L'esperit hamletià dels catalans

 Entrevista publicada a El Punt Avui el 28 de desembre del 2020

(Gràcies a Mireia Rourera pel seu acord per publicar-la a Desescrits. M.B.)

“Com deia Pla, l’esperit dels catalans és hamletià”

Mireia Rourera

Al final del seu poema, Kavafis parla de la pluralitat de les Ítaques, cadascuna singular 

Miquel Bassols parla, en el seu darrer llibre, d’autoritat i autoritarisme, un tema molt actual avui a casa nostra. 

"El punt de partida és distingir poder i autoritat, que molt sovint confonem”, assenyala. I diu que, seguint la idea de l’experiència psicoanalítica que va desenvolupar Jacques Lacan, gairebé es pot dir al revés: com més s’utilitza el poder de la llei i de la força, menys autoritat hi ha. “I aquí sí que podem dir que hi ha una crisi d’autoritat quan la força de la llei es converteix en un recurs constant”, manté.

Quan l’Estat dona l’autoritat al Tribunal Suprem, per exemple?

Sí, perquè el Tribunal Suprem no és autoritat, sinó llei. Alexandre Kojève deia que la llei, segons com es fa servir, és el cadàver de l’autoritat.

Un exemple seria el que està passat aquí els darrers anys.

El recurs constant a la llei jurídica no fa més que demostrar la manca i la crisi d’una autoritat que no pot reconèixer el subjecte polític que està en joc. Resoldre una crisi política amb la força de la llei el que fa és desautoritzar cada vegada més cada una de les parts i no permetre que cadascuna s’autoritzi en la seva posició de subjecte. Perquè la llei per si mateixa no és res. Fins i tot la llei més fonamental necessita sempre de la seva interpretació.

Aleshores, podem dir que l’Estat espanyol no té autoritat a Catalunya i que és autoritari?

Quan un estat perd la seva autoritat en una part del territori i utilitza la força de la llei és quan comença l’autoritarisme, sí. Quan, a més, no hi pot haver una part ponderada en els reconeixements de les autoritats, el que ve és l’ús arbitrari de la força de la llei i de la força física.

Aquesta falta d’autoritat afavoreix el creixement d’opcions i líders autoritaris?

Quan cau l’autoritat, quan no hi ha reconeixement de l’autoritat en la conversa, perquè no hi ha autoritat que no es pugui fundar en una conversa continuada, aleshores és el camp abonat per a l’aparició dels autoritarismes. Això ho hem vist en molts moments de la història, i ara, malgrat les diferències amb altres èpoques, estem en un camp propici per a l’aparició del que podria ser una autoritat absoluta que, d’altra banda, molta gent pot esperar com una solució. Quan hi ha una falta d’autorització en l’acte polític poden aparèixer figures de líders que no fan una política en el sentit aristotèlic de la paraula, de considerar el subjecte com un ésser parlant, responsable dels seus actes, sinó que fan un ús del poder que es desresponsabilitza del seu acte i alhora també en desresponsabilitza el ciutadà. Hem de reivindicar la responsabilitat política, que no és només dels polítics, sinó també de cada ciutadà.

Estem en un atzucac.

Polític, econòmic i social, i la pandèmia ens ho ha fet veure més. La crisi també ha posat en relleu que ara és el moment de fer aparèixer la singularitat de cada subjecte en la responsabilitat del seu acte polític.

Responsabilitat individual?

Kavafis no va parlar només d’una Ítaca. Al final del seu poema, parla de la pluralitat de les Ítaques, cadascuna singular, per a cada subjecte. O ens prenem seriosament que la política és un per un i que la lògica dels tots no funciona i porta a les pitjors pràctiques, o sempre ens trobarem amb el mateix atzucac: prometre grans tasques universals impossibles de complir i que només alimenten posicions autoritàries que es funden, precisament, en discursos universals. Una de les coses que ha posat sobre la taula el conflicte de Catalunya amb l’Estat espanyol, el símptoma Catalunya, és que ha fet palès, d’una banda, la impossibilitat de resoldre l’autoritat política amb un recurs a la norma jurídica, però també ha plantejat la importància de l’acte polític com alguna cosa que posa en joc la responsabilitat de cada subjecte d’una manera radical i que no es pot resoldre amb discursos de promeses.

