 |
| Haggadah de Barcelona, c.1340, fol. 26r. The British Library |
per J. V. Marcabrú
“Els catalans tenen la reputació de ser els Jueus
d’Espanya, però són Jueus sense chutzpah
[insolència, impertinència]: els ha estat ribotada pels Castellans. En lloc
d’això, tenen la parella seny i rauxa, el bon sentit amanit amb la follia de
grandesa. Per exemple Ramon Llull, sant de Catalunya, sobrenomenat en el seu
temps (1232-1315) Arabicus Christianus,
Gaudí, i Dalí.” Jacques-Alain Miller, “Des hyperactifs, et autres typhons”. Lacan Quotidien nº 479, 16/02/ 2015
I ara! D’on ve aquest paral·lelisme estrany i
fins i tot preocupant? Ja sento la veu d’alguns amics: —No ens identifiquem ara
amb la víctima! Fer dels catalans el buc expiatori, el sacrifici ofert als deus
obscurs no és el millor per seguir aquest debat. —I tanmateix, és un tòpic prou
conegut: els catalans, jueus d’Espanya. La raó ve de lluny i cal treure’n l’entrellat.
Qui n’ha estudiat la història ho explica com
la lenta construcció d’un estereotip que comença ben aviat, amb l’arribada dels
jueus a la península ibèrica, cap al segle primer de la nostra era. Manuel
Forcano, especialista en història del judaisme i filòleg de llengües
semítiques, desenvolupa en el seu llibre Els
jueus catalans la gran influència de la cultura jueva a Catalunya dins del
marc de la península ibèrica, per acabar explicant les raons d’aquest
estereotip:
“Una pretesa similitud de caràcter o de
personalitat entre els catalans i els jueus ha fet néixer l’estereotip que
defineix els catalans com els jueus
d’Espanya [...]: industriosos, treballadors, emprenedors, comerciants,
intel·ligents, astuts, pacients, sobris, introvertits, amb esperit de clan i
estesos pertot arreu, així també com el tòpic negatiu de l’avarícia i la usura
[...] Aquests estereotips que relacionen catalans i jueus es deuen molt a la
premsa franquista, que va titllar sempre el catalanisme de contuberni judeomaçó
i que sovint el definia d’inspiració judaica, tot subratllant que en terres
catalanes, molt poblades de jueus a l’edat mitjana, l’edicte d’expulsió dels
Reis Catòlics [1492] havia provocat més conversions que no pas expulsats, amb
la qual cosa Catalunya es convertia en la regió espanyola amb més població
d’origen jueu [...] No és estrany doncs, que la gesta col·lectiva del sionisme,
de la restauració de la llengua hebrea i de la creació de l’estat d’Israel
siguin, ara per ara, referents clars de superació als quals també aspiren una
part dels independentistes catalans.”[1]
És coneguda d’altra banda l’estreta relació
que el patriarca del nacionalisme català del postfranquisme, Jordi Pujol, ha
tingut amb el sionisme i la cultura jueves[2], veritable brúixola del
seu ideari nacionalista. Segurament aquesta estreta relació no és aliena al seu
destí d’exclusió interna, ben guanyada, que ha acabat tenint en la política
catalana. La força de l’estereotip ha arribat també aquests dies al ridícul de
titllar el govern de la Generalitat de “bruixeria, sionisme i maçoneria”, trets
que estarien encarnats en la persona de la dona del seu president actual,
Marcela Topor[3].
El fet és que a Catalunya els jueus, més
conversos que no pas expulsats, més mimetitzats que no pas segregats, van saber
trobar un lloc de primer ordre en la cultura i en la societat, de manera que la
primera comunitat jueva moderna de l’Estat espanyol després de 1492 va ser la
de Barcelona. Als calls de Barcelona i Girona existien dues escoles de càbala
d’una gran influència a tot el món jueu. La pròpia ciutat de Girona, on el
judaisme ha tingut sempre una forta presència, era anomenada fins al segle XIII
la “Mare d’Israel”. A tall d’exemple literari d’aquest empelt translingüistic i
transidentitari de jueus i catalans, és interessant de conèixer l’operació que
uns cants de noces, veritable joia pels filòlegs, van saber produir amb la
lletra[4]. Es tracta d’uns poemes
festius, fets com consells als nuvis, escrits amb l’alfabet hebreu però amb
paraules del català del segles XIV i XV, combinant paraules i frases hebrees en
un aiguabarreig digne del millor Joyce. La lletra es hebrea, però llegida és
catalana. Simple anècdota del viatge de la lletra pel litoral mediterrani més
enllà de les fronteres? És un testimoni més del refugi que el judaisme, aquesta
voluntat d’ésser que ha fet de l’escriptura el seu únic país, ha trobat en
aquest racó de la península ibèrica.
