionen sovint com a reivindicacions identitàries:

– "Jo sóc el que dic" (jo sóc el que dic que sóc, per exemple, pel que fa al gènere). I qui pot negar-m'ho?

– "Jo sóc el que sento" (el que experimento). El cogito cartesià ha estat avui substituït per un "I feel, therefore I am": Jo sento (el que experimento en el cos), ergo Jo sóc.

Enfront d'això, l'inconscient ens recorda una doble impossibilitat: no sóc sempre el que dic i no arribo mai a dir el que sóc; no sempre dic el que penso si vull pensar abans el que dic.

El subjecte dividit i la praxi de "pensar contra un mateix"

Aleshores, resulta impossible la unificació del subjecte perquè aquest es troba dividit pel llenguatge. El "Jo" que diu pensar no és el Jo que diu ser: penso on no sóc (l'inconscient), ergo sóc on no penso (el des-ser). Aquesta és la posició molt primerenca de Lacan que subverteix el subjecte de la ciència i de la filosofia.

Per això sembla impossible construir una filosofia que inclogui l'inconscient freudià llegit per Lacan, de la mateixa manera que sembla impossible incloure'l en una ciència positiva i experimental.

Si hom llegeix Lacan amb rigor (porto una cinquantena d'anys intentant-ho), es dóna compte que Lacan pensava contra Lacan. És impossible fer un sistema de pensament amb la seva obra. No hi ha una "teoria lacaniana", sinó una praxi en el sentit estricte del terme: una experiència on teoria i pràctica es confonen i es posen en continuïtat. Lacan pensava sistemàticament contra si mateix, sense voler construir un sistema ni, d'altra banda, fer res contra si mateix. Aleshores: Lacan és potser el primer anti-lacanià per antonomàsia!

el seu discurs encarna la divisió més radical del subjecte entre el ser i el pensar, entre el Jo i el Subjecte de la paraula. Va ser la primera gran intuïció de Freud, que Lacan va formalitzar amb el matema del subjecte dividit: $.

Quan Lacan va dir en el seu últim Seminari a Caracas (1980): "Jo sóc freudià, a vosaltres us toca ser lacanians", ens va deixar el problema d'espavilar-nos com millor puguem. Si no sabem molt bé què és "ser lacanià", visca els anti-lacanians!, ja que ens lliuren de la temptació de creure'ns que som alguna cosa que encara no comprenem. L'única resposta plausible a què significa "ser lacanià" avui és: arribar a pensar contra un mateix de la manera més rigorosa possible. Això té un efecte terapèutic extraordinari contra la intolerància i la impostura, tot i que impedeixi construir un sistema consistent i complet.

Diguem, a més, que una bona psicoanàlisi comença precisament per aquí: comença quan hom es troba pensant contra si mateix, contra les seves pròpies evidències i contra els acords tàcits (generalment familiars) en els quals ha sostingut la seva vida. La funció de l'analista és acompanyar el subjecte a pensar contra si mateix mitjançant l'associació lliure: parlar sense pensar(-ho). Aquí emergeix l'inconscient freudià: dic alguna cosa que no pensava dir, dic fins i tot el contrari del que pretenia. Alguna cosa parla en el que dic més enllà de la meva intenció, i només pot ser escoltat per un Altre o per mi mateix, tot fent-me Altre per a mi mateix.

La invenció de la consciència

Com queda el subjecte de la consciència amb Lacan? Queda irrevocablement dividit: entre el que pensa i el que diu, entre ser i des-ser, entre saber i veritat, entre significat i objecte, entre veure i mirar, entre sentir i escoltar. Hi ha múltiples versions d'aquesta divisió irreductible.

L'inconscient freudià no és, doncs, el "no-conscient". Lacan va assenyalar l'inconvenient, l'inconscient, d'aquest terme perquè es defineix per una negació (in-) de la consciència, quan la consciència mateixa és una invenció (com el Jo o la personalitat). És il·lustratiu veure les contorsions actuals de les neurociències i del cognitivisme per a intentar definir la consciència. Penseu, per exemple, en Antonio Damasio, el qual, havent acabat com a anti-freudià, va entendre almenys que Freud va donar el cop més gran possible a la filosofia cartesiana.

La consciència és un producte que no es pot explicar únicament per la biologia, la neurologia o la genètica. Reduir-la a un "fenomen emergent", com fan sovint, serveix de ben poc. Això continua sent un escàndol per a qualsevol sistema de pensament, i també polític, que promou  la identitat del subjecte amb si mateix. Si el Jo i la consciència són una invenció i no hi ha identitat possible, semblaria que tot projecte pedagògic o polític està destinat al fracàs. Prenguem aquests fracassos com a "boies de la nostra ruta" i fem servir com a brúixola el que Freud va anomenar, substantivat, l'inconscient.

L'inconscient també és una invenció, però toca alguna cosa molt més real que el fantasma de la consciència. Apareix quan Freud escolta els entrebancs del subjecte menystinguts per la ciència i la filosofia: somnis, lapsus, símptomes, actes fallits. Freud suposa un subjecte diferent del Jo en allò que els divideix o el fa ensopegar amb un real que desconeix.

Com que el subjecte de l'inconscient és evanescent i no es pot representar a si mateix, la definició de Lacan és categòrica: "un significant representa un subjecte, no per a un altre subjecte sinó per a un altre significant". El subjecte és sempre un Subjecte Suposat, i l'inconscient és un forat, un tall, una obertura en l'ésser parlant.

Per a anomenar el més real d'aquest ésser que parla, Lacan va inventar finalment el terme parlêtre (parla-ésser-lletra): el lloc on es creuen l'equívoc de la llengua i la satisfacció substitutiva inscrita en el cos com una lletra (el que anomenem gaudi).

Apèndix: Programa de lectures de filosofia amb Lacan

Per a entendre aquest gir operat per Lacan, caldria proposar un programa, dens, amb les següents lectures de la filosofia llegides amb el "revers de la psicoanàlisi". Vaig a enumerar-les, tot i que, per descomptat, sense explicar-les.

• De Descartes:

Meditacions metafísiques i l'experiència del dubte metòdic que funden el cogito cartesià. Llegides a partir de la "subversió del subjecte": penso on no sóc, sóc on no penso.

• De Kant:

Crítica de la raó pura, que Lacan llegeix com el revers, ni més ni menys que, de La filosofia al tocador de Sade. Les conseqüències ètiques d'aquesta subversió radical del subjecte de l'ètica estan encara per desenvolupar en una possible ètica del gaudi dels béns i dels mals. És una qüestió molt actual: la no reciprocitat absoluta del gaudi en nom d'un imperatiu moral: jo puc gaudir de tu fins on em plagui, però no de manera recíproca.

• De Martin Heidegger:

Què significa pensar?: Reinterpretat des de la hipòtesi freudiana dels pensaments inconscients ("Allò pensa i parla en mi").

La pregunta per la cosa: El pas del Das Ding freudià al concepte d'objecte a.

Ésser i temps: La rearticulació de la temporalitat amb el temps lògic.

• De Maurice Merleau-Ponty:

La fenomenologia de la percepció i El visible i l'invisible: La subversió del camp escòpic cap a la mirada com a objecte. La mirada com a objecte central del gaudi i de la percepció del cos en el món contemporani (des del cinema fins a Instagram).

Praxi analítica

Tot plegat podria portar-nos a una praxi de la psicoanàlisi, fins i tot a una "acció lacaniana", que no es distingeix de la creació ni de la teoria. No és la praxi aristotèlica aïllada de la poiesis i la theoria, s'acosta més aviat a la "pràctica teòrica" althusseriana; és una experiència que inclou el subjecte d'un saber no sabut i produeix una mutació en la relació del subjecte amb l'objecte, amb el gaudi, i amb si mateix.

Introduir l'experiència del subjecte dividit en una praxi d'aquest ordre suposa el fracàs de qualsevol sistema filosòfic? Crec que sí, tot i que no ho sé "a dretscient", com diem en català,  "a ciència certa", perquè l'inconscient no existeix com una substància empírica, demostrable pel mètode científic experimental: només ex-sisteix i in-sisteix en el que es diu i en el que s'escolta de manera pragmàtica.

En tot cas, benvinguts siguin els fracassos si ens ajuden a pensar contra nosaltres mateixos. 

Per tant: filòsofs i antifilòsofs, un esforç més per ser lacanians!

Els somnis

Conversa al programa de radio “La primera pedra”, a RAC1, amb Noemí Polls.

(2 de setembre de 2026)
 
 
Noemí Polls: Quantes vegades ens hem despertat angoixats, sobresaltats o inquiets per un somni que ens ha semblat ben real? I hem pensat en què vol dir somiar, per exemple, no ho sé, amb la mort d'algú, que surti una serp pel mig del somni o que et caiguin les dents. I hi ha somnis que són recurrents, fins i tot. Quin significat té tot plegat? Doncs aquestes preguntes sovint ens porten a preguntar-nos: "Què diria Freud?". Ens apareix aquesta figura. Va deixar escrit algun diccionari dels somnis? Miquel Bassols és doctor en psicoanàlisi i ha estat president de l'Associació Mundial de Psicoanàlisi. Bon dia, Miquel.
 
Miquel Bassols: Bon dia.
 
N.P.: Eh, contents de parlar d'aquests temes. No sé per què, el món dels somnis ens porta directament a Freud, i deu tenir una explicació ben senzilla, no? És a dir, ell va ser el primer que va apuntar que els somnis podien explicar moltes coses de nosaltres.
 
M.B.: Efectivament. És el primer que va pensar que el somni era una via règia, una via directa a l'inconscient, i que era un missatge que rebíem de nosaltres mateixos, no dels déus o d'altres llocs com s'havia pensat fins aleshores, però que tampoc no era el resultat d’alguna contingència de les neurones a la nit, que se n'han anat de festa i fan qualsevol bajanada, sinó que hi havia un sentit en aquest somni que m'implicava a mi com a subjecte. I el primer que va fer Freud va ser, a partir d'un somni que ell va tenir, molt important ara en la història, és posar-se a treballar sobre cada element d'aquell somni per mirar de desxifrar què volia dir, quin sentit podia tenir. És el primer que s'ho va prendre seriosament, i a partir d'aleshores la nostra relació amb els somnis ha canviat radicalment. En el camp de la ciència també, fins i tot el camp de la ciència ha confirmat moltes de les coses que Freud deia en la seva època –estem parlant de finals del XIX, començament del XX– quan la ciència tenia les seves condicions. Freud va tenir una incidència fonamental en com entenem els somnis i no només els somnis, sinó tots els símptomes, les formacions de l'inconscient, de les quals el somni és, diríem, el paradigma fonamental, el primer que Freud va prendre com a model per investigar això que anomenem l'inconscient.
 
N.P.: Perquè, primer, va fer algun diccionari de somnis? Algun manual que ens pugui servir encara ara?
 
M.B.: No, això ha vingut després i ja n'existien abans de Freud. De fet hi ha la història bíblica del somni del Faraó amb les set vaques magres que signifiquen set anys de de sequera, això ja ve de molt lluny, amb la idea d'un diccionari dels somnis. Freud precisament el que fa és trencar aquesta idea. No hi ha un diccionari dels somnis. Si tinguéssim que seguir la idea del diccionari podríem dir que en lloc del Fabra, el diccionari de la llengua catalana on cada paraula té un seguit de significats, més aviat hauríem d'anar al Joan Coromines, amb els nou volums del Diccionari etimològic, on el que hi ha és la història de cada paraula que ha anat canviant al llarg del temps. I si seguim la història d'una paraula ens trobem amb alguna cosa que ja ni reconeixem com a pròpia d'aquella paraula. Amb l'afegit que el suposat diccionari dels somnis és un diccionari que canvia dia rere dia per cadascú. Cadascú té un diccionari diferent [riures] i a més a més és un diccionari que canvia segons l'experiència de la vida que fas. El que apareix en un somni avui no necessàriament tindrà el mateix sentit que el que apareix després d'un any, dos anys o més endavant a l'edat adulta. De manera que, clar, la idea del diccionari es complica molt [riures], perquè no és un diccionari fixe, és un diccionari propi de cadascú. És a dir, el que em serveix per escoltar el somni d'una persona no em serveix per escoltar el somni d'una altra persona. De manera que la idea del diccionari millor posar-la molt en qüestió.
 
N.P.: Clar, clar. És a dir que quan somiem que ens cauen les dents no vol dir res, o si somies amb la mort d'algú no estàs presagiant que li allargues la vida... totes aquestes coses que...
 
M.B.: Cal veure-ho ben bé cas per cas. I per això el primer que va dir fer Freud és: "Prenguem un element del somni i vegem què és el que la persona que ha somiat associa amb aquest element del somni". I és a partir d'aquí que va obrint el teixit d'associacions, de paraules que es van extenent unes vinculades amb les altres, i a partir d'aquí tenim el sentit singular que té aquell somni per a aquella persona. De manera que no hi ha un diccionari. Algú deia: "Sí, molt bé, en aquest somni surt un campanar o una serp, per exemple. Posem el cas de la serp que tu deies al començament. Surt la serp en el somni. Ah! Això és el fal·lus, segur que és el fal·lus, simbolitza el fal·lus". I l'altre diu: "Bé, i el fal·lus què simbolitza? No pot simbolitzar la serp, el fal·lus, per exemple?"
 
N.P.: Clar.
 
M.B.: Entrem en aquest camp els analistes lacanians anomenem “la contingència del significant”, és a dir, que una paraula segons on la posis tindrà un sentit o un altre. Quan entrem en aquest camp necessitem escoltar les associacions singulars de cada persona sobre la serp en qüestió. La serp per a una persona no és el mateix que la serp per a una altra persona. Jo ara et preguntaria: "Si has somiat amb una serp, amb què et fa pensar aquesta serp?".
 
N.P.: Clar, què em va portar de sentiments, perquè també mentre somiem sentim.
 
M.B.: Efectivament, hi ha els afectes, que són molt importants, que estan desplaçats. L'afecte que estava en una situació apareix desplaçat, per exemple, a la serp, posem per cas. De manera que aquí és fonamental que l'analista no es posi ell en el lloc de saber ja quin és el sentit d'allò que apareix en el somni. En el somni però també en qualsevol altre cas, en allò que t'explica la persona. Has d'estar atent a les associacions singulars que cada persona fa sobre cada element simbòlic, significant, de la seva història, de la seva vida.
 
N.P.: Aquí arribem al psicoanàlisi, per tant.
 
M.B.: Aquí arribem al psicoanàlisi, i és com hi va arribar Freud. Freud preguntant-se sobre aquestes qüestions va arribar a construir el mètode psicoanalític, amb el que ell va anomenar “l’associació lliure”. És a dir, sobre cada element d'una formació de l'inconscient, sigui un somni, un símptoma, una fantasia, el que sigui, veure quines són les associacions singulars que cada persona fa sobre sobre cadascun dels seus elements. I a partir d'aquí comença la psicoanàlisi, que és començar a dir tot allò que se't passa pel cap. Cosa molt difícil, perquè generalment...
 
N.P.: Callem moltes coses, també.
 
M.B.: Sí, evidentment. En callem moltes i per moltes raons: perquè no les volem dir o també perquè a vegades ens semblen estranyes o que no tenen importància. I una psicoanàlisi comença amb aquesta idea: digui tot el que li arribi al cap, encara que li sembli que no té importància. I a vegades afegim: encara que tingui vergonya del que diu. Això ja vol dir que se t'acudiran coses que et donaran vergonya, que no sabràs massa bé com dir, que a més a més no saps què volen dir. Bé, la idea fonamental és mantenir l'associació lliure com a regla de cada sessió d'anàlisi. És molt difícil, però és molt interessant, perquè quan et poses a parlar amb algú que t'escolta sense donar sentit immediat al que tu estàs dient, comencen a passar coses molt insospitades per un mateix. És a dir, et comences a escoltar i a dir coses que no havies pensat mai, [riures] justament que no se t'havien passat mai pel cap. [Riures]. I això ho pots començar a fer amb un somni. Convé que convé que ho puguis fer amb algú altre, perquè fer-ho sol...
 
N.P.: Clar.
 
M.B.: ...és com jugar al solitari i fer-se trampes, [riures] és molt fàcil. Un mateix s'enganya moltíssimes vegades. Evidentment, t'amagues moltes coses. Ens amaguem moltes coses cada dia.
 
N.P.: I els principals somnis que van ajudar a Freud a fer la seva teoria quins són? Abans deia, va partir d'un primer somni, no?
 
M.B.: Sí, la nit del 23 de juliol de 1895...
 
N.P.: Caram, 1895, eh?
 
M.B.: ...que és famosa en la història de la psicoanàlisi, Freud va tenir un somni, que és el famós somni de "la injecció d'Irma", es coneix així. No explicarem totes les circumstàncies perquè és molt llarg, però va ser un somni que el va impactar molt, i va ser un somni d'angoixa, de fet, que tenia a veure amb la seva recerca, amb un cas que estava portant i no funcionava, i que era una amiga de la família, on ell es sentia compromès. És a dir, ell com a subjecte de la ciència, com a subjecte científic, es va trobar absolutament implicat amb el seu camp de recerca, amb la seva activitat. I va tenir un somni d'angoixa, on apareixen moltes coses, però finalment apareix la gola oberta d'aquesta pacient, de l'Irma, oberta com si fos una mena de caverna absolutament fosca, i en un punt de la gola, una taca blanca que era una malaltia interna d'Irma, que tenia molt a veure amb el que havia explicat ella en el tractament. I en aquest punt Freud s'angoixa en el somni. Però aleshores apareix en aquest punt de la taca blanca una fórmula que és una fórmula química de la trimetilamina. Això els psicoanalistes ho coneixem molt bé perquè hem estudiat aquest somni com a model fonamental. Bé, Freud s'aixeca al matí i en lloc de dir: "Quina mala nit he tingut, he sopat i el menjar m’ha fet mal", diu: "Aquest somni vol dir alguna cosa". I bé, tot el llibre de La interpretació dels somnis, que és un volum considerable, és el desenvolupament de l'anàlisi que Freud fa d'aquest somni que va tenir ell mateix aquella nit. I això és l'any 1900, que és podríem dir l'inici mateix de la història de la psicoanàlisi. Hem de dir que la psicoanàlisi és la mare de totes les psicoteràpies, a favor o en contra, però va ser el que va originar tot el que és el tractament psicoterapèutic que podem conèixer avui en dia. I a partir d'aquest punt, de l'anàlisi d'un somni precisament, va començar tota aquesta història. És a dir, prenent allò que ens passa no com una evidència en si mateixa, sinó com un missatge que cal desxifrar, i el primer model és el somni. Després venen els lapsus, evidentment, que són un altre camp. Si vols hi dediquem un altre dia als lapsus, que també són molt divertits. [Riures].
 
N.P.: No, és que jo ara, revisant per preparar l'entrevista pensava: És que el món només de Freud ja és motiu de tesis doctorals, d'estudi, i que jo suposo que ha estat revisat. Però actualment encara és molt vigent tot el seu pensament.
 
M.B.: Ha estat molt discutit, però ja va estar discutit l'any 1900, quan es va publicar el seu llibre. Sempre Freud va ser discutit, i és convenient que sigui discutit, perquè s'ha de poder argumentar la seva hipòtesi, no és una hipòtesi gens evident. I no és gens evident tampoc pel camp de la ciència actual, que vol que les coses siguin molt verificables, sempre reproduïbles. Però com reprodueixes experimentalment un somni? Com reprodueixes el sentit d'un somni? No hi ha manera.
 
N.P.: I moltes vegades, quan intentes reconstruir-lo, també et costa.
 
M.B.: Exactament, te n'oblides. A veure, jo per exemple, jo sé que aquesta nit he somiat, però, ja no sé què he somiat. Ara, pot ser que al llarg del dia, clac!, m'aparegui una punta de idea i digui: "Ostres!". I a partir d'aquest fil pot ser que pugui reconstruir alguna cosa d'allò que he oblidat, i que probablement té més importància de la que jo em penso, i que segueix actuant durant el dia, perquè el que passa a l'inconscient segueix actuant durant tot el dia. I a vegades hi ha moments que se t'obre una il·luminació i dius: "Ostres! Això té a veure amb aquest somni que havia oblidat". Fa uns dies jo vaig tenir un somni i sabia que havia somiat alguna cosa. Havia anat a dormir amb molt mal d'esquena, i al matí estava amb un cert malestar. Al llarg del dia vaig recordar: "He tingut un somni on tocava la guitarra en un quartet de jazz d'Esperanza Spalding". [Riures]. I vaig dir-me: "Esperanza Spalding –que és una molt bona contrabaixista per cert, aconsellable– Spalding, espalda, espatlla, esquena...".
 
N.P.: Que bo! [Riures].
 
M.B.: A veure, podries dir: "És una coincidència, no?". No, aquell somni em va ajudar a transformar l'experiència de dolor en una cosa que m'agrada, que és el jazz, [riures] i a tenir una mica d'esperança [riures] que l'esquena m’anirà millor durant els dies que venen.
 
N.P.: Clar, suposo que també és un recurs que utilitzem inconscientment, però moltes vegades se’t pot girar en contra, és a dir, un somni pot, al contrari, accentuar encara aquell dolor, i per tant aquí és la feina d'un psicoanalista conduir, ajudar a reconduir perquè la vida ens sigui una mica més fàcil.
 
M.B.: Efectivament, i ajudar a cadascú a desxifrar el propi diccionari intern i singular que té cadascú i del qual ignorem, eh, les primeres pàgines i les últimes. [Riures].
 
N.P.: Exacte. Doncs m'agrada molt acabar així: no hi ha un diccionari dels somnis de Freud, no podem anar amb un manual ràpid, que és el que avui en dia tothom busca, eh? "A" més "B" igual a "C" i ja està, i punt, sinó que l'hem de treballar, i per tant potser moltes vegades recuperar la psicoanàlisi, que durant molt de temps va estar molt de moda, no? Potser els anys 90, eh, tots recordem les pel·lícules de Woody Allen, no? I a vegades l'hem deixat un mica de cantó, però és una bona manera de treballar-nos nosaltres a nivell intern.
 
M.B.: Sí, efectivament. Com les coses oblidades tornen, [riures] eh? I la psicoanàlisi sempre serà allà insistint amb aquesta feina molt singular. Com tu dius, no és una cosa que puguem anar ràpid, encara que pot tenir efectes molt ràpids. Però precisament, festina lente, com deien els llatins, poc a poc que anirem més ràpid.
 
N.P.: Clar, clar. Doncs sí senyor, avui hem volgut parlar justament d'això, del món dels somnis a través de la psicoanàlisi i de Freud, però evidentment, fent una pinzellada perquè podríem omplir, com dèiem, programes i programes, de la mà de Miquel Bassols. Ell és doctor en psicoanàlisi i ha estat a més president de l'Associació Mundial de Psicoanàlisi. Moltíssimes gràcies, Miquel Bassols.
 
M.B.: Gràcies a vosaltres. Ja ho sabeu.

Regla fonamental

 

 

La pregunta Dir-ho tot? toca el principi mateix del dispositiu analític, la seva regla fonamental tal com Freud la va enunciar: “Digui tot el que li vingui al cap.”

La cura amb què podem enunciar-la –de diverses meres, més o menys explícites– és la mateixa amb què el subjecte pot respondre:

— Dir-ho tot? Si heu de posar-hi aquests interrogants és ja perquè no creieu possible complir aquesta regla, per molt fonamental que sigui.

Vegem-ho. En primer lloc, no li hem demanat simplement que ho “digui tot”, i encara menys li demanem prometre que compleixi aquella fórmula jurídica tradicional: “Digueu la veritat, tota la veritat i res més que la veritat”.

— Ja conec la seva màxima lacaniana, la d'aquella veritat que no es pot dir tota. Amb tot, què devia voler dir: “digui tot el que li vingui al cap”? I el que no em vingui al cap, què? No podria arribar a dir-ho? En realitat, he vingut aquí per saber alguna cosa que no se m'hagi acudit mai, fins i tot per arribar a dir-ho. M'ho dirà vostè? A més, si s'hi fixa bé, ha enunciat la seva petició impossible de complir amb un imperatiu –“Digui vostè”– seguit d'un subjuntiu –“tot el que li vingui al cap”. Si no l'ha complementat amb el present d'indicatiu, “Digui… tot el que li ve al cap”, serà també per alguna subtil prevenció. Anticipa segurament que se m'acudiran coses que no voldré dir, o que cediré a “la temptació d'ometre alguna cosa perquè em sembli poc important, absurda o desagradable”[1] (Freud dixit). No és una mica capciós?

En realitat, si hem utilitzat el subjuntiu és per un artifici de la paraula que té un cert punt de trampós. Per un moment ens hem volgut observar des d'un lloc exterior a nosaltres mateixos, com si ens poguéssim situar fora, abans o després, del propi acte d'enunciació, i parlar sobre el que diem, com si poguéssim fins i tot legislar sobre l'acte de parlar, sobre el que es pot o no es pot dir, des d'un llenguatge superior que prengués el nostre dir com a objecte.

— Sí, també conec aquella altra màxima, “no hi ha metalleguatge”. Aquesta sí que seria la il·lusió de voler dir-ho tot, tot sobre el meu llenguatge.

En realitat, és amb una imatge semblant com Freud va voler explicar la seva regla fonamental: “Comporteu-vos com un viatger que va vora la finestreta del vagó i descriu als seus companys com el paisatge va canviant davant dels seus ulls.”[2]

—Però resulta que, si jo sóc aquest paisatge, si jo soc l'objecte mateix que intento atrapar en el transcórrer dels meus pensaments, no puc estar alhora a l'interior del vagó dient el que penso, el que veig del paisatge exterior que sóc jo mateix. Intentaré aleshores pensar el que dic. Però si penso el que dic, segurament no arribaré mai a dir el que penso, ni tot ni una mica. La seva regla em sembla ara encara més impossible de complir.

Diguem aleshores que el subjecte de l'experiència analítica es constitueix precisament com el marc mateix de la finestreta del vagó freudià. No està en el suposat interior del vagó, però tampoc en l'exterior del paisatge en el qual només està suposat. El subjecte és pròpiament el marc mateix de la finestreta del tren, el marc del fantasma en el qual es divideix pel fet de parlar d'un objecte que se li escapa de manera inevitable.

La regla fonamental, tal com Freud la va formular en llengua alemanya, adquireix aleshores la seva raó de ser: «Sagen Sie also alles, was Ihnen durch den Sinn geht», seria literalment: Digui vostè, doncs, tot el que li passa (el que transcorre) “durch den Sinn”, a través de la ment, a través del Sinn que és també el sentit. El tren que passa a través del paisatge no es distingeix del propi paisatge que sembla passar, el transcórrer del sentit que fuig, d'un referent inabastable.

Senyalem de passada que les diferents llengües del Congrés que farem amb aquest tema modulen de manera diferent aquest paisatge. En francès, “Dire tout ?”, i en italià, “Dire tutto?”, fan U del Tot, mentre que la gramàtica de l'espanyol, “¿Decirlo todo?”, i de l'anglès, “To say it all”, demanen reduplicar-ho amb el pronoms.

La regla fonamental demana a l'analitzant que digui el paisatge que transcorre davant dels seus ulls –el seu propi discurs que serà sempre discurs de l'Altre–, sabent que aquell paisatge és ja un retall de la realitat i que, a més, aquest real se li escapa com més el vulgui aprendre des d'un exterior o des d'un interior suposats. És només acceptant aquesta aposta, consentint a aquesta divisió, com podrà arribar a saber alguna cosa d'allò que ni se li acudia dir. És només renunciant a voler dir-ho tot, acceptant repetir el que ja creu saber, com arribarà a dir alguna cosa nova del seu saber inconscient.

Així, la fórmula freudiana de la regla fonamental és una manera cortès –“Sagen Sie…”, Digui vostè…– de posar en acte aquella altra, més abrupta, que Nietzsche va posar en boca de Zarathustra quan es deia a si mateix: “Sprich dein Wort und zerbrich !” –«Digues la teva paraula i trenca't!»

__________

[1] Freud, S. (1913), “La iniciación del tratemiento”. Obras Completas, Biblioteca Nueva, Madrid 1979, pàg. 1669.

[2] Ibídem.

Radiografia de la veritat

(Intervenció al Congrés de la New Lacanian School, Paris, juliol de 2026)

És l'expressió metafòrica que m'han proposat comentar avui davant vostre en aquesta intervenció. La trobem en un article de Jacques-Alain Miller, titulat “Un voyage aux îles” i publicat a la revista Ornicar? el 1979, és a dir, en el principi dels principis per a molts de nosaltres. Aquest article és una preciosa anàlisi de la lògica de la veritat i del fals seguint alguns entretinguts jocs plantejats pel matemàtic Raymond Smullyan, autor de diversos exercicis lògics que sempre han d'interessar al psicoanalista. Tot plegat a la llum de l'ensenyament de Lacan que havia enunciat feia poc aquesta “varitat” de la veritat que avui ens reuneix aquí, una veritat essencialment variable, mudable i particular a cada acte d'enunciació tal com l'experiència analítica ens la mostra.

Sobre aquesta veritat inherent al discurs de la psicoanàlisi, Jacques-Alain Miller hi escriu: «Les psychanalystes n’ont pas à la porter aux nues, cette belle, ni, célibataires, à la mettre à nu –mais à la radiographier. L’os de la vérité (la vérité comme cause matérielle), c’est le signifiant, et c’est pourquoi [les lettres] V, F, [vrai et faux] et la suite, suffisent à articuler les vérités qui nous intéressent».[1]

*

Es pot radiografiar realment la veritat? Seria sens dubte un dels somnis de la ciència contemporània, especialment de les neurociències que la busquen avui de mil i una maneres amb les tècniques de neuroimatge basades en les ressonàncies magnètiques. Sense resultats: la veritat no es deixa atrapar per les ressonàncies magnètiques perquè el seu món és el de les ressonàncies semàntiques pròpies de la funció de la paraula en el camp del llenguatge. La veritat és, en efecte, solidària de l'acte de la paraula, l'acte de la seva enunciació. El saber inconscient que pot lliurar-nos aquesta veritat es dóna només en un univers de llenguatge on falta la garantia que diria la veritat sobre la veritat. Aquest va ser un punt de viratge fonamental en l'ensenyament de Lacan i queda resumit així en el paràgraf que he citat: “l'os de la veritat (la veritat com a causa material) és el significant”. I no hi ha cap significant que pugui significar-se a si mateix per dir la veritat del seu significat.

Diguem aleshores, per seguir la metàfora amb l'etimologia de la paraula “radiografia”, que només amb els raigs de la paraula mateixa (el seu radi, radius) podem trobar la veritat que s'escriu (la grafia, graphé) en ella. I la lògica de la veritat de l'os significant ens diu que la veritat parla només si hi ha un dir, tant si aquest dir vol dir o bé el que és verdader o bé el que és fals.

*

Seguim, doncs, la metàfora de la radiografia de la veritat per veure què pot oferir-nos a nosaltres, lectors de Jacques Lacan. De fet, la radiografia es fonamenta en la tècnica dels anomenats “raigs X”, aquesta “x” que per a la matemàtica és sempre una incògnita, la variable d'una funció que ha de ser desxifrada. Aquesta incògnita “x” és la mateixa amb la qual Lacan va escriure, en la famosa fórmula de la metàfora paterna, la variable del subjecte de l'inconscient. Aquesta “x” és, per al discurs analític, tributària de la funció fàl·lica. La mateixa “x” va ser després utilitzada per Lacan, als anys setanta, per escriure les fórmules de la sexuació. La part meitat masculina i la part meitat femenina dels éssers parlants es distingeixen segons la seva posició, variable, davant el gaudi sexual i el símbol del fal·lus. En aquestes fórmules hi ha aquella part del gaudi que passa per l'os del significant fàl·lic i hi ha l'Altra part, la que no es deixa atrapar pels raigs del significant fàl·lic i que solem anomenar el gaudi femení, un gaudi marcat pel no-tot fàl·lic. De manera semblant –és només una analogia ara–, en una radiografia apareixen de manera més tènue, fins a desaparèixer, les anomenades parts més blanes del cos, molt menys intenses que la imatge dels ossos, dels significants.

Hi ha una coneguda anècdota històrica que ens ofereix una bella trobada, la dels orígens de l'invent de la tècnica de la radiografia, que sembla seguir aquesta lògica de l'os significant de manera exemplar. És sabut que els raigs X van ser descoberts per Wilhelm Conrad Röntgen el 1895, curiosament el mateix any en què Freud va deixar inconclusa l'escriptura del seu conegut “Projecte d'una psicologia per a neuròlegs”, l'intent més verdader, igualment fallit, de radiografiar la veritat del subjecte de l'inconscient en l'aparell neuronal.

Doncs bé, la primera radiografia que Röntgen va aconseguir fer aquell mateix any va ser la radiografia de la mà esquerra de la seva esposa, Anna Bertha, la primera que es va sotmetre a l'experiència dels raigs Röntgen. Diuen que només veure-la, Anna Bertha va exclamar: “He vist la meva mort”. Cal saber interpretar la imatge d'una radiografia, que és sempre una imatge plana, en dues dimensions, d'un cos que és volumètric, de tres dimensions. La perspectiva és, aleshores, fonamental per saber llegir una radiografia on les diverses estructures orgàniques es superposen. Segons l'escala de densitats, si una taca blanca apareix, per exemple, sobre un pulmó, no es pot saber d'entrada si està o no al pulmó. I és per això que, gairebé sempre, es realitzen dues projeccions radiogràfiques per triangular la posició exacta d'una lesió orgànica.

En la imatge original de la radiografia de la mà esquerra d'Anna Bertha, es distingeixen graus diferents de densitat segons es tracti de les parts blanes, més blanquinoses, o dels tendons, més foscos, o dels delicats ossos dels dits que apareixen en un to més negrenc. Hi ha, tanmateix, un element que ressalta de sobte en un negre intens, una opacitat absoluta que va bloquejar per complet el pas dels raigs del significant (si em permeteu seguir amb la metàfora). És la imatge circular, el·líptica en les dues dimensions de la imatge plana, de l'anell d'or de l'aliança del matrimoni Röntgen. És la part més dura i densa que no va deixar passar ni un sol fotó de radiació. I aquest és, sens dubte, l'os significant per excel·lència del símbol que ve per a nosaltres al lloc d'una veritat insistent, la de la no-relació entre els sexes, la relació que no pot escriure's, grafiar-se, de cap manera en allò real i que queda com a símbol material de la funció del significant del fal·lus.

Hi ha un interessant debat entre els historiadors de la ciència sobre les diverses imatges que ens han arribat d'aquella radiografia i que plantegen la pregunta de quina va ser la primera, la primera “de veritat”, per anomenar-la així. En algunes reproduccions es veu un sol anell, en d'altres es distingeixen dos aros diferents, la qual cosa va portar a descobrir que les imatges amb un sol anell corresponien, de fet, a un col·lega anatomista de Röntgen que va oferir la seva mà voluntàriament per a la primera demostració pública de l'invent de la radiografia. Els descendents de la mateixa família Röntgen van haver de rastrejar físicament les joies de la família per acabar concloent que la radiografia original era la dels dos anells. Anna Bertha portava superposats el seu propi anell de matrimoni i l'anell de casament de la mare de Röntgen, rebut per herència familiar uns anys abans. Ben fet per dir aquella veritat freudiana, que l'experiència analítica ens demostra sovint: darrere del vincle amb el marit trobem aquell altre vincle, més profund, més opac si és possible, de la dona amb el desig de la mare.