Josep Pla va parlar de “l’estat d’esperit dels catalans” i els va definir com a hamletians.

Jaques Lacan deia que Hamlet és la tragèdia del subjecte modern contemporani, el subjecte que, en nom d’un paradís promès, s’inhibeix en el seu acte, es queda inhibit davant la responsabilitat que ha d’assumir. I això és cert: veient una mica la història de Catalunya, hi ha una cosa que es repeteix d’aquests actes diguem-ne fallits en termes psicoanalítics, que diuen una altra cosa de la que el subjecte suposava que anava a dir.

Ser o no ser.

Aquest ser o no ser sempre espera un reconeixement de l’altre. I, efectivament, crec que el subjecte català, si és que es pot dir així, espera molt el reconeixement de l’altre, espera que l’autoritzin... per moltes raons històriques. Això ha portat a moments de crisi i a moments de desfeta que indiquen, com també deia Pla, que a Catalunya hi ha una fam d’autoritat, un esperar Godot... i que els catalans tenen un esperit hamletià. Em sembla molt actual.

Autoritat i autoritarisme

(Fragment de la Introducció)

L’autoritat està en crisi? Ho escoltem en llocs i àmbits ben diversos: l’autoritat dels pares i les mares en la família, la dels mestres en l’àmbit pedagògic, la dels metges i terapeutes en la seva pràctica clínica, la dels investigadors en el camp del saber científic, la de les jerarquies en les institucions religioses. I sobretot l’autoritat dels polítics en el món de la política. La política és avui el camp on les autoritats són posades més en qüestió, on sovint es fa ben difícil que siguin reconegudes —«No ens representen», diuen—  i on també es fa més difícil que es reconeguin entre elles —«No menteixi! Vostè no té autoritat per seguir governant». La desqualificació de l’autoritat de l’altre sembla avui el recurs més efectiu per menystenir-lo, per treure’l dels llocs del poder i també per negar-li finalment els drets més fonamentals. L’autoritat en crisi? De fet, si fem un repàs en la història, l’autoritat sempre ha estat en crisi, especialment quan ha de justificar en què s’autoritza, què la fa autoritat. Aleshores, quan l’autoritat defalleix, l’autoritarisme esdevé el símptoma d’un ús del poder que no pot respectar ja la singularitat de les persones. Quan desapareix l’autoritat i es degrada en l’ús del poder de la força, legal o física, desapareix el reconeixement mutu indispensable per conviure en una societat que es reconegui ella mateixa com a justa i veritablement democràtica. La democràcia, convertida en un joc de majories garantides només per la quantitat de vots obtinguts en eleccions, esdevé aleshores un sistema buit de contingut, un simple recurs retòric per un retorn de l’autoritarisme més subtil o més groller. «Democràcies autoritàries» en diuen ara, o també «democràcia sense política». Aquest recurs a l’autoritarisme es fa molt sovint en nom de la legalitat com a garantia darrera de l’autoritat, de l’ús del poder i de la força en el si dels propis sistemes democràtics. Constatem, però, que el recurs únic i constant a la legalitat alimenta encara més la crisi de la pròpia autoritat. 

El conflicte que estem vivint aquests darrers temps entre Catalunya i l’Estat espanyol és sens dubte paradigmàtic d’aquesta conjuntura. El recurs únic i constant a la legalitat per resoldre els conflictes polítics ha portat a un atzucac que no sembla tenir ja marxa enrere. Podem llegir-lo com un conflicte d’autoritats que no es poden reconèixer entre elles? En tot cas, el símptoma Catalunya, per anomenar-lo així, és ja un símptoma a Europa i planteja el problema de l’autoritat i de l’ús del poder a instàncies i nivells diversos. Aquesta conjuntura ha estat sens dubte un dels motius del nostre interès pel tema de la crisi de l’autoritat i de l’emergència de l’autoritarisme. És el fil vermell que travessa aquestes pàgines.

