Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris gènere. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris gènere. Mostrar tots els missatges

19 de gener 2021

Sobre sexes, gèneres i traduccions


«Es»?

Conversa entre Violaine Clément i Miquel Bassols, 21 de desembre de 2020, via Skype.

Violaine Clément: Gràcies per acceptar aquesta conversa per al nostre bloc ASREEP-NLS, que segueix la traducció del seu article publicat a Zadig, en resposta a les invectives de Paul B. Preciado. Què ens podeu dir d’aquesta dificultat que ens planteja la llengua per traduir aquest significant «es», per dir ell o ella?

Miquel Bassols: És clar. El que puc dir és que hi ha alguna cosa que no es pot traduir. Hi ha alguna cosa que no es pot escriure, una cosa que no deixa de no escriure’s en les llengües. I el que no es pot escriure es refereix, de fet, al sexe, a la qüestió del sexe. I crec que tota la confusió de Paul B. Preciado gira al voltant d’aquesta qüestió, precisament, del que no es pot traduir del gaudi sexual en el llenguatge, i sobretot en allò que podem anomenar el ball de màscares dels gèneres. Hi ha alguna cosa que es resisteix en tota aquesta elaboració de gènere, queer, homo-, del sexe, tota aquesta sèrie de significants que no poden copsar, no poden representar la totalitat de la sexualitat. Hi ha, doncs, el que no es pot traduir del gaudi en el llenguatge.

VC: Per tant, és doncs el gaudi el que no es pot traduir?

MB: Sí, hi ha alguna cosa que no es pot representar en el llenguatge, pel significant, de la mateixa manera que sempre hi ha un gaudi en cada llengua que no es pot traduir a un altre llengua.

VC: Sí, és el que podem veure quan tenim un text en dos llengües i veiem que hi ha alguna cosa que s'escapa entre les llengües.  Persones com vostè, com Ruzanna Hakobian, com Florencia Shanahan-Correia, naveguen entre les llengües amb tanta facilitat ... És gràcies a vostès que he entès que quan algú em parla, no entenc res (riu). Per saber-ho, necessitem llengües diferents a la pròpia. És la llengua qui ens fa i no nosaltres qui la fem.

MB: Precisament, és això que em sembla molt important: trobar en l’altra llengua l’efecte del que no es pot entendre en la pròpia llengua. He de dir que es tracta d’una qüestió de la meva història, del fet mateix que a Catalunya hi ha el que s’anomena bilingüisme. Com la majoria dels meus companys, —la mateixa Ana Aromi a qui vau entrevistar, un text molt maco que acabem de traduir al català i publicar a Zadig. Sí, cal dir que la meva llengua materna és el català, de manera que amb els meus fills, per exemple, parlo català. Acabo de traduir Lituraterre al català i estic aquests dies treballant amb l’editor per tenir el text en català, és una experiència molt interessant. Tot això per dir que, per a mi, la qüestió de la traducció, de l’encreuament de llengües és una cosa molt important, segueixo estretament lligat a aquest espai entre llengües. Fins i tot la meva experiència analítica es va fer en diferents idiomes, en castellà, català, francès. D’una banda, és un avantatge per aquest efecte que acabeu d’esmentar, que fins i tot quan algú parla el meu propi idioma tampoc l’entenc (riu). Aquest efecte d’incomprensió es troba en el més familiar de la pròpia llengua, per escoltar-hi, precisament, el més estrany. Crec que la psicoanàlisi, precisament, ens porta a això, a escoltar el que és més estranger i més bàrbar en el m és familiar.

VC: Bàrbar, per descomptat, ressona com Barbara Cassin, amb el seu Diccionari de l’intraduïble. Aquesta gran dama que va ajudar Jacques Lacan a traduir els sofistes, tal com podem llegir al seu llibre Jacques le Sophiste, també ens porta a aquests territoris aventurers que requereixen curiositat per traslladar-s’hi. Això és el que sempre m’ha sorprès en el camp analític, aquesta curiositat que permet que qui no em conegui accepti el risc de converses sense garantia.

MB: És un risc relatiu, us ho he de dir: he llegit la vostra entrevista amb altres companys i la vaig trobar molt amable i molt en la línia amb el que s’anomena conversa analítica. Una conversa que intentem mantenir també en aquestes condicions de pandèmia, i amb la restricció dels mitjans que tenim, amb el món virtual.

VC: Aquesta és també la pregunta que he fet a altres companys: com es continua practicant la psicoanàlisi? Després de les discussions, després del desig de trobar algú que digués com fer-ho per contradir-lo una mica, tothom ho fa una mica, però què ens podeu ensenyar? Qui podem ja extreure d’aquest període que és, per als psicoanalistes, un autèntic repte?

MB: Sí, en efecte! Ens en sortim el millor possible, he de dir que més mal que bé … Parlo de la meva experiència, de debò! Acabo de tenir una entrevista amb una persona que em demanava, etc … i a qui li he dit: ens hem de trobar cara a cara, per veure de què es tracta. Per a mi, realment, la presència real dels cossos és una cosa de la qual no podem prescindir. Ho pots dir així en castellà, i també en francès, oi? Tanmateix, faria servir la frase d’Eric Laurent sobre Skype. Va dir: Skype, fer-lo servir per poder prescindir-ne. Em va semblar excel·lent aquesta expressió, fent servir la de Lacan en relació al nom del pare. Hem de fer el que hem de fer, utilitzar Skype però per prescindir-ne. Perquè de la presència real, no en podem prescindir. Almenys en l’experiència analítica, hi ha alguna cosa molt important a tenir en compte: la imatge i la veu poden viatjar al món virtual, el cos no, el cos es queda allà. De moment, no hem arribat encara a la teletransportació (riu).

VC: És interessant, perquè ens obliga a dir millor què és que el cos. No només aquest conjunt, aquesta abigarrada figura que no sempre s’uneix, sinó què és aquest cos del qual no podem prescindir? La pregunta esdevé essencial.

MB: Per tant, aquesta és la primera ensenyança: hem d’elaborar encara més el que és el cos parlant, perquè no és res obvi. Un cos que parla no és el que tenim ara en aquest marc de skype, on hi ha la imatge i el so. Hi ha alguna cosa més que és molt important i que encara hem d’elaborar més, el que és específic per definir el cos parlant com a tal.

VC: Perquè en vulguem parlar, ha de faltar …

MB: Sí, efectivament.

VC: Si no faltés, no hauríem de buscar paraules per dir-ho bé. D’aquí ve la pregunta al voltant dels “es” espanyols! Aquesta paraula que busquem amb Preciado, és interessant que no la puguem trobar. Això impossible que localitzeu en l’idioma ho entendrem, sempre una mica millor, però mai arribarem al final.

MB: Aquest és l’atzucac inherent a qualsevol sistema simbòlic binari. No podem sortir del binarisme tan fàcilment, perquè el llenguatge sempre ens fa passar per aquest binarisme.

VC: Vostè diu: no ens en podem sortir, però la qüestió podria ser que és impossible que hi entrin alguns, en aquest llenguatge binari organitzat. Els que no ho aconsegueixen, que es neguen, ens donen una indicació per a nosaltres que nedem en aquesta aigua de binarisme com els peixos, a nosaltres a qui convé.

MB: Sí, de fet! A més, podríem fer una clínica diferencial de les impossibilitats d’entrar en un sistema binari …

VC: Sí, amb la qüestió de l’autisme, fins i tot la del mutisme … per exemple, un pacient griot d’una família de griots (poetes africans encarregats de la llengua, amb tot tipus d’usos) que va començar la seva vida amb un llarg mutisme… Es tracta d’una mena de rebuig d’aquest binarisme?

MB: Sí, això és molt interessant en relació a l’autisme, i fins i tot més enllà … Precisament, la setmana passada estava comentant amb uns col·lgues el testimoni de Pascal Quignard quan escriu la seva experiència amb la llengua, a el seu llibre «La paraula a la punta de la llengua».

VC: Sí, sobre l’expressió francesa «sur le bout de la langue», que significa la paraula que no podem trobar.

MB: Parla del llenguatge com un conjunt, com un bloc que era a la vora de la pell, gairebé a la punta dels dits però que no podia arribar a tocar, a aprehendre … No podia entrar-hi, precisament, no podia entrar en aquest sistema binari i l’única resposta possible per a ell era el silenci, dues vegades a la seva vida. Vaig trobar que era un testimoni molt precís sobre aquest moment en què desapareix el binarisme, es podria dir, i tot es converteix en un cos de la llengua inabastable. L’única possibilitat per a ell era el silenci, dues vegades a la seva vida. Crec que això diu alguna cosa sobre l’experiència autista de no poder entrar en el binarisme de la llengua i de no poder entrar en la representació en l’altre, en aquest joc de la llengua amb l’altre. No? També hi ha en l’experiència del sexe un problema d’aquest ordre. Quan es tracta de la qüestió del sexe, del gaudi sexual i fins i tot de la identitat de gènere, hi ha alguna cosa que es resisteix a quedar atrapat en aquesta dialèctica d’un sexe i de l’altre, de la diferència sexual. I potser precisament el més important de la diferència sexual defuig aquesta binarització del gaudi sexual.

VC: Sí, perquè podria ser ja no «o bé o bé» (aut, en llatí), sinó un «o bé» (vel), una cosa que no és sense l’altra. Allò que Lacan ja havia vist i que em va donar ganes de conversar amb un sorprenent artista de Ginebra, Greta Gratos, que, de petit, sabia que era una nena, però que va optar per no abandonar el seu ser home. A més, diu que va ser a partir d’aquest moment quan, com a part de la seva professió d’interpretació, es va disfressar de dona i Greta va arribar a ell, que va ser aleshores que podia ser realment un home. De tant en tant és una dona que fa representacions artístiques, que defensa l’art i que després torna a ser ell. No és transformista en absolut. Crec que la vostra troballa de: tots som trans és una gran troballa.

MB: Sí, de fet, ho buscaré, ha dit Greta Gratos? Aleshores, vol dir que de tant en tant entra en una dialèctica i que, per una altra costat, hi ha alguna cosa que no pot entrar en aquesta dialèctica, en aquest ball de mascarades … Hi ha alguna cosa que potser hauríem de tornar a trobar en la Fixierung freudiana, la fixació d’alguna cosa que no es pot moure i que es resisteix a entrar en el binarisme. És el que queda fixat del gaudi, és el «Ya dl’Un», Hi ha l’U del gaudi que no pot entrar al ball de màscares de Greta, Gratos, de Paul B, de Beatriz, etc … És cert que en aquest sentit, ara, podríem dir que hi ha una mena de fluïdesa de la sexualitat, d’identitats sexuals, i que n’hi haurà cada cop més. Així com Bauman parlava d’amor líquid, podem parlar de sexualitat líquida en aquest sentit. Ho escoltem a la consulta del psicoanalista. Cada cop sento més persones, adolescents, joves que entren en aquest joc amb més flexibilitat i fluïdesa en les identificacions sexuals. Però alhora hi ha alguna cosa de l’alteritat del gaudi que roman igualment fixa en el cos i que no es pot moure d’una manera tan flexible. La qüestió és com anomenar aquesta fixitat del gaudi.

VC: Sí, perquè volent posar-li nom, volent desfer-nos-en, podem anar al pitjor. Em va agradar molt el que Hélène Bonnaud va aportar a una recent sessió de Zoom, una sessió preparatòria de la jornada a l’Institut de l’Enfant sobre la sexuació dels nens, quan va dir alguna cosa molt interessant: les dones , quan coneixen molt aviat el sexe del nen que porten al ventre, es veuen portades a un “dol” per l’altre sexe. Els ecos d’aquest dol poden tenir conseqüències per a la vestimenta que en faran els nens?

MB: Molt interessant fer la pregunta des d’aquesta perspectiva. Sí, a partir del moment que es pren una decisió dins de la lògica del binarisme, es perd alguna cosa.

VC: Això és el sexe, aquest és el tall.

MB: Exactament. I a partir de llavors, el sexe és sempre l’altre (riu). Una alteritat irreductible. És la manera en què hauríem de fer la pregunta ara mateix. No es pot passar d’un sexe a l’altre en aquest sentit, perquè el sexe és l’Altre per excel·lència. Em va interessar molt la pragmàtica de Lacan quan va passar de l’ús de les fronteres a la noció de litoral. Dins de les fronteres, podem establir països, podem anar d’un país a un altre, hi ha reciprocitat. A la terra del sexe, si passem de la noció de frontera a la de litoral, ja no hi ha reciprocitat, hi ha la noció d’alteritat radical, que no podem creuar com si anéssim a un altre país per poder-ne tornar després. I aquí, l’experiència trans és molt més complicada. L’experiència trans de Preciado ens diu: puc anar i venir, puc pensar una reciprocitat, l’Altre de l’Altre encara existeix en aquest joc. Però hi ha subjectes trans per als quals la qüestió ja no es pot plantejar així: hi ha una experiència d’anada sense retorn possible. Allà, alerta, ja és una altra cosa que va més enllà de la cirurgia o no. És una manera de fer la pregunta que va més enllà. Hi ha una relació amb l’alteritat del cos i del gaudi que no ens permet plantejar la qüestió del sexe en termes d’anada i tornada. Hi ha trans al litoral sense fronteres. I aquí s’hauria de fer una investigació més precisa pel que fa a la clínica de la qüestió trans.

VC: Creuar fronteres. El litoral també és la platja, com ens ha demostrat Anna Aromi. Tota aquesta part que no pertany a la terra ni al mar és una cosa molt curiosa per treballar, això és el que trobem a Heller-Roazen[1].

MB: És molt interessant plantejar la noció de litoral en el sentit geogràfic i també en el sentit cultural. Fa uns dies, vaig parlar amb una dona que treballava en la biodiversitat de la costa espanyola. Em va parlar del litoral, d’aquest espai que no es podia restringir a una regió específica, amb fronteres, que és un ecosistema per ell mateix i que a vegades sembla com una terra de ningú. És cert que els pirates ho han aprofitat durant la història (riu). Potser ara estem, i aquesta és una qüestió política, en una nova era en què les fronteres de les velles nacions ja no funcionen com abans. A Europa som en un moment en què les fronteres de l’època de Westfàlia ja no poden funcionar de la mateixa manera i ja comencem a experimentar una certa política de litoral, que s’escapa de la política de fronteres i d’estats-nacions on era possible un altre joc polític. També m’interessa, ja ho sabeu, l’experiència de Catalunya, que és una mena de litoral que no pot encaixar en les velles concepcions de l’estat nació espanyol. Ara tenim la difícil experiència d’entrar a una altra posició en aquesta política de les nacions.

VC: Imagineu-vos parlar amb un suís (riu), quan parlem de l’es i de la neutralitat, nosaltres que no volem entrar a Europa i que tampoc no som sud-americans (riu)! Per tornar als pirates, actualment estem traduint, treballant en Radiophoniede Lacan, i aquesta paraula pirata em va tornar en relació a Ulisses, quan li preguntem qui és, si és un pirata que travessa els mars. Aleshores Ulisses dubta a respondre i tria la seva resposta en relació a qui li faci la pregunta. I respon als ciclops que es diu Ningú. Ningú seria un nom del psicoanalista?

MB: Ha ha! De fet, és en qualsevol cas el nom de l’objecte que només es pot escriure amb la a minúscula de l’objecte inventat per Lacan. No hi ha cap abecedari on poder distingir-lo de bcd … És una mena d’objecte sense nom, l’objecte ningú. Això és molt bonic (riu). Potser a Suïssa va sorgir aquesta qüestió entre les llengües, per la diversitat cantonal i l’especificitat de l’espai suís, que sempre és tan particular, en fecte!

VC: Perquè per a nosaltres, «pobres» suïssos, encara som un país de camperols, som molt conscients que tot el que ens ha passat ens ha passat pels estrangers. I la psicoanàlisi és essencialment la feina dels estrangers que han vingut aquí i amb els quals hem parlat. És realment amb la psicoanàlisi que podem refregar-nos amb altres pensaments. Recordo aquesta dita de Gil Caroz, que es va preguntar com aconseguim portar-nos tan bé amb aquests quatre idiomes diferents. És perquè tenim idiomes diferents que sabem que no ens entenem.

MB: No la sento ara… [el so s’interromp per Skype i només es veu la imatge gesticulant muda… fins que torna el so:]

VC: Perquè no parlo (riu).

MB: Sí, hi ha un decalatge entre imatge i veu … Ja ho saben vostès a Suïssa, que amb la diversitat d’idiomes no hi ha la llengua suprema, és molt mallarmeà tot això. Mallarmée va dir que manca la llengua suprema, de manera que hi ha una diversitat de llengües per entendre’s. En qualsevol cas, la psicoanàlisi sempre deu alguna cosa a la llengua dels altres, la llengua dels anomenats estrangers. A Espanya van ser sobretot els argentins els qui van introduir la psicoanàlisi lacaniana, la lectura de Lacan. No va passar pels Pirineus sinó per l’Atlàntic. Aquesta és una peculiaritat d’Espanya. A Itàlia és una altra cosa.

VC: Aquesta qüestió de la penetració de la psicoanàlisi i les seves vies de transmissió sempre em sorprèn, i també constatar com la psicoanàlisi es desenvolupa millor als països catòlics … És com els virus, també és interessant constatar que hi ha igualment clústers de psicoanàlisi …

MB: La qüestió del futur potser serà què passarà amb la psicoanàlisi als països musulmans, perquè de moment veiem la gran dificultat de la presència de la psicoanàlisi als països musulmans. Allà on no hi ha la tradició catòlica, la qüestió del pare planteja un problema, perquè no en podem prescindir, però tampoc no la podem fer servir (rialles). Així doncs, hi ha una altra configuració, més en el sentit de la fraternitat…

VC: Vaig llegir una bona entrevista sobre Mustafa Safouan, que va traduir Freud a l’àrab.

MB: Sí, crec que la qüestió de la traducció continua sent important. Aquesta és una operació que va, per descomptat, més enllà de la traducció lingüística com a tal. Intentem treballar… com dir-ho… per fer de la llengua un subjecte de l’inconscient, per incloure en la llengua la dimensió de l’inconscient. Sí, recordo que Safouan va traduir la Traumdeutung a l’àrab i que havia llegit un comentari seu, molt interessant, per veure com ho feia amb tots els jocs de la llengua de la Traumdeutung, que són difícils de fer passar en àrab. Mentre intentava traduir Lituraterre al català, vaig haver d’inventar alguns girs i passatges, per fer què? Precisament, hi ha una operació que no té a veure amb la frontera de les llengües sinó amb una operació literal-litoral, és a dir, una operació que consisteix a inventar un nou ús amb la lletra en la llengua. I allà, és cert, alguna cosa de l’inconscient es fa existir en cada idioma, en aquest procés d’invenció, que va més enllà de la traducció. Hauríem d’inventar-nos un nom per a aquesta altra forma de traducció … És Lituraterra, ja està!

VC: I a partir d’aquesta operació, en queda una resta, una cosa que no passa, i això és el que és interessant. En cas contrari, tot tindria el mateix color i ens avorriríem. Amb vostè no ens avorrim gaire.

MB: Doncs no (riu)!


[1] L’Ennemi de tous. Le pirate contre les nations (Seuil, 2010).

* Conversa publicada en francès al Blog de l’Association Suisse Romande de l’EuroFédération de Psychanalyse, New Lacanian School: http://asreep-nls.ch/es/

El títol «Es?» fa referència a la proposta de sortir del binarisme masculí / femení en la llengua espanyola amb l’ús del sufix «es», de sortir, per exemple, del binarisme de gènere entre otros / otras amb el neologisme otres.

(Traducció: Ciutat de les Lletres)

04 de desembre 2020

La diferència dels sexes no existeix en l’inconscient



Tot llegint el discurs de Paul B. Preciado adreçat als psicoanalistes: «Yo soy el monstruo que os habla. Informe para una academia de psicoanalistas», Nuevos Cuadernos Anagrama, Barcelona 2000.

Serà potser una sorpresa per als que coneixen de la psicoanàlisi solament una divulgació caricaturesca. I ho serà sobretot per als que no han llegit Jacques Lacan com mereix. Però era allà, com la carta robada del conte d’Edgar A. Poe —especialista en monstres—, a la vista de tots i amagada a la de cadascun: no hi ha res en l’inconscient freudià, res tampoc en les seves formacions —somnis, símptomes o deliris— que ens asseguri que la diferència entre un ésser-home i un ésser-dona hi estigui inscrita. L’inconscient es comporta com si només existís un sexe, i tot el problema és saber quin. Caldrà repetir-ho perquè quedi ben clar, després de buscar i rebuscar: d’aquesta diferència sexual, ni rastre en l’inconscient freudià, res de res. Mal podria la psicoanàlisi construir la seva arquitectura sobre una diferència de la qual no hi ha cap notícia en l’inconscient. Que Paul B. Preciado atribueixi a la psicoanàlisi el contrari pot ser desconeixement o no, és exactament el mateix a efectes de l’argumentació.

La qüestió no es resol amb l’expedient de repetir que els gèneres, diferents o no dels sexes, només són una construcció cultural. Trobem moltes diferències inscrites en l’inconscient entre termes que es defineixen, precisament, cada un per la diferència binària amb l’altre: actiu / passiu, present / absent, veure / ser vist, empassar / ser empassat, expulsar / ser expulsat, fal·lus / castració, pare / mare, fill / filla… La llista segueix, encara que no fins a l’infinit. Impossible, però, fer diferències i establir una relació entre coses que no tenen una representació en l’inconscient. És el cas de l’ésser-home i l’ésser-dona.

Per tal de formalitzar els binaris que sí que estan inscrits en l’inconscient, Lacan va partir al principi del seu ensenyament del seu famós axioma: «l’inconscient està estructurat com un llenguatge», és a dir construït amb una arquitectura feta a partir de les diferències entre els seus elements, elements definits precisament per aquestes diferències. Són diferències relatives entre «significants», és el terme que Lacan va recollir de la lingüística del seu temps que entenia, i segueix entenent, la llengua com un sistema de diferències, no per cap essència o significat definit d’entrada. El llenguatge, i els discursos que es construeixen per i des del llenguatge, es funden necessàriament en aquesta categoria de la diferència relativa entre els seus elements. I no sembla tan fàcil sortir d’aquesta llei de ferro del llenguatge en el qual cadascú està submergit, sempre sense saber-ho del tot. Amb aquesta sòlida diferència relativa entre dos elements s’ha construït tot un sistema, s’ha construït també cada civilització coneguda, cada forma de pensament binari: ment / cos, naturalesa / cultura, normal / patològic, home / dona, hetero / homo, ying / yang, etc. La diferència és el principi d’una maquinària que arriba fins on arriba, sovint per camins que són els de la segregació, més o menys dura, més o menys subtil, però sempre a llocs realment inhòspits per preservar la singularitat dels éssers humans, els éssers que reivindiquem —m’hi incloc decididament— aquesta singularitat.

