Benvolgut Mario,
Agraeixo els teus
missatges, escrits a rajaploma i en l’estil “Digues la teva paraula i trenca’t”
(Nietzsche). A voltes li fa falta a aquesta Escola, especialment als catalans
que passem sovint per massa prudents. N’hi ha que pensen que dir la seva
paraula i trencar-se vol dir necessàriament “trencar lligams”. Jo penso al
revés: és dient la seva paraula, la que et trenca, que cadascú pot establir nous
lligams. Segueixo doncs en el mateix estil, tot esperant que d’altres s’hi
afegeixin.
— “Poder parlar
entre analistes”. A voltes penso que en realitat els analistes acaben per no
saber parlar entre ells; no ens hauria de semblar tan estrany ja que
habitualment parlen poc, i fan bé. De fet, és sempre com analitzants que parlen,
i que parlem també entre nosaltres.
— “La passió”,
especialment en la política, és tot un tema. J.-A. Miller el va introduir en un
dels fòrums: “Votar en el silenci de les passions”. La política ha de tenir en
compte les conseqüències de l’acte, no les seves intencions més o menys
apassionades. I Simone Weil —jueva i agnòstica— escrivia: “si una sola passió
col·lectiva atrapa tot un país, el país sencer és unànime en el crim”. Alerta
doncs amb les passions. Alhora, cal preguntar-se: hi ha alguna política
possible sense passió? I la psicoanàlisi mateixa, seria possible sense les
passions de l’ésser: l’odi, l’amor i la ignorància? Més aviat, en la
impossibilitat d’esborrar tota passió, es tracta de rebaixar les
identificacions, prendre’n distància, i no creure que es poden esborrar del
tot. Caigudes i tot (la famosa “caiguda de les identificacions”) hi són, i cal
fer-les servir per no ser-ne igualment serf. És un tema de debat a la nostra
Escola aquests dies. Ho serà a les properes Jornades de Madrid dedicades a
aquest tema.
— “Semproniana”.
Sí, Barcelona és semproniana (de Sempronio, un dels seus cronistes més coneguts):
“tants caps tants barrets”, i cadascun singular en la seva diferència. La
nostra Escola hauria de ser també semproniana, atenta el més possible a la
singularitat de cada subjecte, a allò que el fa incomparable a qualsevol altre.
El dispositiu i l’experiència del passi —que és la base de l’Escola— és semproniana!
— Els
“equidistants”. Fa dies que miro d’atiar-los, de fer-los sortir d’una posició
que em sembla insostenible. Tal com es mouen ara els extrems, o els plats de la
balança, els “equidistants” estan ben marejats. En aquest punt, distingeixo
sempre “prendre partit”, fer una elecció política necessària, dels
“partidismes” que responen a les sigles dels partits.
— “Catalunya
berlanguiana”. I sí! Totalment d’acord, això ho compartim molt bé amb Espanya.
De fet, acabo d’escriure fa pocs dies una “Carta a un amigo de Madrid” i l’he
il·lustrada amb una escena de “Bienvenido Mr. Marshall” de l’inoblidable
Berlanga:
Catalunya ha estat sempre un lloc pel
“Welcome”, “Bienvenidos”. Encara que passin de llarg, com al film de Berlanga,
Catalunya segueix sent “pont, port i porta”, com em dia un amic polític.
— “Catalans franquistes”: a dojo, transvestits i
no. Jo encara diria més: és evident que el franquisme es va sostenir gràcies a alguns
catalans. Joan March, conegut com “el banquer de Franco”, va ser decisiu per
finançar la guerra. I Samaranch, i molts d’altres. N’he conegut personalment
les famílies, les maneres de fer. L’Església catalana, no, malgrat els esforços
de la cúria castellana desembarcant al país (també l’he coneguda).
— La teva proposta: “Catalunya i Europa”.
Absolutament d’acord. Ara l’Altre és ja Europa, com estem veient aquests dies.
I Europa és encara més un club de nacions que no pas una veritable federació
d’estats. Potser el “símptoma Catalunya”, com he volgut anomenar-lo, sigui ara
una peça decisiva per repensar aquesta Europa inacabada i inacabable. De la
proposta anem a l’aposta. És sens dubte una aposta pel cantó “deliri de
grandesa” dels catalans (JAM dixit),
però millor això que el jou indigne.
— “La identitat catalana”. No existeix, en
efecte. Com no existeix cap identitat idèntica a ella mateixa. Tota identitat
del subjecte és buida. I per això calen les identificacions. És el que em
sembla més sostenible seguint l’ensenyança de Lacan: “un subjecte sense
identificacions està fotut, per lligar”.
— Va, però, una definició possible de “l’ésser
català” (inspirada en Eduardo Galeano, l’excel·lent escriptor uruguaià, exiliat
un temps a Barcelona): ser català és una voluntat de ser per canviar el que hom
és.
I bé, ¿Hi ha algú més aquí —a més d’un català que
vol ser una mica jueu, i un jueu que vol ser una mica català— que vulgui seguir
la conversa?
Rep una forta abraçada,
Miquel Bassols
(19/10/2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada