L’inrevés del somni

(Continuació de A l'inrevés de l'inrevés?)

“A l'inrevés” és també l’espai del somni, allà on les coses sovint són representades per allò que les fuig, pel seu contrari, fins i tot per la seva negació. És una negació que, de fet, té sempre un valor afirmatiu —“No, no es pensi pas que la dona del meu somni és la meva mare”, deia aquell home del cas freudià, i així afirmava encara més la identitat que volia negar. De la mateixa manera, les imatges aparentment inconnexes del poema de Gabriel Ferrater, quant més fugen del Jo que les diu més afirmen el subjecte d’on vénen.

“A l’inrevés” és l’espai de la no contradicció, de l’atemporalitat, de les experiències amuntegades fora del temps, de la precisa construcció d'un mosaic de peces soltes que no encaixen, unides per lleis ignorades que tenen un temps propi, un temps lògic i no pas cronològic.[1] Podem enumerar-les però no en podem fer un relat de significació completa i consistent. En aquest sentit, les unitats argumentals, significants, del poema de Gabriel Ferrater —des de “la pluja frenètica d’agost” fins els “braços fins”—, poc tenen que veure en l’eix de la significació amb l’argument del Huckleberry Finn de Mark Twain, novel·la de la qual va deixar dit que és un “comentari crític”. El seguit d’imatges del poema no produeix, en principi, cap unitat de sentit, es presenta com una sèrie de significants inconnexos, i és per això que ens pot semblar tan insensat i tant captivador alhora. No té una unitat argumental sinó que és una xarxa de representacions significants, amb nusos que produeixen imatges colpidores, que condensen el sentit que corre i fuig, inefable, de baula en baula, de significant en significant. Formalment, té la mateixa estructura del somni i és així com volem llegir-lo ara[2].

Per tal d’analitzar un somni, cal trencar-lo primer com un vidre i trobar en les seves línies de fractura la lògica interna de la seva construcció. En l’espai del somni, les representacions són, en efecte, les imatges invertides del Jo del somniant i ens presenten així una mena de desconstrucció de les seves identificacions, del conjunt dels “altres” en els quals se sosté el miratge de la seva identitat com a Jo de la consciència. Freud ho va indicar molt bé en la seva Traumdeutung, “La interpretació dels somnis”, text llegit i esmentat per Gabriel Ferrater[3], text que va acompanyar l’inici de la revolució lògica de començaments del segle passat i del qual la psicologia d’avui n’ha de treure encara les conseqüències precises: Jo no sóc enlloc del meu somni i hi sóc pertot alhora, sóc de fet en cadascun dels personatges que hi apareixen i que sempre se m’apareixen prou estranys, fins i tot quan vénen directament a representar-me com a Jo[4]. I quant més present em fa la meva identitat, més m’esborro d’ell com a Jo de la consciència. El somni analitzat per Freud ens presenta aquesta paradoxa lògica, a l’estil de la coneguda paradoxa de Russell: conté el somni en algun punt la identitat d’aquell que el somia? Si la conté és perquè la podem trobar en cadascun i qualsevol de les seves representacions; i si no la conté en qualsevol és que no la conté en cap d’elles[5]. No hi ha cap Jo de la consciència possible del somni, fins i tot quan la veu més interior diu, des del seu inrevés, “això és un somni”. En l’espai de l’inrevés del somni, al Jo de la consciència tot li fuig com insensat, però és també perquè el Jo mateix s’absenta de tota representació en la mesura que el subjecte somniant podrà trobar en cadascuna d’aquelles representacions un tret de la seva més íntima identitat.

Parlem del somni, però parlem també de les representacions escampades sobre la taula a “L’inrevés”, parlem també del seu “impersonal calidoscopi fet d’imatges deliberadament inconnexes”, com l’ha descrit encertadament Pere Ballart[6]. Si la imatge del clixé fotogràfic amb què llegeix aquest calidoscopi ens sembla adient és precisament en allò que té d’instant d’una mirada que ha fixat un moment en cadascuna de les seqüències, sense donar-nos ni el seu temps per comprendre de què es tracta en relació amb les altres ni el moment de concloure on prendrien una forma de significació acabada.  Són, totes elles, imatges fixades, congelades, d’un instant de la mirada sobre el cos.

“A l’inrevés” té així la mateixa estructura d’un somni una vegada l’hem posat per escrit. El subjecte és en cada una d’aquelles imatges del poema-somni com el seu revers. Si el relat del poema-somni les posa en sèrie és per una associació aparentment immotivada de fragments articulats en l’inconscient per lleis alienes al Jo que s’hi representa en negatiu, de manera tan dispersa com ordenada per aquesta llei negativa: no ets res d’allò que et representes, no ets res d’allò on et representes. Però ets també, inevitablement i veritable, el sentit que s’hi desplaça, d’un significant a un altre, en una fuita imparable.

L’articulació i la veritable interpretació de les representacions del poema-somni depèn, però, de les associacions singulars que el subjecte, el poeta en aquest cas, en farà. Són les associacions que parteixen, per una banda, del que anomenem les “restes diürnes” de les representacions, les empremtes perceptives de cadascuna de les imatges, i per l’altra de les connotacions diverses que ens portaran a altres representacions a partir de cadascuna. De tot això, en tenim les traces en algunes referències conegudes que ens ajuden a fer una interpretació possible del poema. Repassem-les.

La referència principal a la novel·la de Mark Twain, Huckleberry Finn, de la qual el poema seria un “comentari crític”[7], pot semblar enigmàtica de bon començament. Pere Ballart indica que més enllà d’una “improbable coincidència temàtica entre tots dos textos”[8], el poema podria fer llum sobre la creació de la consciència moral a partir de les experiències més íntimes del subjecte, i que finalment aquest subjecte de l’experiència, com en L’ull anònim del conte de Nabokov, es resol en un “lloc nul” —reprenent l’expressió del propi Gabriel Ferrater en el seu comentari de l’obra de Proust—, des del qual només pot ser compresa la fugacitat d’aquesta experiència. Tornem a trobar, dit d’una altra manera, el lloc del subjecte escindit, buit i mancat d’ésser, que llisca de manera metonímica d’un significant a un altre en el seguit d’imatges del poema-somni. L’operació indicada aleshores per Pere Ballart com la d’una “elisió” fonamental ens sembla que apunta també prou bé a aquest lloc del subjecte de l’inconscient, el subjecte elidit en la cadena significant que escrivim amb la essa barrada, $, el subjecte de l’enunciació buidat de tota identificació, mancat tant d’un ésser ontològic com de qualsevol acte d’una cognició amb el que això suposa sempre de consciència.

En aquest punt, podem fer un pas més prenent recolzament en una altra observació de Gabriel Ferrater quan presentava la traducció a l’anglès feta per ell mateix del poema, Contrariwise. Allà precisa una mica més la referència a Mark Twain: “This was suggested by a reading of Huckleberry Finn —Twain's mad running after the body's memories.”[9] 

Ara podem entendre potser una mica millor la natura del desplaçament incessant del referent del somni-poema, allò que seria en el seu melic més íntim com impossible de reconèixer i de representar —die Unerkanten, deia Freud—, i que es desplaça, llisquent com un arquet de violí, d’una representació a una altra. És també un experiència tan íntima pel propi subjecte —l’interior intimo meo de Sant Agustí—, que se li fa finalment ben estranya. És el més real de l’experiència del subjecte que designem també amb un neologisme lacanià —extimitat. Tant al Jo de l’enunciació com a la cadena significant del poema, allò que els fuig en la seva “cursa esbojarrada” a l’encalç d’un referent és finalment “els records del cos”, cursa esbojarrada que el Gabriel Ferrater de “A l’inrevés” compartiria amb el Mark Twain de Hucleberry Finn. El referent no és pas aquí “exterior” al cos del poema sinó ben interior al seu espai simbòlic. I és per això que el fuig encara més.

Es tracta de l’experiència del cos portada fins al límit del record, l’experiència de la pulsió més irreductible al llenguatge, una experiència que només les vores d’un cos reduït a la frontera dels seus forats ens permetria de representar, en una experiència de satisfacció pulsional que la psicoanàlisi situa molt precisament a l’inrevés del subjecte del significant, $, un cop aquest subjecte ha estat reduït, per exemple, a un ull com en la narració de Nabokov, és a dir a un pur objecte pulsional, la mirada en aquest cas. Escrivim aquest objecte a (objecte a minúscula), a l’inrevés del subjecte del significant, $. Un i l’altre componen el que aprenem a escoltar en l’estructura del subjecte com el seu fantasma, escrit ($ <> a).

Anotem aquesta referència com la d’una experiència inefable que és a l’inrevés de la textura significant del poema i que tornarem a trobar en la seva banda més pulsional, a l’inrevés del poema-somni de Gabriel Ferrater.

De fet, bona part de les imatges del poema tindran, en efecte, el cos com a punt de fuga d’aquesta experiència pulsional: els peus d’un noi, l’aranya que escriu la seva fam, els cos amb quatre cames i dos caps, el peix llisquent, les nenes en bici, la set dramàtica del gos, els braços fins... Memòria del cos, direm evocant Kavafis, que sempre fuig del Jo com d’un significant a una altre.

Seguim però amb les altres referències del poema-somni.

