Benvolgut Mario
Izcovich,
Gràcies per la
teva carta en la qual em trobo tan ben llegit en el meu text! Segurament calia
algú amb un tret jueu tan marcat per fer-ho i per respondre-hi, algú que es
mostra també tan sensible al tret català.
Els punts que planteges
donen per una interessant conversa que espero que es produeixi en la nostra
Comunitat. Una Conversa analítica no és una suma de monòlegs, ni tampoc una
aparença de diàleg per negociar posicions o reivindicacions d’identitats. Quan
hi ha una veritable conversa hi ha també canvi de posicions. El meu breu text,
recolzat en la cita de Jacques-Alain Miller, volia en efecte subratllar aquesta
estranya connexió entre allò jueu i allò català. També volia indicar la seva diferència
pel que fa a la chutzpah
[impertinència, insolència] que no coneixia fins ara i que em sembla ara un
tret a voltes necessari per a la conversa.
Les teves
observacions em semblen una bona manera d’abordar i tractar el “símptoma
Catalunya”, de cantó per dir-ho així. Van algunes pinzellades per seguir i
mirar d’estendre la conversa.
— En primer lloc:
“el fet diferencial és el que més m’uneix”. És una excel·lent paradoxa per
tractar el real en el qual es funda tota estructura de grup. El lligam social
s’establiria així en i per la diferència, no per la suposada identificació o
identitat homogènia a partir d’un tret únic i comú. És ja una diferència important
amb la massa o el grup fundat només en les formes clàssiques de la
identificació descrites per Freud al seu text “Psicologia de les masses...” Tota
la qüestió és com entendre aquesta diferència que fa lligam. L’elaboració de
Lacan sobre la identificació amb el sinthoma ens porta a una altra forma,
heterogènia a les considerades per Freud: identificació al més singular de cada
subjecte, sense un Altre a partir del qual diferenciar-se. Tema a desenvolupar.
— L’augment,
insospitat fa uns anys, de l’independentisme a Catalunya. Sí, les promeses del
paradís o de les Ítaques hi han fet molt, però ha fet molt més encara la
campanya decididament anticatalana i repressiva del PP, i ara malauradament
recolzada també pel PSOE. Algú que té la certesa que “una plato es un plato y
un vaso es un vaso” (Rajoy dixit) atiarà
sempre el foc perquè el “plato” digui un bon dia: “no soy ni quiero ser un
vaso”. Justament, tot al contrari d’una política del sinthoma.
— “Allò jueu no
existeix, com La Dona”. Alerta: La dona, com un universal, no existeix, però
allò femení sí. I allò femení insisteix, o no, en cada dona, una per una. I en
cada home, quan és el cas. Encara que no hi hagi essència universal de l’ésser
jueu, pot haver-hi trets comuns que, encara que no facin un conjunt tancat i
clarament definit, insisteixen un per un en els seus elements... visquin on
visquin. La “chutzpah” potser? O una relació singular amb la lletra, amb
l’escriptura, que modifica la relació amb la paraula? Un altre tema a
desenvolupar.
— El victimisme.
Tot el meu text era per mirar de treure el jueu i el català del lloc de víctima
quan sovint se’ls acusa als dos de “victimisme”. Acudit per desemmascarar
aquesta acusació en l’imaginari: aquell home que apunyala un altre tot dient
—“és que m’ha dit assassí!”
— L’homogeneïtzació
de l’independentisme. Tot moviment tendeix a l’homogeneïtzació dels elements
que hi participen. També el moviment que es constitueix per oposar-s’hi. La
segregació seria aleshores mútua i irreversible, sense sortida. Tornem així a
la lògica dels plats i dels vasos que s’exclouen mútuament. Cal canviar de
lògica: Què hi ha en un plat que no és plat? Que hi ha en un vas que no és vas?
Aquesta altra lògica pot portar a una altra posició ètica que permeti una taula
amb vasos i plats, i culleres i forquilles també: posar a cadascú en el seu
lloc de subjecte, de subjecte dividit davant la seva diferència absoluta. De
nou, la política del sinthoma.
De moment, veig
més propera a aquesta altra lògica una posició que pretén construir “un estat
no identitari” (Puigdemont dixit) que
no pas la que sosté “la unidad de España en lo universal”. A discutir, de ben
segur, i sense miratges.
— Aviso, perquè
m’han demanat explicitar-ho: no he estat mai independentista. Si de cas,
federalista, per la convicció d’una possible construcció sostenible de les
Espanyes. I republicà, per simple dignitat històrica.
Seguim...
Una molt cordial
salutació,
Miquel Bassols
(18/10/2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada