És conegut el rebuig irat que van causar dues intervencions de l'antropòleg Claude Lévi-Strauss a l'auditori de la UNESCO cap a l'any 1971, recollides sota el títol “Raça i cultura”. Hi deia que “la tolerància recíproca suposa ja realitzades dues condicions que les nostres societats contemporànies estan més allunyades que mai de conèixer: d'una banda, una igualtat relativa, de l'altra una distància física suficient [atès que és impossible] fondre's en el gaudi de l'altre.”[1] El terme evocat per Lévi-Strauss, el gaudi de l'altre, tenia sens dubte les seves ressonàncies des de l'ensenyament de Jacques Lacan. El gaudi de l'altre trenca qualsevol ideal de reciprocitat multicultural i dona compte dels fenòmens actuals, tant del racisme com d'allò irreductible en les diferències de religió.
Com s'arrelen aquests fenòmens en el cos? És el tema d'aquesta taula*.
Prenem com a punt de partida aquella referència freudiana, tan primerenca com el Projecte d'una psicologia per a neuròlegs de 1895, en la seva part consagrada a l'anomenat Complex del Semblant (Nebenmensch).
De manera resumida, diguem que l'ésser humà, que neix perfectament inacabat a diferència de les altres espècies, depèn per això absolutament de la intervenció d'un altre ésser humà, un semblant, la mare habitualment, per mantenir-se viu. Arran de la sèrie d'experiències de satisfacció produïdes en el cos, una part d'aquest Altre primordial quedarà assimilada, de manera homogènia a les percepcions internes del propi cos, a les seves primeres representacions. I una altra part quedarà necessàriament inassimilable a aquestes representacions com un "component constant", com una alteritat radical. Allò que el subjecte reconeix en l'Altre com a homogeni a si mateix queda inclòs en la lògica del semblant. Allò que de l'Altre roman com a irreductible a les representacions simbòliques i imaginàries, das Ding, la Cosa en si mateixa, serà inassimilable a aquesta lògica i quedarà com una opacitat de l'Altre en la figura del proïsme, tan pròxim i íntim, tan innombrable, que mereixerà la creació d'aquell neologisme lacanià: èxtim.
El primer efecte d'aquesta exclusió, d'aquesta segregació primera de la Cosa en tota representació possible, es fa present no tant en el cos mateix, sinó en la imatge del cos. Quan parlem del cos en el racisme o la religió, es tracta en major part de la imatge del cos, no de l'organisme, del qual s'ocupa la ciència (quart terme, per cert, que hauríem d'afegir a la trinitat del tema d'aquesta taula). De fet, si l'Estadi del Mirall lacanià és possible, és per una construcció del propi cos a partir d'una imatge, una construcció que deixa sempre alguna cosa fora d'aquesta representació, alguna cosa sense especularitat possible, un objecte, al voltant del qual es construeix precisament la falsa unitat del cos. És en aquest objecte sense imatge on es recolzen, i del qual s'alimenten, tant el fenomen del racisme com l'experiència religiosa. L'un i l'altra mantenen una estreta relació amb la imatge del propi cos i del cos de l'altre.
El racisme, com a fet de discurs, es recolza no només en les formes simbòliques d'organitzar el gaudi sinó també en allò que em resulta estrany de la imatge del cos de l'altre, allò que no és homogeni a la representació del meu propi cos, sempre adorat, en efecte. El racisme s’esdevé quan el semblant se'm fa massa proïsme en el seu gaudi i em fa present, en la seva excessiva proximitat, allò que no és reductible a l'homogeneïtat de la meva imatge corporal.
De fet, només hi ha racisme possible amb un ésser que presenti certa semblança amb un mateix, amb algú que sigui semblant, i precisament quan aquest semblant es presenta com a proïsme massa pròxim en la seva diferència: ja sigui pel color de la seva pell, o perquè parla una llengua incomprensible per a mi, només el semblant pot agitar amb la seva forma de gaudir allò més ignorat de mi mateix, de la meva intimitat, allò més èxtim de la meva pròpia forma de gaudir.
Per la seva banda, tot sentiment religiós té sempre, en les seves formes més variades, una estreta relació amb les imatges del cos, ja sigui per la positiva o per la negativa. Trobem aquí una diferència radical. Si el cristianisme és indissociable de les diferents representacions del cos en la història de l'art, en l'adoració del cos diví en les seves diferents formes, la religió islàmica prohibeix de manera estricta i explícita tota representació possible del cos de la divinitat. Qualsevol intent de representar la divinitat, de la imatge del seu cos, es troba amb un impossible: “no hi ha res que se li assembli”, com es diu a l’Alcorà, i qualsevol imatge o representació seva és necessàriament falsa. Curiosament, només la cal·ligrafia i la geometria poden apropar-se a la divinitat corànica, inimaginable en si mateixa. De manera inversament correlativa, en la religió cristiana és l'ésser humà el que ha estat creat “a imatge i semblança de la divinitat”, encara que, vés per on, amb una diferència encarnada en la sexualitat que introdueix alguna cosa radicalment incommensurable, no representable en una relació entre els sexes que, segons diem els psicoanalistes lacanians, no existeix.
He dit abans: “tot sentiment religiós…”, però hauria d'haver dit, per ser més estrictament lacanià, “tot sentit…”, a seques, perquè no hi ha sentit, segons Lacan, que no sigui religiós. Així mateix, no hi ha relació amb el gaudi del cos que no tingui cert grau de racisme en algun dels seus avatars. I és sabut que Jacques-Alain Miller va situar un racisme estructural entre els sexes quan es tracta de les formes de gaudir, impossible d'establir-se en una reciprocitat.
Segons el que hem dit fins aquí, seria massa pretensiós sostenir que pot haver-hi un ésser parlant sense un rastre de racisme i de religió en algun dels seus pensaments més íntims, o en els més èxtims, com prefereixin.
Com conjurar, doncs, els efectes d'aquest doble desconeixement que suposen el racisme i la religió? Per ser prudent, m’acontentaré a assenyalar dos pendents contemporanis que, pensant fer front als efectes del racisme i de la religió, finalment els alimenten. Recordem que Lacan era molt realista sobre això. Va sostenir que tant la religió com el racisme guanyarien el terreny i la partida sobre la ciència i sobre la psicoanàlisi mateixa. Avui ja estem convocats a respondre de manera clara a aquesta conjuntura. Els efectes de la tecno-ciència continuen sent, sense dubte més que en temps de Lacan, un bon contribuent a l'extensió de tots dos fenòmens. I està per veure com la psicoanàlisi pot fer la contra al més real d'aquests fenòmens. Serà en tot cas guardant-se de les dues pendents que resumiré d'aquesta manera.
1. El pendent psicoterapèutic. És la pendent de voler terapeutitzar el proïsme per mitjà del semblant, és a dir, de fer-lo homogeni al propi ideal. El racisme s'explicaria aleshores com un rebuig de la diferència per una projecció d'allò rebutjat en un mateix. És una operació equivalent a la que Lacan mateix va criticar ja en els postfreudians a partir d'una confusió epistèmica, la que suposa confondre la introjecció simbòlica amb la projecció imaginària. Tant la religió com el racisme no poden explicar-se com una projecció imaginària d'aquella part rebutjada de mi mateix en l'Altre. Més aviat al contrari, es tracta d'una introjecció de l'Altre en un intent d'assimilar-lo a l'U del gaudi. Dit d'una manera simple: quan el semblant es fa massa pròxim, me’l menjo.
2. El pendent de l'ideal ecumènic, humanista, de reduir l'Altre a l'U del gaudi, obviant que poden cometre's així les exaccions més degradants en nom d'aquest ideal. Se'n digui colonialisme o, amb termes més suaus, política inclusiva d'assimilació, l'efecte de segregació augmenta de manera proporcional a la presència, a la irrupció fins i tot, del proïsme en el semblant.
Tant un pendent com l'altre ignoren com avança un imperatiu religiós contemporani, el més ignorat de si mateix, en el revers d'aquell primer imperatiu cristià davant el qual, com és sabut, Freud va tenir a bé retrocedir: estimaràs el proïsme com a tu mateix. L'imperatiu d'avui, fundat en allò del semblant que resulta ja massa proïsme en la seva extimitat, és una nova religió: odiaràs el proïsme com a tu mateix quan deixa de ser semblant a tu. I això quant més adorada sigui la imatge del teu cos, o la de l'altre segons la imatge del teu cos.
I un problema final, que hauríem de considerar més de prop, de manera radicalment èxtima en l'experiència del grup analític: els analistes, com qualsevol altre grup humà, tendeixen a fer-se semblants entre ells, quan en realitat han d'encarnar en l'experiència el proïsme de l'analitzant, de l'analitzant que ells mateixos han de continuar sent. Racisme assegurat o religió a la vista? L'experiència del passi (la passe), del passi en i de l'Escola, és sense dubte la millor aposta per tractar-ho.
* Intervenció a les Jornades de l'Escola Lacaniana de Psicoanàlisi, Saragossa, 15 de novembre de 2026.
Com s'arrelen aquests fenòmens en el cos? És el tema d'aquesta taula*.
Prenem com a punt de partida aquella referència freudiana, tan primerenca com el Projecte d'una psicologia per a neuròlegs de 1895, en la seva part consagrada a l'anomenat Complex del Semblant (Nebenmensch).
De manera resumida, diguem que l'ésser humà, que neix perfectament inacabat a diferència de les altres espècies, depèn per això absolutament de la intervenció d'un altre ésser humà, un semblant, la mare habitualment, per mantenir-se viu. Arran de la sèrie d'experiències de satisfacció produïdes en el cos, una part d'aquest Altre primordial quedarà assimilada, de manera homogènia a les percepcions internes del propi cos, a les seves primeres representacions. I una altra part quedarà necessàriament inassimilable a aquestes representacions com un "component constant", com una alteritat radical. Allò que el subjecte reconeix en l'Altre com a homogeni a si mateix queda inclòs en la lògica del semblant. Allò que de l'Altre roman com a irreductible a les representacions simbòliques i imaginàries, das Ding, la Cosa en si mateixa, serà inassimilable a aquesta lògica i quedarà com una opacitat de l'Altre en la figura del proïsme, tan pròxim i íntim, tan innombrable, que mereixerà la creació d'aquell neologisme lacanià: èxtim.
El primer efecte d'aquesta exclusió, d'aquesta segregació primera de la Cosa en tota representació possible, es fa present no tant en el cos mateix, sinó en la imatge del cos. Quan parlem del cos en el racisme o la religió, es tracta en major part de la imatge del cos, no de l'organisme, del qual s'ocupa la ciència (quart terme, per cert, que hauríem d'afegir a la trinitat del tema d'aquesta taula). De fet, si l'Estadi del Mirall lacanià és possible, és per una construcció del propi cos a partir d'una imatge, una construcció que deixa sempre alguna cosa fora d'aquesta representació, alguna cosa sense especularitat possible, un objecte, al voltant del qual es construeix precisament la falsa unitat del cos. És en aquest objecte sense imatge on es recolzen, i del qual s'alimenten, tant el fenomen del racisme com l'experiència religiosa. L'un i l'altra mantenen una estreta relació amb la imatge del propi cos i del cos de l'altre.
El racisme, com a fet de discurs, es recolza no només en les formes simbòliques d'organitzar el gaudi sinó també en allò que em resulta estrany de la imatge del cos de l'altre, allò que no és homogeni a la representació del meu propi cos, sempre adorat, en efecte. El racisme s’esdevé quan el semblant se'm fa massa proïsme en el seu gaudi i em fa present, en la seva excessiva proximitat, allò que no és reductible a l'homogeneïtat de la meva imatge corporal.
De fet, només hi ha racisme possible amb un ésser que presenti certa semblança amb un mateix, amb algú que sigui semblant, i precisament quan aquest semblant es presenta com a proïsme massa pròxim en la seva diferència: ja sigui pel color de la seva pell, o perquè parla una llengua incomprensible per a mi, només el semblant pot agitar amb la seva forma de gaudir allò més ignorat de mi mateix, de la meva intimitat, allò més èxtim de la meva pròpia forma de gaudir.
Per la seva banda, tot sentiment religiós té sempre, en les seves formes més variades, una estreta relació amb les imatges del cos, ja sigui per la positiva o per la negativa. Trobem aquí una diferència radical. Si el cristianisme és indissociable de les diferents representacions del cos en la història de l'art, en l'adoració del cos diví en les seves diferents formes, la religió islàmica prohibeix de manera estricta i explícita tota representació possible del cos de la divinitat. Qualsevol intent de representar la divinitat, de la imatge del seu cos, es troba amb un impossible: “no hi ha res que se li assembli”, com es diu a l’Alcorà, i qualsevol imatge o representació seva és necessàriament falsa. Curiosament, només la cal·ligrafia i la geometria poden apropar-se a la divinitat corànica, inimaginable en si mateixa. De manera inversament correlativa, en la religió cristiana és l'ésser humà el que ha estat creat “a imatge i semblança de la divinitat”, encara que, vés per on, amb una diferència encarnada en la sexualitat que introdueix alguna cosa radicalment incommensurable, no representable en una relació entre els sexes que, segons diem els psicoanalistes lacanians, no existeix.
He dit abans: “tot sentiment religiós…”, però hauria d'haver dit, per ser més estrictament lacanià, “tot sentit…”, a seques, perquè no hi ha sentit, segons Lacan, que no sigui religiós. Així mateix, no hi ha relació amb el gaudi del cos que no tingui cert grau de racisme en algun dels seus avatars. I és sabut que Jacques-Alain Miller va situar un racisme estructural entre els sexes quan es tracta de les formes de gaudir, impossible d'establir-se en una reciprocitat.
Segons el que hem dit fins aquí, seria massa pretensiós sostenir que pot haver-hi un ésser parlant sense un rastre de racisme i de religió en algun dels seus pensaments més íntims, o en els més èxtims, com prefereixin.
Com conjurar, doncs, els efectes d'aquest doble desconeixement que suposen el racisme i la religió? Per ser prudent, m’acontentaré a assenyalar dos pendents contemporanis que, pensant fer front als efectes del racisme i de la religió, finalment els alimenten. Recordem que Lacan era molt realista sobre això. Va sostenir que tant la religió com el racisme guanyarien el terreny i la partida sobre la ciència i sobre la psicoanàlisi mateixa. Avui ja estem convocats a respondre de manera clara a aquesta conjuntura. Els efectes de la tecno-ciència continuen sent, sense dubte més que en temps de Lacan, un bon contribuent a l'extensió de tots dos fenòmens. I està per veure com la psicoanàlisi pot fer la contra al més real d'aquests fenòmens. Serà en tot cas guardant-se de les dues pendents que resumiré d'aquesta manera.
1. El pendent psicoterapèutic. És la pendent de voler terapeutitzar el proïsme per mitjà del semblant, és a dir, de fer-lo homogeni al propi ideal. El racisme s'explicaria aleshores com un rebuig de la diferència per una projecció d'allò rebutjat en un mateix. És una operació equivalent a la que Lacan mateix va criticar ja en els postfreudians a partir d'una confusió epistèmica, la que suposa confondre la introjecció simbòlica amb la projecció imaginària. Tant la religió com el racisme no poden explicar-se com una projecció imaginària d'aquella part rebutjada de mi mateix en l'Altre. Més aviat al contrari, es tracta d'una introjecció de l'Altre en un intent d'assimilar-lo a l'U del gaudi. Dit d'una manera simple: quan el semblant es fa massa pròxim, me’l menjo.
2. El pendent de l'ideal ecumènic, humanista, de reduir l'Altre a l'U del gaudi, obviant que poden cometre's així les exaccions més degradants en nom d'aquest ideal. Se'n digui colonialisme o, amb termes més suaus, política inclusiva d'assimilació, l'efecte de segregació augmenta de manera proporcional a la presència, a la irrupció fins i tot, del proïsme en el semblant.
Tant un pendent com l'altre ignoren com avança un imperatiu religiós contemporani, el més ignorat de si mateix, en el revers d'aquell primer imperatiu cristià davant el qual, com és sabut, Freud va tenir a bé retrocedir: estimaràs el proïsme com a tu mateix. L'imperatiu d'avui, fundat en allò del semblant que resulta ja massa proïsme en la seva extimitat, és una nova religió: odiaràs el proïsme com a tu mateix quan deixa de ser semblant a tu. I això quant més adorada sigui la imatge del teu cos, o la de l'altre segons la imatge del teu cos.
I un problema final, que hauríem de considerar més de prop, de manera radicalment èxtima en l'experiència del grup analític: els analistes, com qualsevol altre grup humà, tendeixen a fer-se semblants entre ells, quan en realitat han d'encarnar en l'experiència el proïsme de l'analitzant, de l'analitzant que ells mateixos han de continuar sent. Racisme assegurat o religió a la vista? L'experiència del passi (la passe), del passi en i de l'Escola, és sense dubte la millor aposta per tractar-ho.
* Intervenció a les Jornades de l'Escola Lacaniana de Psicoanàlisi, Saragossa, 15 de novembre de 2026.
[1] Claude Lévi-Strauss, Race et culture, precedit de Race et histoire, París, Albin Michel / UNESCO, 2001,pàgs. 167 i 172 especialment.