El cercle viciós entre autoritarisme i crisi d’autoritat —l’un es nodreix de l’altre, l’un és efecte de l’altre— ha estat senyalat a bastament per molts pensadors, especialment després de la Segona Gran Guerra, moment que va signar el declivi de les figures clàssiques de l’autoritat. Cal seguir el rastre d’alguns d’aquests pensadors a partir de la segona meitat del segle XX per entendre la conjuntura en la qual ens trobem actualment. Va ser també l’inici de l’època dels nous autoritarismes, des dels més implícits fins els més explícits, que avui creixen a l’empara de les democràcies formals occidentals amb una retòrica manllevada de la seva tradició més il·lustrada. Podem escoltar així un discurs xenòfob fins i tot en nom dels drets humans. L’autoritarisme no és aleshores incompatible ni amb l’Estat de dret ni amb un règim democràtic que pot sostenir-se prou bé com una democràcia d’amos que no arriben a conversar entre ells, cadascun en el seu feu. El discurs de l’autoritarisme no podria sostenir-se, però, sense les servituds voluntàries de parts de la població que troben en les figures de l’amo modern una assegurança contra la incertesa i la indeterminació inherents al malestar en la civilització. De cap altra manera pot explicar-se l’extensió creixent d’aquest nou discurs autoritari que travessa l’Occident, legitimat precisament en nom de la democràcia. L’autoritarisme és un fenomen que s’infiltra en el teixit social de maneres molt diverses i desapercebudes. Les seves arrels s’enfonsen en el més íntim de cada subjecte, en la seva relació amb els altres més propers i també en la relació de cadascú amb allò que és més desconegut en ell mateix. El ressort de l’autoritarisme és sempre inconscient, respon de fet a un moment crucial de la subjectivitat de la nostra època i cal escoltar-lo com un símptoma de la degradació dels lligams socials. No es pot entendre l’autoritarisme i el seu ús del poder en tots els àmbits sense entendre primer aquest ressort individual de l’autoritarisme. 

Quina és la lògica que mena la crisi d’autoritat i que acompanya, d’altra banda, el declivi que constatem en les nostres societats democràtiques? Què pot aportar avui la psicoanàlisi a l’àmbit de la política pel que fa a la noció d’autoritat i a l’ús del poder? Quines conseqüències podem extreure des de l’experiència de la psicoanàlisi, una experiència que és sempre individual, en els conflictes socials que es fan palesos en les societats anomenades democràtiques? L’extensió de la psicologia individual a l’àmbit social i polític ja fou prevista per Sigmund Freud, especialment al seu text titulat «Psicologia de les masses i anàlisi del Jo», principi d’una orientació que ha propiciat des d’aleshores desenvolupaments i contribucions de gran interès. La psicoanàlisi de Jacques Lacan en va reformular els fonaments i ens pot ajudar a actualitzar una anàlisi dels lligams socials i de l’autoritat que avui ens sembla indispensable per estar a l’altura de la subjectivitat de la nostra època, una subjectivitat cada cop més marcada per una crisi dels sistemes simbòlics, fets de llenguatge, en els quals tenen lloc aquests lligams.

[...]

Qui esperi fórmules inequívoques i de manual per respondre al problema actual de l’autoritat en crisi no cal que segueixi llegint. No em sento gens autoritzat a acompanyar-lo en l’elaboració del concepte i en l’experiència de l’autoritat. Qui esperi una construcció de les preguntes que he sabut fer-me des de la psicoanàlisi per tractar el problema de l’autoritat i de la seva crisi en les nostres societats, farà bé d’acompanyar-me. Segurament sabrà aleshores construir-se’n també les seves, de preguntes. 

Per a una política de l’autoritat

Blai Bonet (1926-1997)

(Texto en castellano)

Ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat pròpia

Blai Bonet

Com sempre, és el poeta qui ens precedeix, qui va un pas al davant i ens diu la veritat que fa de qualsevol autoritat un acte sense garantia possible en el lloc de l’Altre. Parem-hi esment, la doble negació del vers de Blai Bonet no equival a una afirmació que valgui per a tothom, cosa que vol dir que l’haurem de verificar un per un, sense poder concloure en un “tothom està autoritzat per a...”

No n’hi ha cap, ni un, que de bell antuvi estigui autoritzat... per a què? Per a no tenir autoritat pròpia, és a dir, per a tenir una autoritat transmesa o garantida per un Altre. La significació de la frase, en la seva lògica una mica retorçada, va, com és preceptiu en cada significació d’una frase que només apareix de forma retroactiva, des del final cap al començament.

Perquè, què seria una autoritat que no fos pròpia? Només puc autoritzar-me de mi mateix si no vull manllevar-me aquesta autoritat en el moment de recolzar-la o garantir-la en un Altre, encara que sigui aquest Altre mateix qui me l’hagi donada, aquesta autoritat. No tenir autoritat pròpia seria això precisament, buscar-ne la garantia en un Altre, fins i tot en aquell que —persona real o instància simbòlica— me l’hagi pogut transmetre. Doncs bé, és per a això que ningú no està autoritzat, per a no tenir autoritat pròpia, per a buscar-ne la garantia en un Altre. No estic autoritzat a recolzar la meva autoritat en un Altre en el qual buscaria i del qual esperaria, per sempre, una garantia que no existeix. I és per això que escrivim aquest Altre amb majúscula, per fer aparèixer la seva condició simbòlica, més enllà de qualsevol altre que la vulgui representar o sostenir. Només puc autoritzar-me de mi mateix —“l’analista només s’autoritza de si mateix”, diu l’aforisme lacanià— i aquest és l’únic acte en el qual puc recolzar i garantir la meva, pròpia, autoritat. És només en aquest acte d’autorització que puc arribar a sostenir que “l’Altre no existeix” —un altre aforisme lacanià—.

Ara bé, això no vol pas dir que tothom estigui autoritzat per a tenir una autoritat pròpia. Seria aquesta la sortida cínica, la que relativitzaria l’autoritat anorreant el desig que la sosté. No és pas això el que ens diu el vers de Blai Bonet. No hi ha un “tothom” sobre el qual puguem predicar d’entrada, un tothom que seria un conjunt tancat i definit, un tothom sobre el qual puguem predicar que té, per a cada element del seu conjunt, el dret ja adquirit a una autoritat pròpia. D’entrada hi ha un “ningú”, un conjunt buit d’elements sobre el qual prediquem l’autorització que no hi ha, que ningú no té d’entrada. Partim doncs més aviat de la manca d’autoritat per a tothom, una autoritat a la qual només podrem autoritzar-nos un per un, sense un tret que ens diria, abans de l’acte, la garantia que el  fundaria en aquell “tothom” i que podria autoritzar cadascú a tenir aquesta autoritat pròpia. 

Caldrà ara veure, doncs, un per un, com és de pròpia aquesta autoritat que no pot recolzar en cap tothom, en cap Altre, en cap tret universal que donaria d’entrada a cadascú el dret a tenir aquesta autoritat i que li donaria alhora la garantia per a sostenir-la un cop adquirida. La lògica de l’autoritat i de l’autorització no és la lògica del “per a tots” sinó la del “no per a tots”, és la lògica que parteix del “per a ningú” de entrada, i que segueix després amb un “per a un per un”, pacientment i rigorosa. 

D’aquesta manera, els qui arriben a tenir una autoritat pròpia no faran mai un conjunt tancat i definit per un tret únic, un conjunt sostingut per l’U universal que seria el que definiria prèviament l’autoritat, que funcionaria com l’Altre que alhora la garanteix per a cadascun dels elements d’aquell conjunt. Els qui arriben a tenir una autoritat pròpia no formaran mai un conjunt, formen només una sèrie oberta i sense llei que la defineixi —lawless sequenceen diuen els lògics—, cadascun en la seva singularitat i sense parell possible amb qui equiparar-se.

Ens queda al capdavall la pregunta: i qui pot autoritzar-se per a tenir l’autoritat d’enunciar aquesta frase tan contundent? —Ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat pròpia.

Resposta —només aquell que, en dir-la, sap que la posa en acte en la seva pròpia autoritat. És l’autoritat del poeta, és l’autoritat de l’analista de la qual s’autoritza en el seu acte. I fóra bo que fos també aquesta l’autoritat del polític i, en el límit, la de cada ciutadà que, un per un, singular i sense parell possible, s’autoritza en la seva qualitat irrenunciable de ciutadà. 

Una autoritat que no es fundi en el cinisme de l’acte solitari vol dir que ha de ser, tanmateix, una autoritat reconeguda pels altres i amb els altres, però sense un Altre que la garanteixi o la recolzi. L’autoritat autèntica és doncs, sempre, un acte en soledat, però no pas un acte solitari. L’autoritat autèntica cal que sàpiga reconèixer igualment l’autoritat de cadascú que s’hi autoritzi en una sèrie sense llei prèvia, en una sèrie mai feta a imatge d’algun dels seus elements. Això vol dir també, Blai Bonet de nou —L’autoritat és mútua, o no és. 

I és aquesta una autoritat mai quantificable, que no pot ser garantida per una majoria. Encara que ho intentin, cada vegada, les eleccions per mitjà d’una votació.

Poder de la paraula, autoritat del desig

Alexandre Kojève (1902-1968)

Texte en français

Intervenció al Col·loqui Europe Kojève 2018 al Parlament Europeu, a Brussel·les, 7-8 de juny de 2018.

Just al bell mig de la tragèdia de la Segona Guerra Mundial, Alexandre Kojève va escriure aquest breu i trasbalsador llibre titulat La noció de l’autoritat. Un article d’Antoine Cahen publicat al diari digital Lacan Quotidien[1] em va fer conèixer aquest text la lectura del qual m’ha mostrat la seva sorprenent actualitat. Alexandre Kojève hi desenvolupa una anàlisi en la qual distingeix quatre teories de l’autoritat que tenen, cadascuna, una traducció pràctica en l’exercici del poder. Crec que Jacques Lacan, alumne en la seva joventut d’Alexandre Kojève en la seva lectura de Hegel, havia conegut d’una manera o una altra aquesta elaboració sobre la noció de l’autoritat i que la va tenir en compte en diversos moments de manera implícita, especialment en relació a la seva concepció de l’experiència psicoanalítica exposada al seu text de 1958, “La direcció de la cura i els principis del seu poder”. Si Alexandre Kojève pot sostenir al seu llibre que l’exercici de “l’Autoritat exclou la força”[2], ja sigui la força de la legalitat del Dret o bé la força física directament, Jacques Lacan, per la seva banda, voldrà mostrar a partir de la lògica descoberta en l’experiència psicoanalítica que —el cito— “la impotència per sostenir autènticament una praxis es rebaixa, com és comú en la història dels homes, a l’exercici d’un poder.”[3] Així, Lacan pren aquí una posició ètica que serà central en la pràctica psicoanalítica que segueix la seva orientació, amb la distinció del poder de la suggestió, l’autoritat conferida per la transferència a la persona de l’analista, i l’acció autèntica de la transferència que se sosté en la causa del desig i que dóna tots els poder a la paraula en l’estructura del llenguatge. Els poder de la cura són els poders de la paraula i l’autoritat autèntica se sosté sempre en el desig que es desplaça en la cadena significant de la qual el subjecte n’és l’efecte més que no pas la causa. El psicoanalista aprèn de la seva experiència que qualsevol autoritat li és conferida per la transferència, cosa que Lacan va formular després com la funció del Subjecte Suposat Saber.