(Continuarà)

---

[1] Tal com Jacques Lacan en va fer l’anàlisi en els procesos subjectius a “Le temps logique et l’assertion de certitude anticipé”, in Écrits, pàg. 197-213. El temps lògic s’ordena en un instant de mirar, un temps per comprendre i un moment de concloure. Travessa el temps cronològic —un segon, una dècada, fins i tot un segle—, i produeix les significacions de les experiències que en fa el subjecte, ja sigui una experiència traumàtica, que queda marcada fora del temps cronològic, ja sigui la de les seves successives elaboracions quan produeixen noves significacions al llarg del temps.

[2] En aquesta lectura ens seran molt útils, una vegada més, les referències que el lector trobarà al Blog d’Enric Blanes, Un fres de móres negres.

[3] Per exemple, de manera tan explícita com escollida, al seu Poema inacabat: “Vés a saber com, aquests dies / recordo Ingres tot moment. / La veritat, jo sé molt bé com se’m va fent, i no vull dir-ho: / llegeixo la Traumdeutung, miro / dins meu, i veig Ingres lligat a les meves proclivitats”.  Freud és, en efecte, una referència freqüent de Gabriel Ferrater, també en les notes manuscrites a “Da nuces pueris”.

[4] No podem no evocar aquí l’obra de J. V. Foix en el seu conjunt, tota ella feta a partir d’aquesta experiència, onírica quant més real.

[5] Éric Laurent ho ha comentat de la següent manera : “[El subjecte] és en tots els llocs però en cap d’ells en particular. I sobre tot, sigui quin sigui el somni, el somniant no pot ser-hi en la forma de la ‘consciència del somni’. Hi és en la forma inventada per Freud del ‘desig inconscient del somni’. Diguem-ho amb Jacques-Alain Miller, el subjecte freudià, llegit per Lacan, està estructurat com un conjunt de Russell, està pres en una paradoxa fonamental. No abastarà mai una descripció definida del gaudi que pugui contenir-lo.” 

[6] Ballart, Pere (2007), pàg. 82

[7] Gabriel Ferrater, DD, p. 11.

[8] Ballart, Pere (2007), p. 85.

[9] Veure el Web: http://www.traces.uab.es/tracesbd/catalanwriting/2009/catalanwriting_a2009m6n6p3.pdf

A l’inrevés de l’inrevés?

(Continuació de A l'inrevés)


“Ho diré a l’inrevés” podria fer-nos pensar que hi ha una manera de dir-ho del dret, sense inversions ni oposicions, a l’anvers d’allò que se’ns dirà a l‘inrevés. Algú podrà dir, però, que tot depèn del lloc des d’on ho diguis o del lloc des d’on ho escoltis: l’inrevés pot ser també l’anvers si jo em poso, o tu et poses, a l’Altra banda. Tot això suposa, en primer lloc, que hi ha dues bandes en el dir, i també en l’escoltar, i que l’Altra banda seria a l’inrevés de l’Una.[1] Ben pensat, el poema que llegim de Gabriel Ferrater planteja un problema topològic, de llocs del dir, gens simple ni evident. És, de fet, el problema del llenguatge, de la seva estructura i del subjecte de l’inconscient, diferent del Jo de l’enunciació que diu parlar. Ho diré, Jo, a l’inrevés de què? I des d’on ho escoltaràs tu, receptor, que en sabries llegir l’anvers? Val la pena investigar el poema des d’aquesta perspectiva, la dels llocs del dir, ni que sigui per donar-hi una volta més:

A L’INREVÉS

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja

frenètica d'agost, els peus d'un noi

caragolats al fil del trampolí,

l'agut salt de llebrer que fa l'aroma

dels lilàs a l'abril, la paciència

de l'aranya que escriu la seva fam,

el cos amb quatre cames i dos caps

en un solar gris de crepuscle, el peix

llisquent com un arquet de violí,

el blau i l'or de les nenes en bici,

la set dramàtica del gos, el tall

dels fars de camió en la matinada

pútrida del mercat, els braços fins.

Diré el que em fuig. No diré res de mi.

“Ho diré a l’inrevés” pot ser llegit aleshores de dues maneres:

1) Ho diré al revés, de manera invertida, com si allò que diré fos el negatiu d’un suposat positiu que quedarà sense dir i que caldria revelar a través d’una interpretació. Cada imatge enumerada en el poema — des de “la pluja frenètica d’agost” fins “els braços fins” —, seria així la inversió d’una altra representació no dita que caldrà desxifrar en allò que se’ns diu. Una perspectiva hermenèutica podria proposar una interpretació de cada imatge seguint alguna clau més o menys simbòlica. La darrera frase del poema ens autoritza, però, a referir aquestes representacions no dites al Jo de l’enunciació que parla, a allò que s’acostuma a definir com el “Jo poètic”, el “mi” del qual “no diré res”. Posar aquestes representacions a l’inrevés del Jo de l’enunciació és ja una primera objecció a qualsevol intent d’interpretació simbòlica o hermenèutica. Perquè, qui és aquest “mi” del qual no es dirà res? Aquest Jo de l’enunciació designa, en efecte, el subjecte que parla, el designa però no el significa, com subratllarà Jacques Lacan en diverses ocasions[2]. El veritable subjecte de l’enunciació, el subjecte de l’inconscient tal com el localitzarem també en el cas del somni, queda designat en diverses parts de la cadena significant que articulen l’enunciació amb l’enunciat a la manera del shifter, l’operador que Roman Jakobson va analitzar en la lingüística de l’enunciació i dels quals el Jo és paradigma. Però cap d’aquestes parts de l’enunciat significa el subjecte que parla, cap d’elles no ens dirà el seu sentit, el sentit del subjecte que desitja, el sentit del subjecte que es representa en el seguit de significants del poema, lliscant —sí, com un arquet de violí—, de l’un a l’altre: des de “la pluja frenètica d’agost” fins “els braços fins”. Aquest altre subjecte, diferent del Jo de l’enunciat que només el designa però no el significa, és molt precisament el que la psicoanàlisi introdueix com el subjecte del discurs de l’inconscient. És un subjecte escindit en allò que diu, dividit entre allò que voldria dir i allò que finalment dirà, més enllà de la seva voluntat conscient, un subjecte que sempre quedarà suposat a l’inrevés del seu Jo.

Aquest subjecte l’hem trobat molt ben designat en una de les anàlisis que Dolors Oller ha fet de la poètica de Gabriel Ferrater. És, segons les seves pròpies paraules, “la subjectivitat escindida”, un subjecte que només es desplega “dins aquest espai que, en principi, seria informulable i que, en el poema, arriba a formular-se metafòricament però certa”.[3] És precisament aquest subjecte que hem de distingir del Jo, fins i tot de l’anomenat “Jo poètic”, i és aquest espai del discurs que hem de saber interrogar, a l’inrevés d’allò que se’ns diu: “No hem de creure allò que ens diuen, però hem de saber escoltar allò que se’ns diu al seu través” escrivia el propi Gabriel Ferrater en el seu inoblidable pròleg al Nabí de Josep Carner. La seva poètica ens fa present així aquest Altre espai d’una manera especialment subtil, amb el gest impersonal amb el qual se’ns adreça, gest d’estil que ha estat sovint comentat i que fa possible, d’altra banda, que qualsevol s’identifiqui amb la seva enunciació —això vol dir també amb la seva experiència subjectiva—, de manera molt immediata.

Podríem pensar que aquest espai del discurs s’ordena en dues bandes recíproques: el dret que queda en silenci i l’inrevés que ens serà dit. I que caldria aleshores interpretar el dret com l’inrevés de l’inrevés. Però, precisament, si abans hem dit que només hi ha Una banda és perquè el negatiu del negatiu no ens donarà mai un positiu, original suposat. Si seguim la lectura del poema, tenim només les representacions a l’inrevés del subjecte que parla i que haurà deixat en silenci les seves representacions dites del dret. És també el sentit que indica Pere Ballart, per exemple, en el seu interessant comentari d’aquest poema[4]. Seria aleshores des del negatiu com podríem “revelar” la imatge suposadament original, la primera experiència del subjecte “en positiu”, per dir-ho així? Quina seria, però, aquella experiència original, aquella experiència de la qual no se’ns dirà res? Si anéssim a buscar-la, no trobaríem altra cosa que un lloc buit, o bé el negatiu d’una altra experiència que ens duria a un altre negatiu d’una altra experiència... Tal i com deia Freud del record: tot record és, de fet, encobridor, tot record amaga en algun lloc la seva pròpia negació sota transformacions diverses que segueixen sempre les lleis del llenguatge, metàfora i metonímia. Tota representació és, de fet, l’inrevés d’una altra a la qual remet en el desplaçament incessant de la significació, sense arribar a fixar-se mai en un referent darrer. Seguint aquesta lògica, a l’inrevés no hi ha cap sentit ocult que caldria desxifrar per una interpretació simbòlica o hermenèutica. Seguint aquesta lògica, el dret segueix a l’inrevés sense solució de continuïtat, en una sola banda i una sola vora, en un espai que la banda de Moebius, figura topològica que Jacques Lacan va prendre com l’espai mateix on es realitza el subjecte de l’inconscient, ens fa present de manera prou eficaç:

Ho diré... a l’inrevés, al revés i a l’Altra banda considerada sincrònicament, ara que començo a palar des d’aquesta, l’Una en la qual em penso com subjecte del meu dir, l’Una en la qual em penso idèntic al Jo de l’enunciació. Però ho diré a l’inrevés, també, per acabar verificant diacrònicament que l’Altra banda és l’Una i la mateixa on he començat a parlar suara...

Aquest Jo que es volia idèntic a si mateix esdevé aleshores la metonímia d’una mancança fonamental, d’un subjecte escindit, irremissiblement dividit entre allò que vol i allò que diu, entre el desig que el fuig i el Jo que no l’atrapa. Jo és un Altre, deia l’altre poeta, i Jo rebo també de l’Altre el meu propi missatge de manera invertida per acabar verificant-lo en el meu dir.

Considerat sincrònicament, puc pensar que m’aturo en el meu dir per localitzar a l’inrevés allò que em fuig, allò que Em fuig i m’apareix inevitablement Altre. Però només cal que segueixi diacrònicament les conseqüències del meu dir com discurs de l’Altre, per entendre que allà on pensava dir, a l’inrevés, el que Em fuig acabo trobant allò que finalment és més Meu que no pas Jo, —des de “la pluja frenètica d’agost” fins “els braços fins”—, aquest Jo que és fet tant a l’inrevés de les imatges que el fugen com qualsevol Altre, aquest Jo que mai podrà dir ni significar el que sóc com a Subjecte, com a ésser que parla i desitja.

Dit d’una altra manera: el Jo de l’enunciació, el mateix que aquest Jo de la Cognició on avui em busquen els qui creuen fer-ne ciència, només és un miratge sostingut en el buit que em deixa el sentit que Em fuig amb els seus objectes, el miratge amb el qual m’identifico en Una banda per pensar-me i creure’m idèntic des de l’Altra, quan de fet he passat de l’Una a l’Altra sense saltar cap vora ni frontera, només emportat per la cadena de significants on he d’aprendre a llegir el que sóc com a subjecte que fuig de mi. Sóc, de fet, allò que em fuig, subjecte escindit —ho escrivim amb el matema lacanià: $—, mancat de l’ésser que em fuig, de la mateixa manera que “no sóc sinó la mà amb què tu palpeges” del poema Posseït, desposseït per sempre més de la falsa identitat amb mi mateix.

Sens dubte, tot això és tant un bon recurs per desfer els equívocs on neda el Cognitivisme d’avui, sostingut ell mateix en el miratge de la inefable Consciència, com un bon avís per posar en suspens les interpretacions apressades amb les quals certa psicoanàlisi va extraviar-se en una hermenèutica del sentit ocult que sempre diu més del seu inrevés que no pas del de l’altre a qui pensa interpretar.

2) També podem, aleshores, prendre un segon sentit de l’expressió, encara que no sigui el que Gabriel Ferrater volia fer-nos entendre d’entrada. “Ho diré a l’inrevés” vol dir també: ho diré a l’Altra banda, a la part oposada del dret o de l’anvers en el qual es mou habitualment el meu dir. És ara més una qüestió de llocs del dir que no pas d’inversions en negatiu. Aquest “Altre lloc” és, de fet, el lloc de l’Altre, el lloc del discurs de l’Altre que designem, des de Freud llegit per Lacan —llegit tantes vegades a l’inrevés per acabar fent-lo també més freudià que mai—, amb el nom d’Inconscient.

Seguint aquesta perspectiva, la del discurs del subjecte de l’inconscient com discurs de l’Altre, és sempre des del lloc de l’Altre des d’on li retorna, a l’inrevés, el sentit del seu propi missatge, “de manera invertida” com escrivia Lacan[5]. És de l’Altre com lloc de la paraula i del llenguatge d’on li torna, a voltes de manera prou difícil de reconèixer, el sentit d’allò que el fuig i se li escapa. Aquest lloc de l’Altre, que va motivar la fórmula lacaniana de “l’inconscient estructurat com un llenguatge”, és també el lloc d’una Altra escena, —eine andere Schauplatz, deia Freud reprenent l’expressió de Fechner—, l’escena dels processos primaris de l’inconscient on s’ordenen les representacions del somni, sempre a l’inrevés.

(Continuarà)

---

[1] Escrivim Una i Altra en majúscules a l’estil de J. V. Foix, que així feia propis els noms comuns i donava nom al lloc de l’objecte com ho fa la toponímia. És també com els escrivia Jacques Lacan en fer de l’Un el nom del significant amo, el significant que governa la significació, i de l’Altre un dels noms del lloc de l’inconscient.

[2] Prenent referència en els estudis lingüístics d’Émile Benveniste i de Roman Jakobson, Lacan distingirà el subjecte de l’enunciat del subjecte de l’enunciació: “Podem intentar aquí, en una preocupació pel mètode, partir de la definició estrictament lingüística del Jo (Je) com significant: en la qual no és altra cosa que el shifter o indicatiu que en el subjecte de l’enunciat designa el subjecte en tant que parla en l’actualitat. És a dir que designa el subjecte de l’enunciació, però no el significa.” Jacques Lacan: “Subversion du sujet et dialectique du désir”, Écrits, du Seuil, Paris 1966, p. 800. La traducció és nostra.

[3] Dolors Oller, “La poètica de Gabriel Ferrater: accions i intencions”, in Gabriel Ferrater, ‘in memoriam’, Proa, Barcelona 2001, pàg. 89 i 90.

[4] Pere Ballart, El riure de la màscara, Quaderns Crema, Barcelona 2007, p. 81.

[5] “[…] i segons la fórmula mateixa, que hem sotmès de fa temps a la vostra discreció, de la comunicació intersubjectiva: on l’emissor, us diem, rep del receptor el seu propi missatge sota una forma invertida”. Jacques Lacan, “Le Séminaire sur ‘La lettre volée’”, in Écrits, du Seuil, Paris 1966, p. 41. (La traducció és nostra). I el mateix Jacques Lacan no s’estalviarà de dir en un altre lloc que va rebre aquesta fórmula de la comunicació, que inclou l’inconscient com discurs de l’Altre, d’un Altre, —una Altra en aquest cas, la muller de Claude Lévi-Strauss ni més ni menys—, que va saber escoltar-la en allò que ell estava dient.

A l’inrevés

Començo amb aquest apunt[1] una sèrie de lectures que encara no puc saber on em portaran i que aniré refent a mesura que ho sàpiga. No volen pas ser lectures de “crítica literària”, tampoc d’allò que s’acostuma a designar com “psicoanàlisi aplicada”, encara que potser se’n podrà extreure una ensenyança per l’una i l’altra. Les començo, doncs, a l’inrevés d’aquests sabers, precisament amb la lectura del poema “A l’inrevés” de Gabriel Ferrater. Heus ací els catorze decasílabs que trenen un seguit d’imatges tan punyents com aparentment atzaroses:

A L’INREVÉS

Ho diré a l'inrevés. Diré la pluja

frenètica d'agost, els peus d'un noi

caragolats al fil del trampolí,

l'agut salt de llebrer que fa l'aroma

dels lilàs a l'abril, la paciència

de l'aranya que escriu la seva fam,

el cos amb quatre cames i dos caps

en un solar gris de crepuscle, el peix

llisquent com un arquet de violí,

el blau i l'or de les nenes en bici,

la set dramàtica del gos, el tall

dels fars de camió en la matinada

pútrida del mercat, els braços fins.

Diré el que em fuig. No diré res de mi.

“Ho diré” —no “us ho dic”, no en present ni incloent-hi explícitament el lloc al qual s’adreça el subjecte de l’enunciació. La primera pregunta queda justificada: A qui s’adreça aquell que ho dirà a l’inrevés? Des d’on ho dirà, a l’inrevés d’allò que diu? “Ho diré”, en un futur sostingut fins al final, i només ho sabrem després d’haver-ho dit, ja en un futur anterior, quan ho hauré dit. El temps lògic de la significació del poema té una estructura de retroacció que ens indica que aquesta significació s’ordenarà des del final cap al començament. Tal com passa sovint en l’escriptura de GF, serà només al final que haurem sabut què volia dir al començament, a l’inrevés. Però aquesta és, de fet, l’estructura mateixa del llenguatge, i també la de l’inconscient freudià llegit per Jacques Lacan: ho hauré dit, a l’inrevés del que dic en el que escric, a l’inrevés del meu dir.

I, doncs, de què es tracta? Coneixem els referents literaris del seguit d’imatges llançades al poema com daus a l’atzar. GF mateix ens ho ha avisat en la nota que introdueix l’edició de Les dones i els dies: “A l’inrevés és un comentari crític sobre el Huckleberry Finn de Mark Twain”. Coneixem també, per les notes que l’autor va deixar als marges del text en l’edició original[2], altres referents: Jaime Gil de Biedma —a l’inrevés, però, de què?—,  Robert Frost  —“l’aranya que escriu la seva fam”, no és també una metàfora excel·lent de l’estructura retroactiva de la significació en el llenguatge?[3] —, Jean Cocteau —la relació sexual que s’escriuria finalment en aquell únic cos de quatre cames i dos caps—, la pintura sienesa —feta amb el blau i l’or de les policromies del gòtic—, i encara d’altres que els crítics hi podran descobrir. Coneixem fins i tot per altres testimonis algun referent més d’aquestes imatges que tenen la mateixa funció que Freud va descobrir com les “restes diurnes” del somni. Per exemple, una nit de farra prop del Born en “el tall dels fars de camió en la matinada pútrida del mercat”.

Però aquests referents no ens donen, no ens donaran mai, el sentit del poema. Sentit i referència, Sinn i Bedeutung, ja des de Bertrand Russell no van mai junts en el llenguatge.

El sentit és, precisament, allò que em fuig, allò que es desplaça, —“llisquent com un arquet de violí”—, en el referent de les paraules. És el que aprenem en la lògica del significant tal com Jacques Lacan l’analitzà al començament de la seva ensenyança: el desplaçament del sentit en la cadena significant segueix la llei de la metonímia infinita que és també la del desig, que és sempre desig d’un altre desig, tal com el sentit és sempre sentit d’un altre sentit… Només en el llenguatge em pot fugir el referent veritable del dir, el seu “sentit” en el sentit fort, singular, el sentit d’allò que serà finalment l’inefable.

I tot aquest sentit que em fuig, tot aquest sentit que fuig del meu Jo que ara vol dir això que el fuig, no és sinó un món fet a l’inrevés del seu món de suposada consciència, el de la consciència del Jo. 

Llegint-ho des d’aquesta perspectiva, cal dir que GF té una intuïció molt precisa de l’estructura del Jo com inversa —com una metonímia també, direm nosaltres—, del sentit que el fuig en la cadena significant. Diguem-ho ràpid, que no se’ns en vagi, que no ens fugi massa aviat: el subjecte, allò que designem com subjecte de l’inconscient diferent del Jo, diferent també de l’anomenat “Jo poètic”, el subjecte que escrivim amb la lletra essa barrada, $, en l’escriptura lacaniana i que és també el subjecte de l’experiència de l’inconscient, aquest subjecte no és sinó el buit que deixa aquest desplaçament del sentit en la cadena significant, és una “manca d’ésser”, un “desésser” si ho voleu dir amb un Ausiàs March lacanià avant la lettre.

Llegit des d’aquesta perspectiva, el poema ens sembla molt més radical del que podria semblar. Té íntima relació —fins i tot relació íntima, com un sol cos de quatre cames i dos caps— amb l’altre poema, “Literatura”, que el precedeix, just precisament al seu revers, a l’anvers, de fet, de la pàgina impresa (47 i 48 d’Edicions 62), tots dos amb catorze versos endecasílabs. De fet, si mires aquesta pàgina a contrallum, els dos poemes encaixen en una mateixa taca, i fins i tot els títols semblen fets per encabir-se l’un en l’altre: LITERATURA / A L’INREVÉS. Encara que això no passava, per exemple, en l’antiga edició de la col·lecció de Cara i Creu, ens sembla un bon cas de les contingències de la lletra, —“Lituraterra”, diem nosaltres evocant el text de Jacques Lacan que fa de referent primer d’aquestes lectures. Podríem fins i tot escriure els dos poemes de GF en una banda de Moebius, la figura topològica que té una única banda i una única vora: l’un a l’inrevés de l’altre però finalment escrits en una mateixa banda. Són el mateix, dit a l’inrevés: l’un és el subjecte de la literatura, l’altre l’objecte que fuig del Jo. O dit a l’inrevés: l’un és l’objecte de la literatura, l’altre el seu subjecte, sempre diferent del Jo, el Jo del qual sempre fuig el sentit. Jo de l’enunciació i Subjecte del desig, doncs, a l’inrevés l’un de l’altre. Ens és ben bé igual si GF els va disposar així volent-ho o no —pensem que sí—, perquè el que importa és allò que el fugia, allò que ens deia fins i tot, o sobretot, sense saber-ho.

(Continuarà)

---

[1] Manllevo el terme “apunt” d’Enric Blanes al seu Blog, tan útil i precís pel lector de Gabriel Ferrater.

[2] Poden consultar-se al mateix Web d’Enric Blanes.

[3] L’aranya texeix la xarxa que anirà atrapant l’objecte oral del seu banquet final tal com l’escriptor texeix el referent darrer del seu text a través del teixit de la lletra. Caldrà doncs llegir aquesta aranya a l’inrevés del calamar literat del poema “Literatura”, que mira d’escriure amb el seu “raig fi de tinta” l’objecte inefable que finalment el temptarà. I tot això, sempre a l’inrevés.

Llull, Gödel i el sisè sentit del llenguatge

Pot semblar una curiosa contingència que, amb set segles de diferència i per camins aparentment diversos, dos raonadors de l’ésser hagin arribat a formular una mateixa hipòtesi: l’existència d’un sisè sentit, tingut per impossible des d’Aristòtil, un sentit desconegut fins aleshores i que tindria seu en un òrgan corporal específic, un sisè sentit que seria l’encarregat de fer lloc a la raó i al llenguatge. La paraula i el llenguatge, la raó mateixa, un sisè sentit? El sentit de les paraules seria aleshores un objecte tan “real” i perceptible com els colors de l’arc de sant Martí, com la melodia de les Variacions Goldberg, com el gust de la taronja o com el tacte fi de la seda. El sisè sentit seria així l’encarregat de percebre el sentit de les paraules i de les coses mateixes. Doncs més que d’una hipòtesi, es tracta de fet d’una mateixa certesa subjectiva, d’una experiència del real del llenguatge que rau en el principi de la ciència. Ja sigui en la ciència infusa de Ramon Llull en ple segle XIV, o en la lògica derivada del decisiu teorema de la incompletesa de Kurt Gödel en el segle XX, un mateix real emergeix per fer-se escoltar en l’estructura del llenguatge, un real que no deixa d’inscriure’s al bell mig d’una experiència de patiment subjectiu que voreja allò que massa ràpidament entenem amb el nom de “follia”. 