Lacan va partir, doncs, d’aquell aforisme sostingut en el binarisme del significant, però va ser per arribar a formular-ne un altre, més complicat en aparença, però més senzill finalment: «no hi ha relació sexual». El que vol dir en primer lloc: no hi ha res en l’ésser humà que asseguri l’existència d’una diferència entre els sexes des de la qual establir-hi després una relació, normativa o no. D’això, tampoc n’hi ha cap notícia en l’inconscient i cada arranjament que s’intenti —també amb la multiplicació de «gèneres»— sembla destinat a errar-la, a errar en aquest espai sempre «trans».

I és que la solidesa de la llei de ferro de «la diferència» arriba fins on arriba per a construir un discurs que pretengui assegurar una identitat. I quan es tracta de la sexualitat, cal dir que no arriba massa lluny. En realitat, quan es tracta de la sexualitat i de les formes de gaudir, quan es tracta de resoldre la pregunta sobre el més íntim de la identitat sexual de cada ésser humà, pres un per un fora del seu gènere, no hi ha barrots de ferro suficients per a construir la gàbia. Tot intent de resoldre la qüestió de la identitat sexual de l’ésser humà fracassa estrepitosament si només funciona amb la categoria de «diferència» com a brúixola per transitar aquest desert, el desert del gaudi en el qual, diguem-ho ja, no hi ha terra promesa possible. Dit d’una manera més simple i directa: al desert de del gaudi sexual, no hi ha oasi, només miratges. Cada ésser humà és «trans», ja sigui trànsfuga o transhumant, en trànsit o en transferència d’un lloc a un altre. Perquè són sempre «un lloc» i un «altre lloc» que només podran definir-se, cadascun, precisament per la seva diferència, la de l’un amb l’altre.

Aquest fet d’estructura estava escrit amb totes les lletres en l’obra de Freud. Però, és cert, calia saber-ho llegir allà on era, i no llegir el que no hi és, amb tots els miratges i mirallets amb els que s’adorna el ball de màscares de la vida sexual. I, diguem-ho clar també, va ser només Jacques Lacan qui va saber posar aquestes lletres al seu lloc amb aquest aforisme, sempre difícil de comentar sense sortir-ne escaldat: «no hi ha relació sexual». Quan es tracta de la sexualitat, no hi ha manera d’establir identitats a partir de la diferència entre significants, siguin quins siguin. Cosa que deixa a l’ésser humà —a cada ésser humà sense excepció— en una situació més aviat precària a l’hora d’instal·lar-se en identificacions sòlides. Tot el que puguem construir en el discurs dels gèneres es mou necessàriament en aquest trànsit generalitzat entre significants i mascarades que el discurs i l’experiència de la psicoanàlisi pot ajudar a transitar, però sense cap norma prèvia com a brúixola.

És cert, tal com evoca Paul B. Preciado en diversos moments del seu discurs: el ser home i el ser dona només poden definir-se per la seva diferència entre ells, com dos significants del llenguatge, i no per una essència definida per si mateixa. Aquest és el punt d’acord, però és precisament sobre això mateix que Paul B. Preciado construeix tot el seu desacord i la seva crítica als psicoanalistes en el seu conjunt. El malentès està, doncs, assegurat. Però el malentès és també la llei de tota conversa possible. Quan dos estan molt d’acord, no hi ha conversa, només consens sostingut en acords tàcits. I la conversa, quan és analítica, posa sempre en qüestió els acords tàcits.

La diferència llavors. Com sortir-ne sense veure’s entrant de nou en el seu imperi governat per la llei de ferro del significant, ja sigui per identificar-se amb algun dels dos termes o ja sigui per rebutjar-los amb un de tercer? La diferència té sempre un caire una mica monstruós perquè s’escapa de si mateixa i s’expandeix per tot el sistema. I s’expandeix més en la mesura que un vulgui fer d’aquest sistema un tot, sac o gàbia, precisament.

És també el problema del «binari» i el «no-binari» en què Paul B. Preciado funda la seva altra crítica al discurs de la psicoanàlisi. On acaba un, «el binari», i comença l’altre, «el no-binari»? El binari es contagia a tots els elements del sistema, ja sigui que els considerem cada un en relació a qualsevol altre, o bé sigui que els considerem cada un com oposat a tots els altres. Lacan va escriure el codi d’aquest virus del llenguatge d’una manera molt senzilla: S1 → S2. (Lacan, de fet, és molt més senzill que Freud, encara que sembli més complicat). Amb aquest parell de lletres afectades per un ordre i una fletxa que les vincula en la seva diferència, tenim ja escrit tot aquest sistema de gèneres que podia semblar tan monstruós en les seves diferències i les seves segregacions.