L’estereotip segueix doncs una lògica interna
que va més enllà de la caricatura. Un altre estudiós d’aquesta estreta relació
entre judaisme i catalanisme, Joan Pérez i Ventanyol[5], ha situat l’empremta d’aquesta
voluntat d’ésser en el pensament de l’esquerra catalanista que ha travessat tot
el franquisme fins avui: “el catalanisme d’esquerres va tenir una especial
atracció pels jueus [...] Els jueus eren reconeguts com un exemple de
supervivència nacional a pesar del fatalisme històric i, per això, se’ls
associava a la idea de llibertat. A més, se’ls atorgava un component de
tenacitat col·lectiva que era molt atractiu per als catalanistes.”[6] No és menys cert que una
altra part del nacionalisme català s’ha emmirallat també en el poble palestí,
per una identificació del feble contra el poderós, de manera que el conflicte
arabo-israelià té també a Catalunya les seves duplicitats. En tot cas, cal no
perdre de vista que les relacions diplomàtiques entre l’Estat espanyol i Israel
són un fet des de l’any 1986 i s’han construït fonamentalment a partir de
Catalunya, no pas des de l’Estat espanyol. Espanya i Israel no han tingut mai
una bona relació. Això fa també que l’Estat d’Israel hagi manifestat
públicament la seva complicitat amb el projecte de construcció d’un estat
català.
Queda la chutzpah,
la chutzpah que els catalans haurien
perdut a mans dels castellans, la chutzpah
que els hauria estat ribotada —“cepillada” com deia l’ínclit Alfonso Guerra a
propòsit de l’estatut de Catalunya— per l’Hidalgo
ferit en el seu orgull d’imperi en declivi. Però què es la chutzpah? És una paraula del Yiddish que, segons el diccionari
Merriam-Webster, vol dir precisament l’orgull, la suprema confiança en si
mateix, fins i tot la impertinència, la insolència, l’audàcia, l’arrogància. El
terme, tan intraduïble com qualsevol altre que denoti una voluntat d’ésser, té
sempre un to humorístic, de l’humor del superjò quan fa de trànsfuga en el
subjecte —Freud dixit— davant dels
embats el que farien la seva víctima. La ironia de la chutzpah arriba tan lluny com per prendre la següent definició
legal: algú que ha matat els seus pares i que demana clemència davant del jutge
pel fet de ser un orfe! Aquesta és la chutzpah
que en la jurisprudència americana ha estat recollida de la següent manera: “La
chutzpah legal no és indesitjable en
tots els casos, i sense ella el nostre sistema jurídic patiria”[7].
Així doncs: Catalans, poseu una mica de chutzpah a la salsa!
15 d’Octubre de 2017
[1]
Manuel Forcano, Els jueus catalans. La història
que mai no t’han explicat. Angle Editorial, Barcelona 2014, pp. 371-372.
[2]
Anna Figuera, Jordi Pujol i els jueus.
Pòrtic Editorial, Barcelona 2011.
[3]
http://www.alertadigital.com/2017/10/09/brujeria-y-masoneria-en-la-generalitat/
[4]
Jaume Riera i Sans, Cants de noces dels jueus
catalans. Editorial Curial, Barcelona 1974.
[5]
Joan Pérez i Ventanyol, Els debats sobre
la qüestió jueva a Catalunya (1917-1939). La construcció idológica del discurs
sobre el poble jueu, el sionisme i l’antisemitisme en el periode d’entreguerres.
Tesi doctoral a la Universitat Autónoma de Barcelona, Octubre de 2015.
[6]
Joan Pérez i Ventanyol, opus cit, p.
643.
[7]
https://www.jlaw.com/Commentary/SupremeChutzpah.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada