Conversa amb Mario Izcovich (I)

Benvolgut Mario Izcovich,

Gràcies per la teva carta en la qual em trobo tan ben llegit en el meu text! Segurament calia algú amb un tret jueu tan marcat per fer-ho i per respondre-hi, algú que es mostra també tan sensible al tret català.

Els punts que planteges donen per una interessant conversa que espero que es produeixi en la nostra Comunitat. Una Conversa analítica no és una suma de monòlegs, ni tampoc una aparença de diàleg per negociar posicions o reivindicacions d’identitats. Quan hi ha una veritable conversa hi ha també canvi de posicions. El meu breu text, recolzat en la cita de Jacques-Alain Miller, volia en efecte subratllar aquesta estranya connexió entre allò jueu i allò català. També volia indicar la seva diferència pel que fa a la chutzpah [impertinència, insolència] que no coneixia fins ara i que em sembla ara un tret a voltes necessari per a la conversa.

Les teves observacions em semblen una bona manera d’abordar i tractar el “símptoma Catalunya”, de cantó per dir-ho així. Van algunes pinzellades per seguir i mirar d’estendre la conversa.

— En primer lloc: “el fet diferencial és el que més m’uneix”. És una excel·lent paradoxa per tractar el real en el qual es funda tota estructura de grup. El lligam social s’establiria així en i per la diferència, no per la suposada identificació o identitat homogènia a partir d’un tret únic i comú. És ja una diferència important amb la massa o el grup fundat només en les formes clàssiques de la identificació descrites per Freud al seu text “Psicologia de les masses...” Tota la qüestió és com entendre aquesta diferència que fa lligam. L’elaboració de Lacan sobre la identificació amb el sinthoma ens porta a una altra forma, heterogènia a les considerades per Freud: identificació al més singular de cada subjecte, sense un Altre a partir del qual diferenciar-se. Tema a desenvolupar.

— L’augment, insospitat fa uns anys, de l’independentisme a Catalunya. Sí, les promeses del paradís o de les Ítaques hi han fet molt, però ha fet molt més encara la campanya decididament anticatalana i repressiva del PP, i ara malauradament recolzada també pel PSOE. Algú que té la certesa que “una plato es un plato y un vaso es un vaso” (Rajoy dixit) atiarà sempre el foc perquè el “plato” digui un bon dia: “no soy ni quiero ser un vaso”. Justament, tot al contrari d’una política del sinthoma.

— “Allò jueu no existeix, com La Dona”. Alerta: La dona, com un universal, no existeix, però allò femení sí. I allò femení insisteix, o no, en cada dona, una per una. I en cada home, quan és el cas. Encara que no hi hagi essència universal de l’ésser jueu, pot haver-hi trets comuns que, encara que no facin un conjunt tancat i clarament definit, insisteixen un per un en els seus elements... visquin on visquin. La “chutzpah” potser? O una relació singular amb la lletra, amb l’escriptura, que modifica la relació amb la paraula? Un altre tema a desenvolupar.

— El victimisme. Tot el meu text era per mirar de treure el jueu i el català del lloc de víctima quan sovint se’ls acusa als dos de “victimisme”. Acudit per desemmascarar aquesta acusació en l’imaginari: aquell home que apunyala un altre tot dient —“és que m’ha dit assassí!”

— L’homogeneïtzació de l’independentisme. Tot moviment tendeix a l’homogeneïtzació dels elements que hi participen. També el moviment que es constitueix per oposar-s’hi. La segregació seria aleshores mútua i irreversible, sense sortida. Tornem així a la lògica dels plats i dels vasos que s’exclouen mútuament. Cal canviar de lògica: Què hi ha en un plat que no és plat? Que hi ha en un vas que no és vas? Aquesta altra lògica pot portar a una altra posició ètica que permeti una taula amb vasos i plats, i culleres i forquilles també: posar a cadascú en el seu lloc de subjecte, de subjecte dividit davant la seva diferència absoluta. De nou, la política del sinthoma.

De moment, veig més propera a aquesta altra lògica una posició que pretén construir “un estat no identitari” (Puigdemont dixit) que no pas la que sosté “la unidad de España en lo universal”. A discutir, de ben segur, i sense miratges.

— Aviso, perquè m’han demanat explicitar-ho: no he estat mai independentista. Si de cas, federalista, per la convicció d’una possible construcció sostenible de les Espanyes. I republicà, per simple dignitat històrica.

Seguim...

Una molt cordial salutació,

Miquel Bassols

(18/10/2017)