La diferència dels sexes no existeix en l’inconscient

Tot llegint el discurs de Paul B. Preciado adreçat als psicoanalistes: «Yo soy el monstruo que os habla. Informe para una academia de psicoanalistas», Nuevos Cuadernos Anagrama, Barcelona 2000.

Serà potser una sorpresa per als que coneixen de la psicoanàlisi solament una divulgació caricaturesca. I ho serà sobretot per als que no han llegit Jacques Lacan com mereix. Però era allà, com la carta robada del conte d’Edgar A. Poe —especialista en monstres—, a la vista de tots i amagada a la de cadascun: no hi ha res en l’inconscient freudià, res tampoc en les seves formacions —somnis, símptomes o deliris— que ens asseguri que la diferència entre un ésser-home i un ésser-dona hi estigui inscrita. L’inconscient es comporta com si només existís un sexe, i tot el problema és saber quin. Caldrà repetir-ho perquè quedi ben clar, després de buscar i rebuscar: d’aquesta diferència sexual, ni rastre en l’inconscient freudià, res de res. Mal podria la psicoanàlisi construir la seva arquitectura sobre una diferència de la qual no hi ha cap notícia en l’inconscient. Que Paul B. Preciado atribueixi a la psicoanàlisi el contrari pot ser desconeixement o no, és exactament el mateix a efectes de l’argumentació.

La qüestió no es resol amb l’expedient de repetir que els gèneres, diferents o no dels sexes, només són una construcció cultural. Trobem moltes diferències inscrites en l’inconscient entre termes que es defineixen, precisament, cada un per la diferència binària amb l’altre: actiu / passiu, present / absent, veure / ser vist, empassar / ser empassat, expulsar / ser expulsat, fal·lus / castració, pare / mare, fill / filla… La llista segueix, encara que no fins a l’infinit. Impossible, però, fer diferències i establir una relació entre coses que no tenen una representació en l’inconscient. És el cas de l’ésser-home i l’ésser-dona.

Per tal de formalitzar els binaris que sí que estan inscrits en l’inconscient, Lacan va partir al principi del seu ensenyament del seu famós axioma: «l’inconscient està estructurat com un llenguatge», és a dir construït amb una arquitectura feta a partir de les diferències entre els seus elements, elements definits precisament per aquestes diferències. Són diferències relatives entre «significants», és el terme que Lacan va recollir de la lingüística del seu temps que entenia, i segueix entenent, la llengua com un sistema de diferències, no per cap essència o significat definit d’entrada. El llenguatge, i els discursos que es construeixen per i des del llenguatge, es funden necessàriament en aquesta categoria de la diferència relativa entre els seus elements. I no sembla tan fàcil sortir d’aquesta llei de ferro del llenguatge en el qual cadascú està submergit, sempre sense saber-ho del tot. Amb aquesta sòlida diferència relativa entre dos elements s’ha construït tot un sistema, s’ha construït també cada civilització coneguda, cada forma de pensament binari: ment / cos, naturalesa / cultura, normal / patològic, home / dona, hetero / homo, ying / yang, etc. La diferència és el principi d’una maquinària que arriba fins on arriba, sovint per camins que són els de la segregació, més o menys dura, més o menys subtil, però sempre a llocs realment inhòspits per preservar la singularitat dels éssers humans, els éssers que reivindiquem —m’hi incloc decididament— aquesta singularitat.

Lacan va partir, doncs, d’aquell aforisme sostingut en el binarisme del significant, però va ser per arribar a formular-ne un altre, més complicat en aparença, però més senzill finalment: «no hi ha relació sexual». El que vol dir en primer lloc: no hi ha res en l’ésser humà que asseguri l’existència d’una diferència entre els sexes des de la qual establir-hi després una relació, normativa o no. D’això, tampoc n’hi ha cap notícia en l’inconscient i cada arranjament que s’intenti —també amb la multiplicació de «gèneres»— sembla destinat a errar-la, a errar en aquest espai sempre «trans».

I és que la solidesa de la llei de ferro de «la diferència» arriba fins on arriba per a construir un discurs que pretengui assegurar una identitat. I quan es tracta de la sexualitat, cal dir que no arriba massa lluny. En realitat, quan es tracta de la sexualitat i de les formes de gaudir, quan es tracta de resoldre la pregunta sobre el més íntim de la identitat sexual de cada ésser humà, pres un per un fora del seu gènere, no hi ha barrots de ferro suficients per a construir la gàbia. Tot intent de resoldre la qüestió de la identitat sexual de l’ésser humà fracassa estrepitosament si només funciona amb la categoria de «diferència» com a brúixola per transitar aquest desert, el desert del gaudi en el qual, diguem-ho ja, no hi ha terra promesa possible. Dit d’una manera més simple i directa: al desert de del gaudi sexual, no hi ha oasi, només miratges. Cada ésser humà és «trans», ja sigui trànsfuga o transhumant, en trànsit o en transferència d’un lloc a un altre. Perquè són sempre «un lloc» i un «altre lloc» que només podran definir-se, cadascun, precisament per la seva diferència, la de l’un amb l’altre.

Aquest fet d’estructura estava escrit amb totes les lletres en l’obra de Freud. Però, és cert, calia saber-ho llegir allà on era, i no llegir el que no hi és, amb tots els miratges i mirallets amb els que s’adorna el ball de màscares de la vida sexual. I, diguem-ho clar també, va ser només Jacques Lacan qui va saber posar aquestes lletres al seu lloc amb aquest aforisme, sempre difícil de comentar sense sortir-ne escaldat: «no hi ha relació sexual». Quan es tracta de la sexualitat, no hi ha manera d’establir identitats a partir de la diferència entre significants, siguin quins siguin. Cosa que deixa a l’ésser humà —a cada ésser humà sense excepció— en una situació més aviat precària a l’hora d’instal·lar-se en identificacions sòlides. Tot el que puguem construir en el discurs dels gèneres es mou necessàriament en aquest trànsit generalitzat entre significants i mascarades que el discurs i l’experiència de la psicoanàlisi pot ajudar a transitar, però sense cap norma prèvia com a brúixola.

És cert, tal com evoca Paul B. Preciado en diversos moments del seu discurs: el ser home i el ser dona només poden definir-se per la seva diferència entre ells, com dos significants del llenguatge, i no per una essència definida per si mateixa. Aquest és el punt d’acord, però és precisament sobre això mateix que Paul B. Preciado construeix tot el seu desacord i la seva crítica als psicoanalistes en el seu conjunt. El malentès està, doncs, assegurat. Però el malentès és també la llei de tota conversa possible. Quan dos estan molt d’acord, no hi ha conversa, només consens sostingut en acords tàcits. I la conversa, quan és analítica, posa sempre en qüestió els acords tàcits.

La diferència llavors. Com sortir-ne sense veure’s entrant de nou en el seu imperi governat per la llei de ferro del significant, ja sigui per identificar-se amb algun dels dos termes o ja sigui per rebutjar-los amb un de tercer? La diferència té sempre un caire una mica monstruós perquè s’escapa de si mateixa i s’expandeix per tot el sistema. I s’expandeix més en la mesura que un vulgui fer d’aquest sistema un tot, sac o gàbia, precisament.

És també el problema del «binari» i el «no-binari» en què Paul B. Preciado funda la seva altra crítica al discurs de la psicoanàlisi. On acaba un, «el binari», i comença l’altre, «el no-binari»? El binari es contagia a tots els elements del sistema, ja sigui que els considerem cada un en relació a qualsevol altre, o bé sigui que els considerem cada un com oposat a tots els altres. Lacan va escriure el codi d’aquest virus del llenguatge d’una manera molt senzilla: S¹ → S². (Lacan, de fet, és molt més senzill que Freud, encara que sembli més complicat). Amb aquest parell de lletres afectades per un ordre i una fletxa que les vincula en la seva diferència, tenim ja escrit tot aquest sistema de gèneres que podia semblar tan monstruós en les seves diferències i les seves segregacions.

S’haurà, però, observat ja que la pròpia definició de «no binari» és, es miri per on es miri, binària ella mateixa, només construïda per la seva diferència amb «el binari»? No és amb la negació, binària ella mateixa, com podrem sortir d’un sistema binari. Aquest joc de mans no és una simple paradoxa lògica. O, millor dit, és perquè sembla una paradoxa que pot utilitzar-se per confondre totes les cartes en el joc. No, no és tan simple sortir-ne airós de la lògica de la diferència i del binarisme que està sempre implícita en cada estructura de llenguatge, en cada discurs que en sorgeix. El binarisme o el dualisme que nia modestament, sempre de manera silenciosa, en tot discurs es reprodueix en cadascuna de les diferències que s’estableixin entre un element i un altre de el sistema. Afegir un tercer o un quart element no anul·la el binarisme fonamental, simplement el desplaça a cadascuna de les relacions entre els elements de la sèrie que considerem: LGTBIQ + … La llei de ferro del significant no tindrà cap problema en afegir a la llista la M de «monstre». Queda lloc a l’abecedari i si un dia s’acabés, es pot fer com es fa amb les matrícules dels cotxes i seguir escrivint noves combinatòries, binàries totes elles. El significant no coneix una altra llei, la del poder del significant amo per a organitzar diferències. Cosa que té sens dubte la seva dimensió política, també quan es tracta d’engabiar éssers humans.

I aquesta llei —l’única que és en realitat més enllà de tota norma jurídica i social— insisteix de manera especial quan es tracta de definir el «trans». Parlem de «home-trans» i de «dona-trans» però el binarisme segueix estant inevitablement allà on era, sense haver-se mogut un pèl del seu lloc, perquè és pel binarisme que es defineien els llocs. Tampoc hi guanyarem massa reduplicant el significant: «trans-trans». Caldria trobar, doncs, una manera d’abordar el «trans-» que pugui escapar d’aquesta llei de ferro. Paul B. Preciado és molt honest en aquest punt: «No és fàcil inventar una nova llengua, encunyar tots els termes d’una nova gramàtica.»(1)  Si en algun lloc podem sentir-nos més acompanyats per Paul B. Preciado és en aquest intent: amb les paraules de la tribu, crear un nou llenguatge, un nou vincle entre els éssers humans fora de tota segregació. És el fil en què el discurs de la psicoanàlisi promou, no només en la privacitat de la seva experiència individual sinó també en el col·lectiu. És el problema de la segregació de l’Un i l’Altre. Anomenem doncs aquesta llei: llei del binarisme de l’Un i l’Altre, perquè és així com se’ns presenta en els discursos dels quals l’ésser humà es mostra sempre serf.

En tot cas, i aquest és el factor fonamental, la lògica binària del significant explica només una part de la sexualitat, de les identificacions i de les maneres de gaudir, i no és la part més important. Diguem que explica únicament la part representable de la sexualitat, allò que se sol anomenar avui «gènere». Explica el ball de màscares, però no pot dir res de la música i de la partitura amb la qual s’escriu la partitura del ball. Què passa si intentem sotmetre el camp del gaudi, tal com Lacan l’obre a partir dels anys seixanta, a aquesta lògica binària? Doncs que la maquineta de la diferència relativa i binària deixa de funcionar, això és el que constatem. La màquina s’encalla, produeix tota mena de signes que els psicoanalistes —però no només els psicoanalistes— anomenen «símptoma». Quan es tracta del gaudi, i especialment del gaudi sexual, entrem en el camp de l’Un… sense Altre. Cada un amb els seus fantasmes i els seus símptomes, i cada un sense saber la partitura que els xifra. I cal aleshores passar a una altra lògica que no és la de la diferència relativa i binària, «una nova lògica» anunciada i desenvolupada per Lacan a l’última part del seu ensenyament.

N’hi havia prou amb una lectura, per succinta que fos, de seminaris de Jacques Lacan com el seminari «Encara» per entendre que aquest canvi de registre és fonamental, que entrem en una altra lògica que no és ja la de la diferència de l’Un amb l’Altre, siguin els que siguin, sinó que entrem en el camp de l’Un… sense l’Altre. L’Un sempre ens enganya quan se’ns presenta com Un Altre, un altre que rebutgem, que segreguem, que considerem subaltern, fins i tot subdesenvolupat. I és així com podem arribar també a creure’ns estranys per a ell, fins i tot monstruosos. En realitat, creiem i creem el monstre amb aquesta lògica.

Que aquesta alteritat radical —una alteritat sense cap Altre a partir de la qual puguem definir-la— sigui el femení —no les figures culturals de la feminitat— no pot atribuir-se al patriarcat i a la lògica segregativa de les diferències. És una alteritat anterior lògicament al patriarcat, fins al punt que podem preguntar-nos si el Pare mateix no és potser, però només potser, un dels noms d’aquesta Alteritat sense Altre en el qual sostenir una reciprocitat. Hi ha un munt de llocs on Lacan llança aquest guant per a qui vulgui recollir-lo. Vegem-ne un:

«Com saber si, tal com ho formula Robert Graves, el Pare mateix, el nostre pare etern, el de tots, no és sinó Nom entre d’altres de la Deessa blanca, la qual en el seu dir es perd en la nit dels temps, per ser la Diferent, l’Altra per sempre en el seu gaudi —talment aquestes formes d’infinit l’enumeració de les quals no comencem sinó sabent que és ella la que ens suspendrà a nosaltres.»

Heus aquí a el famós patriarcalisme posat cap per avall, desmantellat definitivament. El Pare: només un nom entre altres de la Deessa Blanca, mite anterior a tota cultura patriarcal. Ja no es tracta aquí de la diferència relativa a què es refereix Paul B. Preciado, la diferència dels sexes que no té cap inscripció en l’inconscient. És una diferència absoluta, Un altre radical sense cap Altre un al qual oposar-se per definir-s’hi. És el gaudi del cos, la sexualitat mateixa. I hi ha, en els textos i seminaris de Jacques Lacan una profusió de desenvolupaments seguint aquesta via a Lacan: «el pare, servir-se’n per prescindir-ne» va ser el tema d’un congrés de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi. I serien molt més fructífers de conèixer que no pas seguir encolomant a la psicoanàlisi lacaniana la falsa etiqueta d’hetero-patriarcal.

(Continuarà)

1. Preciado, P.B. (2020), Yo soy el monstruo que os habla. Informe para una academia de psicoanalistas. Anagrama, Barcelona, p. 55.
2. Lacan, J., «Préface à L’Éveil du printemps». Autres écrits. Du Seuil, Paris 2001, p. 563.

Sigalit Landau o l’art del litoral (un pont entre poètica i política)

Sigalit Landau, Salted Lake (2011)

(Leer el texto en castellano en pdf publicado por el MACBA)

“My work is about building bridges”[1] — En la meva obra, en el meu treball,  es tracta de construir ponts. Amb aquesta frase, veritable axioma, Sigalit Landau defineix la seva pràctica artística, una pràctica que de seguida se’ns apareix, ella mateixa, com un pont estès entre la poètica i la política, entre la poiesis (creació) de la producció artística i l’intent d’ordenació del bé comú en la diversitat de la polis (ciutat) on vivim, si és així com podem definir avui la política.  

Un pont de sal...

L’exposició que hem trobat a la Capella MACBA amb el títol “La dansa fenícia de la sorra” permet sense dubte tantes lectures com subjectes s’hi hagin apropat, però segur que cap d’elles haurà quedat indiferent a l’impacte que produeix sobre el fet de tenir un cos, de tenir-lo abans de ­ser-lo, abans d’identificar-se amb la seva unitat i la seva consistència, sempre una mica precàries. L’obra de Sigalit Landau interpel·la d’entrada la singularitat del cos de cadascú en la seva relació amb un altre cos o amb el seu medi, amb el seu Altre per dir-ho ja amb un terme que la psicoanàlisi de Jacques Lacan utilitza per situar-hi una alteritat radical, especialment pel que fa a la seves formes de viure i de satisfer-se, les seves formes de gaudi. Aquest Altre pot ser tant l’Altre sexe com l’Altra cultura, la veïna, la que em resulta tan difícil de suportar perquè és diferent a mi, però que em fa present allò que en mi mateix és també Altre, irreductible a la meva unitat i la meva consistència.[2] És prou difícil, en efecte, d’establir un lligam amb aquest Altre, tan interior com exterior, que no acabi en una exclusió recíproca. L’obra de Sigalit Landau ens ha semblat un intent radical d’arribar a aquest Altre —ja sigui l’alteritat del sexe, de l’altra cultura, del veí, o fins i tot l’alteritat del propi cos—, d’establir-hi un pont sabent que el lligam amb ell es fa a voltes impossible.

En aquest punt, la construcció de ponts deixa de ser una metàfora. O bé cal dir que cada metàfora esdevé aleshores del tot real?  De fet, en el rerefons de la sèrie d’obres que el visitant haurà trobat en l’exposició de la Capella MACBA, hi ha el projecte proposat fa uns anys per Sigalit Landau de manera explícita i formal: construir un pont de sal sobre el Mar Mort que connecti, d’una vora a l’altra, d’un litoral a l‘altre, Israel i Jordània. Ni més ni menys. Molt simbòlic, em direu. Depèn d’allò que entenguem per simbòlic. Si amb aquest terme s’entén que el símbol és una representació, fins i tot l’evocació, d’una realitat política i social — prou conflictiva en aquest cas—, una realitat que ja era allà d’entrada i que l’artista voldria representar amb la seva obra, us diré de seguida que no, que no és gens simbòlic. Us diré més aviat, i sobre tot després d’haver assistit a l’exposició, que el pont que es proposa construir Sigalit Landau és ben real, tan real com l’experiència que posa en acte amb la seva obra. És un real al qual aspira més enllà de tota imatge o representació simbòlica, un real que es distingeix de la realitat mateixa tal com la percebem i ens la representem habitualment, un real que la psicoanàlisi aborda també en la seva experiència[3]. Si la proposta de construcció d’un pont de sal sobre el Mar Mort pot ser llavors qualificada d’utopia[4] —literalment “sense lloc”— és precisament perquè el real del qual es tracta, el real amb el qual tracta l’art, i necessàriament també la política per molt que ens pesi, és un real que es defineix pel fet de no tenir lloc però que, com l’horitzó mateix que limita el mar, fa possible l’existència de qualsevol espai, fa possible fins i tot l’existència del lloc mateix.

De fet, el pont que vol construir l’obra de Sigalit Landau es tan real que s’hi deixa la pell, és a dir que hi posa el cos fins allà on calgui. I això no és cap metàfora, com veureu només trobar-vos amb una de les obres de l’exposició més conegudes, Barbed Hulla (de l’any 2000): un vídeo en el qual apareix ella mateixa fent girar un hula hoop de filferro amb espines al voltant del seu cos. Més enllà de totes les connotacions evocades per la imatge, simbòlica sens dubte, es tracta de fer aparèixer les marques al cos, les petjades d’una dansa que transcorre en els límits imprecisos entre el dolor i la sensualitat. I tot això amb el litoral de la Mar Mediterrània com a fons.  Un any abans, amb Three Men Hula (1999) havia enregistrat el mateix ball però amb tres homes fent girar un sol hula hoop, tots tres atrapats en una mena de presó interna que els obliga a una estranya solidaritat en el ball. 

...allà on no hi ha relació possible

L’escriptura, el cos i el litoral es nuen així en una obra que ens proposa ponts allà on les fronteres simbòliques han esdevingut impossibles entre l’Un i l’Altre.

Entre l’Un i l’Altre no hi ha frontera, tampoc mesura comuna, entre l’Un i l’Altre no hi ha de fet relació possible, si no és que ens atrevim a construir un pont que faci xarxa, lloc de transició, sempre marcat per una manca d’identificació. Tanmateix, és en els llocs de passatge on solen passar les coses més interessants, les més sorprenents.

Sigalit Landau habita en aquests llocs, els habita en la mateixa mesura que els crea, que els posa en acte amb la seva obra. Crear un lloc on sigui possible habitar-hi, aquesta és precisament la funció primera del pont quan ens porta d’Un lloc a un Altre. Sovint pensem que un pont connecta dues ribes ja existents, dos llocs ja definits d’entrada. Cal  entendre però que un pont és abans que res un lloc, un lloc nou, un lloc de pas, i que és passant pel pont com apareixen les dues ribes en tant que ribes[5], és el pont qui les fa existents Una per a l’Altra. Un pont és doncs una aparell tant simbòlic com ho és una porta, o com ho és també una aixeta en la conducció de la canonada, un altre dels objectes predilectes de Sigalit Landau, objectes que permeten el pas d’Un lloc a l’Altre a partir de ser, ells mateixos, un nou lloc. Em direu que viure en un pont, en una porta o en una aixeta no deu ser massa còmode. I us diré que ja hi viviu més del que no us penseu... És el lloc que ens prepara en el límit la civilització anomenada de la globalització. I és millor saber-ho, fins i tot preparar-s´hi tant com sigui possible.

Sigalit Landau ho fa amb el seu art, que és sobre tot una forma d’ésser i d’estar en el món, no només un intent de representar-lo: “I am attracted to places that are disregarded, hideouts, architectural ‘pockets’, informal amb ‘in-between’ spaces.”[6] Es tracta d’habitar els espais intersticials, els llocs de passatge, llocs on ningú pensaria a aturar-se però que són de fet necessaris per anar d’Un lloc a l’Altre.

Habitar aquests espais amb l’art sembla impossible, toca un real més enllà de tota representació. Però és amb aquest impossible que cal fer alguna cosa, si entenem amb Jacques Lacan que el més real és precisament l’impossible lògic, allò que no cessa de no escriure’s, de no esdevenir, de no arribar a passar.

Torneu aleshores a la sala on hi ha la instal·lació titulada Laces (2011), “Cordons”. Veureu com és possible fer alguna cosa amb el real quan apareix com impossible d’habitar.  Les pantalles de dotze ordinadors portàtils disposats en una taula rodona reprodueixen una conversa entre dotze participants a l’hora de debatre la proposta de Sigalit Landau de construir aquell pont fet de cristalls de sal sobre el Mar Mort. La conversa gira al voltant del desacord sobre les implicacions ambientals, comercials i polítiques de la proposta. El més important passa per sota la taula, on una nena intenta establir el vincle entre els participants lligant els cordons de les sabates de cadascun amb les del costat, aparellant parells impossibles, aparellant allò que no farà mai parella. És una nena que fa ponts allà on el real es presenta desaparellat, sense relació, fins que els participants en el debat s’aixequen i per marxar de la taula —fa estona que ho esperen— han de sortir-ne tan descalços com uns presoners de guerra. Les sabates queden en cercle , aparellades en el desaparellament. Simbòlic, de nou? Si voleu... Jo més aviat hi trobo una imatge del real al qual ens convoca l’artista, una vegada i una altra, de manera reiterada, tant com repetits podrem veure els vídeos en els seus bucles, una imatge del real que ens apareix també en l’aforisme lacanià: “no hi ha relació”, o “no hi ha relació sexual en el real que es pugui escriure”.

El fet que l’exposició sigui gairebé tota ella feta de vídeos projectats a la pantalla fa que l’objecte d’art esdevingui paradoxalment encara menys una representació i es torni esdeveniment, acte repetit una vegada i una altra més enllà de la nostra presència. És aquesta reiteració la que ens fa  més present encara la dimensió de l’objecte desaparellat en cada imatge, desaparellat del subjecte —és l’objecte que la psicoanàlisi situa com l’objecte a— però parella també amb la qual farà la seva experiència particular del “no hi ha relació”.

Un parell de sabates poden ser en efecte tot un símbol d’aquest desaparellament radical. Són una parell de sabates, però no per això fan una parella. Gireu-vos ara cap a una altra pantalla amb el vídeo titulat Salted Lake (Salt Crystal Shoes On A Frozen Lake) (2011). Hi podreu trobar aquest parell de sabates transformat en un dels símbols majors de la nostra contemporaneïtat, i veure  com s’ensorra lentament. Es tracta de dues sabates cobertes de cristalls de sal, com geodes pacientment obtingudes després d’haver-les submergit en les aigües salines del Mar Mort. Sigalit Landau, que ha fet d’aquest procediment de salinització una forma de construcció de l’objecte d’art, les va col·locar després sobre les aigües gelades d’un llac d’Europa central, el llac de Gdansk. El vídeo ens mostra, en diversos talls enregistrats al llarg de tota una tarda, com cada sabata es va enfonsant al forat que cava, lentament, cristalls de sal i cristalls de gel confosos en un mateix semblant. Les dues sabates s’esfondren, lentament,  “they fall and dive downwards, burdenend with history and gravity”[7], lentament però també amb l’estranya rapidesa pròpia de l’objecte que s’ha tornat símbol pel pes del llenguatge, tan feixuc com la seva pròpia història i la seva gravetat. Talment dues “torres bessones” empeses al seu no res, al forat que deixen pel pes de la seva pròpia història i la seva gravetat... Costa poc de trobar-hi, en efecte, el signe de l’esfondrament dels símbols i els semblants contemporanis, els semblants de tota una civilització fixats i resumits en un parell de sabates, tant si els localitzem en la ciutat revolucionària de Gdansk o en la globalitzada Nova York. Però no és, de fet, un símbol, és la Cosa mateixa, si recuperem en l’objecte de les sabates aquell objecte perdut que Freud havia situat al bell mig de l’estructura psíquica com das Ding, la Cosa, l’objecte impossible de representar però també l’objecte que és al moll de la identitat més amagada de cada objecte, en la mesura que és un objecte causa del desig. Només l’artista el sap recuperar per donar-li una representació en una operació que el fa participar de la bellesa i que anomenem “sublimació”.

Extimitat

Una de les formes en què aquest objecte es fa present en la realitat és en la interioritat que era més amagada i que es posa al descobert, o bé també —i aquí cal construir un pont menys evident encara— en l’exterioritat més radical que es fa present en el més íntim i interior. Sigalit Landau ens convida a una recerca d’aquest espai paradoxal que de tant interior com és es torna absolutament exterior i desconegut per al propi subjecte. Li convé de manera molt precisa el neologisme creat per Jacques Lacan[8], l’espai d’una “extimitat”, d’una intimitat tan íntima que se’m fa exterior de tan estranya.

Així, ens trobem també amb aquest espai èxtim en els laberints construïts amb canonades d’aigua de la sèrie Water Ladder (2011), escales fetes de tubs connectats  amb aixetes, com l’esquelet o el sistema sanguini del cos d’un edifici posats al seu exterior, girats com un guant, fent exterior l’interior encara més interior del cos. De fet, és una operació topològica semblant a la que trobem en altres obres de Sigalit Landau, com Woman Giving Birth to Herself (2003) o Ectopic Pregnancy (2005),  amb les imatges múltiples de l’embaràs ectòpic que en el cos femení fan present l’objecte més íntim en el més exterior. Al capdavall, no és el naixement d’un fill aquesta experiència límit en el cos femení?

La sexualitat femenina fa aquí d’escriptura en el litoral del cos, allà on manca també la frontera simbòlica que diria la correspondència entre els sexes.

Trobarem una altra versió d’aquesta operació, constant en l’obra de Sigalit Landau, només entrar en la sala gran de la Capella MACBA. Tres noies nues com sirenes graten amb les mans, amb les urpes més aviat i ferotgement, a la sorra de la platja arran d’onada. Hi deixen escrites llargues marques perquè l’onada les esborri tot seguit. Primer una, després l’altra, i una altra encara, i després totes tres alhora, fent tres rengleres de solcs com si tres rasclets humans llauressin signes a la sorra de la platja: Mermaids (Erasing the Border of Azkelon) — Sirenes (esborrant la frontera d’Azkelon).

¿Qui no ha escrit alguna vegada un missatge a la sorra de la platja per veure tot seguit com les onades l’esborren? ¿Qui no ha quedat amb la mirada fixada en la petjada que l’onada ha acabat d’esborrar i en deixa una altra, entre onada i onada, i encara una altra per anar seguint així el rastre intermitent de si mateix? Semblaria un joc infantil de tan humà com és. Repeteix de fet la primera empremta que el llenguatge, el significant, introdueix en l’ésser que parla per fer-lo aparèixer i desaparèixer en el joc de la presència i de l’absència, de la vida i de la mort. Com en l’exemple del peu de Divendres en la novel·la de Robinson Crusoe, no és pel fet de deixar petjades a la sorra de la platja que un subjecte les fa significants, és pel fet d’esborrar-les a la mirada d’un altre que les converteix en significants d’un subjecte de llenguatge, el subjecte que es pot representar aleshores com absent per l’Altre. Escriure és així esborrar sempre una altra inscripció en el palimpsest de la pròpia vida, si l’entenem com una experiència de llenguatge.

Les tres sirenes escriuen doncs amb el seu cos en la sorra de la platja, però és per esborrar la frontera d’Ashkelon. Es tracta d’esborrar escrivint, d’esborrar una frontera per escriure en el seu lloc una altra cosa, i d’escriure-ho amb el cos. Cal saber, com la pròpia Sigalit Landau ens explica, que la seqüència està enregistrada en una de les zones més conflictives de la terra, just a la frontera entre la Franja de Gaza i la ciutat israeliana d’Ashkelon, i que va necessitar un permís especial de l’Exèrcit Israelià per poder accedir-hi. Si és zona de conflicte polític és precisament per la impossibilitat d’inscriure-hi una veritable frontera, la línia que inscriuria un pacte simbòlic, representable pel llenguatge i pel significant, un pacte de reciprocitat entre pobles, entre maneres de viure i de gaudir diferents.

A l’Altra banda —ho escrivim amb majúscules— un altre vídeo fa entrar la sorra de la platja a la capella on és instal·lada l’exposició. Aquest cop es tracta de tres nois —entrem en la lògica masculina— jugant al joc del ganivet, un joc que es diu “Països” i en el qual es tracta precisament d’inscriure i esborrar fronteres, fins i tot d’imposar-les a ganivetades sobre la sorra, de manera que cadascú preservi el seu espai acorralant els altres en el seu. Entre la dansa, el ritual i el joc de la rivalitat infinita, la reciprocitat esdevé impossible en la definició de fronteres, de la conquesta i l’ocupació dels territoris. Azkelon és el títol de l’obra, nova condensació de “Gaza” (“Aza” en hebreu) i “Ashkelon” en un lloc de transició.

Pregunta: ¿quin pont podríem establir entre Un vídeo i l’Altre, entre el joc masculí, ben fàl·lic, de la rivalitat portada al límit en la demarcació de fronteres, i l’escriptura femenina que apareix precisament en la impossible reciprocitat? Diguem-ho tal com se’ns ha acudit en el recorregut que hem fet d’una banda a l’altra de la capella: vist així, no hi ha possible relació entre els sexes, allà on Un mira d’escriure fronteres en un espai mètric, mesurable, l’Altre escriu en un espai impossible de mesurar, que ve de la immensitat del mar i que cal recomençar una vegada i una altra. Dos espais diferents que ens tornen a fer present l’aforisme lacanià: “no hi ha relació sexual”, no hi ha correlació, frontera definible, reciprocitat possible, entre els sexes.

Un pont de lletres

El fet que aquesta alteritat radical aparegui del cantó femení no resulta gens estrany per a la psicoanàlisi. I aquí ens sembla molt instructiva la diferència que establia Lacan entre la inscripció d’una frontera i l’existència d’un litoral per entendre la importància de l’acte que Sigalit Landau ens fa present amb la seva obra[9]. Una frontera suposa un límit inscrit entre dos territoris, dos espais que existeixen a partir d’aquest moment com diferents, com estrangers l’un per l’altre. Abans d’inscriure-hi una frontera no hi ha distinció possible entre els espais. De fet, sense una frontera suposada en algun lloc no podríem concebre ni l’espai mateix. La frontera fa existir dos territoris de manera que puguin mantenir una relació de reciprocitat, amb una mesura comuna entre ells, com pot ser-ho el canvi de moneda entre dos països. Una altra cosa es l’existència d’un litoral. Si la frontera segueix la lògica del significant, que traça fronteres simbòliques, el litoral segueix la lògica de la lletra. El litoral és literal, lloc d’inscripció en el real del cos. En un litoral tot un domini fa de frontera sense que hi hagi passatge possible cap a l’Altra banda, perquè no hi ha en realitat cap Altra banda localitzable. Hi ha només un tall, una discontinuïtat. El litoral és una frontera molt estranya perquè no condueix a cap Altra lloc definit d’entrada[10]. Una frontera, en canvi, a més de diferenciar dos dominis, suposa que ja hi ha un passatge possible de l’Un a l’Altre. Quan hi ha frontera és perquè hi ha reciprocitat, reconeixement mutu. Però sabem que això a vegades, moltes, no és possible.

Quan la frontera es fa impossible es pot assajar de fer un pont, principi d’una xarxa, un pont fet de lletres per exemple, de recorreguts i lectures diverses, sense un sentit únic —i això en tots els sentits, precisament—. La lletra, tal com Lacan la va elaborar al final del seu ensenyament, més vinculada a la feminitat i a les seves formes de gaudi, es distingeix tant de la seva representació gràfica com del significant, funciona com una inscripció del cos i en el cos, s’inscriu més aviat en el lloc de l’Altre que no existeix, suposa un tall, un forat real en el món dels símbols i de les representacions simbòliques.

Per què anar tan lluny en aquesta distinció? Perquè ens ha semblat que l’art de Sigalit Landau construeix amb el seu ús de la imatge i del símbol aquesta nova geografia fundada no en fronteres —les fronteres que avui es mostren ja impotents per fer existir una reciprocitat impossible entre cultures— sinó en ponts de transició, en llocs de passatge sense una identitat definida d’entrada, en una mena d’exili de si mateix que és finalment prou saludable. I això ens ho mostra també la psicoanàlisi quan aborda l’espai del desig i del gaudi mes enllà de les identificacions fundades en els ideals que defineixen els espais familiars i culturals.

Allà on les fronteres simbòliques confessen avui la seva inconsistència sense remei, la seva impossibilitat per ordenar les poblacions en la polis, fins i tot la seva inutilitat quan cal suplir aquestes fronteres impossibles amb filats d’espines i filferros, de fulles de ganivet que formen sinistres reixes, què millor que intentar escriure-hi el litoral d’un gaudi sempre Altre, diferent? I no és segurament per res que aquest art del literal floreix avui de manera especialment simptomàtica en un espai litoral, el litoral mediterrani que lliga ciutats tant diverses amb els ponts de l’escriptura.

Al capdavall la construcció d’un pont és també una pregunta, sempre una pregunta per l’Altre lloc, per allò que l’habita, una pregunta pel desig de l’Altre que l’anima.

[1] Sigalit Landau, “One man’s floor is another man’s feelings”, Kamel Mennour, Les Presses du Réel, Paris 2011, p. 174.

[2] És sota l’impacte d’aquesta alteritat que podem aleshores preguntar-nos: “¿Qui és doncs aquest altre a qui estic més lligat que a mi mateix, ja que en el si més assumit de la meva identitat amb mi mateix, és ell qui m’agita?” Jacques Lacan, Écrits, Éditions du Seuil, Paris 1966, p. 524.

[3] El darrer Congrés de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi ha estat dedicat precisament a aquest real que escapa a qualsevol representació, que és en el nus del símptoma de cada subjecte i que es presenta sovint de manera traumàtica com allò que no cessa de no escriure’s. Vegeu al respecte el volum editat després del Xº Congrés de l’AMP, “Le réel mis à jour, au XXIème siècle”, Association Mondiale de Psychanalyse, Paris, Novembre 2014.

[4] “The salt bridge proposal is a unique, somewhat utopic proposal, for building a bridge that will connect Israel and Jordan at the southern part of Dead Sea”. Sigalit Landau, opus cit, p. 135.

[5] Cal tornar a llegir, les vegades que calgui, el text subtil de Martin Heidegger, “Construir, habitar, pensar” per no oblidar la importància de la pregunta: què es un pont?

[6] Sigalit Landau interviewed by Jean de Loisy, in Sigalit Landau, “One man’s floor is another man’s feelings”, opus cit. p. 11.

[7] Sigalit Landau, “One man’s floor is another man’s feelings”, opus cit. p. 93.

[8] I subratllat per Jacques-Alain Miller en el seu curs de 1985-1986 al Département de Psychanalyse de Paris 8, titulat precisament “Extimitat”.

[9] Jacques Lacan, “Lituraterre”, in Autres écrits, Éditions du Seuil, Paris 2001.

[10] És l’experiència que podien tenir, per exemple, els habitants d’una i altra banda de l’Atlàntic a la seva vora abans que Colom construís un primer pont amb el seu viatge.