És sabut que a Ramon l’abellia de presentar-se en públic, i a l’historiador també, com a “Ramon lo foll”, i fer passar així el seu aspre missatge amb un semblant de veritat delirant, potser més apte a fer-se escoltar per l’un i l’altre. Menys donat a les seduccions del Jo, Kurt el lògic acabava el seu diàleg amb Albert Einstein pels jardins de Princeton en la foscor d’un deliri d’enverinament que el portà a la mort per inanició. Llull en va escapar, - ell, que també sospità d’un Altre enverinador – gràcies a l’impuls que el llenguatge va fornir-li en la lletra del seu Ars. Ambdós compartien, però, l’emprempta que la lletra deixa en l’ésser pel seu vessant més lògic, més real també, en l’experìencia de llenguatge i de gaudi que suposa.
Ramon Llull enuncià aquesta experiència de llenguatge en el seu llibre intitulat « Lo sisè seny, lo qual apel·lam Affatus », escrit l’any 1294, després d’una profunda crisi subjectiva coneguda com la “crisi de Gènova”. En aquest sorprenent llibre, el doctor il·luminat descriu l’Affatus – neologisme de procedència incerta que nosaltres preferim adscriure al mateix Affatus lul·lià – com el sentit (del cos) que percep el sentit (de la semàntica) més real de les paraules. Cos i llenguatge troben la seva intersecció en aquest territori extrem de l’experiència que el subjecte fa del sentit de les paraules i de la seva ressonància en el cos. De ben segur, l’Affatus serà per Ramon Llull el sentit per excel·lència de la connexió de l’ésser humà amb el seu Deu. Hem estudiat ja les implicacions i les conseqüències d’aquest sisè sentit en un altre lloc (cf. la nostra tesi sobre “L’amour, la parole et la lettre chez Raymond Lulle”).
Quina ha estat la nostra sorpresa en descobrir que l’insigne lògic Kurt Gödel també va formular l’existència d’un “sisè sentit” que rauria en un “òrgan físic necessari per fer possible l’operació amb impressions abstractes”. Aquest òrgan sensorial hauria d’estar estretament vinculat amb “els centres del llenguatge” i seria una mena d’”ull matemàtic” del qual Gödel havia parlat també amb el seu deixebla Hao Wang. De tot això ens n’informa l’interessant llibre de Pierre Cassous-Noguès, Les démons de Gödel. Logique et folie. (du Seuil, Paris 2007). La descoberta de Gödel fa de la raó mateixa un sisè sentit: “Suposem que algú posseixi un sisè sentit que només li doni algunes percepcions dels altres sentits. Podria incorporar aquestes percepcions en un petit nombre de regles [axiomes]. Això, segons la meva opinió, expressa molt bé la relació de la raó amb els sentits”. Subratllem que Gödel dóna així al sisè sentit de la raó, i del pensament més profundament matemàtic, una funció preeminent sobre els altres sentits perceptius, el mateix que sostenia Llull pel que fa a l’Affatus. El llenguatge determina així l’estructura d’una percepció que no té ja res d’immediata ni de fiable en relació a la realitat. Aquest sisè sentit “ens mostra una realitat completament separada de l’espai i del temps [...] i tan regular com pot ser descrita per un nombre finit de lleis”. La realitat mostrada pel sisè sentit de la raó, del llenguatge, pot ser resumida en alguns axiomes, de la mateixa manera que la realitat lul·liana – transmesa per l’Ars diví – podia ser escrita a partir de les dignitats (axiomes) de Déu, inscrites en l’abecedari de l’Art.
Mai el deliri ha tocat tant de prop el real del llenguatge per extreure’n un gra de veritat. Només que l’òrgan del qual es tracta – Affatus o ull del matema - és un òrgan fora del cos, tal com Jacques Lacan el situà en le seu ensenyament. I en això contradiu Chomsky, que segueix cercant, amb el seus derivats cognitivistes, l’òrgan del llenguatge en el cervell. Gödel era més veritable: cervell i ment se separen justament quan es tracta de l’aparell del llenguatge. El dualisme ja no serà mai més entre el “cos” i la “psique” – ves a saber quin déu invoquen l’un i l’altre - sinó entre la “psique” i el “lògic”, la raó, el llenguatge com estructura. La contingència esdevé aleshores necessitat lògica: l’escala de l’ésser de Llull i els dimonis pensants de Gödel es retroben en la lletra com a suport darrer del gaudi de l’un i l’altre. 

A nosaltres ens toca de llegir-los per treure’n l’entrellat.