Si Alexandre Kojève havia posat en tensió la funció de l’autoritat per una banda i l’ús del poder i de la força per l’altra — “L’Autoritat exclou la força, el Dret la implica i la pressuposa”[4] va escriure al seu text—, Lacan oposarà l’acte de “sostenir autènticament una praxis” —sigui quina sigui aquesta pràctica— i “l’exercici d’un poder” —sigui quin sigui aquest poder—. Quant més algú s’identifica amb els significants del poder, els significants amo que Lacan aïlla en la cadena significant, més haurà de fer un ús del poder i de la força, més es mostrarà impotent per sostenir una pràctica de manera autèntica. Aleshores, Alexandre Kojève de nou: “un Poder que no estigui fundat en la força només pot fundar-se en l’Autoritat”[5]. I aquesta autoritat no es podrà sostenir mai en l’únic ús del Dret o de la Legalitat. Més aviat a l’inrevés, tal com ho diu en una fórmula fulgurant, “La Legalitat és el cadàver de l’Autoritat o, més exactament, la seva ‘mòmia’ —un cos que perdura tot estant privat d’ànima o de vida”.[6]

Heus ací el pensament d’un subjecte que ha reconegut en els atzucacs de la política, en el mal ús de la Legalitat i de la força, la raó de la impotència per sostenir i per reconèixer el veritable ressort de l’autoritat. I la pregunta serà en efecte de quina autoritat es tracta quan el subjecte de la nostra època es mostra tan impotent i deixa a la sola legalitat l’acció i l’autoritat de la seva política. Talment el cadàver de Monsieur Valdemar del famós conte d’Edgar Alan Poe balbucejant ordres per tal d’intentar trobar una garantia a la impotència per sostenir aquesta autoritat de manera autèntica. No en donaré exemples que poden trobar en la nostra actualitat de manera immediata. Només diré que vinc d’un país, Catalunya, on aquesta qüestió de l’autoritat política, de l’ús de la força i de la legalitat com la seva única garantia produeix avui l’atzucac creixent d’una conjuntura que pot arribar a ser la de la pròpia Europa en el seu conjunt.

És aquí on l’anàlisi de Kojève sobre les formes clàssiques de l’autoritat agafa avui tot el seu relleu.

Resumim aquesta anàlisi que és ja un resum dels discursos de l’autoritat fundats, ja sigui en el discurs de l’Amo o bé en el discurs de la Universitat tal com Lacan els va ordenar en el seu ensenyament. La meva hipòtesi és que Lacan va tenir en compte aquesta anàlisi de Kojève, precisament fa ara cinquanta anys, en l’època de Maig del 68, en el moment de la mort del seu mestre hegelià, per tal d’extreure d’aquesta anàlisi una altra forma i un altre discurs de l’autoritat.

Heus ací resumides les quatre teories de l’autoritat segons Kojève, en quatre discursos que mai no es presenten, ens diu, de manera pura sinó d’una manera sempre mixta.

1. L’autoritat teològica en primer lloc. És l’autoritat absoluta de Déu però també la de la Monarquia hereditària, l’autoritat de la tradició que és, per a nosaltres analistes, l’autoritat edípica, fundada en el Complex d’Èdip freudià. És l’autoritat del Pare, del Nom del Pare aïllat per Lacan en el seu ensenyament, l’autoritat del pare de “Tòtem i Tabú” que és sempre el pare mort, el pare del gaudi i del saber, no pas el seu cadàver o la seva persona sinó el significant que sosté la seva funció simbòlica. Tal com ho indica Kojève, l’autoritat del pare mort és incontestable perquè no corre cap risc en l’exercici de la seva autoritat donat que no es pot actuar sobre un mort. Aquesta autoritat deixa sempre velat el veritable poder que és el del significant amo, el poder de la paraula que es realitza com autoritat en un “dit primer”, segons l’expressió de Lacan.

2. L’autoritat de l'Amo sobre l’Esclau seguint el dicurs de Hegel. És l’autoritat del Vencedor sobre el Vençut, l’autoritat del militar sobre el civil, però també de l’home sobre la dona en la societat patriarcal. És l’autoritat de l'Amo que es pensa idèntic a si mateix, que ha de velar sempre la divisió del subjecte que la sosté com un subjecte que no és mai idèntic a si mateix, tocat per una manca d’ésser que el fa desitjant sempre d’una altra cosa.