*

L'analista ha de ser, tal com indicava Lacan, un “lletrat”, és a dir, el més destre a manejar les ressonàncies semàntiques de l'os significant de la veritat. I ha de saber, després del capítol del Seminari XVII sobre “El revers de la psicoanàlisi”, el quart capítol titulat “Veritat, germana de gaudi”, que la veritat té sempre una germaneta un tant oculta, una germaneta que és el gaudi. I no un gaudi qualsevol sinó el gaudi prohibit, el gaudi del qual no volem saber res. Diguem doncs que, en la radiografia de la veritat, en cada foto de la seva família, queda sempre velada la germaneta, el gaudi en qüestió.

Aquesta presència, tan invisible com irreductible, del gaudi com a germana de la veritat, farà sempre paradoxal qualsevol saber que pretengui ser un saber sobre la veritat, un saber que pretengui dir la veritat de la veritat. De fet, no hi ha saber sobre la veritat, com tampoc no hi ha un llenguatge que pugui dir la veritat sobre un altre llenguatge. En tot cas, seguint l'experiència del discurs analític, podem dir que en el millor dels casos hi ha un saber que pot estar en el lloc de la veritat, però que sempre ho serà en tant que saber inconscient, és a dir, un saber no sabut pel subjecte. És un saber articulat en una cadena significant, però separat i acompanyat alhora de la seva germaneta, el gaudi, precisament, que suposa adquirir aquest saber.

Un cop allà, podem tornar a l'os de la veritat, del qual només tenim en la radiografia el significant que vincula el subjecte amb l'Altre en el registre del simbòlic. El gaudi, el que entenem com a gaudi, no pot aparèixer en cap radiografia de la veritat. A la varitat de la veritat, que sempre té més d'una cara i necessita una perspectiva per ser coneguda o copsada, correspon la fixesa del gaudi, la famosa Fixierung de la libido freudiana que està en el moll més apegalós d'aquest os. El gaudi es mostra com el més invariable en l'experiència analítica, és el que insisteix de manera radical a repetir-se al costat de la variabilitat dels efectes de veritat que el significant produeix.

L'os de la veritat té, aleshores, almenys dues substàncies. Una és la substància que Lacan anomena, en el seu seminari “Encore”, la “substància pensant”, seguint el terme cartesià de la res cogitans. L'altra substància, més enigmàtica i no representable, és la “substància gaudent”. La nova definició que Lacan dóna en aquest Seminari del significant com a “substància gaudent” subverteix el valor mateix de la veritat, de l'os significant de la veritat, per fer aparèixer en l'escenari la seva estranya germana. Podríem anomenar-la la res gaudens, la cosa del gaudi, tot estenent els termes del dualisme cartesià. És la cosa de gaudi que el significant introdueix en el cos de l'ésser parlant.

El que fa específica l'experiència analítica és, doncs, que els efectes de veritat produïts per la lògica del significant, ja sigui dient alguna cosa verdadera o alguna cosa falsa, inclouen també un producte que té un valor de gaudi. I el gaudi no és ni verdader ni fals, (ni tot el contrari, es podria afegir amb una certa ironia). En termes freudians, podem dir que la satisfacció substitutiva del símptoma, que era la manera com Freud intentava situar el gaudi en l'experiència analítica, no és ni verdadera ni falsa, simplement és. I és el més ignorat de la veritat íntima per a cada subjecte.

*

No hi ha os significant de la veritat sense la ombra del gaudi que projecta en l'Altre. És una cosa que Freud ja va entreveure amb aquell famós acudit del jueu que li diu a l'altre: “Per què em dius que vas a Lemberg perquè jo cregui que vas a Cracòvia, quan en realitat és a Lemberg on vas? M'estàs mentint a la cara dient la veritat!”. El comentari freudià afegeix seguidament que hem de considerar aquí dues cares, dues fonts diferents del estrany plaer que aquest acudit produeix: una cara correspon a la tècnica del joc del significant, l'altra cara correspon, afegeix Freud, a allò que ell anomena encara la “Tendenz” i que serà més endavant la pulsió mateixa, la germaneta de la veritat que exigeix satisfacció i que avui anomenem, amb Lacan, el gaudi.

Diguem, doncs, per concloure que, si no hi ha veritat possible sobre la veritat, si no hi ha Altre de l'Altre que pugui dir-la, aleshores tampoc no hi ha una radiografia verdadera de la veritat. Cadascuna pot ser igualment falsa, tal com sosté finalment una lògica consistent del que és verdader i del que és fals. I si n'hi hagués, si aquesta radiografia es pogués fer algun dia, seria una pàgina en blanc, invisible per a qualsevol persona que no sigui un psicoanalista.

[1] Miller, J.-A., “Les voyages aux îles”, Ornicar? 60, París 2025. (Nota: la data 1985 pel descobriment dels raigs X en el text original conté una errada històrica d'origen, ja que va ser el 1895).