El 12 de febrer de 1984, la senyora Margaret Thatcher va ser convidada pel president George Bush a un sopar organitzat en homenatge seu a la Casa Blanca*. Ja asseguts a taula i sense seguir el protocol, en l'ambient distès de l'acte, el president dels Estats Units va donar primer la paraula al senyor Denis Thatcher per fer un brindis. És sabut que Denis sempre va mantenir la màxima discreció. Era a ella, Margaret, a qui li tocava fer els discursos, i a ell quedar-se sempre en un segon pla. Denis no volia fer una excepció a aquesta regla, tot i ser a invitació del president dels Estats Units, perquè era a ella a qui li corresponia ser l'excepció a la regla, a ella, Margaret Thatcher, The Iron Lady, i a ningú més. Denis el discret, doncs, es va aixecar del seu seient per respondre amb cortesia a la invitació de fer el primer brindis de la taula. I heus ací les seves paraules, acolorides amb els trets de l'humor britànic: «Com va dir Marco Antonio en entrar a l'habitació de Cleòpatra, no he vingut aquí per parlar». Punt. I es va asseure. Un moment de silenci i, de seguida, un esclat de rialles i d’aplaudiments de tots els comensals. Tots? No, no tots. La senyora Margaret Thatcher va romandre asseguda, el rostre inexpressiu —potser amb la mà serrant ben fort el ganivet o la forquilla, no ho sabem—, amb una expressió seriosa i hieràtica —a l'estil de Buster Keaton, però sense cap intenció de produir l'efecte de perplexitat humorístic del còmic americà.
Ella, Margaret Thatcher, sempre l'excepció a la norma, segons la seva pròpia norma. No era cosa de jugar amb l'ambigüitat sobre qui havia de tenir ben agafat a la mà el significant amo per determinar les significacions del discurs. I pel que fa a les relacions entre els sexes, no es tractava sobretot de quedar-se en la reivindicació d'una igualtat que ella considerava impossible, sinó de saber qui és que té a la mà aquest significant amo per marcar la diferència, ja sigui per sota o per sobre de les estovalles. Com va dir una vegada: «Tan aviat com doneu a les dones la igualtat amb els homes, es tornen superiors a ells»[1]. Per tant, la pregunta és qui marca la diferència, i no pas quina és la diferència. Cap concessió, doncs, a l’humor de Denis que, sens dubte, aquesta vegada havia parlat una mica massa fent servir l'ambigüitat del significant.
Alguns col·legues de Margaret Thatcher al Partit Conservador, així com els seus biògrafs, parlen sovint d’aquest tret de la Dama de Ferro: era incapaç d'entendre un acudit. A diferència de Denis i els seus compatriotes britànics, semblava que no tenia cap mena de sentit de l'humor. Fins i tot es diu que després de veure un episodi dels famosos Monty Python, calia explicar-li de què es tractava, descrivint-li l’humor del guió, dels acudits que s’hi feien.
I, tanmateix, també sabem com va arribar a mostrar una ironia subtil en els seus comentaris i en les seves intervencions en la família i en la política. Vegem-la, per exemple, en un altre moment solemne, el 2007, quan va tornar a fer història en convertir-se en la primera expresidenta vivent homenatjada amb una estàtua de bronze a les Cambres del Parlament. Aquesta estàtua, la trobem ni més ni menys que al costat oposat, enfront de la de Winston Churchill, el polític que havia estat el seu heroi de joventut. Tenint en compte que una estàtua anterior de Thatcher, exposada a la Guildhall Art Gallery de Londres, havia estat decapitada pels seus enemics més durs, quan aquesta nova estàtua de bronze va ser presentada públicament, va dir sense somriure: «Potser hauria preferit que fos de ferro, però amb el bronze ja farem. No s'oxidarà. I, aquesta vegada, espero que el cap es mantindrà al seu lloc.» I sí, de fet, el cap es manté al seu lloc, immune a qualsevol decapitació operada per la força de castració de la norma-mascle, la norme-mâle.
D’altra banda, ser l'excepció a aquesta norma era la millor manera de confirmar-la. Si la premsa militar soviètica l'havia batejada un bon dia com The Iron Lady, seguint l'heroi nord-americà de l'Univers Marvel, The Iron Man, ella va adoptar de seguida aquesta nominació per anar pel món i fer-s’hi representar pels seus mitjans. De fet, en repetir l'expressió The Iron Lady, la Dama de Ferro, per anomenar-la críticament, ningú s’adonava que l'afirmava, encara més, com a Dama. Iron Lady, sí, però Lady després de tot. I ella ho sabia més que ningú. Aquest nomenament s'havia de prendre literalment. Acceptar el bronze de Churchill que tenia al davant era només una petita concessió al temps de la història que rovella les imatges, però per sota del bronze era el ferro que animava el desig decidit de The Iron Lady. I no s'havia de prendre de manera còmica, sinó com una ironia que no volia cedir res en la lluita pel maneig del significant fàl·lic. L'humor era per a la Dama només un refugi dels loosers, un recurs de qui accepta perdre i que, per tant, sempre pot ser sospitós de covardia.
Quan es tracta de Margaret Thatcher, la qüestió no és pas l’humor sinó la ironia, dos fenòmens relacionats però molt diferents en la seva estructura. Coneixem la lectura que Jacques Lacan va fer en el seu text Kant avec Sade d'aquell preciós comentari de Freud sobre «L'humor». En aquesta lectura, Lacan reprèn la diferència freudiana entre l’acudit, sempre equívoc, i l'humor per definir-lo com «el trànsfuga en el còmic de la funció mateixa del superjò»[2], una manera d'apaivagar el seu sadisme exercit sobre el jo del subjecte. Un superjo que no accepta ser trànsfuga en l'humor és un superjo de ferro que pot imposar una cosa i la contrària, A i no A alhora, sense despentinar-se. Heus aquí la llei de ferro de la Dama que sabia molt bé que la veritat canvia de cara amb el pas del temps, però que cal romandre sempre amb la mateixa cara si es volen manejar els efectes de la significació des del lloc de la veritat en el discurs.
Va ser també amb aquesta ironia sense humor que va saber afirmar la seva relació amb el poder en política: «Ser poderosa —li agradava dir— és com ser una dama. Si has de dir a la gent que ho ets, és que ja no ho ets». O també: «En política, si vols dir alguna cosa, pregunta-li a un home; si vols que es faci alguna cosa, pregunta a una dona». En tot cas —podem afegir— cal preguntar sempre, i preguntar a qui sap manejar el significant, passant del dir al fet.
De ben segur, la frontera entre la ironia i el cinisme roman sempre borrosa, difícil de localitzar quan es tracta dels efectes de la veritat en «la política de les coses» —per utilitzar l'expressió de Jean-Claude Milner[3]—, una política de l'objectivació de l’ésser parlant que no té en compte la seva singularitat, una política que avalua els éssers parlants «en massa, en cos i ànima» amb la finalitat d’un control social. Quan es tracta de «la política dels éssers parlants», no n'hi ha prou amb saber manejar el significant amo i governar els seus efectes de significació, sinó que cal tenir en compte els efectes de gaudi que aquest maneig té en els cossos parlants, i més precisament en allò que s'escapa del significant fàl·lic, de la norma-mascle (norme-mâle, normal).
Des d'aquesta perspectiva, la relació de la Dama de Ferro amb la qüestió sexual i la norma masculina no ha estat tan clara i definidora com es podria suposar. Es conegut el seu antifeminisme declarat: «Les feministes m'odien, no? I no les culpo. Perquè jo odio el feminisme. És un verí.» Aquí res d’ambigüitats, és el rebuig radical de qualsevol reivindicació femenina per oposar-se a la norma-mascle. La seva posició sobre l'homosexualitat va variar, però, segons el context. A més dels efectes devastadors de les polítiques neoliberals de Thatcher portades al límit —recordem la famosa repressió i la victòria de Thatcher sobre la vaga dels miners el 1984—, l'homofòbia de la Dama va ser un dels leitmotiv de les revoltes socials de finals dels anys 70’ i 80’. Durant la dècada de 1960, Thatcher va ser un dels parlamentaris que va votar per despenalitzar l'homosexualitat, un gest sens dubte lloable. No obstant això, va ser un govern de la Dama de Ferro que l'any 1988 va tenir el dubtós honor d'introduir la primera llei homòfoba del Regne Unit, l'infame «Secció 28», que prohibia a les autoritats locals «fomentar l'homosexualitat» en l'educació o en les publicacions, o bé difondre «qualsevol idea de l'acceptabilitat de l'homosexualitat com una suposada relació familiar». La posició homòfoba de Thatcher li va valer, per descomptat, totes les crítiques i l’oposició dels moviments LGTB que van veure suprimides part de les seves activitats, de vegades per autocensura per por a incomplir la llei, fins i tot si no hi va haver una persecució civil en contra d’ells. No va ser fins al 2003 que es va abolir la llei de la Dama i que l'any 2009 David Cameron va demanar perdó públicament per aquesta llei, amb uns motius no massa clars d’altra banda, cal dir-ho, raons que la Dama no hauria acceptat mai: «Estàvem equivocats —va dir Cameron—. Era un tema emocional. Espero que ens puguin perdonar». Demanar perdó d'aquesta manera no era pas l'estil de la Dama de Ferro: You turn if you want; the lady’s not for turning —«Canvieu de direcció si voleu, la dama no està per canviar de direcció», i sobretot no per una qüestió d'emocions. Ella no volia deixar-se guiar pels feelings.
Sens dubte, com va assenyalar Jacques-Alain Miller, la fascinació que exercia el subjecte Margaret Thatcher, fins i tot en els seus adversaris, va ser aquest «desig decidit». El cito: «Què era el que els va fascinar, si no és el seu desig? Desig decidit, resolt —sí, que ha trobat la seva solució, i que per tant és imperiós, imperatiu. En aquest cas, podríem establir l'equació desig = deducció. El subjecte dedueix les conseqüències de les seves premisses sense deixar-se aturar ni pels afectes, ni pel sentit comú, la decència, la humanitat, this kind of things, per qualsevol dany col·lateral. El que s'anomena jusqu’auboutisme —fins al final a qualsevol preu— és la identificació amb el QED (quod erat demostrandum)»[4]. És el maneig del significant amo d'una manera completament lògica, però sense cap senyal de divisió subjectiva, mentre amaga la divisió del subjecte que queda sota les estovalles, reprimit sota la barra del discurs de l’amo, sense cap mena de vergonya o de culpa. I això podia arribar, en un episodi increïble de la guerra de les Malvines amb l'Argentina el 1982, «a enviar al fons del mar la inofensiva carraca flotant —el vaixell Belgrano— amb 321 joves màrtirs a bord»[5], d'una manera tan cruel com absolutament gratuïta. Ironia sense vergonya, lògica sense divisió, aquesta va ser la norma-mascle de La Dama de Ferro que va signar en la història d’occident la impotència de l'humanisme per tractar el gaudi Altre.
Cal no menysprear les paradoxes de la fascinació que exerceix aquesta posició. Es va fer especialment evident en el moviment punk, que va tenir el seu notable creixement al Regne Unit sota els successius governs Thatcher. A la ferotge ironia de la Dama, aquest moviment va respondre amb una altra ironia. És el cas del gran èxit que va tenir la banda de punk batejada com els Notsensibles, l'any 1979, just després de la primera victòria de Thatcher a les eleccions generals, amb una de les diverses cançons dedicades a la Dama de Ferro. Ironia contra ironia, potser la més ferotge és que aquesta cançó és considerada avui com ben favorable al prestigi de la Dama de Ferro. Aquesta cançó es va incorporar, després de la seva mort el 2013, com a himne de campanya del Partit Conservador al Regne Unit. En la seva versió en directe més reproduïda, represa a la pel·lícula The Iron Lady, —not so good, però amb una Meryl Streep brodant el personatge—, la lletra de la cançó és tan curta com el seu títol, i el seu títol més curt encara que la frase de Denis el discret a La Casa Blanca. Aquest títol inquietant és la frase que es repeteix seguint el ritme extasiat de la bateria: I’m in Love with Margaret Thatcher. Punt.
Intervenció a les 51 Journées de l’École de la Cause freudienne (París, 20 de novembre de 2021) sobre La norme mâle.
[1] Les cites de frases de Margaret Thatcher es troben a les seves diverses biografies, i també als Webs dedicades a ella.
[2] Lacan, J., « Kant avec Sade ». Écrits, Éditions du Seuil, Paris 1966, p. 769.
[3] Milner, J.-C., La politique des choses. Éditions Verdier, Paris 2012.
[4] Miller, J.-A., « Il n’y a pas de Maître du Maître », a La Règle du Jeu, abril 2013, consultable on-line: https://laregledujeu.org/2013/04/20/13115/il-n’y-a-pas-de-maitre-du-maitre/
[5] Miller, J.-A., « Le masochisme français », Le Point, 26 de novembre de 2009.