S’haurà, però, observat ja que la pròpia definició de «no binari» és, es miri per on es miri, binària ella mateixa, només construïda per la seva diferència amb «el binari»? No és amb la negació, binària ella mateixa, com podrem sortir d’un sistema binari. Aquest joc de mans no és una simple paradoxa lògica. O, millor dit, és perquè sembla una paradoxa que pot utilitzar-se per confondre totes les cartes en el joc. No, no és tan simple sortir-ne airós de la lògica de la diferència i del binarisme que està sempre implícita en cada estructura de llenguatge, en cada discurs que en sorgeix. El binarisme o el dualisme que nia modestament, sempre de manera silenciosa, en tot discurs es reprodueix en cadascuna de les diferències que s’estableixin entre un element i un altre de el sistema. Afegir un tercer o un quart element no anul·la el binarisme fonamental, simplement el desplaça a cadascuna de les relacions entre els elements de la sèrie que considerem: LGTBIQ + … La llei de ferro del significant no tindrà cap problema en afegir a la llista la M de «monstre». Queda lloc a l’abecedari i si un dia s’acabés, es pot fer com es fa amb les matrícules dels cotxes i seguir escrivint noves combinatòries, binàries totes elles. El significant no coneix una altra llei, la del poder del significant amo per a organitzar diferències. Cosa que té sens dubte la seva dimensió política, també quan es tracta d’engabiar éssers humans.

I aquesta llei —l’única que és en realitat més enllà de tota norma jurídica i social— insisteix de manera especial quan es tracta de definir el «trans». Parlem de «home-trans» i de «dona-trans» però el binarisme segueix estant inevitablement allà on era, sense haver-se mogut un pèl del seu lloc, perquè és pel binarisme que es defineien els llocs. Tampoc hi guanyarem massa reduplicant el significant: «trans-trans». Caldria trobar, doncs, una manera d’abordar el «trans-» que pugui escapar d’aquesta llei de ferro. Paul B. Preciado és molt honest en aquest punt: «No és fàcil inventar una nova llengua, encunyar tots els termes d’una nova gramàtica.»(1)  Si en algun lloc podem sentir-nos més acompanyats per Paul B. Preciado és en aquest intent: amb les paraules de la tribu, crear un nou llenguatge, un nou vincle entre els éssers humans fora de tota segregació. És el fil en què el discurs de la psicoanàlisi promou, no només en la privacitat de la seva experiència individual sinó també en el col·lectiu. És el problema de la segregació de l’Un i l’Altre. Anomenem doncs aquesta llei: llei del binarisme de l’Un i l’Altre, perquè és així com se’ns presenta en els discursos dels quals l’ésser humà es mostra sempre serf.

En tot cas, i aquest és el factor fonamental, la lògica binària del significant explica només una part de la sexualitat, de les identificacions i de les maneres de gaudir, i no és la part més important. Diguem que explica únicament la part representable de la sexualitat, allò que se sol anomenar avui «gènere». Explica el ball de màscares, però no pot dir res de la música i de la partitura amb la qual s’escriu la partitura del ball. Què passa si intentem sotmetre el camp del gaudi, tal com Lacan l’obre a partir dels anys seixanta, a aquesta lògica binària? Doncs que la maquineta de la diferència relativa i binària deixa de funcionar, això és el que constatem. La màquina s’encalla, produeix tota mena de signes que els psicoanalistes —però no només els psicoanalistes— anomenen «símptoma». Quan es tracta del gaudi, i especialment del gaudi sexual, entrem en el camp de l’Un… sense Altre. Cada un amb els seus fantasmes i els seus símptomes, i cada un sense saber la partitura que els xifra. I cal aleshores passar a una altra lògica que no és la de la diferència relativa i binària, «una nova lògica» anunciada i desenvolupada per Lacan a l’última part del seu ensenyament.

N’hi havia prou amb una lectura, per succinta que fos, de seminaris de Jacques Lacan com el seminari «Encara» per entendre que aquest canvi de registre és fonamental, que entrem en una altra lògica que no és ja la de la diferència de l’Un amb l’Altre, siguin els que siguin, sinó que entrem en el camp de l’Un… sense l’Altre. L’Un sempre ens enganya quan se’ns presenta com Un Altre, un altre que rebutgem, que segreguem, que considerem subaltern, fins i tot subdesenvolupat. I és així com podem arribar també a creure’ns estranys per a ell, fins i tot monstruosos. En realitat, creiem i creem el monstre amb aquesta lògica.

Que aquesta alteritat radical —una alteritat sense cap Altre a partir de la qual puguem definir-la— sigui el femení —no les figures culturals de la feminitat— no pot atribuir-se al patriarcat i a la lògica segregativa de les diferències. És una alteritat anterior lògicament al patriarcat, fins al punt que podem preguntar-nos si el Pare mateix no és potser, però només potser, un dels noms d’aquesta Alteritat sense Altre en el qual sostenir una reciprocitat. Hi ha un munt de llocs on Lacan llança aquest guant per a qui vulgui recollir-lo. Vegem-ne un:

«Com saber si, tal com ho formula Robert Graves, el Pare mateix, el nostre pare etern, el de tots, no és sinó Nom entre d’altres de la Deessa blanca, la qual en el seu dir es perd en la nit dels temps, per ser la Diferent, l’Altra per sempre en el seu gaudi —talment aquestes formes d’infinit l’enumeració de les quals no comencem sinó sabent que és ella la que ens suspendrà a nosaltres.»

Heus aquí a el famós patriarcalisme posat cap per avall, desmantellat definitivament. El Pare: només un nom entre altres de la Deessa Blanca, mite anterior a tota cultura patriarcal. Ja no es tracta aquí de la diferència relativa a què es refereix Paul B. Preciado, la diferència dels sexes que no té cap inscripció en l’inconscient. És una diferència absoluta, Un altre radical sense cap Altre un al qual oposar-se per definir-s’hi. És el gaudi del cos, la sexualitat mateixa. I hi ha, en els textos i seminaris de Jacques Lacan una profusió de desenvolupaments seguint aquesta via a Lacan: «el pare, servir-se’n per prescindir-ne» va ser el tema d’un congrés de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi. I serien molt més fructífers de conèixer que no pas seguir encolomant a la psicoanàlisi lacaniana la falsa etiqueta d’hetero-patriarcal.

(Continuarà)

  1. Preciado, P.B. (2020), Yo soy el monstruo que os habla. Informe para una academia de psicoanalistas. Anagrama, Barcelona, p. 55.
  2. Lacan, J., «Préface à L’Éveil du printemps». Autres écrits. Du Seuil, Paris 2001, p. 563.

01 d’octubre 2019

Conducta i elecció sexual


















Publicat al Blog de la Red de Psicoanálisis y Medicina de l'Institut del Camp Freudià. 


La sexualitat humana no es deixarà mai atrapar per una explicació reduccionista del desig, ja sigui a través de la genètica o de la neurologia, però també de la psicologia. En primer lloc perquè el desig que fa específica la sexualitat humana no pot deduir-se de, ni reduir-se a, la “conducta sexual” observada. Aquesta és, de fet, la constatació més interessant que podem fer llegint l’article publicat recentment a la revista Science [1] i comentat al seu torn uns dies després per un article de El País [2]. No és només que no pot explicar-se el comportament sexual per una sola línia de determinació genètica —no hi ha cap “gen de la homosexualitat”— sinó que la pròpia orientació o identitat sexual és massa difícil de definir a partir de les simples dades observades de la “conducta sexual”. La primera constatació de la recerca queda ben resumida per un dels autors de l’article de Science, Andrea Ganna: “És bàsicament impossible de predir l’activitat o l’orientació sexual d’una persona per la seva genètica” [3]. Això no és de fet cap descoberta, és la confirmació d’una hipòtesi primera de la psicoanàlisi. Però la segona constatació, encara que no era l’objecte de la recerca, és encara més interessant: la homosexualitat —i el mateix podem dir de qualsevol altre posició o elecció sexual— “és una definició molt simple que amaga gran part de la complexitat de l’orientació sexual”. De manera que no podem extreure cap conclusió consistent de l’observació de la conducta, cosa que fa ja la pròpia recerca comentada ben poc científica. Caldrà —podem afegir des de l’experiència psicoanalítica— escoltar la paraula, el discurs del subjecte que donarà una significació o una altra a aquesta conducta per definir-ne l’orientació. De fet, seguint aquesta altra lògica podem portar les coses encara més lluny: l’objecte sexual no és allò que defineix la posició sexual del subjecte. Dit d’una altra manera, i encara que pugui semblar fora del sentit comú: es pot sostenir una posició homosexual en una relació amb algú de l’altre sexe —Marcel Proust n’és un bon exemple, tal com va demostrar Jacques Lacan— i es pot sostenir una posició heterosexual en una relació amb algú del mateix sexe. De fet, cal escoltar només amb una mica d’atenció els discursos actuals sobre el poliamor, sobre el cisgènere i el transgènere, per fundar aquesta hipòtesi que cap recerca genètica podrà mai contradir ni verificar.



[1]  Andrea Ganna i altres: “Large-scale GWAS reveals insights into the genetic architecture of same-sex sexual behavior”, Science  30 Aug 2019: Vol. 365, Issue 6456. Consultable a: https://science.sciencemag.org/content/365/6456/eaat7693
[2] Manuel Ansede: “El mayor estudio de la historia no encuentra una relación determinante entre genes y comportamiento sexual”. El País, 30 de agosto de 2019. Consultable a: 
[3] Citat per Manuel Ansede a l’article de El País, opus cit.