3. L’autoritat que se sosté en el saber i en la tradició seguint el pensament d’Aristòtil. És l’autoritat del càlcul, de l’algoritme sota el qual vivim cada cop més governats per l’avaluació continuada, pel càlcul de l’eficàcia i de la ciència amb els seus aparells tècnics. És l’autoritat del Cap (del Fürher o del Komintern), del savi tècnic, del nou profeta que gestiona les grans masses de dades per posar el saber al lloc de l’agent d’un discurs que es revela també cada cop més autoritari.

4. L’autoritat que se sosté en la justícia seguint la tradició del pensament de Plató. És l’autoritat del Jutge o de l’Àrbitre, del Controlador o del Censor, de l’home just i honest al qual fem confiança pel que fa a allò que és legítim en una societat justa. “Només allò que és just és legítim”[7], escrivia Simone Weil a la mateixa època d’aquest text d’Alexandre Kojève. És també l’autoritat del Legislador, sempre en dificultats avui quan ha de respondre a les demandes de resoldre un conflicte que, es repeteix sovint, només pot tenir un tractament polític. Quant més se li demana donar la garantia darrera de l’ús de la legalitat per tal de sostenir l’autoritat política, més ha de fer la funció d’un metallenguatge que diria la veritat de qualsevol altre llenguatge, i sobre tot del llenguatge polític, més es revela que el legislador és aleshores allò que Lacan havia dit que era en la mesura que vol omplir aquesta manca de l’Altre: una suplència o fins i tot, dit d’una manera més crua, un “impostor”.[8]

Diguem pel que fa a nosaltres, i per concloure, que només es podrà sostenir una autoritat autèntica, en el sentit de l’orientació lacaniana, en la mesura que es puguin travessar aquests quatre discursos de l’autoritat, encara més, en la mesura que se sàpiga fer alguna cosa amb la seva caiguda per consentir a una autoritat del desig que pugui donar tot el seu poder a la paraula. Però aquesta autoritat només podrà ser concebuda també en la mesura que arribem a “posar qualsevol altre al seu lloc de subjecte”, és a dir a prendre’l com a subjecte de la paraula i del desig, sempre inconscient.[9]

8 de juny de 2018

---

[1]Cahen, A. « L’État de droit en Europe. Entre autorité́ et légalité́, entre la vie et la mort”. Lacan Quotidien nº 734, juillet 2017.

[2]Kojève, A. La notion de l’autorité. Ed. Gallimard, Paris 2004, p. 60. (La traducció és nostra)

[3]Lacan, J. « La direction de la cure et les principes de son pouvoir ». Écrits, Ed. du Seuil, Paris 1966, p. 586. (La traducció és nostra).

[4]Kojève, A. Opus cit.p. 60.

[5]Kojève, A. Opus cit.p. 137.

[6]Kojève, A. Opus cit.p. 63.

[7]Weil, S. « Note sur la suppression générale des partis politiques ». « Simone Weil, Leçon de politique autre », La movida Zadig nº 1, p. 14.

[8]Lacan, J. “Subversion du sujet et dialectique du désir dans l’inconscient freudien”. Écrits. Ed. Du Seuil, p. 813 : « És com a impostor que es presenta per suplir-hi, el Legislador (aquell que pretén erigir la Llei) ».

[9]Ens referim aquí a la proposició de Jacques-Alain Miller en la seva conferència a Torí del 23/5/2017, enregistrada per Radio Lacan: “Kant diu: ‘pensar posant-se al lloc de qualsevol altre’, com si el lloc de qualsevol altre estigués constituït i que el subjecte hagués de posar-se del tot conforme en aquest lloc. Aleshors, jo modificaré el principi de Kant, es tracta de posar qualsevol altre al seu lloc de subjecte.”